Guerra de Bosnia, dos soldats de bàndols diferents (un serbi i un bosnià) es troben atrapats entre línies en mig del front- La seua situació és difícil, mentre un soldat dels cascos blaus de la ONU intenta ajudar-los contravenint les normes dels seus superiors que només estan allà per protegir els civils. La premsa internacional, àvida de notícies com sempre, monta un autèntic xou d'una anècdota i utilitza la perìpècia personal dels implicats per contar la seua visió interessada de la guerra. En una jornada asolellada i plena de la llum de l'estiu els dos soldats (com el soldadet de la cançó dels Manel) intenten resoldre la seua tragèdia personal.
Danis Tanovic, el director de En tierra de nadie (No Man's Land, 2001, 98 min.), va ser responsable dels arxius audiovisuals de l'exèrcit bosni durant el conflicte. La seua visió és una visió humanista i no està exenta de sentit de l'humor, una sàtira al voltant de l'absurde de la violència extrema on són pocs aquells que queden ben parats, els mitjans de comunicació, per exemple, no dubten en treure rèdits del dolor alié, tal i com denunciava Billy Wilder en aquella genial pel·lícula que ja veierem al cineclub titulada El Gran Carnaval (1951), en la qual s'hi mostrava l'avidesa despietada de la premsa i l'estupidesa dels humans per parts iguals.
No fa encara vint anys Europa assistia sense saber molt bé què fer a aquesta truculenta guerra dins del seu territori. Feia molts anys que el vell continent, ben amarat de sang durant el passat segle XX, no veia la crueltat i barbàrie de la guerra tan de prop. La guerra de Bòsnia va sacsejar els nostres cervells des de la cruesa dels telediaris als començament de la dècada dels anys 90. Els militars espanyols van acudir sota el blau dels cascos de les nacions unides, la guerra es tronava més propera. Passaven coses esfereidores, com aquella massacre a Srebrenica on 8.000 civils bosnis van ser exterminats per l'exèrcit serbi davant la inacció dels cascos blaus holandesos.
En fi. Tanquem amb aquesta pel·lícula el xicotet cicle dedicat a les decisions difícils; no perquè falten pel·lícules amb aquesta temàtica, sinó perquè volem també utilitzar el cinema per riure, i això farem a les properes projeccions. La projecció és a les 19.00, una hora més tard de l'horari habitual, perquè abans la preavaluació de la meua tutoria de 4t d'ESO.
DIJOUS 13 D'OCTUBRE A LES 19.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Durant el curs 2009/2010 unes quantes vegades vaig ser abordat per Josep Alcover als corredors de l'institut o a la sala de professors. Josep tenia una idea (en tenia moltes, clar, però a mi en contava una particularment), volia rodar un curtmetratge amb els alumnes de l'institut. Volia que fora una feina de tots, que tothom colaborara. El seu petit Ovidi estava per arribar i Josep pensava agafar-se uns mesos de permís per a fer de pare, per això el projecte del curtmetratge li semblava difícil. Qui sap si precisament és la dificultat la que esperona aquest intrépid joglar, el cas és que al començament del curs següent, el 2010/2011, em va mostrar el que havia fet a l'estiu: sobre la base musical de les cançons del grup Arthur Caravan (amb els quals havia ja col·laborat algunes vegades al mateix institut) havia composat una història preciosa que calia muntar com un musical. Vam estar comentant el guió i repassant les lletres i en tornar del seu permís va concentar-se en la feina. Engrescar els xicots i xicotes d'una classe de batxillerat per fer-los fer d'actors ja és una empresa complicada, les vergonyes són difícils de superar quan ets adolescent, però fer-los cantar... això ja és massa. Doncs és això el que ha aconseguit Josep. La història de Laia (excel·lent Berta Íñíguez amb un paper molt complicat) és la d'una alumna d'un institut qualsevol que no està gens contenta amb la marxa de les coses. Mentre cada mestre o cada mestra va imposant la rutina a la seua classe, mentre els professors i professores intenten evitar-se problemes repetint la cançoneta que saben de memòria, mentre els alumnes assisteixen muts a l'espectacle de la repetició, l'angoixa de Laia no deixa de créixer. Com li passa a l'Alicia de Carroll, Laia es veu transportada a una realitat paral·lela, dins del propi institut, i allà comprovarà com les coses sempre poden fer-se d'altra manera, com la necessitat d'imaginar i de jugar mai no ha de ser oblidada.
