Amb els acampats a les renomenades "places del 15-M" demanant un canvi real i necessari en la política i els polítics enfrascats en els seus debats interns (quan no en coses pitjors), se m'ha vingut al cap que de vegades estaríem millor governants per un tipus com Groucho Marx. Les decisions d'aquest genial surrealista no queden potser tan lluny d'allò a que els nostres polítics ens acostumen, i si no tornem-nos a mirar Sopa de Ganso. Leo McCarey la va dirigir en 1933 per a la Paramount. Va ser la última pel·lícula dels Marx amb aquesta productora abans de signar per a la MGM. Faltava un any per a la autoimposició a Hollywood del codi de censura Hays i la llibertat en el llenguatge encara es ben visible. Groucho Marx és ací Rufus T. Firefly, un element irreverent i "gamberro" que accedeix al govern de la República de Llibertònia, un país amb un dèficit important al qual li falten els inversors i li sobren els assessors. Hi ha una dona, l'actriu Margaret Dumont, fixa en les pel·lícules dels Marx, que és milionària i a qui els prohoms del país acudeixen per demanar-li l'emprèstit, però la dona, amb un impecable sentit de la democràcia, els exigeix la destitució del president actual i la substitució per un home del qual sembla enamoriscada (cosa del tot ïncreible perquè no hi haurà un home que la farà patir més que el senyor Groucho -o serà per això...). Sense Rufus no hi ha diners, així que Rufus entra en el govern. El primer que demana és una redistribució dels bens (cada cas de suborn -"cohecho"- haurà de donar-li a ell algun benefici). A colp de cançò anirà dissenyant la política de Llibertònia. Però aquesta República surrealista té un país enemic que està disposada a la guerra de forma permanent. La beligerant Sylvania compta amb Harpo i Chico com a espies. Per a acabar d'arrodonir el surrealisme les imatges de Sylvania són en realitat de la ciutat granadenca de Loja (on hi ha un mirador anomenat "Mirador Sylvania").
Després de 110 pel·lícules era necessari donar una oportunitat a un dels clàssics dels Marx, probablement la seua pel·lícula més coneguda junt amb Una noche en la Opera. 70 minuts de divertiment, aquesta vegada en Versió Doblada (excepte les cançons, on es respecta la versió original amb subtítols).
DIMECRES 1 DE JUNY A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Aquesta setmana avancem la pel·lícula que hauríem de projectar la setmana propera en la qual les correccions d'exàmens de 2n de Bat. em tindran del tot ocupat. Com que no ha hagut temps de preparar de forma suficent el suggeriment d'algun dels assistents habituals del cineclub he decidit fer jo mateix la proposta i he pensat en el cinema clàssic i en concret en el cinema negre. La setmana passada veiem tot un clàssic, Sólo ante el peligro, i aquella pel·lícula em motivava per a tornar a revisitar algun clàssic en la pantalla gran i poder gaudir-lo en V.O. i en bona companyia. M'he decidit per Retorno al pasado (Jacques Tourneur, 1947). Protagonitzada per dos dels grans actors de Hollywood com són Robert Mitchum (a qui veiem ací en La noche del cazador) i Kirk Douglas (a qui també hem vist ací en El gran carnaval). La pel·lícula compleix amb els requisits formals del que s'anomena el cinema negre, un gènere que, com el western, ha donat al cinema alguns dels seus millors moments. Tourneur és un director eclèctic que ha dirigit tant pel·lícules de terror (Yo anduve con un zombie, per exemple) com pel·lícules d'aventures o westerns. Retorno al pasado és una pel·lícula complexa, però no difícil de seguir. El personatge principal viu una vida aparentment tranquila en la qual es dedica al treball en una gasolinera, a la pesca i a festejar en la xica amb qui va a casar-se. Tot sembla que va bé fins que el seu passat apareix en escena quan algú li indica que el seu excap vol veure'l. A partir d'ací a Jeff li costarà tornar a ser l'home tranquil de la gasolinera.
Una de les característiques del cinema negre és l'aparició del destí com a fatalitat en les vides turbulentes dels personatges. L'ambigüetat moral deriva en situacions carregades de tensió sexual i de violència. L'aparició de l'arquetip de la femme fatal és paradigmàtic en aquesta cinta de la mà de l'actriu Jane Greer. Els homes cauran arrossegats per aquestes dones que aniquilen els objectes que estimen i així veurem a Robert Mitchum lluitar contra aqueix destí i contra el seu propi desig. La pel·lícula, de 1947, mostra també a un genial Kirk Douglas que és quasi l'únic actor dels anys 40 que continua viu.
