dilluns, 9 de maig de 2016

"LA SAL DE LA TIERRA" (198a, 12/05/2016)

per Ángel Juan.


Josep em digué que anava molt mal de temps per escriure la ressenya. No recorde. Crec que era perquè ara és temporada de fires (de llibres). Jo li havia insistit molt, quan la peli estava al cinema, perqu no se la perdera. Salgado és un dels meus mites com a fotògraf. Ara no tenia excusa per dir-li que no. Supose que la meua expressió va deixar vore el meu pensament. Com dimonis conte de què va aquest documental? No sé si s'adonà. No et preocupes, em va dir, sempre puc fer alguna cosa per eixir del pas. No, ho faig jo, li contestí, traduint mentalment la “seua alguna cosa per eixir del pas” al llenguatge dels meus limitats recursos: sinopsis, biografia de Salgado, referències tècniques...

Que lluny en el temps queda ara aquesta conversa de fa sols quatre dies. Arribí al Pare Arques al 1992 i dijous passat vaig saber que el proper curs ja no hi estaré. Treballaré a l'IES del barri de València on visc. No puc deixar de sentir que la deessa em protegeix. Quan la meua existència se m'apareixia presonera en el túnel d'una supervivència basada en la indiferència, en intentar no adonar‑me del que passava al meu costat, en assumir fins a les últimes conseqüència eixe tan racional principi de separar el teu treball de la teua vida i les teues passions, quan ja no tenia cap esperança de trobar una eixida, se m'obri la possibilitat de començar en un altre lloc.
Ara, davant del canvi, la percepció de la meua historia personal manca de qualsevol eix temporal, és un calidoscopi de records en el qual esdeveniments de molt diferents èpoques estableixen sorprenents converses. I entre ells, com xicotetes estelles, formant una miríada d'espills, les pel·lícules.
No tinc una relació intel·lectual amb el cinema. Simplement li dec molt de la vida que he sigut capaç de viure. Recorde les primeres arribades a l'alba a casa dels meus pares. La seua incredulitat malgrat la total confiança que sempre varen tindre en mi. Com és possible passar-se tota la nit parlant de pel·lícules? Per descomptat que buscavem diversió tant en el cinema com en la nit. Però les autèntiques joies dels nostres records eren aquelles converses en les quals les paraules es convertien en intrèpides exploradores de les nostres ànimes. I tinguérem la immensa sort de descobrir que en ocasions, les claus que obrien les portes als llocs més recòndits, responien a un codi secret que es podia desblocar sense necessitat de conèixer‑lo, simplement parlant de pel·lícules, deixant-te portar, sense cap restricció moral o intel·lectual, pel joc de vore't reflectit als personatges.

En aquest moment, per a mi, no podria haver cap millor que aquesta per tornar a practicar allò que, molt temps després, descobrí que es dia catarsis. Quan a la teua vida apostes per crear bellesa i converteixes la teua feina en una passió t'arrisques a sofrir derrotes molt doloroses. Quasi és impossible sortir-se indemne. La sempiterna conjura de la incompetència, el servilisme i la desídia sorgeix quan menys t'ho esperes i és capaç de desencadenar les pitjors forces destructives que pugues imaginar. I aleshores, quan l'anima se t'ha trencat, sols tens una opció. D'això va aquest documental.



La sal de la tierra (FRA, b/n i color, 100min), dirigida per Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado. 


DIJOUS, 12 DE MAIG A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

TRÀILER VOSE