TEATRE: MARUJES 2 AL CENTRE CULTURAL EL TEULAR

Tot just un any després de la sorprenent, revolucionària i genial representació de Marujes, arribava a l'escenari del Centre Cultural el Teular de Cocentaina l'obra de teatre Marujes 2, de nou escrita i dirigida com la primera per l'alumne ara en 1r de Bat. Roger Garrido i portada a l'escena pel grup de teatre l'Espardenya, un grup de talentosos actors que barreja joves promeses, joves que van camí de la consagració i veterans actors locals. En total parlem d'una trentena de persones, moltes d'elles estudiants de l'IES Pare Arques, que passen per l'escenari i mantenen viva una acció durant més de 150 minuts.

Si Marujes era una comèdia àcida i fins i tot vitriòlica, amb una desbordant dosi de crítica social respecte a la sexualitat, la religió i el racisme, ara ens trobem amb una fórmula que manté la línia argumental anterior, però de la qual han desaparegut alguns temes per donar-ne cabuda a uns altres que faran a l'obra actual guanyar en profunditat i dramatisme.

Roger Garrido ens proposa un autèntic tour de force llarg, contundent i perversament embolicat on predomina el riure de vegades desbordant i esbojarrat, la més absoluta de les irreverències i el vent fort de la llibertat d'expressió. És difícil pensar en superar la capacitat de posar damunt de l'escenari una munió de situacions políticament incorrectes, que tal vegada es dissimulen dins de la tradició del sainet valencià, però que amb tot convenciment duen les coses molt més enllà. El mateix nom (L'Espardenya Teatre) resulta ja enganyós per la seua reivindicació d'allò popular i per això mateix socialment acceptable. L'obra de Roger du les espardenyes molt més enllà del terreny popular del localisme. Al mateix temps la comèdia dona espai a moments de tensió dramàtica de vegades difícils de combinar amb l'embogida comèdia a la qual l'espectador assisteix, com és el cas de les escenes de violència de gènere.

Intentaré la difícil tasca de resumir la trama: partim de la situació de la primera obra, però sense obsessionar-nos en mantenir a tot preu la coherència narrativa o fins i tot dels actors i els personatges (un altre signe de la llibertat amb què es mou aquest jove autor). Maruja (Roger Garrido) i Conxi (Óscar García) són dos amigues de caràcters ben distints i a les quals la vida les va presentant sorpreses que piquen el timbre de les seues cases. A Conxi, en una escena plena de diàlegs brillants i la descarada i superba representació d'Óscar García, li apareix una filla (Yolanda López, més desimbolta cada vegada en la seua interpretació) que va ser abandonada per ella en un convent després d'un embaràs indesitjat. Conxi ja acaba d'acceptar en casa i a contracor, perquè Conxi ho fa tot a contracor excepte veure “Sálvame”, a una monja alcoholitzada que després sabrem que està “un poc” embarassada. La monja (Cristina Esteve) és un personatge fantàstic i també fantàsticament interpretat que ens recorda, com ja vaig dir, al cambrer alcoholitzat de El Guateque (Blake Edwards, 1968), la seua presència a l'escenari mai passa desapercebuda per a bé de l'espectador.

Per la banda de Maruja tenim la incorporació del seu marit Renato (l'excel·lent actor de monòlegs Antonio Flores, amb una dicció i una loquacitat pròpia dels professionals) que entra a escena per a anunciar-li a Maruja que la deixa per una jove ucraïnesa (Carla Solbes, molt efectiva en el seu paper d'amant jove i estrangera). Els fills de Maruja i Renato constitueixen dos subtrames de l'argument principal, amb l'esmolada visió critica dels assumptes maritals a que ens acostuma l'autor. El fill, Paco (Eric Carvajal, del tot graciós i espontani, sabent moure's molt bé per l'escenari), va descobrir la seua homosexualitat i això el va fer separar-se de la seua extralimitada dona Maria Luisa, un encant de personatge que deixa caure els insults amb la gràcia i naturalitat que li sap donar perfectament Cèlia Ibáñez. La justícia ha determinat que han de viure junts, així que l'espai el compartiran amb els amants, Leónidas (Vicent Gisbert, qui en l'anterior obra feia de Paco) i Hèrcules (l'encantador Arnau Bas, de nou amb accent impostat, bona dicció i un innovador registre de moviments feminitzats). Els embolics en aquesta casa estan més que servits i d'això se n'aprofita Mariano (un David Albors enguixat i cada vegada més major, més solt i descarat) qui arriba a torejar a pare i mare, que ja tenen bastant amb fer-se la vida impossible l'un a l'altre. Paco és rebutjat per sa mare, la catòlica Maruja, que el dona com un cas perdut durant tota l'obra i tant és així que no coincideixen en cap escena. La filla, Renata (Maria Bas, a qui li toca el personatge més seriós de l'obra i que amb la seua interpretació calmada posa pau i ordre davant de la disbauxa general) apareix casada amb un home insidiós, alcohòlic i maltractador (el veterà Dani Cominches, qui ha de veure-se-les en el personatge més antipàtic i odiat pel públic i al qual dona relleu i versemblança). Ha tingut un fill (Àlex Garrido, debut del germà de l'autor en l'escenari, poques frases, ben dites, el més xicotet en escena!) que no és de l'home amb qui està casada. Ara es debat entre suportar els colps i el maltracte a canvi de la protecció econòmica que sembla tindre o trencar amb l'infern en el que viu (la seua nòvia Charlotte està segrestada per les FARC).

Amb tot aquest desbordant argument Roger Garrido monta una comèdia farcida de números musicals on els actors es llueixen amb balls i cançons, totes elles tocades per la pols i el temps vençut. Música sobretot dels anys 60 i 70 o 80 a tot estirar, entre el kitsch i el to folklòric.

La trama va avançant amb les escenes dramàtiques protagonitzades per Renata i el seu marit. Conxi sembla començar a estimar a la seua filla entre improperis i desgana i acaba mig cedint a les dots conqueridores d'un reaparegut pare (Joan Llopis) d'Abutarda (el nom li'l posarien al convent de Sevilla!) que ha sentit campanes al voltant de la riquesa de la fanàtica de “Sálvame de Luxe” i que volarà només sàpiga que la riquesa no existeix. En aquestes escenes sembla que Conxi amaga algun sentiment malgrat el seu caràcter implacable i despietat cap a tots... en qualsevol cas continua sent despietat cap a Maruja. Precisament Maruja és la gran derrotada de l'obra i qui ens deixa el somriure congelat en la darrera escena. Després d'haver intentat seduir el seu marit amb les arts apreses al Kamasutra (que llig a un pam només del retrat emmarcat del Papa que presideix la seua taula) en una escena carregada de dolorós patetisme i humiliació que acaba amb el marit gitat amb l'amant davant dels nassos de la pobra dona, Renato acaba exposant-li els motius pels quals se'n va. I ací és on està la càrrega principal del text. Segons explicita Renato, Maruja sempre ha anteposat a Déu i a la seua creença religiosa a tot i a tots, a qualsevol de les seues relacions humanes, incloses les sexuals amb ell, per això res en la seua vida és veritat, per això tot resulta un decorat de cartró, una mentida que ja no se sosté en peu. Així desapareix de l'escena el marit, deixant a Maruja desorientada i més dèbil que mai, la veurem arrossegar-se pel terra amb un atac d'histèria, llançar els mobles i cridar amb dolor terrífic. Aquest dolor no el mitiga ni Conxi, qui arriba oportuna, ni la Mare de Déu del Miracle, patrona de Cocentaina, qui irromp en l'escena final (parle de la imatge en un coixí) amb l'esglai de tot el públic, que va fer el silenci absolut tement-se el pitjor. Però no, tal i com ocorre a Viridiana (Luís Buñuel, 1961), la protagonista, perduda per al món de la consciència, comença a repartir cartes amb la mirada absent i dirigint-se a la Mareta, a qui també reparteix mentre li parla com a una amiga més. I així queda Maruja, en el món dels benaurats, penjada del fil de la religió en el pitjor dels sentits, fora del món, boja.

