EUROPA AL CINEMA. "EL ESPÍRITU DEL 45" de Ken Loach. (155a, 6/02/2014)

Per a tancar aquest cicle sobre Europa al cinema projectem la última pel·lícula del director britànic Ken Loach, de qui hem vist ací Tierra y Libertad, La canción de Carla i La cuadrilla. Loach és un director absolutament compromès amb la societat en la qual viu. El seu cinema té un pols vibrant i mai no deixa indiferent. Títols com els que he citat abans i altres com El viento que agita la cebada, Agenda oculta o En un mundo mejor són la millor prova d'un cinema fet a base de força i compromís. El espíritu del 45 és una tornada al cinema documental que Loach va conrear en els seus primers treballs. La pel·lícula (GBR, 2013, 94min) tracta de l'esperit que va guiar els dies posteriors a l'acabament de la 2a Guerra Mundial i de com els britànics van començar a construir l'anomenat Estat del Benestar (Welfare State) sobretot a partir del Servei de Salut Pública. Com haureu vist es tracta d'una pel·lícula ben política, és a dir, ben preocupada per la marxa de les coses.

Els anglesos estaven en el bàndol guanyador. La Guerra havia acabat, era l'any 1945 i Europa sencera havia patit el desagnament més gran i la ignominia més escandalosa després dels quasi 6 anys de conflicte (9 si considerem la Guerra Civil Espanyola com la preparació del posterior conflicte europeu). Les eleccions democràtiques posteriors a la guerra prometien una bona lluita entre el conservador president Churchill (que acabava de guanyar la guerra) i el polític laborista Clementt Atlee. El partit laborista va obtenir el triomf i aleshores va posar en marxa una màquina destinada a promoure la solidaritat entre el poble. Ja n'hi havia prou de patiment, de morts i de misèries. Aleshores el concepte de <<públic>> va començar a guanyar la seua particular batalla sobre el concepte de <<privat>>. Calia una sanitat que no deixarà ningú en la vorera. Calia lluitar per eixir junts d'aquella situació insostenible que la dècada dels anys 30, amb una crisi brutal, i la guerra, havien propiciat per a milions de persones. La pobresa no podia ser ara la causa de més exclusió social i més misèria per a un poble que havia vist sobrevolar els avions alemanys pel cel de Londres i havia vist morir a tanta i tanta gent. L'eufòria es contagià i el sector públic com un model de solidaritat començà a créixer. Poc després Europa sencera volia imitar als britànics. I això fou així fins la dècada dels 80 i el gover ultraliberal de Margaret Tatcher. Aquell govern va començar a desmuntar tota la màquina estatal que funcionava des dels anys 50. Després de la caiguda de la URSS la resta d'Europa va començar a mirar als britànics i un i altre govern liberal van pensar que en cada país també hi havia molt a guanyar amb la privatització dels serveis públics.

Està clar que Loach aposta per retrobar aquell esperit que ens permeta aspirar (si és que això es pot dir) a viure en un món més just i equitatiu. A l'entrada passada recordava l'informe d'Intermón-Oxfam sobre la distribució de la riquesa. N'hi ha crisi, sí, i molt forta, però amb la crisi els rics augmenten els seus beneficis mentre la resta hem de veure com emigren els joves i els malalts s'han de resignar a habitar als corredors dels hospitals. I resulta que les decisions polítiques per a eixir d'aquesta crisi les prenen precisament aquells que no paren de fer-se rics (i no em referisc als governs), és a dir, aquells que de cap manera estan en crisi, aquells qui més estan eixint beneficiats de la crisi dels altres. Aleshores? Quina eixida de la crisi se'ns proposa? Volem deixar de ser ciutadans per a convertir-nos de nou en súbdits?


DIJOUS 6 DE FEBRER DE 2014, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA