dissabte, 12 de maig de 2018

LUCES DE NEÓN

Doncs ho han tornat a fer. El passat dissabte 5 de maig. I ja van huit vegades que Roger Garrido ens deixa fixats a la butaca del Centre Cultural el Teular de Cocentaina amb una proposta que de nou executa, cada vegada amb més solidesa, per L'Espardenya Teatre. Un grup esbojarrat de joves i adults d'esperit joveníssim que són capaços d'atrevir-se amb tot, amb un teatre ple de gom a gom i un públic ja avesat, que sap (o creu saber, perquè no sempre s'encerta) el que se li ve damunt.

Jo he fallat a les dues últimes representacions i he estat molt content en poder assistir a aquest nou tour de force de la imaginació i la invitació al pensament que sempre resulta de la provocació i la irreverència quasi al·lucinant i al·lucinada. Una irreverència plena de sarcasme i allunyada del localisme amb una obra perfectament exportable a qualsevol indret. Una irreverència, vull destacar açò, que, en els temps que corren, resulta com l'aire fresc en meitat de la basca i l'anorreament dels bons costums del país pel que fa a l'humor negre i a la crítica social.



La primera escena resulta demolidora i en ella ja s'hi veu la més que destacable execució de tot un actor com és Guillermo Guzmán, a qui no havia vist dalt de l'escenari i davant del qual em trec el barret. Guzmán es posa a l'esquena més de mitja obra vestit de Santa Claus amb un vestit desfet com la pròpia societat que l'aboca a malviure amb l'escriptura de novel·les pornogràfiques. Aquest Santa Claus és el Max Estrella cec de Luces de Bohemia, però la bohèmia s'ha tornat llum de neó, d'un blau que congela el somriure. L'esperpent s'ha tornat, cent anys després, cutrisme, i el vestit malapanyat del Pare Noël és un pedaç i un trassumpte de la seua existència trencada. Santa Claus jau en terra i interpreta un text clarament pornogràfic, és el primer que sentim els espectadors. És pornografia amb botelles de butà i suor de qui treballa. A l'altre costat de l'escenari manté el tipus perfectament una dona musulmana que, amb una dicció i contundència perfectes encarna Elena Francés. La dona, una refugiada d'Alep, maleeix el cec per no saber guanyar-se la vida i parlar de Plató quan la gent el que vol és sexe. Ja resulta potent veure a una dona musulmana parlar amb la contundència sexual que trobem damunt de l'escenari. Però tot anirà a pitjor. L'escena es complicarà i Max Extrella acabarà damunt d'una nina de plàstic intentant desfogar el seu desig. Per acabar-ho d'adobar l'escriptor té un fill esguerrat sobre qui cauen tots els insults i la mala bava del salvatge Santa Claus. A partir d'ací anem a riure, però en la meua opinió la primera escena és tota una declaració d'intencions i ens indica que no estem davant d'una comèdia. Riurem, fins i tot molt, però riurem del sarcasme que significa veure el drama en què s'ha convertit el nostre país. Un segle després de l'obra de Valle-Inclán el panorama resulta perillosament semblant.

Max té frases memorables que conviden a la reflexió, diu que la Constitució del 78 és el millor llibre de ciència-ficció que s'ha escrit al país. El seu amic, Monsieur Chevalier, que a l'obra original de Valle-Inclán és don Latino de Hispalis, és ací un afrancesat al qual li dóna versemblança amb bona traça l'actriu Bea Bravo; Chevalier no dubtarà en trair al mestre quan faça falta. A la recerca d'un dels exemplars de la Constitutció signat per Adolfo Suárez tota la maquinària narrativa es posarà en marxa i veurem com, amb transicions més ràpides i dinàmiques que altres vegades, els dos camarades lletraferits recorreran llibreries de vell (excel·lent Joan Llopis en el paper de Zarrapellejos), prostíbuls (meravellosos el paper i l'execució de Neus Francés -la Faraona de Cádiz- i l'accent rus de Celia Ibáñez), bars regentats per una xinesa autoritària (efectiva interpretació de Lourdes Jiménez) on el cambrer (molt meritori el difícil paper de Vicent Ferri) és l'únic personatge valencià i és obligat a vestir de torero quan tots s'empenyen en dir que ell és catalanista i ell sempre diu que és valencià, una caserna de la Guàrdia Civil on el retrat de Joan Carles I amaga darrere un de Franco, darrere del qual hi ha un de Rivera, però ja deixen clar els guàrdies que no es tracta "del de Ciudadanos" sinó de "Primo".