Aquest és, a parer meu, l'assumpte central d'aquesta valenta obra, d'aquestes dues obres que fan vora 5 hores de teatre tret de la ment creativa d'un xaval de 16 anys i del treball infatigable i talentós de molts altres joves i no tan joves. El fervor de la creença religiosa ha dut (i du) a algunes persones a extraviar la seua vida i complicar fins a extrems irreversibles la vida dels altres, de les persones més properes. No acceptar la diferència implica fer mal als qui t'estimen i fer-se mal un mateix, un mal de vegades cruel i irreversible amb el que fàcilment pots acabar destruït i destruint... I la diferència està ahí, Maruja ho veu i ho sap amb els seus fills, però això no la fa canviar. Ella mateixa n'és ara la víctima de la seua pròpia inoperància, de la seua pròpia covardia i obediència a principis cecs, en tots els sentits, davant la vida.

Però açò ens ho ha contat Roger Garrido i tot el planter d'actors sense deixar-nos de fer riure, recordant-nos amb el transvestisme de Maruja i de Conxi (els dos actors principals) als grans Jack Lemmon i Tony Curtis de Con faldas y a lo loco. Amb una comèdia gran que barreja l'estil d'Almodóvar amb l'esmolada ploma de Berlanga, i que no deixa de sorprendre'ns i encantar-nos perquè molts dels actors que assumeixen el repte i excel·leixen són alumnes del nostre centre, i perquè s'ho fan tot ells, des del guió fins els assaigs, la direcció i el pes de l'obra sencera. I ho fan durant tot el curs, però especialment en aquesta època difícil plena d'exàmens i d'assumptes acadèmics. Conten amb inestimable ajuda de gent gran, però són els joves qui porten la companyia endavant. Ja han recollit premis. I en vindran més.

No vull oblidar en tan llarg escrit a la resta dels actors secundaris que tenen paper en l'obra i que aporten el seu granet de sorra per a fer-la gran i desbordant. Ahí estan Dolores Insa (Mª Angeles Giner), la professora d'anglés (Carla Kadic), la jutge (Mª Luisa Carrión), el guàrdia civil 1 (Aitana Prats), l'advocat (Guillermo Guzmán), l'advocada i Samanta (Paula Pascual), la toxicòmana (Aida Payà), Patri (Grace Davis), una mare (Àngela Barratxina) i la Mare Superiora (Raquel Cortés). A tots ells: MOLTES GRÀCIES I ENDAVANT!!

Aprofiteu, esforçats lectors que heu arribat a la fi d'aquesta llarga ressenya, l'espai dels comentaris per a deixar les vostres opinions sobre l'obra. L'autor del text de l'obra i els actors i actrius bé que s'ho mereixen. I ho sabeu!

