dilluns, 19 de juny de 2017

ÚLTIMES PROJECCIONS!!! (216a i 217a, 22/06/2017)

He pensat en la sessió final. He pensat en l'etiqueta de les últimes pel·lícules que he anomenat "imprescindibles". Quan mire la importància que el cinema ha tingut en la meua formació i en la meua forma de mirar el món veig que el tribut que hauria d'atorgar-li no s'esgotaria mai, que les pel·lícules imprescindibles donarien lloc a altres 216 projeccions, i així cada dijous. Ángel Juan va escriure, tot just ara fa un any, el seu comiat de l'institut on havia treballat i donat el millor de si mateix durant els últims vint-i-quatre anys. Com molts, també jo llegia emocionat les seues paraules i no era del tot conscient que ara seria jo qui gargotejara un altre comiat. En el meu cas han estat tretze anys de feina a l'IES Pare Arques que ara vaig a deixar. En aquest temps he mantingut, amb l'ajut inestimable de molts companys i els rostres de descobriment de molts alumnes un cineclub que ha permès que els nostres joves veieren moltes hores de cinema de la millor qualitat i en Versió Original. Amb tantes projeccions continuades a les vesprades dels dijous hem format una família feta d'il·lusionats pel cinema, feta d'emocions compartides i d'hores i més hores sota la llum del projector. Durant algun temps hem mantingut, ara ja fa anys, un programa de cinema a Ràdio Cocentaina ("Temps de cinema") amb una sintonia de Bob Dylan que apareix a la banda sonora de El Gran Lebowski, una altra de les nostres projeccions estimades. Hem trobat una i una altra vegada als exalumnes a les sales dels cinemes Albatros i Babel de València, i també a la Filmoteca. Molts han mantingut la passió pel cinema que han après al seu institut i això ha demostrat que l'institut no és només un lloc per a aprendre continguts curriculars.



He pensat en Dersu Uzala (URSS-JAP, color, 140min). És una pel·lícula immensa i ja l'hem projectada ací, però les filmoteques reposen els clàssics per a oferir-los al nous espectadors i el nostre cineclub ha actuat com una modesta filmoteca. Em fa somriure quan la gent adulta expressa amb sorpresa que el nostre jovent, els nostres alumnes, no han sentit ni parlar de Con faldas y a lo loco, Terciopelo azul o Blade Runner. La deriva de la nostra cultura cap a l'espectacle fàcil i la banalitat ho impregna tot i els camins que fa unes dècades eren estrets i no del tot visibles avui són quasi una quimera i estan per desbrossar de tal manera que són del tot invisibles entre la faramalla d'objectes culturals absolutament inútils que ocupen per complet l'espai vital de les nostres societats. Tot és a l'abast i paradoxalment res no és visible. Aquests dies he llegit una polèmica al voltant dels gustos de la princesa Leonor. La xiqueta ha dit que li ha agradat Dersu Uzala i a les xarxes socials s'han burlat d'ella perquè no poden imaginar a una xiqueta d'onze anys gaudint de la pel·lícula de Kurosawa. També ha dit que llig Stevenson, Tolkien o Dahl, però ara m'interessa el cinema. Quan jo tenia dotze anys ma mare ens va dur al cinema a la meua germana i a mi (ella en tenia 10). Vam anar a veure Fanny y Alexander una peli del director suec Ingmar Bergman que durava 3 hores i quart. No se m'ha oblidat mai, això. La vam entendre de la manera en què un xiquet pot entendre una peli de Bergman, però no he deixat d'anar al cinema des d'aleshores. El cinema ha format part de la meua vida també perquè en el temps en què anava a l'institut podia assistir a la Semana de Cine de Villena, que aleshores oferia la possibilitat de veure cinema en VO. El que fas a l'adolescència va i resulta que és important. He pensat en Dersu Uzala i en una princesa cinèfila com Leonor, perquè nosaltres no som prínceps ni mai ningú parlarà de les pel·lícules que veiem de xiquets o d'adolescent. He pensat també en pel·lícules com aquesta perquè avui és difícil viure al món rural i accedir a determinats productes culturals, que no són altra cosa que materials per al pensament, que aliment per als nostres esperits. Aquells que s'han rist de Leonor han mostrat el riure dels ignorats del qual parlava Plató quan contava com anava aquella tornada a la caverna i la reacció dels que allà continuaven l'existència d'esclaus. Com no s'imaginen ells mateixos fent això amb els seus fills, pensen que cap xiquet podrà fer-ho. Però jo he vist fa molt poquet l'Ovidi, el fill de Josep Alcover, que per a entretenir-se mentre els majors parlàvem a la taula ens demanava amb insistència que "li posàrem almenys un documental" a la TV. Ovidi té cinc anys.

El cineclub ha estat per a mi tot aquest temps una màquina d'evidenciar la diferència i la potència que aquesta diferència té per a irrompre positivament en la vida de tots. Crec que així ho han entés aquells que han compartit amb nosaltres algunes o moltes vesprades dels dijous, va des d'ací tot l'ànim i la força perquè l'empenta continue en el proper curs. Ara, però, torne a llegir les paraules d'Ángel Juan quan parlava, a propòsit de La sal de la tierra, de passions, derrotes doloroses, desídies, incompetències i una única opció. Nosaltres vam intentar-ho tot perquè les coses milloraren i no hem eixit indemnes. Em queden ganes, però, de compartir amb tots vosaltres una última projecció al pati de l'institut. De veure a Peter Sellers perdut i insegur amb el món del cinema com de vegades m'he trobat jo mateix al món literari barcelonès. Molt més segur m'he trobat entre vosaltres, amics meus estimats. Acomiadem-nos, amb un somriure, de l'elefant.



DIJOUS 22 DE JUNY: 

DERSU UZALA A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIVISUALS DE L'IES PARE ARQUES

SOPAR DE CABASSET A LES 21.30 AL PATI DE L'INSTITUT

EL GUATEQUE A LES 23.00 AL PATI DE L'INSTITUT




Cap comentari: