Tornem al cicle que vam titular <<Cròniques de la veritat oculta>>. Després del fantàstic documental sobre Snowden que vam veure a la projecció 191a (Citizenfour) va ocórrer que Snowden va ser entrevistat per al programa d'Ana Pastor ("El Objetivo") i l'entrevista resulta, com el documental, molt interessant.
Nosaltres continuem descobrint a través del documental alguns dels assumptes més desconeguts i també més impactants de la guerra que EE. UU. lliura contra altres països amb el terrorisme com a rerefons. Ara amb Guerras sucias (USA, 2013, 87min)
Ampliarem aquesta informació durant el cap de setmana, però per a que esteu avisats, el dimarts hi haurà pel·lícula. Al lloc de sempre i a l'hora de sempre, les 18.00.
ací en teniu una petita mostra de l'assumpte
DIMARTS 22 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Aquesta setmana dediquem una projecció extra -la nostra projecció 192a- al dia internacional de la dona, que se celebra el 8 de març. La pel·lícula que projectarem ben bé podria integrar-se dins del nostre cicle "Cròniques de la veritat oculta". Tot i que no és gens ocult que quan la societat pensa que ha de dedicar un dia mundial a alguna causa és tot un símptoma per pensar que la causa no va bé. I així és. L'ideal d'emancipació femenina no és de cap manera nou, però la història sembla que s'encabota en passar de forma tan summament lenta que no és difícil desesperar. Així ho estem vivint amb el martelleig continu de les notícies sobre la violència que sacsegen continuadament les nostres consciències. Que mitja part de la humanitat s'entossudisca en fer-li la vida impossible a l'altra meitat és subjecte d'una investigació que ben mereix als millors o a les millors analistes de la psique.
Proposar Una pistola en cada mano (ESP, 2012, 95min) per a celebrar o pensar el dia de la dona pot resultar enormement peculiar si tenim en compte que es tracta d'una pel·lícula dirigida per un home i que tracta de sis històries particularment masculines. A saber, sis homes en la mitjania d'edat que viuen i veuen com les seues vides estan lluny de ser del tot estables. Per tant, molta testosterona. Si afegim que aquest debat damunt està proposat per un altre home aleshores la cosa qui sap si pot ser insostenible.
Una pistola en cada mano està dirigida per Cesc Gay, a parer meu un dels més intel·ligents cineastes en actiu al nostre país. Es tracta d'un film coral, amb els avantatges i limitacions que té explicar moltes històries dins d'una pel·lícula. Els protagonistes ens donaran una visió parcial dels problemes als quals s'enfronten les dones en haver de conviure i resoldre les seues relacions amb individus com aquests, mancats segurament d'una certesa moral per a les qüestions referides al viure. No es tracta, aleshores, d'una pel·lícula que tracte la situació global de la dona en aquest començament del segle XXI, ni tan sols que aborde algunes qüestions fonamentals referides a l'univers femení i el treball, la família o el poder. En canvi sí que tracta de les relacions amoroses i, en fer-ho des del punt de vista de l'altre, ens pot servir per a pensar en comú quines són les expectatives que homes i dones ens fem respecte de la bàsica qüestió de l'amor. Intente defendre que per a definir les qüestions relatives al gènere és imprescindible comptar i analitzar què passa en l'altra part. Quines creences habiten l'univers del gènere masculí (un gènere construït, com ocorre amb el femení, si seguim a Simone de Beauvoir) i perquè aquestes creences suposen una visió parcial i insatisfactòria en general per a l'altra part.
Els homes hem participat del contracte social emancipatiu que les societats occidentals venim desenvolupant des de l'inici de la modernitat i la il·lustració. Però aquest discurs amb pretensions universalistes ha sigut especialment virtuós a l'hora de deixar-se a la vora de l'autopista dels drets una quantitat tan gran de membres de l'espècie que sens dubte és lícit preguntar-nos per les vertaderes intencions d'aquest pretés universalisme. Les dones han estat i encara estan sent víctimes d'aquest menyspreu intel·lectual i psicològic. I seria graciós, si no fóra també dramàtic, que aquest menyspreu vinga de la part masculina, una part encastellada en la posició poderosa, però que cada vegada amb més evidència demostra les seues mancances i debilitats. És hora (era hora fa molt de temps) que el contracte social arribe realment a ser el que està dins del seu esperit, i abandone la feixuga estructura patriarcal amb la qual les dones (i per descomptat també els homes) no deixem de convertir-nos en víctimes, la major part de les vegades inconscients, d'aquest vestit estret amb el qual vam viure el nostre bateig social.
DIJOUS, 10 DE MARÇ, A LES 19.30, A LA CASA DE LA JOVENTUT DE COCENTAINA. PEL·LÍCULA + DEBAT.
Aquest dijous ens enfrontem a un documental que és una part d'aquestes cròniques de la veritat oculta que donen títol al nostre cicle. Citizenfour (USA, 2014, 114min), està dirigit per Laura Poitras i ha sigut multipremiat. Explica la història -encara no finalitzada- d'Edward Snowden. Com que guanyà l'Oscar al millor documental no vaig a qüestionar catalogar-la com a tal, però com tota gran pel·lícula es resisteix a ser catalogada sol en un gener. També és un thriller, una d'espies i una biografia. És possible tot això dins d'un documental? Sí, perquè no es tracta d'una reconstrucció dels esdeveniments que narra, els fets ocorren en directe, en temps real, mentre es filma. És d'aquesta manera que el documental, sense deixar de ser-ho, es transforma en una filmació d'una realitat amb una capacitat de sorprendre que pot competir amb en el més sofisticat dels guions d'intriga i aventures.
I quina és eixa realitat? Fa poc vaig llegir una reflexió d'un espia retirat. Dia que ara en Facebook, tots nosaltres, de forma voluntària, fem el treball que abans cap servei d'espionatge ni somniava ser capaç de fer. Però clar, com eixe treball ja el tenen fet, es dediquen a altres coses. Imagineu si a tot allò que publiquem als quatre vents ajuntarem tots els correus electrònics, tots els missatges de text, totes les converses telefòniques, tots els WhatsApp, tots els llocs d'internet que visitem... I si això no fóra suficient, les converses privades que tenim prop d'un mòbil, en front de la televisió o l'ordinador, fins i tot quan estan apagats... I a més a més, els nostres desplaçaments, moviments bancaris, llibres que llegim...
I de deveres que és un documental? No és una pel·lícula de ciència ficció? No, per sort per a mi, que no m'agrada molt la ciència ficció, d'aquest gener té poc, jo diria que res.
DIJOUS, 3 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
Deixem a David Bowie, que deu ser ara mateix explorant in situ les ones gravitacionals en algun racó perdut d'aquest univers d'estrelles titil·lants i agafem amb força un nou cicle. Cròniques de la Veritat Oculta és el títol d'un dels millors llibres de contes de la literatura catalana, del gran Pere Calders (1912-1994) i serà ocasió per a nosaltres de descobrir alguns assumptes que la realitat de vegades ens amaga i el cinema ens dóna a conéixer, amb el gènere documental i també amb el gènere de ficció. Aquesta primera pel·lícula, También la lluvia (ESP, 2010, 104min) pertany al terreny de la ficció, i, tanmateix, parla ben clar del paper de les multinacionals quan entren en el negoci dels béns de primera necessitat perquè té com a rerefons la batalla de l'aigua que una comunitat boliviana va lliurar contra l'empresa nordamerica Bechtel.
La pel·lícula està dirigida per Icíar Bollaín, de qui acabem de veure aquest mateix any Te doy mis ojos. Ací trobem uns cineastes espanyols que van a Bolivia a rodar una pel·lícula sobre l'odissea dels primers viatgers castellans a Amèrica i el tracte que donen als indígenes. Bolivia representa aleshores l'illa de Santo Domingo (Quisqueya en la llengua dels indis taínos) i els actuals indígenes bolivians fan el paper dels extingits taínos. L'equip de la pel·lícula s'enfronta a les dificultats de tot rodatge, però tot s'agreuja quan esclata el conflicte de l'aigua derivat de la privatització d'un recurs fonamental per a la població. Una vegada privatitzada l'aigua la companyia augmenta les tarifes en un 300%. Coses del neoliberalisme, Però els afectats no ho veuen tan clar i aleshores tot esclata. La pel·lícula que l'equip de rodatge tracta de fer arribar a bon port es veu afectada per les protestes i aleshores els dos protagonistes -de la nostra pel·lícula- han de preguntar-se què fer.
Cinema dins del cinema, història, antropologia i decisions personals davant dels reptes de la nova política ultraliberal. Tot açò conduït pel guió de Paul Laverty, habitual guionista del director anglès Ken Loach, company sentimental d'Icíar Bollaín i pare dels seus tres fills. Loach i Laverty s'han destacat per ser un referent imprescindible del cinema social més necessari i honest. D'ells hem vist ací Tierra y Libertad y El espíritu del 45.
Fantàstics tots els actors! (Luis Tosar, Gael García Bernal, Karra Elejalde, Juan Carlos Aduviri)
DIJOUS, 18 DE FEBRER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
Si la setmana passada vèiem (i patíem) amb Cristina F. al temps que gaudíem d'algunes de les cançons més rellevants de David Bowie, aquesta setmana volem retre-li homenatge amb la seua, sens dubte, millor pel·lícula: Feliz Navidad, Mr. Lawrence. (GBR, 1983, 124min), dirigida pel japonès Nagisa Oshima (conegut per El imperio de los sentidos, 1976). Oshima adapta una novel·la (The seed and the sower, de Laurens van der Post).
La pel·lícula resulta bastant particular. Es tracta de la història d'un grup de presoners anglesos en un camp dirigit pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial. El camp està dirigit pel capità Yonoi (el músic Ryuichi Sakamoto, autor a més de la banda sonora del film), un amant de l'estricte codi moral japonès que menysprea els presoners anglesos perquè aquests han preferit l'empresonament a la mort ritual per no caure en mans enemigues. La crueltat dels soldats japonesos s'incrementara quan arribe al camp un presoner australià, el ros i inquietant soldat Jack Celliers (David Bowie, altre músic). Yonoi evidencia aleshores la seua homosexualitat reprimida i la seua atracció fatal pel nou presoner, la qual cosa trasbalsa la convivència entre presoners i escarcellers.
Oshima planteja alguns problemes a la seua pel·lícula, com són la influència de la repressió en la forma de gestionar els nostres conflictes. El xoc cultural en un context bèl·lic i violent i la humanitat que subjau a tots aquests problemes enunciats.
Bowie no es comprometia del tot amb el cinema, segons ell mateix explicava, però aquesta interpretació li va valdre els reconeixements generals del món del cinema i va deixar entre els seus mèrits l'haver participat en una pel·lícula que, d'una o altra manera, anava a envellir bé. O això crec.
tràiler en anglès
DIJOUS, 4 DE FEBRER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
