RETRATS DE FAMÍLIA: PROJECCIO 138a. "HANNAH Y SUS HERMANAS"

-  Mickey  (a son pare): "Si existeix Déu, per què van existir els nazis"?

- (El seu pare): "Com vaig a saber per què van existir els nazis si ni tan sols sé com funciona l'obrellaunes!"

Després d'un passeig pel cinema francès tornem de nou la vista als Estats Units i al cinema en aquest cas de Woody Allen, de qui ja hem projectat alguns títols imprescindibles com Delitos y Faltas, La rosa púrpura de El Cairo, Manhattan o Poderosa Afrodita. Hannah y sus hermanas (color. 106min. 1986) és una de les grans pel·lícules que el director neoiorquí va signar en la dècada dels anys 80. El film ens ve al cas en aquest cicle dedicat als retrats de família, ara a la gran urbs americana, amb la relació entre tres germanes i les seues particulars històries. La pel·lícula comença i acaba amb el tradicional sopar del dia d'Acció de Gràcies, tota una família reunida ens prepara per a assistir al retrat coral dels personatges. La relació entre les tres germanes, amb l'estima, l'enveja i els recels propis de qualsevol relació de fraternitat estan sempre ben presents. A través dels seus ulls coneixerem les seues vides quotidianes i les seues preocupacions existencials, tot i que per a existencials el personatge que encarna el propi Allen, l'ex de Hannah, un exemplar perfecte de les obsessions i neurosis típiques del director: hipocòndria, recerca del sentit de la vida en qualsevol racó de la ciutat, intel·lectualisme, certa incompetència vital i un particular sentit de l'humor.

Allen filma amb estima als seus personatges, que caminen per la vida amb tots els dubtes i poques certeses, tret del personatge de Hannah (Mia Farrow, aleshores esposa i musa de Woody Allen), que sembla tot un regal del director a la seua estimada. Les temàtiques propies del cinema de Ingmar Bergman també estan presents en la pel·lícula, sobretot de la mà del personatge d'Allen, en aquest sentit no és casual la tria d'un paper secundari (de pintor malcarat) per a l'actor Max Von Sydow, el cavaller que jugava als escacs amb la mort en El séptimo sello (també projectada al cineclub fa unes quantes temporades).

Com és costum, Woody Allen ens proporciona una estona per passar de la comèdia al drama i tornar a la comèdia, tal com tantes vegades se'ns presenta la vida. Una ocasió per a acostar-se a un dels cineastes més importants del darrer terç del segle XX (pense en els espectadors més joves). Un director inesgotable, encara ens lliura una pel·lícula a l'any malgrat estar ja molt prop dels 80 anys. Sens dubte amb les seues llums i les seues ombres, la seua obra no és regular i alterna pel·lícules prescindibles amb vertaderes petites joies. En els anys 80 i 90 era més fàcil trobar aquestes últimes, ara potser fa temps que ha entrat en el terreny de les pel·lícules menors, en quasevol cas i de manera crec que indiscutible està cridat a ser considerat un clàssic en la mesura en que el temps ens done una vertadera perspectiva.



Ací teniu, en dos parts, la presentació que de la pel·lícula va fer el programa "¡Qué grande es el cine!" un habitual de la 2 durant tota una dècada.

DIJOUS, 28 DE FEBRER DE 2013 A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

NOU CICLE: RETRATS DE FAMÍLIA. PROJECCIÓ 137a. "EL PRIMER DIA DEL RESTO DE TU VIDA"

La família ha sigut i és el marc on es desenvolupa una part important de la nostra vida. És el lloc on aprenem algunes de les qüestions fonamentals que ens permetran desenvolupar-nos, és el lloc on normalment trobem amor i afecte, però també és un lloc permanent de conflictes i de preocupacions. Quan no són els pares són els fills o els germans, el cas és que una i altra vegada les qüestions familiars ens assalten per a bé o per a mal. L'any 2008 el director francès Rémi Besançon va aconseguir un important èxit de taquilla i de reconeixements (3 premis César) amb una pel·lícula entranyable, a meitat de cami entre la comèdia i el drama. El primer dia del resto de tu vida (FRA, 2008, 114min, color) és un retrat coral d'una família de classe mitjana francesa, un matrimoni amb 3 fills. La pel·lícula resulta una aposta curiosa a nivell narratiu perquè ens conta la història de cadascun dels 5 membres d'aquesta xicoteta comunitat explicant-nos el seu esdevenir durant tota una jornada. Així cada personatge té el protagonisme en una part de la pel·lícula de forma que l'espectador assumeix el retrat coral de la família quan s'acaba de mostrar l'últim dels retrats de cadascun dels personatges. L'acció abasta 12 anys, des de 1988 fins l'any 2000, és per tant un recorregut per la passada dècada dels anys 90, la darrera dècada del passat segle XX.

La fragmentació de l'acció, distribuïda només en 5 dies d'aqueixos 12 anys, és probablement un dels atractius de la proposta de Besançon, i al mateix temps, constitueix tal vegada el seu principal problema. La fragmentació és la moneda de canvi dels nostres temps, un poc d'ací, un poc d'allà, cap pla definitiu, una mica de zapping vital... tot això que resulta tan present en les vides actuals i que tal vegada fa que la pel·lícula ens arribe, és tal vegada el que ens provoca la sensació de que alguna cosa no acaba de quedar completa. Tanmateix, com dic, queda clar que alguna cosa molt propera se'ns està manera explicant... és això tan proper que se'ns explica el que no ens acaba de deixar del tot satisfets?

Amb una banda sonora essencial, Bowie, The Divine Comedy, Lou Reed, la pel·lícula té algun parentesc de família amb la fantàstica C.R.A.Z.Y. que ja projectàrem al cineclub i que molts alumnes han vist durant les hores d'atenció educativa. Bona música i de nou l'actor Marc-André Grondin, que a la peli canadenca interpretava a Zac. De nou una pel·lícula en francès, i amb aquesta van ja 3 seguides. Una oportunitat per els aprenents d'aquesta llengua veïna. Ací us deixe el trailer en francès, a la sala, ja sabeu... Versió Original Subtitolada.

DIJOUS, 14 DE FEBRER DE 2013, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

PROJECCIÓ 136a: L'atzar i la necessitat al cinema de Kieslowski, "TRES COLORES: ROJO"

El problema para nosotros no es si nuestros deseos son satisfechos o no, el problema es como saber qué deseamos. No hay nada de espontáneo, nada natural en el deseo humano. Nuestros deseos son artificiales. Se nos debe enseñar a desear. El cine es el arte perverso definitivo. No te da lo que deseas, te dice cómo desear.

Slavoj Žižek

La passada projecció assistíem a la delicada imatge de l'actriu francesa Irène Jacob desdoblada en Véronique i Weronika a la pel·lícula de Krzysztof Kieslowski La doble vida de Verónica. Dediquem ara una segona sessió a continuar indagant en els aspectes més existencialistes del cinema del director polonès. Tres colores: Rojo (FRA, 1994, 99min.) suposa el tancament de la trilogia rodada en França i dedicada als valors de la revolució del país veí: llibertat (Azul), igualtat (Blanco) i ara la fraternitat, en aquesta pel·lícula que tancaria la carrera del cineasta, mort l'any 1996 amb 51 anys, després d'haver anunciat la seua retirada del cinema en actiu. Rojo és, com les seues predecessores, una pel·lícula delicada que parla de les relacions entre els humans i de les segones oportunitats. La jove Valentina (altre nom amb V) colpeja amb el cotxe a un gos en meitat de la nit. Lluny de deixar l'animal moribund l'ajuda i localitza després el seu amo, qui resulta ser un jutge retirat (J. L. Trintignant). L'actitud esquerpa del vell i les seues pràctiques secretes molesten profundament la jove que, tanmateix, sent que ha de tornar a veure al vell jutge. Comença així un joc d'espills i de subtileses que ens duran a pensar en la fraternitat però sobretot ens duran, com passava amb la pel·lícula anterior, a gaudir d'un univers construït a base de trobades fortuïtes i de recerca del sentit de les coses. La proposta del director és profundament humanista, però no amb un humanisme càndid que presente una mirada benèvola sobre l'ésser humà, sinó amb un esguard curiós que respecta l'ésser humà com l'ésser capaç de trobar-se de manera increïble dins del mar contradictori dels sentiments i els afectes. Capaç com cap ésser viu de gaudir de la bellesa i de trobar-se perdut entre el significat amagat de les coses. És el destí (la necessitat) el que marca aquestos personatges a trobar-se? És l'atzar qui ens surt al pas i ens condueix per camins inesperats? La resposta ha d'estar en el vent.

L'espectador de la trilogia de Kieslowski i concretament d'aquesta pel·lícula trobarà petits detalls que el posaran en guàrdia... què fan els personatges de Azul o Blanco dins de Rojo? La nostra realitat està plena de detalls misteriosos que es combinen i ens deixen sorpresos, a meitat de camí entre trobar un significat ocult als signes que se'ns presenten o acabar pensant que la vida és un joc atzarós que juga amb nosaltres de qualsevol manera. Aquest cinema de Kieslowski té alguna cosa de pregunta religiosa darrere de les imatges... però només hi ha la pregunta, cap resposta. Al mateix temps té la capacitat de seduir l'espectador amb aquesta interrogació, inclús a l'espectador menys religiós.

La música de Zbigniew Preisner, la tria de les meravelloses actrius (Juliette Binoche, Julie Delpy, Irène Jacob), el permanent joc de daus dels personatges, la possibilitat de fer-nos pensar en el concepte de l'etern retorn nietzschià... moltes coses atractives dins d'un cinema únic, allunyat absolutament del cinema de compromís polític, aferrat com pocs directors al cinema de sensacions i emocions humanes. Una invitació per a pensar amb les imatges, és a dir, per a utilitzar la imatge com a vehicle per al pensament, al marge del discurs directe i dialògic de la filosofia.

trailer en vo 

DIJOUS, 31 DE GENER A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

PROJECCIÓ 135a, CICLE: L'ATZAR I LA NECESSITAT AL CINEMA DE KIESLOWSKI: "LA DOBLE VIDA DE VERÓNICA"

Pienso que si vas al cine, quieres ver emociones. Pero no estoy diciendo que a todo el mundo debe gustarle La doble vida de Verónica. Por el contrario, pienso que es un filme para un grupo muy limitado de personas. Con esto no me refiero a grupos sociales ni a grupos de edades, sino a grupos de personas sensibles a las emociones mostradas en la película. Y esa gente puede encontrarse entre los intelectuales, los trabajadores, los desempleados, los estudiantes o los jubilados. No considero que esta película sea para la élite, a menos, que consideremos a las personas sensibles la élite.

Krzysztof Kieslowski

Pot en algun lloc del món haver una persona idèntica a nosaltres? Podem nosaltres saber això d'alguna forma?... Aquestes qüestions tan poc racionals són tractades de forma exquisita i extremadament bella a la pel·lícula La doble vide de Verónica, (POL-FRA, 1991, 94 min.) del desaparegut director polonès Krzysztof Kieslowski. Weronika (l'encissadora Irène Jacob) és una jove polonesa apasionada pel cant, davant seu s'obre una carrera professional molt prometedora, però Weronika pateix una malaltia cardiaca que posa en risc la seua vida cada vegada que s'esforça cantant. Tanmateix la seua Causa és la música i es deu plenament a ella. Al mateix temps Véronique, una jove idèntica a ella (la meravellosa Irène Jacob) viu a França una existència més discreta, més íntima. D'alguna manera aquestes dos joves que no es coneixen conviuen en universos paral·lels. Les seues vides estan connectades.

Kieslowski és un director intimista i complexe, La doble vida de Verónica no té una lectura clara però la seua visió és tot un exercici de cinema, és a dir, d'intentar pensar i sentir amb les imatges. Potser és tracta d'una història de dobles oportunitats, com si l'etern retorn de Nietzsche en la manera que l'interpreta Gilles Deleuze vinguera a presentar-se davant dels espectadors amb el refer de les coses de la Verónique francesa.  L'atzar i la causalitat venen a discutir durant tot el metratge, racionalment se'ns imposa la paradoxal necessitat d'entrendre el món des del punt de vista de l'atzar. Ens diem: no, no pot haver un altre com nosaltres... però emocionalment som capaços de sentir de vegades algunes palpitacions. Impossible tractar-ho amb paraules, cal deixar-se dur per la subtilesa d'aquest meravellós i quasi imperceptible teatre de titelles.

La següent projecció serà Tres colores: Rojo, última pel·lícula de la trilogia dels colors i també de Krzysztof Kieslowski.

DIJOUS 10 DE GENER, A LES 18.00, A LA SALA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

PROJECCIÓ 134a: "AMARCORD"

S'acostes les vacances i ja és hora de programar una nova peli al cineclub. Aquestes setmanes hem tingut que baixar el ritme per culpa del pont i de tants exàmens, però no creuarem l'any sense una bona pel·lícula... Amarcord (1973, 120 min) és una de les més grans i conegudes pel·lícules del cinema italià del darrer segle XX. El seu director, Federico Fellini, és també un dels grans mestres de la cinematografia del país transalpí. Amb aquest film va aconseguir retractar amb un to general de comèdia i de nostàlgia, l'ambient rural de la Itàlia feixista dels anys 20 i 30. Amarcord és un film coral, les escenes van desvetllant una galeria de personatges increíbles, de vegades divertits, de vegades patètics, que van desfilant al ritme d'una música inconfundible i que queda sempre entre nosaltres. La mirada de l'adolescent Titta, un trasunte del propi director, ens mostra les mancances d'una escola i uns mestres que tenen davant una canalla disposada sempre a la broma i al somriure; ens mostra també la iniciació a la sexualitat, omnipresent en tota la pel·lícula, però sempre tractada amb una certa innocència i humor. Poc a poc l'ambient del feixisme imperant va deixant-se sentir en el poble i la pel·lícula entra aleshores en un to més aspre, com si tot el que havíem rigut no fóra més que un parentesi abans de començar la foscor que s'abat sobre els pobles dominats. La veiem just a la porta d'unes vacances en una vesprada llarga i plena d'activitats a l'institut, dinar, observació astronòmica, teatre, sopar i cinema... El pla és dur un entrepà i sopar cap a les 21h, tot just s'acabe la representació de teatre sobre la figura i l'obra de Vicent Andrés Estellés a l'aula de música. Després del soparet, a l'aula de sempre, projectem la pel·lícula sobre les 21.45.

Abans de la fi del món a la data assenyalada a la profecia maya, gaudeix amb la comèdia italiana!


DIJOUS, 20 DE DESEMBRE DE 2012 A LES 21.45 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA. 

SOPAR (amb entrepà de casa) A LES 21.00, després de la representació teatral "ANIMAL DE RECORDS".