Completem aquesta mirada sobre el cinema de la parella formada per Agnes Jaoui i Jean-Pierre Bacri amb la projecció de Como una imagen (FRA, 2004, 110 min). Amb aquesta pel·lícula celebrem la nostra projecció 150a. I continuem endavant, acostant el bon cinema als espectadors adolescents i no tant adolescents. Donant oportunitat a l'aprenentatge d'idiomes i a gaudir amb la cultura. Como una imagen ens explica la història de Lolita Cassard, una jove de 20 anys que no està a gust amb el seu aspecte físic i que voldria ser més atractiva almenys per cridar l'atenció del seu pare. Però també és la història d'aquest pare, que en general es fixa molt poc en la resta de la gent perquè passa molt de temps fixant-se en si mateix, en com va envellint i en la dificultat de ser estimat. I també és la història d'un escriptor escèptic amb les possibilitats de la seua obra. I a la vegada és la història d'una professora de cant que creu en el talent del seu marit escriptor, però no en el d'ella mateixa ni en el de la seua alumna Lolita Cassard. Finalment, es tracta d'una qüestió purament humana... tots saben què haurien de fer els altres en la situació en què es troben, però no encerten tant quan es tracta de la seua pròpia vida.
De nou una peli en francès... Per a properes sessions estem preparant un cicle dedicat al cinema i la literatura... Ja anirem avançant algunes coses. I ací teniu el trailer, en aquest cas doblat al castellà. A la sala, ja sabeu, versió original amb subtítols. Com sempre.
DIJOUS, 14 DE NOVEMBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
S'acosta la Fira de Cocentaina i he pensat que podríem trobar-nos al cineclub de l'institut just abans de gaudir de l'esdeveniment anual. Feia temps que volia projectar alguna de les pel·lícules d'una de les directores franceses més interessants de la darrera dècada, Agnes Jaoui. Una artista total, que canta, escriu el guió de les pel·lícules junt amb la seua parella Jean-Pierre Bacri, interpreta, i, en fi, ens mostra la seua mirada intel·ligent sobre les coses. Para todos los gustos (Le goût des autres), FRA, 2000, 110', és una pel·lícula sobre els interessos humans d'un ambient urbà en qualsevol ciutat europea. Una forma de parlar de qualsevol de nosaltres, adults amb desitjos i contradiccions, amb petites misèries que es combinen sempre amb les ganes de viure. La història és l'anecdota per poder mostrar les conductes que interessen a la directora. En aquest cas un industrial intenta vendre un projecte a un grup empresarial iranià. L'industrial (el guionista Bacri) no és molt destre amb l'anglés, idioma que necessita per a desenvolupar la seua feina a l'altura que li demanen les circumstàncies. Intentarà aprendre però amb açò les seues certeses vitals començaran a tremolar en conéixer als amics de la seua adorada professora particular. A banda d'açò tenim la història dels seus homes de confiança, un xofer i un home de seguretat, i de la cambrera del bar on tots solen acudir. El cas és que de mica en mica les històries van teixint-se sense i fent que l'espectador prenga part pels personatges, tots ells tractats amb respecte, malgrat les diferències evidents en els seus gustos, en les seues vides.
Jaoui imprimeix una mirada neta sobre la vida dels urbanites, i ho fa amb una intel·ligència que no se li escapa a l'espectador i que a mi em recorda la mirada d'un director com Cesc Gay, qui amb pel·lícules com En la ciudad, Ficció o la darrera Una pistola en cada mano és capaç de contar-nos realitats molt properes les quals ens permeten pensar en els altres i en nosaltrres i les nostres relacions amb el món, en allò que volem que siguen i que no sempre aconseguim. Com Cesc Gay, Jaoui encerta en el plantejament i ens deixa un film per a gaudir, una comèdia sutil que no provocarà les nostres rialles, però sí el nostre somriure vital.
DIJOUS 31 D'OCTUBRE DE 2013 A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Un dia de l'any passat, projectàrem al cineclub una fantàstica pel·lícula: El primer dia del resto de tu vida. En aquella pel·lícula sonava una cançó del gran músic Lou Reed. Lou Reed acaba de deixar-nos ahir. Tenia 71 anys. Havia caminat pel costat salvatge de la vida i fruit d'allò i del seu talent ens deixava petites joies que ens acompanyaven a alguns de nosaltres en els nostres descobriments. En aquella pel·lícula sonava aquest tema que us deixe ací flotant... servisca de record i homenatge al gran Lou Reed.
Durant una nit un exsoldat troba el seu amic Ari, director de cinema. L'exsoldat li conta un malson que el persegueix, 26 gossos tracten d'agafar-lo cada nit. Ell creu que això ha de tenir alguna relació amb els temps de la guerra del Líban, ara ja passada. Ari és pregunta per què ell no recorda res d'aquells dies i decideix que ha arribat l'hora d'investigar.
Amb format d'animació, com la passada Persépolis, Vals con Bashir, (Israel, 2007, 87min) ens conta un dels fets històrics més rellevants de tots aquells que afecten al Proper Orient i als pobles israelians, libanesos i palestins. La pel·lícula va recollir excel·lents crítiques i una immillorable acollida del públic. Nominada a l'Oscar, Globus d'Or a la milor pel·lícula de parla no anglesa i un bon grapat d'altres premis en diferents festivals arreu del món.
UNA MICA D'HISTÒRIA: L'any 1982 l'exercit israelià va envair el sud del Líban. L'argument era el d'intentar frenar les incursions palestines sobre les poblacions del nord d'Israel que s'efectuaven des del sud del país veí. L'exercit tenia l'ordre d'avançar 40 km. considerant això una distància suficient per a la protecció de les poblacions del nord d'Israel. Una vegada allà l'exercit hebreu, comandat pel ministre de Defensa Ariel Sharon, va continuar l'avançament fins la mateixa capital del país veí. A les afores de Beirut l'exèrcit israelià intentava presionar per aconseguir imposar un govern aliat que poguera contenir als palestins que volien recuperar els seus territoris, ara en mans d'Israel. Finalment aconseguien el seu propòsit, Bashir Gemayel, cap aleshores dels àrabs cristians del Líban aconseguia el govern i els palestins combatents eren deportats a Tunes. L'operació de l'exèrcit israelià, que acumulava un degoteig de baixes, era obertament criticada per la població isreliana (recordem que Israel era i és una democràcia), l'exèrcit estava ocupant un país veí sense permís del parlament. Aleshores Bashir Gemayel va ser assassinat a un atemptat mai reivindicat. Les milícies cristianes van rodejar els camps de refugiats de Sabra i Chatila a la búsqueda de milicians palestins, als quals responsabilitzaven de l'atemptat contra Gemayel. L'exèrcit israelià custodiava els camps. Va donar cobertura a les milicies cristianes, els va ajudar a entrar als dos camps i va començar la caceria. Els camps estaven habitats majoritàriament per vells, dones i xiquets, els homes adults havien marxat feia 15 dies cap a Tunes. Tres dies després algunes dones aconseguiren eixir d'allà i denunciaren el que havia passat. Darrere d'elles quedaven 3.000 cadàvers. El poble israelià protestà al carrer contra l'acció del seu exèrcit. Centenars de milers d'israelians forçaren dels des carrers una comissió d'investigació que va acabar determinant la responsabilitat del ministre de Defensa Ariel Sharon, després de dimitir va ser inhabilitat per a exercir el càrrec de ministre de Defensa durant 20 anys. Va ocupar altres carteres. L'any 2001 va ser elegit Primer Ministre, càrrec que revalidà el 2003. En 2006 va patir una hemorràgia cerebral que el manté en coma profund des d'aleshores.
DIJOUS, 17 D'OCTUBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEZ AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
La meva motivació no ha estat escriure sobre la meva vida sinó sobre la història del meu país, el que va passar allà durant la meva infantesa, sobre la situació política que es va viure
Marjane Satrapi
Darrerament el gènere del cinema d'animació ha conegut èxits internacionals amb pel·lícules ben interessants i dirigides a un públic tant jove com adult. Persépolis és un bon exemple d'aquest cinema fresc i important. La pel·lícula (FRA, 2007, 95 min) ens explica la història d'una xiqueta que viu a l'Iran dels anys 70, un règim monàrquic dirigit pel conegut com "xa", membre de la dinastia dels Pahlawi, qui encapçalava un govern prooccidental sostingut amb el recolçament incondicional dels EE. UU i altres potències europees. L'Iran era el país musulmà més occidentalitzat en aquells temps, però també era un país ric amb grans desigualtats socials. Aquestes desigualtats desesperaven a un poble descontent i cansat de l'exhibicionisme fastuós de la família Pahlawi.
(Reza Pahlawi i la seua esposa Farah Diba, amb la família)
En aquest context anava creixent una oposició intel·lectual i d'esquerres, de la qual formava part la família de Marane Satrapi, la directora del film, però al mateix temps creeixia també una visceral oposició dels anomenats islamistes o fonamentalistes islàmics. L'Aiatol·là Khomeini era el més visible de tots ells. A la fi, l'any 1979 els islamistes es feren amb el control del país i de seguida imposaren les lleis islàmiques a la vida cultural i política, convertint així el país en un sistema teocràtic. Aquest és el lloc on transcorre la infantesa de Marjane Satrapi, una xiqueta que veu com cada vegada són possibles menys coses i com el seu futur a l'Iran haurà de passar per l'obligació d'abandonar la forma de vestir occidental per posar-se el vel islàmic. Els pares de Marjane l'enviaran a Austria quan és adolescent, allà coneixerà una altra vida on no tot és meravellós. Tant és així que la malenconia la farà trobar a faltar constantment la seua família que ha quedat a l'Iran.
L'autora del còmic i d'aquesta pel·lícula acabarà traslladant-se a França, lloc des d'on decideix contar la seua experiència primer amb una exitosa novel·la gràfica i després amb aquesta valuosa pel·lícula. El cas d'Iran hauria d'ajudar-nos a entendre algunes coses, hauria de fer-nos veure en primer lloc que de cap manera tots els països musulmans són iguals ni tenen la mateixa història, haurà de fer-nos veure que no tots ells són partidaris de vestir de la mateixa manera ni tots opten per fer de la religió el centre de les seues vides. També ens ha de fer pensar en les conseqüències de sotmetre a la població als rigors econòmics mentre una minoria continua gaudint de tot tipus de privilegis que de vegades exhibeix sense vergonya. Normalment la població sotmesa econòmicament a tot tipus de dificultats i penúries solen abraçar la causa més promisòria, i aquesta resulta forçosament populista. Així els països musulmans que s'han revoltat contra les seues ostentoses dictadures estan ara en braços de la religió o corren un cert perill d'estar-ho (Egipte, Siria...). A l'Europa el perill no el tenim tant en el ultraconservadurisme religiós (instal·lat moltes vegades còmodament dins del sistema), sinó en el potencial agressiu dels partits d'ultradreta o neonazis sostingut per discursos fàcilment reconeixibles contra la immigració. Uns discursos fàcil i efectius per a una població depauperada i intencionalment allunyada de la Il·lustració. La història d'Iran és a més una mostra de com és possible la regressió pel que fa a les qüestions referides a la llibertat. La directora ens explica com la seua tria del format de dibuix animat és plenament intecional, amb actors reals els esdeveniments podrien semblar-nos llunyans, coses que passen, sí, però no ací, sinó a països exòtics. El disseny simple de les figures ens acosta la seua humanitat i que puguem fer més nostra aquella experiència. En fi, una pel·lícula per a gaudir i també per a aprendre algunes coses.
trailer francès de la pel·lícula
DIOUS, 3 D'OCTUBRE DE 2013, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
- Estos incómodos silencios. ¿Por qué creemos que es necesario decir gilipolleces para estar cómodos?
