PROJECCIÓ 118a: "AMANECE, QUE NO ES POCO". DONCS AIXÒ!!

Comèdia absurda de José Luis Cuerda (Albacete 1947). El guió, del propi J. L. Cuerda, adapta un conjunt de treballs per a una sèrie de 13 episodis de televisió. Al rebutjar TVE el projecte, el realitzador l'adapta al cine. El film es roda durant els mesos d'estiu de 1987 en les localitats d'Albacete d'Ayna, Liétor i Molinicos (avui reben visites turístiques que volen recórrer els escenaris del rodatge). Produït per Jaime Borrell, José Miguel Juárez i Antonio Oliver per a Aventures Comercials S.A. I Paradís, es projecta per primera vegada en públic el 17-I-1989 (Albacete).

L'acció dramàtica té lloc en un poble castellà d'interior i muntanya, molt retirat, al llarg de diversos dies de l'estiu d'un any de la segona mitat dels 50. El film s'emmarca en l'Espanya del subdesenvolupament, l'autarquia, el nacional catolicisme, les misses en llatí i d'esquena als assistents, l'analfabetisme, la ignorància i les primeres motos escúter de la casa Vespa (1954). Presenta una tènue línia argumental, que embasta una llarga sèrie de gags, de comicitat surrealista i absurda, que exagera la singularitat dels personatges i situacions, i que construïx un discurs remenat, desgavellat, despietat, irònicament i lúcidament autocrític. Combina surrealisme delirant, explicacions basades en el sentit contrari o invers al directe, en sentits paral·lels al mateix, o bé en crítiques burlesques exposades en forma de falsos desbarats. L'acció gira entorn d'un enginyer (la professió de major prestigi llavors a Espanya), de nom Teodoro (Resines), professor de la Universitat d'Oklahoma, que dedica el seu any sabàtic a recórrer el país en vespa amb sidecar en companyia de son pare, Jimmy (Ciges), que ha enviudat recentment. Arriben al poble per recomanació de l'amic Pepe. La narració es desenvolupa des del seu punt de vista i amb la càrrega de subjectivitat extravagant d'ambdós.

El film suma comèdia absurda, crítica social i surrealisme. Els gags es presenten oberts a la lliure interpretació de l'espectador. Al meu parer, denúncia temes col·lectius i polítics, com l'aïllacionisme del país a través dels seus deliris autàrquics i els temors obsessius amb el que es veuen els visitants de fora, siguen americans, europeus, espanyols o veïns del poble de dalt. Se'ls considera, sense excepcions, com a invasors amb afanys d'ocupació, domini, espionatge i subversió. Satiritza l'aparent fervor religiós i els seus excessos: dirigisme social del rector (Cassen), participació del mateix en el control dels processos electorals, proliferació d'actes religiosos col·lectius i públics, etc. Es burla de les eleccions franquistes municipals, legislatives i els referèndums. Denúncia el seu caràcter de mascarades. Es burla sigil·losament del Cap de l'Estat, o Cabdill, a qui identifica com la suma d'una imitació en miniatura de Napoleó i una basta inversió o imitació del general Eisenhover, encarnació de la victòria de la llibertat contra les dictadures.

En el pla de la crítica social mostra la duresa del treball en el camp (els llauradors van al treball cantant com els set nans de “Blancanieves”). Desvela amb sarcasme l'alt índex de l'alcoholisme rural, la indolència endèmica, la proliferació de l'adulteri, el descuit de la higiene personal (queixes de la prostituta), la força del desig, la violència masclista, la freqüència del bestialisme (amb cabres), els amors ocults de l'alcalde (Alonso) amb Susan (Llorente), la xenofòbia que condemna a la pitjor marginació social (exclusió del baptisme) al fill mulat, Ngé Ndomo (Claxton), d'una veïna del lloc (Lampreave), la negació i desatenció del plaer sexual de la dona, el dol, el culte de les aparences, etc.

