divendres, 24 de setembre de 2010

L'ALEMANY BO

Ahir començarem les projeccions d’aquest curs amb Good, la pel·lícula del brasiler V. Amorim. El públic va respondre bé, hi hagué una bona assistència d’alumnat de 4t d’ESO i 2n de Bat. així com també la presència d’algunes exalumnes que aprofitaren per visitar l’institut que fins fa no molt les acollia. Esperem trobar a tots a la següent projecció, dintre de 2 setmanes.
            Era la meua segona visió de la pel·lícula i he de reconéixer que malgrat els evidents aspectes interessants que conté també crec que arrossega algun tipus de problema amb el ritme narratiu. La pel·lícula conta la història d’un personatge particular immers en una situació històrica desbordant de la qual en part treu profit personal i en part perd la seua dignitat com a persona. La força del moment, comentava a la eixida un assistent, li permet avançar en la seua situació personal, però eixa mateixa força l’arrossega a ser incapaç de reaccionar a temps per salvar el seu amic Maurice, un psicoanalista jueu qui veurà desaparèixer les seues opcions vitals en la mesura en que creixen les dels alemanys aris. Tota la part final de la pel·lícula està destinada a analitzar les reaccions del personatge del professor Halder (Viggo Mortensen) quan se n’adona que Hitler i el nacionalsocialisme són alguna cosa més que un acudit temporal. Tanmateix això no el traurà de l’uniforme de les SS (significativa l’escena en la qual la seua dona embarassada reacciona alegrement en veure’l dins d’aquell vestit sinistre).
            També es va comentar al xicotet debat posterior que la pel·lícula incideix en la preparació del primer crim a gran escala que van cometre els nazis amb tots els malalts mentals i malalts greus i incurables. El professor Halder mig conscient o mig inconscientment col·labora amb la justificació d’aquesta eutanàsia massiva. D’altra banda caldria parar atenció a l’escena on el professor ens deixa veure com l’èxit en la localització i control de les persones jueves havia estat possible gràcies al primer ús administratiu de la informàtica. Precisament amb ordinadors IBM (una empresa jueva). Sense el concurs d’aquella primera màquina informàtica les ràtzies no hagueren aconseguit de la mateixa manera els seus objectius macabres.
            Queda en l’aire la qüestió amb la que tancàvem l’anterior post. Com reaccionaríem cadascú de nosaltres a circumstàncies històriques adverses? I sens dubte les nostres circumstàncies ho són per a una bona part del planeta. 

1 comentari:

Phoenix ha dit...

Quina alegria començar el nou curs i les projeccions del cine-club, a més amb tan bona afluència de gent, espere que continue. Respecte a la primera pel·lícula no estic tan content, no és que no m'agradarà però no acaba de convèncer, ... el tema una mica gris o millor molt negre,i problament jo tenia fam de riure, però això farà que anem amunt com sempre passa amb aquest cine-club. GOOD ... very good és el nostre cine-club!
El personatge de Viggo està insuficientment creïble. L'únic coherent és el psiquiatra jueu, l'únic amb les idees clares. Els seus comentaris sobre el creixent interès per la música clàssica, d'una banda, i la facilitat de les masses per triar erròniament-amb masoquisme si es vol-, d'un altre, molt bons. Sobre la fàcil manipulació de la gent, per a mostra un botó en aquest nostre País Valencià. I és que hi ha coses que no tenen remei.
De quedar amb alguna cosa ho faria amb l'ambientació.
De Viggo la seva cara permanent de justificació a si mateix, és excessiu i en l'escena a la cuina sembla més propi d'una comèdia d'embolics que d'un drama.
En fi, excessivament ambigu. Al final ¿es justifica a si mateix?
Potser el problema de concepció de personatge i pel·lícula: constantment se'ns estan oferint raons per justificar-ho, ja des del mateix títol. La teoria del pobre home forçat per les circumstàncies, no només a afiliar-se al partit nazi sinó a renegar d'un amic o abandonar a la seva dona, resulten contraproduents.
Em vaig quedar una mica mosquejat, perquè si bé la primera vegada que el personatge sent la música vaig pensar que podia ser efectivament un pas entre la realitat i la ficció, crec que aquest fet no es torna a repetir. Per això vaig fer la pregunta. He d'admetre que no li trobe la lògica al tema musical.
La primera vegada que el professor ens mostra aquest moment musical, és quan "fantasieja" amb la seva alumna i hi ha uns senyors escombrant o alguna cosa així a la sortida de la Universitat. Finalment es ho està explicant des del divan al seu amic Maurice. No se fins a quin punt ell diu que realment ha estat només una fantasia o no, però almenys és el que li explica al seu amic, i ell diu que el preocupa saber perquè el somni acaba amb aquesta cançó. Per com evoluciona la història entre ell i la seva alumna, crec que això passa de veritat i ell realment quan està amb ella sent aquesta cançó per primera vegada i el preocupa com per anar a explicar-ho al seu amic. La resposta del seu amic el psicòleg que li pregunta des de quan li passa això i si era des que Hitler estava al poder bàsicament.
Creia que s'estava tornant boig, però crec que sempre sent la música és en un moment de culpabilitat insuperable, i sembla que la música li dóna pau i el treu de la situació que viu.
D'altra banda, l'ambientació acceptable, una història plana, previsible, en què els bons segueixen sent-ho fins i tot quan són dolents.

Després de tot, la història d'Halder és una metàfora del camí moral del poble alemany. Una paràbola sobre la consciència i les conseqüències.