- No lo sé, es una buena pregunta.
- Entonces sabes que has dado con una persona especial. Puedes estar callado durante un puto minuto y compartir el silencio.
Pulp Fiction
Benvinguts de nou, amics i amigues cinèfils, a les activitats del cineclub de l'institut. Ha passat l'estiu. Estem davant els uns dels altres disposats a treballar i també a aprende, disposats a seguir trobant-nos a les aules, a les classes i als corredors del nostre centre. I per descomptat seguim tenint ganes de trobar-nos davant de la pantalla de l'aula Rafael Azcona (que necessari seria ara un Azcona al nostre país!!). Continuem amb l'horari més habitual (dijous, 18.00). Aquesta primera projecció la dedicarem a l'espectacle de la narrativa en el cineasta americà Quentin Tarantino i la seua probablement més reeixida pel·lícula. Pulp Fiction (USA, 1994, 153min) és una llarga pel·lícula en la qual l'espectador amant de la cultura pop no deixa de gaudir. Bona música, una dosi generosa d'acció i violència i una incomparable aposta per la narrativa no lineal que va revolucionar el cinema dels anys 90. Tarantino venia de rodar l'exitosa Reservoir Dogs (1992) i s'enfrontava al difícil repte de tot creador, la segona obra. Pulp Fiction és encara una obra superior a l'anterior per la seua frescura i l'aprofundiment en el tractament de les imatges i de la narrativa. La història és potser un tant irrelevant i escoltant l'argument tal vegada molts possibles espectadors no vegen res tan imprescindible que els faça acudir a veure-la (sempre i quan no l'hagen vista ja, perquè aleshores voldran repetir!). Marsellus Wallace és un delinquent important que té al seu servei un bon grup de matons i extorsionadors, Vincent i Jules són dos d'ells als quals se'ls encomana la tasca de recuperar una maleta perduda amb contingut desconegut. En el transcurs de l'encàrrec es trobaran amb les dificultats pròpies de la seua feina i això els farà patir alguns canvis substancials. Com veieu l'argument podria ser el de quasevol peli de gànsgters, però la veritat és que Pulp Fiction va molt més enllà, tant com per a haver-se convertit en una de les pelis de culte dels anys 90, amb molts partidaris i pocs detractors.
El perquè de l'èxit pot explicar-se si tenim en compte alguns factors. La bona selecció d'actors, cadascun d'ells autointerpretant papers anteriors de forma paròdica (com és el cas del conegut John Travolta, ballarí als anys 70), la manera de rodar cada seqüència, sempre atrapant l'espectador de forma brillant, tot i que el mateix espectador és incapaç durant bona part del film de saber què és el que exactament està passant. La selecció musical, plena de clàssics oblidats però intensos i molt ben combinats amb les escenes, i sobretot el resultat final de l'aposta per una narrativa distorsionada on l'ordre cronològic (i per tant la lògica de les coses) es trenca amb facilitat i obliga (en el millor dels sentits) a la reconstrucció de la història per part de l'espectador. Dit així Pulp Fiction podria semblar una pel·lícula difícil, però no ho és en cap manera, només cal assistir a les seues 2 hores i mitja per a sortir del cine animats, amb ganes de sentir música i amb un molt bon sabor de boca... Després, mentre baixem les escales, ens preguntarem què hem vist... i haurem vist assassinats, màfies, drogues, violència i escenes banals (com estira les escenes Tarantino fins fer dir als personatges les coses que mai eixen a les pelis!)... i estarem contents...
Molt preferible la violència de Tarantino a la del ministre Wert, una violència dirigida contra la intel·ligència de cadascun de nosaltres i amb una narrativa que cada vegada sembla més un flashback però sense tornada al present.
Ací teniu el trailer, en anglès, a pel, perquè no us calga després pagar-vos les vacances a la Gran Bretanya i pugueu superar a Ana Botella quan sigueu grans. A la sala, ja sabeu, com sempre, Versió Original Subtitulada.
DIJOUS, 19 DE SETEMBRE, A LS 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