En fi, bisbes que busquen sexe, un americà (genial Óscar García) que afirma que Espanya és un país modern, però que en el tema religiós és com una tribu centre-africana, uns guàrdies (Arnau Bas manté perfectament el trot del seu cavall de fusta) que maltracten al presoner Estrella tapant les càmeres amb la bandera d'Espanya i que alcen el braç dret com un ressort automàtic en una presó on hi ha titellaires, tuiters, cantants de rap i d'on ix lliure una dona posant-se crema embolicada en altra ensenya espanyola. Tot molt actual, tot molt suggerit, tot terriblement proper... Crec que Roger tracta d'evitar ell mateix el calabós pujant damunt de l'escenari a tants actors que resulte impossible acollir en un a tota la companyia, però atenció, en aquest país tot és possible. Jo recordava mentre veia l'obra aquella pel·lícula de García-Sánchez, La corte del Faraón on la companyia sencera acaba a la comissaria. I així van desfilant fins a 39 personatges interpretats per vin-i-cinc actors (alguns amb diferents personatges ben assolits com els que encarna Pilar Escribá). Tots ells semblen assolir perfectament la càrrega de profunditat de l'obra.



Prop del meu seient una dona gran no podia contenir-se, açò és fortet! Oi, Oi, Oi! açò és molt fort! açò és molt avançat!, deia. I sí, tal vegada és molt avançat, però ja sabeu que el moviment és relatiu i una cosa es considera avançada quan pertany a un lloc on la resta de les coses romanen estancades. El que és pitjor és que això seria una excel·lent notícia, però el brutal endarreriment social, polític i democràtic que estem vivint fa pensar que podria arribar un temps en què una obra com aquesta no poguera ja ser vista. No hauríem de consentir que això fora possible. I, com Luces de Neón, estic parlant molt seriosament.

Enhorabona a Roger Garrido, a l'Espardenya Teatre per aquesta impagable feina. Endavant, que ens fa falta!!


                                                                                                           Joan Benesiu



dimarts, 13 de març de 2018

PROJECCIÓ 223a. "FRANTZ". UN FILM DE FRANÇOIS OZON (223a, 15/03/2018)

Després d'haver marxat de l'institut i després de tantes projeccions al cineclub, els amics del  Pare Arques que mantenen viva la flama del cinema em deixen tornar, aprofitant la setmana de falles, i projectar Frantz (FRA, 2016, b/n i color, 109min). Una pel·lícula delicada i exquisidament filmada per un dels directors francesos més interessants i prolífics dels últims anys, François Ozon, autor de films inquietants com En la casa, Joven y bonita, Swimming pool entre d'altres.



Es tracta d'una història inspirada en una novel·la de Maurice Rostand i adaptada ja pel genial Ernst Lubitsch en 1932. Ara Ozon es desmarca de la interpretació del director alemany i se centra més en la història de la novel·la, que gira al voltant de la memòria, la culpa i l'atracció emocional. Una narració clàssica amb un element visual protagonista, la fotografia d'un blanc i negre nítid, contundent, que no és aliè als sentiments dels protagonistes, que acaben d'entrar en 1919, just després de la Gran Guerra que de nou havia obert totes les cicatrius de les passades guerres franco-prusianes.

Us deixe el tràiler i us convide a retrobar-nos al cinema!

La peli, en Versió Original amb subtítols en català.



DIJOUS, 15 DE MARÇ,  A LES 17.30 A L'AULA DEL CINECLUB DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA





dilluns, 19 de juny de 2017

ÚLTIMES PROJECCIONS!!! (216a i 217a, 22/06/2017)