Després d'un esforç important durant el mes de maig i juny la pel·lícula va anar prenent cos. Els alumnes van aprendre el seu paper, van cantar les cançons d'Arthur Caravan i van treballar de valent. Josep no ha deixat de fer el mateix inclús durant l'estiu, per poder enllestir l'obra que ara va a estrenar-se. A la fi el curt dura 55 minuts, és més bé un migmetratge. Josep ha fet un muntatge efectiu, descartant molts plànols que no li acabaven de resultar correctes, rodant amb una sola càmera, enfrontant-se a les dificultats de rodar en exteriors, ha fet ballar als professors en meitat del pati, ha fet participar a tots en el projecte i ara sols li queda fer-nos gaudir i emocionar-nos una mica, això serà aquest dijous, al Teular.
PROJECCIÓ 115a: "LAIA A L'INSTITUT DE LES MERAVELLES". CENTRE CULTURAL EL TEULAR DE COCENTAINA. DIJOUS 29 DE SETEMBRE A LES 20.00.
Berlín, 1936. Sorowitsch és un jueu amb pocs escrúpols que viu a l'Alemanya nazi de preguerra com a falsificador de documents. La seua passió per la joia i per la pròpia vida el duran a ser detingut i malviure en les pressons, però el seu drama particular comença quan les dificultats de la guerra fan pensars als comandaments alemanys en un pla per a enfonsar l'economia britànica. es tracta d'inundar el mercat amb lliures esterlines falses i així provocar una inflació desbordant que acabe per girar-se en contra dels anglesos. una idea subtil, no tot van a ser bombes, per a la qual cal al millor grup de falsificadors possible. I el millor de tots és Sorowitsch. L'artista jueu és translladat al camp de Sachsenhausen on és posat a prova. Si colabora amb els nazis viura millor i tal vegada puga sobreviure a l'infern que espera als altres jueus, però ajudar als alemanys a guanyar la guerra és vist per molts presoners com una alta traïció. D'alguna manera podem recordar el dilema del jove francès que dubta si oposar-se o no als alemanys. Paga la pena sacrificar la nostra vida com a individus per una causa general, pels nostres ideals o pel nostre poble. Sorowitsch és un individualista i haurà d'enfrontar-se a una decisió complexa i ho farà de la única manera que sap, fregant sempre el perill, la mort i també la ignominia.
Los falsificadores (Die Fälscher, Àustria-Alemanya, 2007, color, 98') està dirigida per Stefan Ruzowitzky autor també del guió, i protagonitzada per un efectiu Karl Markovics. A més està basada en fets reals (la qual cosa no desmereix el film).
DIMECRES, 21 DE SETEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Propera projecció: En tierra de nadie, de Danis Tanovic.
Han passat 6 anys de cineclub i en tot aquest temps encara no hem projectat cap pel·lícula d’un dels directors amb què aconseguisc arribar més prompte a l’emoció per la via de la congelació de les imatges. Aquesta entrada d’estiu ve a retre-li un petit tribut a Krzyzstof Kieślowski. Acabe de veure la sisena peça del seu Decàleg, una sèrie de 10 episodis d’uns 55 minuts de durada que va realitzar per a la televisió del seu país (Polònia) a la fi de la dècada dels 80 i que és una reflexió al voltant dels deu manaments del Déu cristià. Tots els episodis són d’una sobrietat i una contenció visual que contrasta amb l’evolució dels sentiments i emocions dels protagonistes d’aquestes històries que semblen de vegades immòbils. La versió extensa d’aquest sisè episodi és No amarás. Avui no tenia previst posar-me una pel·lícula, però 55 minuts són més digeribles de vegades que 120, així que li he dedicat un temps a l’enamorat Tomek, qui espia des del seu edifici gris l’edifici gris on una atractiva veïna no para de rebre visites d’homes que no l’estimen tot i que farà l’amor amb ells sota l’esguard estàtic i malaltís del jove Tomek, l’únic que sembla estimar-la de veritat. El filòsof Slavoj Žižek diu a propòsit d’aquesta pel·lícula que potser només quan estem enamorats d’algú som capaços de fer front a la nostra soledat fonamental. Així Tomek es troba menys a soles que la seua veïna la qual acabarà fent-li mal.
He vingut a contar tot açò perquè en acabar l’episodi he perdut un temps mirant la filmografia dels actors, desconeguts fora de Polònia. M’he fixat casualment en les dates de naixement dels protagonistes, sense que això em diguera res important més enllà de pensar que el temps haurà passat per a aquestes persones vint anys després d’aquella filmació. He pensat també en la transformació del seu país. No anava a mirar la fitxa del director perquè conec les parts més importants de la seua filmografia, però m’ha vingut la curiositat de saber quan havia nascut exactament Kieślowski, que va morir el 1996 quan només tenia 51 anys. Avui, 27 de juny, haguera complit 70 anys. Havia nascut a una Varsòvia assetjada per la guerra justament el dia d’avui.
DIJOUS 23 DE JUNY, A LA VESPRADA (18.00): "LAS AVENTURAS DE PRISCILLA, REINA DEL DESIERTO".
L'any 1994 el director australià Stephan Elliott estrenava una pel·lícula que resultaria a la fi un film de culte dins de la comunitat gay i també dins del món cinèfil. Anthony, Adam i Bernardette, dos gays i una transexual, creuen el desert australià per acudir en un viatge que els ha de dur des de la cosmopolita Sidney fins a la ciutat d'Alice Spring, a l'interior del país per actuar a la sala de festes d'un hotel. Durant el viatge hauran de tastar el que podríem dir és l'Austràlia profunda, un seguit de pobles que els miren encuriosits i que reacciones de les més diverses maneres. El viatge també els farà aprofundir en les seues relacions personals. La pel·lícula, una autèntica road movie, és una lliçó de tolerància i en ella podrem veure com, per damunt de la condició sexual de cadascú, està el sentiment i la condició humana. La música festiva i kitsch del grup suec ABBA ens acompanyarà pel desert australià només uns dies abans de lliurar-nos a l'estiu que ja està ací.
A LES 21.00 (més o menys) SOPAREM AL PATI.
Aquest és el 4t any que acabem les activitats del cineclub amb dos pel·lícules (l'any passat van ser 3, com en les bones maratons) i un sopar. Cadascú és du l'entrepà i la beguda i el que li abelleix i montem una taula que pot ser més o menys gran, segons necessitats, i compartim una poquetanit de cinefília abans d'acomiadar-nos amb una projecció clàssica com als cinemes d'estiu. Així...
A LES 22.00 "AVANTI/¿QUÉ OCURRIÓ ENTRE MI PADRE Y TU MADRE?"
Feia molt temps que no portàvem a la pantalla del cineclub a un dels nostres directors favorits com és Billy Wilder. D'ell hem vist Con faldas y a lo loco, la mítica pel·lícula de Lemmon, Curtis i Marilyn Monroe; El crepúsculo de los dioses, amb la magnífica seqüència inicial del cadàver que parla i la recuperada Gloria Swanson; Ariane, amb la jove Audrey Hepburn enamorant-se del crepuscular i espectacular Gary Cooper; El Gran Carnaval, una de les pel·lícules amb menys èxit del director austriac (o hauríem de dir austro-húngar perquè va nàixer a aquell extingit imperi?) que ens parla de la manipulació de les masses mitjançant el rescat d'un home atrapat en una mina; Perdición, tot un clàssic del cinema negre que veierem en un cicle dedicat a aquest gènere i la trepidant Uno, dos, tres, dins del cicle anomenat "Visions de la RDA". Ara ens acomiadem amb Avanti (USA, 1972, 140 min.). Una divertida comèdia com sempre tractant-se de Wilder amb uns diàlegs afinats (i esmolats) al màxim. El irrepetible i genial Jack Lemmon ha de viatjar a Itàlia per recollir el cadàver del seu pare que ha mort inesperadament en aquell país. En arribar descobreix que el pare tenia una amant, tot i que el gerent de l'hotel (personatge secundari dels que fan grans les pel·lícules) tracta d'amagar-li-ho. Una srta. acudeix també a fer-se càrrec del cadàver de la seua mare. L'animadversió entre els dos es mútua. Els tràmits són lents i estan afectats per la, diguem-li així, desídia mediterrània, aquesta desídia en canvi permet que els cadàvers s'animen i desapareguen.
Billy Wilder cumpliria 105 anys el dia 22 de juny. Va morir l'any 2002, als 95 anys, després d'una vida plena d'aventures, amb l'exili europeu inclòs per l'arribada al poder de Hitler en 1933. El seu cinema és de visió imprescindible.
Trailer de Las aventuras de Priscilla, reina del desierto.
Trailer d'Avanti
Ja sabeu, al cineclub totes les pel·lícules són en Versió Originals Subtitolada, una forma sensata i agradable d'aprendre altres llengues sense necessitat de les receptes de cap metge forense malficat a Conseller d'Educació.
Per concloure us deixe una recomanació del meu admirat Antonio Gasset que podria valdre per a l'estiu que comença
Salut!
Bon estiu!
Bones pel·lícules!
Tornem a setembre, si Zeus (o Billy Wilder) volen.