PROJECCIÓ 143a: "EL HALCÓN MALTÉS" dins del cicle Grans clàssics del cinema

The stuff that dreams are made of

Sam Spade

La setmana passada no vam poder projectar per les nostres obligacions amb els exàmens de 2n de batxillerat. Tornem aquesta setmana amb un altre clàssic del cinema, en aquest cas es tracta de El halcón maltés (John Huston, USA, 1941, 97'). Tot un clàssic del cinema negre. Al nostre cineclub ja hem dedicat algun cicle al cinema negre i hem projectat altres clàssics d'aquest gènere que tantes pel·lícules estimades ens va deixar, sobretot a la dècada dels anys 40 i 50. Recordem la projecció de Perdición (Billy Wilder, 1944); El sueño eterno (Howard Hawks, 1946); La noche del cazador (Charles Laughton, 1955); Los sobornados (Fritz Lang, 1953); Sed de mal (Orson Welles, 1958); Retorno al pasado (Jacques Tourneur, 1947). Com veieu, al llarg d'aquests anys hem posat a l'abast del públic més joves pel·lícules que ja comencen a ser difícil de veure a les pantalles de TV i que són autèntiques espirals de violència i tenebres, això sí, contades magníficament. Aquest és el cas de la pel·lícula que ens ocupa, amb la particularitat que El halcón maltés és per als crítics el punt de partida del període clàssic del cinema negre, del qual es deriven totes les pel·lícules citades abans. En aquest cinema és arquetípic el paper del detectiu privat, interpretat pels millors actors de Hollywood. Ací anem a veure al mític Humprey Bogart en el paper del detectiu Sam Spade, un paper que serviria per a fixar les característiques del detectiu cinematogràfic. Un tipus dur, ni alt ni especialment guapo i amb una bona dosi de cinisme que arriba després de treballar colze a colze amb personatges abjectes, però de cap manera exempt de valors o d'un codi moral propi que el fa atractiu a les dones que apareixen en la pel·lícula i als espectadors que assistim als seus colps dialèctics esperant l'ocasió de poder convertir-nos en ells més que siga durant un instant de les nostres vides (recordeu Sueños de seductor, on Woody Allen vol ser Bogart per a poder lligar d'una vegada per totes).

Al costat del detectiu anem a veure a un altre dels personatges clàssics d'aquest cinema de gènere: la femme fatale (dona fatal). Una dona amb ambicions i seductora, però capaç d'arrossegar als homes als quals s'acosta cap a la perdició (Barbara Stanwyk en el paper de Phillys Dietrichson en Perdición és un exemple paradigmàtic). Com la majoria de les pel·lícules del cinema negre, l'origen de les històries està en la literatura (el que em recorda que una assidua espectadora del cineclub em suggereix que hem de dedicar un cicle al cinema i la literatura, la qual cosa farem el curs que ve). Novel·les de vegades de poca qualitat i altres de grans escriptors estan darrere d'aquestes històries. En aquest cas tenim a l'escriptor Dashiell Hammett, un exdetectiu, tot un expert en el gènere.

La trama de El halcón maltés, com les d'altres d'aquestes històries, resulta una mica complexa i és un excel·lent exercici per a l'espectador més jove, acostumat cada dia més a històries simplificades quasi per a públic infantil. Resulta que una dona contracta els serveis d'un detectiu per trobar a la seua germana que sembla haver fugit amb un tipus perillós. La fugida no és tal i en realitat aquesta dona el que intenta és aprofitar-se'n del detectiu per trobar la pista d'una joia (el falcó maltés) que va ser regalada pels cavallers de Malta a l'emperador Carles V i de la qual es va perdre la vista en un naufragi. Pel que es veu val una pasta i no sols la dona somnia amb ella, sinó tot un seguit de personatges sense escrúpols que voldran emprar al detectiu per als seus interessos privats. Sam Spade haurà de sobreviure a tot aquest entramat mentre persegueix el material amb el qual estan fets els somnis. No us la perdeu!

Ací teniu una peça que el programa de TVE Días de cine va elaborar per a conmemorar el 70 aniversari de la pel·lícula. En la part final conté algunes de les seqüències amb que es tanca la pel·lícula, per això no recomane que arribeu a la fi, deixeu-ho un minut abans, això si no l'heu vista...

DIJOUS, 30 DE MAIG A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

GRANS CLÀSSICS DEL CINEMA: "AMANECER" de F. W. MURNAU. PROJECCIÓ 142a.

Un cineclub té com a objectiu fonamental la difusió del cinema i a això ens dediquem al cineclub de l'institut des de fa ja 8 anys. En aquesta disfusió resulta imprescindible dedicar alguna projecció a revisar les obres clàssiques, a presentar-les en el cas de molts dels nostres espectadors. La pel·lícula d'aquesta setmana és una d'aquelles pel·lícules grans, una ocasió en la qual el cinema es troba molt a prop de l'art i de la poesia. Es tracta de Amanecer (USA, 1927, 90 min), la primera pel·lícula americana del director alemany F. W. Murnau, de qui vam veure ací (100a) Nosferatu, l'adaptació de la novel·la Drácula, de Bram Stoker. Murnau excel·lia en el maneig de la càmera i la seua feina als estudis alemanys de la UFA, ficada de ple en el moviment expressionista. Tot això el va permetre filmar a Hollywood aquest magnífic drama romàntic per als estudis de la Fox. El director va contar amb molta llibertat per a l'adaptació d'una novel·la mediocre, com sembla que era El viaje a Tilsit de Hermann Sudermann, molta llibertat en la creació i en la forma de contar, molta llibertat a l'hora d'imaginar i modificar el relat, molta llibertat per a tot excepte a l'hora d'arribar a la fi de la història. Però contem una mica: una parella humil de gent del camp viu una vida tranquil·la dins de l'ambient rural on transcorre la seua existència; aquesta tranquil·litat es vora trencada per l'aparició d'una seductora dona de ciutat que enamora per complet a l'home de la parella qui, arrossegat per la passió començarà a fabricar un pla per a satisfer els desitjos de la nouvinguda. El pla sembla que va a executar-se davant la mirada de l'espectador aterrat, però...

Els girs de la història són convencionals, tanmateix no és aquest el valor que li trobem a la pel·lícula, sinó la manera d'exposar una història plena d'alè poètic i d'imatges revolucionaries en aquell moment. Murnau era capaç de dotar d'un moviment a la càmera que cap director dels antics podia aconseguir. aquests travellings, els quals anunciaven el cinema modern, s'aconseguien amb una tècnica depurada que de cap manera contava amb els moviments de càmera que la steady-cam va proporcionar més tard. Cal ser conscients, per això, del mèrit i la visió de futur d'aquest pioner del cinema. D'altra banda Amanecer va ser estrenada només 15 dies abans de la coneguda com a primera pel·lícula sonora, El cantor de jazz. Aquest contrast entre el títol i l'ocàs del cinema mut no deixava de ser sorprenent, era com si el cinema anara reinventant-se a mesura en que un tipus de cinema quedava sentenciat. El comiat per al cinema mut podria ser simbolitzat per aquesta pel·lícula, tot i que evidentment no va ser la darrera pel·lícula muda (recordeu l'estrany triomf de The Artist en els Oscar de 2011). En fi, una ocasió per a conéixer a un dels directors extraordinaris del cinema i un dels principals artistes del primer terç del passat segle XX.

http://www.youtube.com/watch?v=etbCLItnf2A

Aquest enllaç us porta a una minipresentació, per alguna raó no he pogut incloure'l ací com a vídeo, com és habitual...

Una informació molt més completa a

http://pasionsilente.blogspot.com.es/2007/09/80-aos-de-amanecer-de-murnau.html

Com a avís per als incauts, Amanecer (1927) no té res a veure amb les eixides del sol d'una saga vampírica de recent èxit entre els adolescents...

La peli el dimecres, que el dijous tenim vaga!!

DIMECRES, 8 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

PROJECCIÓ 141a: "FUCKING AMAL" dins del cicle CINEMA I HOMOSEXUALITAT

Dedicàvem la projecció passada a la qüestió de l'homosexualitat des del punt de vista de l'adolescència masculina. Aquesta setmana propera farem una ullada a una pel·lícula que tracta la qüestió des de l'altre gènere, i també dins de l'adolescència. Fucking Amal (SUE, 1998, color, 89min) és la primera pel·lícula del director suec Lukas Moodysson, de qui ja vam veure ací Juntos, el seu segon film. Fucking Amal ens explica la història d'Agnes i d'Elin, dues xiques de secundària. Agnes (16) és nova al poble i ve de la ciutat, és una xica tímida amb certa dificultat per fer amics i no ha pres amb massa alegria que els seus pares s'hagen translladat al món rural. A l'institut es fixa en Elin (14), una alumna popular i extrovertida, un caràcter contrari al d'ella. Els pares d'Agnes es troben preocupats per la seua falta de relacions socials (només es relaciona amb una altra xica que va amb cadira de rodes) i decideixen organitzar-li una festa a la qual acudiran Elin i la germana d'aquesta.

La pel·lícula té un aire documental i recorda en certa mesura l'estil "Dogma" del grup encapçalat pel danès Lars Von Trier, amb càmera al muscle i zooms vertiginosos, però no busca necessàriament la incomoditat de l'espectador, podríem dir que resulta un tant més amable que les pel·lícules d'aquell moviment. De qualsevol manera conté escenes i situacions dramàtiques a les quals el director intenta sempre respectar als personatges. He llegit ja no sé on que la pel·lícula no utilitza als adolescents, com altres produccions fan descaradament per fer taquilla, sinó que els estima, amb els seus problemes, les seues contradiccions i les seues primeres experiències i el valor que aquestes tenen. Com que el cineclub és el cineclub "de l'institut", el tractament que dóna aquesta pel·lícula al món adolescent que forma la nostra quotidianitat és motiu més que suficient com per a recomanar la seua projecció ací i també motiu suficient com per a recomanar la seua visió a tot aquell que estima que les pel·lícules li conten alguna cosa que parle de la diferència des del punt de vista de la normalitat. I li la conten, per descomptat, ben contada.

La projecció l'avançarem a les 17.00 perquè la mateixa vesprada tenim altres activitats a l'institut relacionades amb la vaga d'ensenyament convocada per al dia 9 de maig.

DIJOUS, 25 D'ABRIL, A LES 17.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

PROJECCIÓ 140a: "LOS JUNCOS SALVAJES" dins del cicle CINEMA I HOMOSEXUALITAT.

Encetem un nou cicle dedicat aquesta vegada a l'homosexualitat al cinema amb la projecció d'una pel·lícula francesa del director André Techiné. Los juncos salvajes (1994, 113min). Al cineclub hem projectat ja algunes pel·lícules amb la qüestió de l'homosexualitat com a referent principal (el cas de la fantàstica C.R.A.Z.Y.) o com a tema normalitzat entre els personatges (Juntos; Priscilla, reina del desierto) o l'homosexualitat amb el rerefons del nazisme (Cabaret). Ara projectarem un parell de pel·lícules dedicades a donar una mirada sobre les relacions afectives entre persones del mateix sexe i les vivències, conflictives o no, que aquesta qüestió suposa per als individus que han de moure's en el marc d'una societat que avança lentament en el respecte cap a la diferència. La pel·lícula tracta per damunt de tot les qüestions referides a l'amor sempre amb tota normalitat, independentment de si els afectes que van assetjant els protagonistes són homosexuals o heterosexuals.

Los juncos salvajes està ambientada a la França de 1962, en plena guerra d'independència d'Argèlia. Els protagonistes són adolescents que tracten de buscar el seu lloc en el món dels afectes i també dels adults des de l'internat on estudien el batxillerat. El jove François descobreix l'atracció que sent per Serge, el seu company d'habitació. Sembla que Serge li correspon però no tot serà tan fàcil, després de l'acostament inicial. L'aparició de Maité, jove comunista filla d'una professora també comunista, canvia l'estat de les coses  per a Serge. Els personatges de Techiné es mouen com algunes plantes, flexibles al vent, però arrelades a la terra que representen les seues conviccions... amb el moviment entrecreuen els seus destins i vides. Aquesta és la història que es conta en una pel·lícula valenta i delicada.

DIJOUS, 11 D'ABRIL A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.