M'ha paregut particularment emocionant el patetisme de l'ensenyança, a càrrec del senyor Roberto (Hernández), basada en cants patriòtics que se senten a través de versions orquestrals impossibles, que han evocat en el meu cas el “Cara al sol” (himne de la Falange), “Isabel i Fernando” (himne de les JONS), “Veniu i anem tots” (himne marià), “Perdó, oh Déu meu” (himne penitencial), etc. Els temes d'estudi brillen pel seu bizantinisme, absurda irrellevància (tema de l'examen) i la seua fossilització (abundància d'animals dissecats en l'aula).

Recorda diversos temes d'importància principal en la societat dels 50, com la “bona mort”, la santedat i les seues manifestacions (levitació de Paquito, pare del capellà, pregoner, sagristà i mestre campaner), la justa repressió de les alteracions de l'orde per la Guàrdia Civil a les ordes del cap Gutiérrez (Sazatornil), "el cap sant", etc. Són escenes destacades el diàleg amb la carabassa, la detenció del plagiador de la versió castellana de Faulkner, la interessant lliçó pràctica del bes a càrrec d'una llauradora (Vega), etc. Film de culte, especialment indicat per als que van viure els anys foscos del subdesenrotllament i la repressió. És divertit, hilarant, refrescant i captivadorament intel·ligent.

La banda sonora, de José Nieto, original burlanera, irònica i de traços surrealistes. Com a música afegida adapta temes tradicionals (“València”), música coral antiga , talls festius i cançons d'altres països (Rússia i EUA). La fotografia, de Porfirio Enríquez , és realista, burlanera i colorista. Construïx amb encert composicions surrealistes pures, a les que afig tocs de surrealisme màgic.

Antoni Barceló.


Bibliografia

- María ADELL CARMONA, “Amanece que no es poco”, ‘Español de cine’ (Antxon Salvador, coordinador), pág. 170-171, Blume ed., Barcelona 2009.
- José Antonio LÖPEZ, “Amanece que no es poco”, 32 pág., Notorious ed., Madrid 2009.

Ací un de tant fragments famosos de la pel·lícula

DIMECRES, 9 DE NOVEMBRE, A LES 18.00, A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

PROJECCIÓ 117a: "PAGAFANTAS". DINS DEL CICLE "DIGUES SÍ A LA COMÈDIA"

Què passa quan un xic té alguna aspiració afectivo-sexual amb una xica que l'aprecia molt, però sols com amic, i que no l'ha considerat mai ni tan sols com un possible "rotllo"? Fins on som capaços d'humiliar-nos per veure si "cau alguna cosa"? Aquest és l'argument del primer llargmetratge del cineasta espanyol Borja Cobeaga, un jove reconegut pel seu treball a sèries de TV i pel curtmetratge nominat a l'Oscar Éramos pocos. Cobeaga ha comptat amb l'ajut dels responsables del programa d'humor "Muchachada nui", i de fet l'humor de la pel·lícula no està lluny d'aquest humor entre surrealista i tendre del programa de TV. Segons explica el director tots hem fet alguna vegada de "pagafantas", tots hem patit alguna situació en la qual hauríem volgut arribar a més amb algú que no ens ha mirat mai com nosaltres el miràvem a ell o a ella. Convertir-se en pagafantas dona més por, diu Cobeaga, que un psicòpata amb una destral. La situació es viu com un drama des de dins, però des de fora la cosa té una important dosi de comèdia. El pagafantas és normalment un xic comprensiu i bona persona, algú en qui la xica pot confiar, a qui vol explicar-li les seues peripècies i anhels, a qui vol com a confident i de qui mai s'enamorarà. Pagafantas (ESP, 2009, 80 min) és una pel·lícula sense grans pretensions (fer passar una bona estona a l'espectador, que en realitat no és poca cosa) i que, potser per això mateix, funciona perfectament com una comèdia amb el llenguatge propi del gènere. Molt per damunt de la majoria de comèdies americanes insufribles que arriben a les grans pantalles de la mà de les distribuidores i acomapnyades d'un aparell publicitari amb el qual cap cineasta espanyol pot arribar a competir. Un humor fi, distanciat del barroer Torrente, i que, com totes les coses bones, va passar una mica desapercebudament pels cinemes.