He pensat en la sessió final. He pensat en l'etiqueta de les últimes pel·lícules que he anomenat "imprescindibles". Quan mire la importància que el cinema ha tingut en la meua formació i en la meua forma de mirar el món veig que el tribut que hauria d'atorgar-li no s'esgotaria mai, que les pel·lícules imprescindibles donarien lloc a altres 216 projeccions, i així cada dijous. Ángel Juan va escriure, tot just ara fa un any, el seu comiat de l'institut on havia treballat i donat el millor de si mateix durant els últims vint-i-quatre anys. Com molts, també jo llegia emocionat les seues paraules i no era del tot conscient que ara seria jo qui gargotejara un altre comiat. En el meu cas han estat tretze anys de feina a l'IES Pare Arques que ara vaig a deixar. En aquest temps he mantingut, amb l'ajut inestimable de molts companys i els rostres de descobriment de molts alumnes un cineclub que ha permès que els nostres joves veieren moltes hores de cinema de la millor qualitat i en Versió Original. Amb tantes projeccions continuades a les vesprades dels dijous hem format una família feta d'il·lusionats pel cinema, feta d'emocions compartides i d'hores i més hores sota la llum del projector. Durant algun temps hem mantingut, ara ja fa anys, un programa de cinema a Ràdio Cocentaina ("Temps de cinema") amb una sintonia de Bob Dylan que apareix a la banda sonora de El Gran Lebowski, una altra de les nostres projeccions estimades. Hem trobat una i una altra vegada als exalumnes a les sales dels cinemes Albatros i Babel de València, i també a la Filmoteca. Molts han mantingut la passió pel cinema que han après al seu institut i això ha demostrat que l'institut no és només un lloc per a aprendre continguts curriculars.



He pensat en Dersu Uzala (URSS-JAP, color, 140min). És una pel·lícula immensa i ja l'hem projectada ací, però les filmoteques reposen els clàssics per a oferir-los al nous espectadors i el nostre cineclub ha actuat com una modesta filmoteca. Em fa somriure quan la gent adulta expressa amb sorpresa que el nostre jovent, els nostres alumnes, no han sentit ni parlar de Con faldas y a lo loco, Terciopelo azul o Blade Runner. La deriva de la nostra cultura cap a l'espectacle fàcil i la banalitat ho impregna tot i els camins que fa unes dècades eren estrets i no del tot visibles avui són quasi una quimera i estan per desbrossar de tal manera que són del tot invisibles entre la faramalla d'objectes culturals absolutament inútils que ocupen per complet l'espai vital de les nostres societats. Tot és a l'abast i paradoxalment res no és visible. Aquests dies he llegit una polèmica al voltant dels gustos de la princesa Leonor. La xiqueta ha dit que li ha agradat Dersu Uzala i a les xarxes socials s'han burlat d'ella perquè no poden imaginar a una xiqueta d'onze anys gaudint de la pel·lícula de Kurosawa. També ha dit que llig Stevenson, Tolkien o Dahl, però ara m'interessa el cinema. Quan jo tenia dotze anys ma mare ens va dur al cinema a la meua germana i a mi (ella en tenia 10). Vam anar a veure Fanny y Alexander una peli del director suec Ingmar Bergman que durava 3 hores i quart. No se m'ha oblidat mai, això. La vam entendre de la manera en què un xiquet pot entendre una peli de Bergman, però no he deixat d'anar al cinema des d'aleshores. El cinema ha format part de la meua vida també perquè en el temps en què anava a l'institut podia assistir a la Semana de Cine de Villena, que aleshores oferia la possibilitat de veure cinema en VO. El que fas a l'adolescència va i resulta que és important. He pensat en Dersu Uzala i en una princesa cinèfila com Leonor, perquè nosaltres no som prínceps ni mai ningú parlarà de les pel·lícules que veiem de xiquets o d'adolescent. He pensat també en pel·lícules com aquesta perquè avui és difícil viure al món rural i accedir a determinats productes culturals, que no són altra cosa que materials per al pensament, que aliment per als nostres esperits. Aquells que s'han rist de Leonor han mostrat el riure dels ignorats del qual parlava Plató quan contava com anava aquella tornada a la caverna i la reacció dels que allà continuaven l'existència d'esclaus. Com no s'imaginen ells mateixos fent això amb els seus fills, pensen que cap xiquet podrà fer-ho. Però jo he vist fa molt poquet l'Ovidi, el fill de Josep Alcover, que per a entretenir-se mentre els majors parlàvem a la taula ens demanava amb insistència que "li posàrem almenys un documental" a la TV. Ovidi té cinc anys.

El cineclub ha estat per a mi tot aquest temps una màquina d'evidenciar la diferència i la potència que aquesta diferència té per a irrompre positivament en la vida de tots. Crec que així ho han entés aquells que han compartit amb nosaltres algunes o moltes vesprades dels dijous, va des d'ací tot l'ànim i la força perquè l'empenta continue en el proper curs. Ara, però, torne a llegir les paraules d'Ángel Juan quan parlava, a propòsit de La sal de la tierra, de passions, derrotes doloroses, desídies, incompetències i una única opció. Nosaltres vam intentar-ho tot perquè les coses milloraren i no hem eixit indemnes. Em queden ganes, però, de compartir amb tots vosaltres una última projecció al pati de l'institut. De veure a Peter Sellers perdut i insegur amb el món del cinema com de vegades m'he trobat jo mateix al món literari barcelonès. Molt més segur m'he trobat entre vosaltres, amics meus estimats. Acomiadem-nos, amb un somriure, de l'elefant.



