divendres, 17 de juny de 2016

ÚLTIMA SESSIÓ!!! "LA LEYENDA DE LA CIUDAD SIN NOMBRE + RUFUFÚ" (201a i 202a, 21/06/2016)

I bé, fins ací arriba la feina del cineclub. Aquest any hem projectat 22 pel·lícules, 4 o 5 més del que normalment projectàvem cada curs. Acabem de superar les dues-centes projeccions i ens acomiadem amb dues comèdies meravelloses. La primera a petició d'Àngel Juan, amb qui hem compartit tantes sessions de cinema, treball, amistat i recerca d'or. La leyenda de la ciudad sin nombre (USA, 1969, 165min) és un film del director Joshua Logan que ens explica les aventures i l'amistat de dos homes que viuen en una ciutat autònoma i sense nom, una ciutat on els seus habitants han de fer-se les seues lleis, on abunda l'or i la testosterona i on l'amistat està per damunt de tot altre sentiment, excepte del whisky. El que comença com un western es descobreix de seguida com una comèdia musical amb números mítics i una cançó que no s'oblida, no sé si perquè la canta Lee Marvin o perquè la seua melodia està perfectament dissenyada per a acoblar-se dins de la nostra memòria musical. El fet és que jo vaig veure la pel·lícula fa trenta anys i la recorde perfectament.



Ben Rumson (Lee Marvin) és un bevedor compulsiu, però també una estrella errant, estima la seua dona, a qui va comprar a un predicador, però ha d'inventar la seua llei per a sobreviure a un món ple d'or i d'incerteses, sobretot perquè a la ciutat no hi ha més habitants femenins i perquè el seu amic Socio (Clint Eastwood) està enamorat d'ella. Rumson va salvar la vida de Socio, així que la cosa no està precisament fàcil. Una delícia per a desfer-se dels tòpics sobre els musicals i les pel·lícules de l'oest. El cinema sempre estarà per damunt dels gèneres.

Després, com és habitual, farem el sopar de pa i porta al pati de l'institut i allà, després de cantar-li a Àngel la cançó de Lee Marvin que haurem aprés a la pel·lícula, veurem Rufufú (ITA, 1958, 100min), de Mario Monicelli. Rufufú (I soliti ignoti, és a dir, els desconeguts de sempre) és una comèdia italiana que marca el pas del neorrealisme a la comèdia amb caràcter social. Monicelli va aconseguir ací una obra rodona. Uns pobres desarrapats habitants dels barris perifèrics de la ciutat decideixen posar en marxa el seu enginy per a donar la volta a la condició miserable de les seues vides en una Itàlia que es recupera de les ferides de la guerra. Els millors actors del cinema italià, en estat de gràcia, aconsegueixen una pel·lícula tendra amb escenes memorables. L'orfe que té tres mares, il capo vengut a menys, l'avi sense dents i sempre famolenc, l'espavilat galà (V. Gassman) i el fotògraf frustrat (Marcello Mastroianni). Tots ells confabulats per a donar el gran colp.



Rufufú va tenir una segona part i diverses pel·lícules van intentar seguir les seues passes en el territori de la comèdia amable sobre les classes populars. A Espanya per exemple hem de recordar Atraco a las 3 (1962) de Pedro Masó i molts anys més tard tota la primera part de Granujas de medio pelo (2000) de Woody Allen. Això vol dir que alguna cosa hi havia a I soliti ignoti que no va deixar d'alimentar la gran pantalla. Rufufú va ser la nostra projecció número 3, la vam projecta a l'aula de música, que era on muntàvem el dispositiu cada sessió. Era el dia 4 de novembre de l'any 2004, aleshores no tenia més objectiu que acabar el curs posant pel·lícules, i sí, el vam acabar. Avui, 199 pel·lícules després, m'ha semblat bé, per primera vegada i última, repetir-ne una. Espere, com sempre, que la gaudim.


Moltes gràcies per haver-nos permès arribar fins ací.

Salut, cinema i bon estiu per a tots!

Josep.


tràiler en anglès de La leyenda...


DIMARTS, 21 DE JUNY, A LES 18.00, LA LEYENDA DE LA CIUDAD SIN NOMBRE, A LES 21.00 SOPAR AL PATI I A LES 22.30, RUFUFÚ.

Us deixe unes recomanacions per al parèntesi d'estiu del Sr. Gasset Dubois.