El desig del director és que acudisquen a la pel·lícula molts pagafantas amb la xicona pagafantejada.


DIJOUS 27 D'OCTUBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

trailer oficial de la pel·lícula

CICLE: DECISIONS DIFÍCILS. PROJECCIÓ 116a: "EN TIERRA DE NADIE" (2001)

Guerra de Bosnia, dos soldats de bàndols diferents (un serbi i un bosnià) es troben atrapats entre línies en mig del front- La seua situació és difícil, mentre un soldat dels cascos blaus de la ONU intenta ajudar-los contravenint les normes dels seus superiors que només estan allà per protegir els civils. La premsa internacional, àvida de notícies com sempre, monta un autèntic xou d'una anècdota i utilitza la perìpècia personal dels implicats per contar la seua visió interessada de la guerra. En una jornada asolellada i plena de la llum de l'estiu els dos soldats (com el soldadet de la cançó dels Manel) intenten resoldre la seua tragèdia personal.

Danis Tanovic, el director de En tierra de nadie (No Man's Land, 2001, 98 min.), va ser responsable dels arxius audiovisuals de l'exèrcit bosni durant el conflicte. La seua visió és una visió humanista i no està exenta de sentit de l'humor, una sàtira al voltant de l'absurde de la violència extrema on són pocs aquells que queden ben parats, els mitjans de comunicació, per exemple, no dubten en treure rèdits del dolor alié, tal i com denunciava Billy Wilder en aquella genial pel·lícula que ja veierem al cineclub titulada El Gran Carnaval (1951), en la qual s'hi mostrava l'avidesa despietada de la premsa i l'estupidesa dels humans per parts iguals.

No fa encara vint anys Europa assistia sense saber molt bé què fer a aquesta truculenta guerra dins del seu territori. Feia molts anys que el vell continent, ben amarat de sang durant el passat segle XX, no veia la crueltat i barbàrie de la guerra tan de prop. La guerra de Bòsnia va sacsejar els nostres cervells des de la cruesa dels telediaris als començament de la dècada dels anys 90. Els militars espanyols van acudir sota el blau dels cascos de les nacions unides, la guerra es tronava més propera. Passaven coses esfereidores, com aquella massacre a Srebrenica on 8.000 civils bosnis van ser exterminats per l'exèrcit serbi davant la inacció dels cascos blaus holandesos.

En fi. Tanquem amb aquesta pel·lícula el xicotet cicle dedicat a les decisions difícils; no perquè falten pel·lícules amb aquesta temàtica, sinó perquè volem també utilitzar el cinema per riure, i això farem a les properes projeccions. La projecció és a les 19.00, una hora més tard de l'horari habitual, perquè abans la preavaluació de la meua tutoria de 4t d'ESO.

DIJOUS 13 D'OCTUBRE A LES 19.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

PROJECCIÓ ESPECIAL: "LAIA A L'INSTITUT DE LES MERAVELLES" UNA PRODUCCIÓ CUINADA A L'IES PARE ARQUES

Durant el curs 2009/2010 unes quantes vegades vaig ser abordat per Josep Alcover als corredors de l'institut o a la sala de professors. Josep tenia una idea (en tenia moltes, clar, però a mi en contava una particularment), volia rodar un curtmetratge amb els alumnes de l'institut. Volia que fora una feina de tots, que tothom colaborara. El seu petit Ovidi estava per arribar i Josep pensava agafar-se uns mesos de permís per a fer de pare, per això el projecte del curtmetratge li semblava difícil. Qui sap si precisament és la dificultat la que esperona aquest intrépid joglar, el cas és que al començament del curs següent, el 2010/2011, em va mostrar el que havia fet a l'estiu: sobre la base musical de les cançons del grup Arthur Caravan (amb els quals havia ja col·laborat algunes vegades al mateix institut) havia composat una història preciosa que calia muntar com un musical. Vam estar comentant el guió i repassant les lletres i en tornar del seu permís va concentar-se en la feina. Engrescar els xicots i xicotes d'una classe de batxillerat per fer-los fer d'actors ja és una empresa complicada, les vergonyes són difícils de superar quan ets adolescent, però fer-los cantar... això ja és massa. Doncs és això el que ha aconseguit Josep. La història de Laia (excel·lent Berta Íñíguez amb un paper molt complicat) és la d'una alumna d'un institut qualsevol que no està gens contenta amb la marxa de les coses. Mentre cada mestre o cada mestra va imposant la rutina a la seua classe, mentre els professors i professores intenten evitar-se problemes repetint la cançoneta que saben de memòria, mentre els alumnes assisteixen muts a l'espectacle de la repetició, l'angoixa de Laia no deixa de créixer. Com li passa a l'Alicia de Carroll, Laia es veu transportada a una realitat paral·lela, dins del propi institut, i allà comprovarà com les coses sempre poden fer-se d'altra manera, com la necessitat d'imaginar i de jugar mai no ha de ser oblidada.



Després d'un esforç important durant el mes de maig i juny la pel·lícula va anar prenent cos. Els alumnes van aprendre el seu paper, van cantar les cançons d'Arthur Caravan i van treballar de valent. Josep no ha deixat de fer el mateix inclús durant l'estiu, per poder enllestir l'obra que ara va a estrenar-se. A la fi el curt dura 55 minuts, és més bé un migmetratge. Josep ha fet un muntatge efectiu, descartant molts plànols que no li acabaven de resultar correctes, rodant amb una sola càmera, enfrontant-se a les dificultats de rodar en exteriors, ha fet ballar als professors en meitat del pati, ha fet participar a tots en el projecte i ara sols li queda fer-nos gaudir i emocionar-nos una mica, això serà aquest dijous, al Teular.

PROJECCIÓ 115a: "LAIA A L'INSTITUT DE LES MERAVELLES". CENTRE CULTURAL EL TEULAR DE COCENTAINA. DIJOUS 29 DE SETEMBRE A LES 20.00.


La notícia a Canal 9: http://www.rtvv.es/va/cultura_i_oci/institut-cocentaina-converteix-plato-cine_0_563343729.html

PRIMERA PROJECCIÓ DEL CURS 2011/2012. "LOS FALSIFICADORES" (114a). DINS DEL CICLE "DECISIONS DIFÍCILS"

Berlín, 1936. Sorowitsch és un jueu amb pocs escrúpols que viu a l'Alemanya nazi de preguerra com a falsificador de documents. La seua passió per la joia i per la pròpia vida el duran a ser detingut i malviure en les pressons, però el seu drama particular comença quan les dificultats de la guerra fan pensars als comandaments alemanys en un pla per a enfonsar l'economia britànica. es tracta d'inundar el mercat amb lliures esterlines falses i així provocar una inflació desbordant que acabe per girar-se en contra dels anglesos. una idea subtil, no tot van a ser bombes, per a la qual cal al millor grup de falsificadors possible. I el millor de tots és Sorowitsch. L'artista jueu és translladat al camp de Sachsenhausen on és posat a prova. Si colabora amb els nazis viura millor i tal vegada puga sobreviure a l'infern que espera als altres jueus, però ajudar als alemanys a guanyar la guerra és vist per molts presoners com una alta traïció. D'alguna manera podem recordar el dilema del jove francès que dubta si oposar-se o no als alemanys. Paga la pena sacrificar la nostra vida com a individus per una causa general, pels nostres ideals o pel nostre poble. Sorowitsch és un individualista i haurà d'enfrontar-se a una decisió complexa i ho farà de la única manera que sap, fregant sempre el perill, la mort i també la ignominia.

Los falsificadores (Die Fälscher, Àustria-Alemanya, 2007, color, 98') està dirigida per Stefan Ruzowitzky autor també del guió, i protagonitzada per un efectiu Karl Markovics. A més està basada en fets reals (la qual cosa no desmereix el film).

DIMECRES, 21 DE SETEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

Propera projecció: En tierra de nadie, de Danis Tanovic.