dimarts, 23 de maig de 2017

ELS NOSTRES IMPRESCINDIBLES: "VÉRTIGO" (212a, 25/05/2017)

Continuem aquestes sessions de comiat recuperant clàssics del cineclub que en aquest cas coincideixen també amb clàssics del cinema. El dia 5 de maig de l'any 2007 (projecció 47a), ara fa 10 anys, projectàvem Vértigo (USA, 1958, color, 123min) del director Alfred Hitchcock. Recorde aquella sessió de cineclub perquè aleshores assistien com a espectadores habituals un grup d'alumnes entusiasmades amb el cinema que, a més conduïen un programa de ràdio sobre cinema a Ràdio Cocentaina. La ràdio demanava constància i, per a la la majoria d'aquelles espectadores, el cinema passava a formar part de les seues vides. Recorde que a la sessió va continuar un llarg debat (jo crec que el més llarg en la història del cineclub) que va acabar perquè l'institut havia de tancar les portes. La bellesa i la inquietud suraven a l'ambient d'aquella sala per uns moments hitchcockiana.



Vértigo és una de les pel·lícules més inquietants i més precisa dins de la trajectòria exitosa del genial director anglés (1899-1980). De Hitchcock hem vist Con la muerte en los talones, Extraños en un tren i Psicosis. La història de Vértigo adapta una novel·la menor, canvia l'estructura narrativa de forma provocadora i deixa l'espectador que es cita amb ella per primera vegada bocabadat. Una segona visió de la pel·lícula resulta imprescindible per a gaudir-la del tot. L'ús del color, de llargues seqüències sense diàlegs (Hitchcock reivindicava sempre la preeminència de les imatges), la suggerència permanent de la música de Bernard Herrmann, la sexualitat, l'endimoniada trama i el permanent rerefons de la psicoanàlisi fan del film tota una aposta per un cinema impossible d'encaixar a les pantalles trepidants del cinema comercial actual. Aquest era el cinema comercial dels anys 50, a moltes galàxies de distància dels productes confusos i planers del cinema actual. Veure James Stewart i Kim Novack en pantalla gran i en versió original és una experiència només a l'abast dels llocs on existeix una filmoteca.

tràiler promocional en anglés

Sobre la pel·lícula s'ha escrit molt, però vull destacar un parell de treballs. Un del filòsof Eugenio Trias (1942-2013) que apareix al llibre Lo bello y lo siniestro (Debolsillo, 2016). I altre del filòsof eslové Slavoj Žižek, que està dins del llibre Lacrimae rerum: ensayos sobre cine moderno y ciberespacio (Debate, 2006). 


DIJOUS, 25 DE MAIG DE 2017, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA. 

dilluns, 15 de maig de 2017

ELS NOSTRES IMPRESCINDIBLES: "MILOU EN MAYO" (211a 18/05/2017)

Acomiadem la temporada amb una selecció de pel·lícules imprescindibles, algunes projectades fa més de deu anys. Aquesta vegada amb Louis Malle i Milou en mai, que va ser la projecció 37a el 23/11/2006.L’acció ens situa al més de maig de l’any 1968, a la Provença francesa, durant els dies on tenen lloc els esdeveniments coneguts com “maig del 68”. Tota una revolta anti-sistema va tindre lloc en aquest moment al país veí, sobretot a la seua capital, on milers de manifestants van mantenir durant setmanes els carrers tallats i tota activitat laboral va ser suspesa. Obrers i estudiants universitaris prengueren carrers i places i el govern va tindre seriosos problemes per reconduir la situació. Els protagonistes de la pel·lícula viuen aquestos dies la mort de l’àvia de la família, la senyora Vieuzac, que vivia amb el seu fill Émile, a qui tots anomenen Milou, en un gran mas en meitat del camp. Milou és un home gran, vividor i sentimental, l’únic que sembla veritablement lligat a la seua mare i a la masia familiar, però ell no és l’únic fill, i per tant tampoc l’únic hereu. Amb l’àvia encara per soterrar comencen els problemes i les disputes familiars. Tot un espectacle davant la mort. De fet la pel·lícula no deixa de reflexionar indirectament sobre aquest tràgic tema, però a mesura que la situació política francesa es torna més complexa i tot el país queda aturat, la família anirà recuperant un to vital i, amb la mort sempre present, no deixarà de gaudir de la vida. Milou en Mai (FRA, 1990, 108min) ens permet veure al fantàstic actor Michel Piccoli i escoltar la música preciosista del violí del músic Stephan Grapelli. 


A la família es viu una situació fóra d’allò normal i l’escena que veiem ací dalt i que ens recorda al naturalisme de Renoir, reflecteix un d’aquestos moments estranys, sembla que l’alliberament polític arriba també de sobte a les seues vides. També resulta memorable l’escena on els xiquets juguen i corren desafiant la gravetat de la mort, amb la seua àvia encara present, la resposta davant les exageracions que els burgesos prenen com a vertaderes de la revolució a les aules de La Sorbona o el moment en què l’arribada dels veïns trenca amb un d’aquells moments màgics en els que tot sembla possible.
En aquesta pel·lícula destaquen alguns actors clàssics en el cinema francès: per exemple Michel Piccoli (Milou) començà a treballar a l’any 1954 i va aparéixer en alguns films de Luis Buñuel (Belle de jour, La via lactea, per cert que el co-guionista d’aquesta pel·lícula també era habitual col·laborador del genial aragonès). Va treballar també per a Hitchcock en Topaz i amb Berlanga (la fallida Paris-Tombuctú). Miou-Miou porta al cinema des de 1972 i ha treballat amb Michel Deville (La lectora), Claude Berri (Germinal) i Anne Fontaine (Limpieza en seco, molt interessant).





En quant a Louis Malle, de qui hem vist ací Adiós, Muchachos, podem dir que va néixer a 1932 al nord de França al si d’una família d’industrials. Va estudiar en diferents internats catòlics, entre ells el que evoca en Adiós, Muchachos. Als 14 anys comença a rodar amb la càmera de 8mm de son pare. Els estudis superiors de Ciències Polítiques a la Sorbona el duen curiosament cap al món del cinema. I el seu primer treball professional amb la càmera fou substituir un amic seu en el vaixell de Jacques-Yves Cousteau com ajudant en el documental El món del silenci, i d’ací obtingué el seu primer reconeixement.
Als 25 anys rodà Ascensor para el cadalso, amb Jeanne Moreau i una excel·lent banda sonora amb el jazz de Miles Davis (també la nostra pel·lícula conta amb el jazz, en aquest cas de Stephan Grapelli). Després Los amantes, també amb Jeanne Moreau i Zazie en el metro. Estem a 1960. La seua visió en els films que continuen el converteix en un director amb segell propi, els temes incòmodes aparéixen a la pantalla sense que l’espectador tinga la sensació d’assistir al moralisme. Així per exemple a El soplo al corazón o Lacombe Lucien, on descriu la història d’un adolescent francès i la seua deriva cap al col·laboracionisme amb els alemanys. La polèmica a França el fa marxar cap als Estats Units on filmarà entre altres La pequeña, Atlantic City, amb uns magnífics Burt Lancaster i Susan Sarandon. A la seua tornada a França li arribarà el reconeixement dels seus compatriotes amb la ja esmentada Adiós, Muchachos, una història molt emotiva ambientada en la 2a Guerra Mundial i en la que el director recorda la seua pròpia infantesa i la relació que va establir amb un xiquet jueu que fuig (com molts altres) dels nazis. Després arribarà Milou en Mayo, Herida, amb dos actors de moda en el cinema europeu de principis dels 90: Jeremy Irons i l’encisadora Juliette Binoche; per últim Vania en la calle 42, adaptació de l’obra de Chejov.
Malle va morir d’un linfoma el 23 de Novembre de 1995 a Los Angeles, tenia 63 anys.






DIJOUS, 18 DE MAIG, A LES 18.00 A 


L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES


PARE ARQUES DE COCENTAINA.