DIJOUS, 12 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
A la segona dècada del segle XX, a la capital de l'Imperi Austrohungar, Viena, coincidien en l'escola primària dos xiquets que anaven a convertir-se molts anys després en dos dels millors directors de cinema de Hollywood. Un era Bily Wilder, de qui hem projecta unes quantes de les seues pel·lícules excel·lents; l'altre era Fred Zinnemann. Aquesta projecció 109a la dediquem a aquest últim. Solo ante el peligro és sens dubte un títol mític que ha passat a l'imaginari comú de la nostra cultura, inclús aquells que no l'han vista han aplicat alguna vegada l'expressió quan han tingut que fer front a algun repte amb l'única companyia i ajut que el d'un mateix. La història està contada des del punt de vista del western: el sheriff d'un poble de l'oest acaba de contraure matrimoni amb una dolça jove i pel que es veu sembla que vol dedicar-se a la família i deixar aquella arriscada feina, però justament ara li fan saber que un home a qui ell havia tancat feia temps acaba de sortir de la presó i es dirigeix a buscar-lo amb l'afany de la revenja. L'home intenta recaptar ajut però tothom li gira l'esquena per por o per pura desídia, així que ell mateix haurà d'enfrontar-se primer a la qüestió moral que suposa posar-se en risc i posar en risc la seua vida i la felicitat de la seua esposa i en segon lloc, si accepta mantenir la llei dintre del poble, haurà de fer front a la violència d'aquell convicte. Com ja s'hi veu el drama està servit. La pel·lícula ens conta la projecció del personatge amb temps real, atrapant a l'espectador dintre de la tensa espera. Tot un clàssic del cinema i una nova ocasió per a gaudir d'un western (recordem la projecció de Centauros del desierto, de John Ford), i ara, a proposta de Manuela, aquesta immensa pel·lícula amb el gran Gary Cooper (a qui també vam veure en Ariane de B. Wilder)
A l'octubre de l'any 2004 iniciavem aquest cineclub a l'IES Pare Arques amb Delitos y Faltas, una de les més completes pel·lícules del director americà Woody Allen. En aquell moment jo pensava que la pel·lícula podia servir-me per a il·lustrar una de les temàtiques que estava treballant a les meues classes d'Ètica: és millor cometre una injustícia o patir-la? Els meus alumnes havien d'enfrontar-se a aquella qüestió socràtica i escriure'm sobre l'assumpte. Per posar-los en situació els vaig recomanar que veieren la peli de W. Allen. Després de Delitos y Faltas projectàrem Manhattan, Misterioso asesinato en Mnahattan i per últim La Rosa púrpura de El Cairo. D'això fa ja un bon grapat d'anys i Woody Allen no havia tornat al nostre cineclub. Alejandro Barber ha triat una comèdia de la dècada dels 90. Poderosa Afrodita (1995) és una comèdia especial perquè en ella el director neoiorqués introdueix un recurs provinent de la tragèdia clàssica com és el cor, que reflexiona en veu alta sobre les inclinacions i els problemes dels protagonistes ajudant al públic a reconstruir l'acció i convidant-lo a pensar. Allen ens monstra el cor rodant al teatre grec de Taormina (Sicília). L'acció podem resumir-la així: Lenny (el propi Allen) i la seua esposa Amanda (Helena Bonham-Carter, per cert, una actriu que no m'entusiasma en absolut) decideixen adoptar un fill. Lenny quedarà fascinat per la intel·ligència que veu en el petit i això el mou a buscar a la seua mare biològica que resulta ser una prostituta (Mira Sorvino, que va guanyar l'Oscar a la millor actriu de repartiment per aquest paper) bastant frívola i feliç. Lenny començarà aleshores a voler educar tant al fill com a la seua mare biològica.
Altra de les qüestions destacables en el film és la banda sonora, com sempre Allen utilitza temes clàssics del jazz que més estima, ací Cole Porter, Count Bassie o Benny Goodmann. La pel·lícula conté algunes de les claus de les comèdies de Woody Allen, un director prolífic que encara avui produeix un film a l'any, tot i que la qualitat dels últims està per sota dels treballs dels anys 70 i 80. Ací l'humor es torna més agossarat i el llenguatge apareix una mica més atrevit que en pel·lícules anteriors diguem-ne més intel·lectuals. Una bona ocasió per a apropar-se a un dels directors que ja fa temps ha adquirit l'estatus de "clàssic" dins de la nostra cultura.
Ací tenim una de les escenes del cor grec.
DIMARTS 19 D'ABRIL A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA, A LES 18.00.
Berlín, 1931. La cantant Sally Bowles (Liza Minnelli) actua en el cabaret Kit Kat de la capital alemanya amb el desig i l'objectiu de convertir-se en actriu. A la pensió on resideix arriba un jove britànic ben templat (Michael York). Entre els dos apareixerà de seguida una molt bona amistat. Bob Fosse va regenerar el gènere del musical amb aquesta producció de l'any 1972 que va rebre una molt bona acollida per part del públic i de la crítica del moment. 8 Oscar de l'Acadèmia li van ser concedits el mateix any que entrava en competició El Padrino. La pel·lícula conté alguns número musicals del tot clàssics i una banda sonora ben coneguda. L'accíó transcorre en el moment en que el partit nacionalsocialista de Hitler (NSDAP) està aconseguint cada vegada major presència social, tot just abans de l'asalt definitiu al poder en l'any 1933, Els protagonistes viuen les seues aventures vitals en un ambient on comença a notar-se la presència del creixent nacionalisme alemany i de l'ideari del nazisme. La dècada dels 20, increïble des del punt de vista artístic a la ciutat de Berlin, esta tocant la seua fi i el Club Kit Kat ens servirà d'observatori per veure com no tot temps posterior ha de significar precisament un progrés.
Després de 106 pel·lícules ja ens estava bé de donar-li la veu a un músical, un gènere que pot produir algunes reticències a l'espectador no avesat, però que tot bon amant del cinema valora de bon grat perquè la música ajuda a contar històries, perquè la música ajuda a expressar també un estat d'ànim, i perquè la Història del Cinema té unes quantes pel·lícules genials que pertanyen a aquest gènere. A més, cal saber que el professor Josep Alcover està a punt de començar amb els seus alumnes d'Història del Patrimoni Musical Valencià un musical ambientat a l'institut amb la base musical de les magnífiques cançons d'Arthur Caravan i que per a començar a acostumar-nos el cos Cabaret pot ser un molt bon començament.
DIMECRES, 6 D'ABRIL, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