DIJOUS 22 DE JUNY: 

DERSU UZALA A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIVISUALS DE L'IES PARE ARQUES

SOPAR DE CABASSET A LES 21.30 AL PATI DE L'INSTITUT

EL GUATEQUE A LES 23.00 AL PATI DE L'INSTITUT




dijous, 15 de juny de 2017

PROJECCIÓ SORPRESA AL CINECLUB (215a, 15/06/2017)

Sense temps per a pensar els habituals del cineclub han demostrat aquest matí que el cineclub pot tenir llarga vida més enllà de les 217 pel·lícules amb què acabarem aquest curs. Sembla que aquestes setmanes d'avaluacions i estressos finals no han estat suficients per a nosaltres i aquesta vesprada, abans de l'acte de fi de curs de 4t d'ESO projectarem, en horari habitual, una nova pel·lícula. Com que tot ha anat de pressa i sobtadament no sabem quina serà aquesta peli, així que ja veurem... He d'agrair la confiança a tots els que vindreu sense saber què aneu a veure. Aquesta confiança està fonamentada en les 214 projeccions anteriors, però no cal que recorde ara el famós cas del pollastre inductivista (o de Russell) hehehe.

Perquè recordeu la importància del cinema a l'hora d'establir els nostres desitjos dos minuts de Slavoj Žižek...










DIJOUS, 15 DE JUNY, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA. 

dimarts, 6 de juny de 2017

ELS NOSTRES IMPRESCINDIBLES: "IN THE MOOD FOR LOVE" (214a, 8/06/2017)


El 22 de desembre de l'any 2005 (és diu prompte però ha passat el temps i una part de l'existència) vaig escriure açò al fullet que aleshores (no existia aquest bloc) donàvem als espectadors. 

Hong Kong, 1962. Chow és redactor cap d'un diari local, i es trasllada amb la seua esposa a un nou habitatge situat en un edifici habitat principalment per membres de la comunitat de Xangai. Molt prompte coneix Li-Zhen, una bella i atractiva dona que igual que ell també va a viure al mateix edifici amb el seu marit. Treballa com a secretària en una companyia d'explotació, mentre el seu espòs representa a una societat japonesa, la qual cosa l'obliga a viatjar amb molta freqüència.





En estar la seua esposa molt de temps fora de casa pel seu treball, Chow passa cada vegada més temps amb la companyia de Li-Zhen. Es troben moltes vegades en les partides de mahjong, anant a comprar el menjar o simplement passejant mentre parlen del seu treball i de les seues vides.
En una d'aqueixes trobades, per diverses coincidències i suposicions, descobreixen quelcom important que marcarà les seues relacions.

Aquesta pel·lícula, que va competir en la secció oficial del 53è Festival de Cannes, any 2000, va obtindre una unànime acceptació i un clamorós aplaudiment; a més del Premi a la millor interpretació masculina per a Tony Leung, i Gran Premi Tècnic al Director de Fotografia i al Director Artístic, que va ser el començament d'una pluja de premis.
Amb aquests entramat narratiu Wong Kar-Wai va deixant caure, com una pluja fina, una història en què es van ajornant els instants, mentre la vida passa, amb un ritme suau i amb la cadència de la música occidental de Nat King Cole o de la música xinesa. Els colors, l'enquadrament de la càmera, el recurs a la càmera lenta per a emfatitzar senzillament els moments estètics que els protagonistes viuen, els vestits de la protagonista, les conversacions trivials, tot està en marxa perquè l'espectador es deixe dur per aquesta història d'amor contada des d'una altra cultura, des d'un altre temps.


In the mood for love (Xina, 2000, color, 95min) i en general totes les pel·lícules de Wong Kar-Wai compten amb una excel·lent proposta musical que, de fet, ja s’utilitza en la publicitat de T.V. així com també amb pàgines web d’una gran qualitat estètica (www.inthemoodforlove-wkw.com i altres). També el DVD pot aconseguir-se a bon preu i resulta d’una qualitat immillorable (inclús amb les receptes de cuina d’allò que es menja en la pel·lícula i que marca el curs de les estacions, detall que se’ns escapa als espectadors occidentals).
Cal també destacar que mentre es rodava aquesta pel·lícula el director i l’equip tècnic s’embarcaren en un altre projecte que va veure la llum després però que no sols està rodat al mateix temps sinó que conta, de manera complexa, que passa abans, durant i després del temps en que es situa In the mood for love amb els protagonistes de la mateixa. Aquest film és 2046, un viatge a l’interior de la ficció literària i de l’amor.





EL CINE ASIÀTIC
El cine asiàtic sempre va comptar amb grans figures al llarg de la història. Directors com Kurosawa, Ozu o Mizoguchi arribaven amb les seues pel·lícules i amb el seu llenguatge a traspassar les fronteres d'Occident. En els últims anys, en els que no deixa de parlar-se d'una crisi del cine, diverses de les propostes artístiques més interessants ens arriben del continent asiàtic. Últimament no és estrany trobar en les pantalles europees (a les pantalles nord-americanes inclús arriba amb dificultat el cine europeu) cine iranià, xinés, vietnamita i per descomptat japonés. Hi ha diversos directors i diverses pel·lícules que podríem destacar ací. Per exemple el cine iranià compta amb Abbas Kiarostami (El sabor de las cerezas, A través de los olivos), aquest cineasta ha creat ja una escola de seguidors a Iran que són capaços de trobar diners europeus per a produir unes pel·lícules xicotetes, amb un ritme aliè a la pressa occidental i plenes d'enormes gestos humans. 



A Xina hi ha directors com Zhang Yang (La dutxa) o el ja veterà Zhang Yimou (Sorgo rojo; La linterna roja; Semilla de crisantemo; Qiu Ju, una mujer china; La joya de Shanghai; Ni uno menos (projectada ací); El camino a casa, Hero o La casa de las dagas voladoras.), a més de Kar-Wai (originari d'Hong Kong) i d'altres que ja treballen en EE.UU. com Ang Lee (Comer, beber, amar; El banquete de boda; La tormenta de hielo). Tots tenen una forma especial de contar les històries que emociona generalment als espectadors europeus cansats de la ximpleria i superficialitat de les històries del cine nord-americà. Al Japó, país amb més mitjans que els països anteriors hi ha un nombre més gran de directors coneguts a occident com Shohei Imamura (La balada de Narayama; Lluvia negra; La anguila; El Doctor Akagi; Agua tibia bajo un puente rojo.) o el molt interessant Takeshi Kitano (Sonatine; Hana-Bi, flors de foc; El verano de Kikujiro; Brother; Dolls), qui protagonitza les seues pel·lícules que estan a mig camí entre la violència extrema i la poesia més delicada en una combinació estranya que difícilment pot trobar-se en una pel·lícula occidental. A Vietnam està Tran Anh Hung, encara amb només tres pel·lícules (El olor de la papaya verde; Cyclo; Pleno verano). Totes aquestes pel·lícules no són fàcils de veure ni de trobar en les pantalles dels nostres cinemes, molt menys en la televisió en obert. Totes elles mereixen l'atenció de l'amant del cine per la seua bellesa i per la seua diferència.

In the mood for love




WONG KAR-WAI


Nascut en Shanghai (1958) s'estableix amb la seua família a Hong Kong en 1963 i serà allí on rebrà tota la seua formació. Estudia disseny gràfic, però no arriba a exercir-lo professionalment i en 1980 ingressa en canvi en una cadena de TV local, primer com a ajudant de producció, després com a ajudant de direcció. Guionista de nombrosos films de gènere Kar-Wai col·labora amb Patrick Tam i es forma un nom en la indústria que li permetrà rodar el seu primer llargmetratge en 1988. Cuando pasen las lágrimas, es ven bé per tot Àsia i això li permetrà rodar Dias Salvajes amb un repartiment important i rodejar-se dels seus, a partir d'eixe moment, col·laboradors habituals en la fotografia i en la direcció artística. Wong Kar-Wai és considerat per alguns sectors de la crítica especialitzada com un dels directors actuals més interessants, en canvi un altre sector l’acusa de fer un cinema purament esteticista i, en certa mesura, buit de significat.

Josep M. Sanchis
Cocentaina, desembre de 2005.





DIJOUS, 8 DE JUNY, A L'AULA D'AUDIOVISULS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA