"LA SAL DE LA TIERRA" (198a, 12/05/2016)

per Ángel Juan.

Josep em digué que anava molt mal de temps per escriure la ressenya. No recorde. Crec que era perquè ara és temporada de fires (de llibres). Jo li havia insistit molt, quan la peli estava al cinema, perqu no se la perdera. Salgado és un dels meus mites com a fotògraf. Ara no tenia excusa per dir-li que no. Supose que la meua expressió va deixar vore el meu pensament. Com dimonis conte de què va aquest documental? No sé si s'adonà. No et preocupes, em va dir, sempre puc fer alguna cosa per eixir del pas. No, ho faig jo, li contestí, traduint mentalment la “seua alguna cosa per eixir del pas” al llenguatge dels meus limitats recursos: sinopsis, biografia de Salgado, referències tècniques...

Que lluny en el temps queda ara aquesta conversa de fa sols quatre dies. Arribí al Pare Arques al 1992 i dijous passat vaig saber que el proper curs ja no hi estaré. Treballaré a l'IES del barri de València on visc. No puc deixar de sentir que la deessa em protegeix. Quan la meua existència se m'apareixia presonera en el túnel d'una supervivència basada en la indiferència, en intentar no adonar‑me del que passava al meu costat, en assumir fins a les últimes conseqüència eixe tan racional principi de separar el teu treball de la teua vida i les teues passions, quan ja no tenia cap esperança de trobar una eixida, se m'obri la possibilitat de començar en un altre lloc.

Ara, davant del canvi, la percepció de la meua historia personal manca de qualsevol eix temporal, és un calidoscopi de records en el qual esdeveniments de molt diferents èpoques estableixen sorprenents converses. I entre ells, com xicotetes estelles, formant una miríada d'espills, les pel·lícules.

No tinc una relació intel·lectual amb el cinema. Simplement li dec molt de la vida que he sigut capaç de viure. Recorde les primeres arribades a l'alba a casa dels meus pares. La seua incredulitat malgrat la total confiança que sempre varen tindre en mi. Com és possible passar-se tota la nit parlant de pel·lícules? Per descomptat que buscavem diversió tant en el cinema com en la nit. Però les autèntiques joies dels nostres records eren aquelles converses en les quals les paraules es convertien en intrèpides exploradores de les nostres ànimes. I tinguérem la immensa sort de descobrir que en ocasions, les claus que obrien les portes als llocs més recòndits, responien a un codi secret que es podia desblocar sense necessitat de conèixer‑lo, simplement parlant de pel·lícules, deixant-te portar, sense cap restricció moral o intel·lectual, pel joc de vore't reflectit als personatges.

En aquest moment, per a mi, no podria haver cap millor que aquesta per tornar a practicar allò que, molt temps després, descobrí que es dia catarsis. Quan a la teua vida apostes per crear bellesa i converteixes la teua feina en una passió t'arrisques a sofrir derrotes molt doloroses. Quasi és impossible sortir-se indemne. La sempiterna conjura de la incompetència, el servilisme i la desídia sorgeix quan menys t'ho esperes i és capaç de desencadenar les pitjors forces destructives que pugues imaginar. I aleshores, quan l'anima se t'ha trencat, sols tens una opció. D'això va aquest documental.

La sal de la tierra (FRA, b/n i color, 100min), dirigida per Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado. 

DIJOUS, 12 DE MAIG A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

TRÀILER VOSE

MÉS EUROPA. ROBERTO ROSSELLINI: "IL GENERALE DELLA ROVERE" (197a, 28/04/2016)

Ens acostem a la projecció 200a i encara no hem dedicat una projecció a un dels grans directors del cinema italià com va ser Roberto Rossellini. Sempre he volgut projectar Germania, anno zero (1948), un brutal film sobre l'Alemania de postguerra que entraria dins de la categoria de l'anomenat neorealisme italià. He pensat també en Roma, città aperta, (1945), un film imprescindible sobre l'alliberament de Roma dels nazis. He triat, però, un film posterior, més complex i potser no tant conegut com és el cas de Il Generalle della Rovere (ITA, 1959, 118min). L'acció és ben curiosa i la forma en què es desenvolupa el film no ho és menys. Els alemanys es troben en retirada després del desembarcament americà en el sud del país. Els nazis, que controlen encara Gènova, obliguen a un vividor i estafador que ha tret profit de la guerra a fer-se passar per un militar antifeixista. Bertone, així es diu el personatge que encarna el també director Vittorio de Sica, acaba prenent-se el paper massa seriosament. La història l'explica Indro Montanelli en una novel·la.

Rossellini no va considerar aquesta com una de les seues millor pel·lícules, però el trets del seu cinema es troben en la cinta de manera inconfusible i el personatge que composa de Sica resulta inoblidable. Tot un tour de force al voltant del concepte de la identitat i de la importància de reflexionar sobre qui som i qui volem ser. Més encara en circumstàncies de màxima exigència moral com és el cas d'un conflicte bèl·lic. Una ocasió única per a recuperar un clàssic en pantalla gran. Buscant informació sobre la pel·lícula trobe que va ser emesa per TVE-2 un dijous 14 de març de 1984. Aleshores no hi havia més que dos canals de televisió. No sé què degueren estar passant per TVE-1, però, podeu imaginar-vos l'audiència que tindria la pel·lícula. La multiplicació dels canals de televisió avui, lluny d'ampliar l'oferta i permetre que un film com aquest estiga en primetime en una televisió en obert, ha expulsat del tot la possibilitat de trobar-se amb Rossellini. Doncs el dijous, també el dijous, estarem uns quants amb della Rovere.

ç

I també m'he trobat a J. C. Monedero utilitzant la peli per a parlar del paper de Pedro Sánchez després de les eleccions. Era, clar, l'1 de febrer. Avui ja sabem que anirem a les eleccions. El vídeo de Monedero conta el final de la peli (SPOILER!!), així que prudència si no l'heu vista. Si voleu, ja voreu el vídeo després.

DIJOUS, 28 D'ABRIL, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

EUROPA, EUROPA... (194a, 195a, 196a; 14/04/2016)

L'any 1996 va morir el cineasta polonès Krzysztof Kieślowski. Tenia 54 anys i havia anunciat que es retirava després de rodar tres fantàstiques i enigmàtiques pel·lícules que volien ser un homenatge o una reflexió visual al voltant dels valors del continent europeu encarnats en la bandera tricolor francesa. Aquests valors republicans que provenen de la revolució de 1789 i que avui es troben greument amenaçats pel mateix parlament europeu que teòricament hauria de defensar-los. La llibertat, la igualtat i la fraternitat eren per a Kieslowski els colors de la bandera francesa, el blau, el blanc i el vermell. La trilogia va contar amb magnífiques actrius, tres papers femenins que representaven la sensibilitat i la bellesa que era ja una marca de la casa en pel·lícules com La doble vida de Verónica, amb Irène Jacob, protagonista de Rojo. 

Al nostre cineclub teníem ganes de donar-nos el plaer de veure les últimes pel·lícules de Kieslowski. Volíem retre homenatge (i aquest any ja n'hem fet algun, d'homenatge) al cineasta polonès, però també als valors en decadència d'aquesta Europa tan desconeguda, tan a vora de l'abisme, tan lluny de l'esperit que la va veure nàixer. I hem pensat fer-ho així en gran, recuperant l'esperit de les maratons de cinema i projectant les tres pel·lícules seguides. Potser és una bogeria passar tota una llarga vesprada d'abril davant de la pantalla en un institut de secundària i mirant pelis en VOSE, però ens han vingut ganes a més perquè coincideix amb l'aniversari de la nostra República (14 d'abril). I també perquè volem arribar a la projecció 200a en acabar el curs, per si de cas hem de deixar aquest cineclub i així podem fer-ho amb una xifra redona.

Farem descansos breus entre les pel·lícules i començarem a les 16. Per descomptat que cadascú pot enganxar-se i deixar-ho en el moment que vulga o li vinga de gust. Nosaltres hi serem tota l'estona perquè ens agrada el cinema i la llum del projector.

Tres colores: Azul (FRA, 1993, 98min). Juliette Binoche fa front a la mort del seu marit i ha de conquerir una llibertat  que no havia previst. Tres colores: Blanco (FRA, 1994, 92min). Karol està enamorat de Dominique (Julie Delpy) , però ella l'abandona. Ell torna al seu país però vol restablir la igualtat en una relació desigual. Tres colores: Rojo. (FRA, 1994, 99min). Valentine (Irène Jacob) salva la vida d'un gos atropellat per ella mateixa. El propietari resulta ser un jutge jubilat que es dedica a espiar els veïns. El que comença com una relació molesta acaba reconeixent que, per sota les diferències humanes, circula de vegades una estranya corrent de fraternitat. Com es pot intuir, una versió absolutament lliure dels valors republicans.

Només la banda sonora de Zbigniew Preisner ja paga la pena. 

Ací una mostra de les tres pel·lícules.

DIJOUS, 14 D'ABRIL A LES 16.00, AZUL

A LES 18.00, BLANCO.

A LES 19.50, ROJO.

A L'AULA D'AUDIOVISUALS.

IES PARE ARQUES.

CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA: "GUERRAS SUCIAS" (193a, 22/03/2016)

Tornem al cicle que vam titular <<Cròniques de la veritat oculta>>. Després del fantàstic documental sobre Snowden que vam veure a la projecció 191a (Citizenfour) va ocórrer que Snowden va ser entrevistat per al programa d'Ana Pastor ("El Objetivo") i l'entrevista resulta, com el documental, molt interessant.

Nosaltres continuem descobrint a través del documental alguns dels assumptes més desconeguts i també més impactants de la guerra que EE. UU. lliura contra altres països amb el terrorisme com a rerefons. Ara amb Guerras sucias (USA, 2013, 87min)

Ampliarem aquesta informació durant el cap de setmana, però per a que esteu avisats, el dimarts hi haurà pel·lícula. Al lloc de sempre i a l'hora de sempre, les 18.00.

ací en teniu una petita mostra de l'assumpte

DIMARTS 22 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

PROJECCIÓ ESPECIAL PEL DIA DE LA DONA (8 DE MARÇ): "UNA PISTOLA EN CADA MANO" de Cesc Gay. (192a, 10/03/2016). CASA DE LA JOVENTUT.

Aquesta setmana dediquem una projecció extra -la nostra projecció 192a- al dia internacional de la dona, que se celebra el 8 de març. La pel·lícula que projectarem ben bé podria integrar-se dins del nostre cicle "Cròniques de la veritat oculta". Tot i que no és gens ocult que quan la societat pensa que ha de dedicar un dia mundial a alguna causa és tot un símptoma per pensar que la causa no va bé. I així és. L'ideal d'emancipació femenina no és de cap manera nou, però la història sembla que s'encabota en passar de forma tan summament lenta que no és difícil desesperar. Així ho estem vivint amb el martelleig continu de les notícies sobre la violència que sacsegen continuadament les nostres consciències. Que mitja part de la humanitat s'entossudisca en fer-li la vida impossible a l'altra meitat és subjecte d'una investigació que ben mereix als millors o a les millors analistes de la psique.

Proposar Una pistola en cada mano (ESP, 2012, 95min) per a celebrar o pensar el dia de la dona pot resultar enormement peculiar si tenim en compte que es tracta d'una pel·lícula dirigida per un home i que tracta de sis històries particularment masculines. A saber, sis homes en la mitjania d'edat que viuen i veuen com les seues vides estan lluny de ser del tot estables. Per tant, molta testosterona. Si afegim que aquest debat damunt està proposat per un altre home aleshores la cosa qui sap si pot ser insostenible.

Una pistola en cada mano està dirigida per Cesc Gay, a parer meu un dels més intel·ligents cineastes en actiu al nostre país. Es tracta d'un film coral, amb els avantatges i limitacions que té explicar moltes històries dins d'una pel·lícula. Els protagonistes ens donaran una visió parcial dels problemes als quals s'enfronten les dones en haver de conviure i resoldre les seues relacions amb individus com aquests, mancats segurament d'una certesa moral per a les qüestions referides al viure. No es tracta, aleshores, d'una pel·lícula que tracte la situació global de la dona en aquest començament del segle XXI, ni tan sols que aborde algunes qüestions fonamentals referides a l'univers femení i el treball, la família o el poder. En canvi sí que tracta de les relacions amoroses i, en fer-ho des del punt de vista de l'altre, ens pot servir per a pensar en comú quines són les expectatives que homes i dones ens fem respecte de la bàsica qüestió de l'amor. Intente defendre que per a definir les qüestions relatives al gènere és imprescindible comptar i analitzar què passa en l'altra part. Quines creences habiten l'univers del gènere masculí (un gènere construït, com ocorre amb el femení, si seguim a Simone de Beauvoir) i perquè aquestes creences suposen una visió parcial i insatisfactòria en general per a l'altra part.

Els homes hem participat del contracte social emancipatiu que les societats occidentals venim desenvolupant des de l'inici de la modernitat i la il·lustració. Però aquest discurs amb pretensions universalistes ha sigut especialment virtuós a l'hora de deixar-se a la vora de l'autopista dels drets una quantitat tan gran de membres de l'espècie que sens dubte és lícit preguntar-nos per les vertaderes intencions d'aquest pretés universalisme. Les dones han estat i encara estan sent víctimes d'aquest menyspreu intel·lectual i psicològic. I seria graciós, si no fóra també dramàtic, que aquest menyspreu vinga de la part masculina, una part encastellada en la posició poderosa, però que cada vegada amb més evidència demostra les seues mancances i debilitats. És hora (era hora fa molt de temps) que el contracte social arribe realment a ser el que està dins del seu esperit, i abandone la feixuga estructura patriarcal amb la qual les dones (i per descomptat també els homes) no deixem de convertir-nos en víctimes, la major part de les vegades inconscients, d'aquest vestit estret amb el qual vam viure el nostre bateig social.



DIJOUS, 10 DE MARÇ, A LES 19.30, A LA CASA DE LA JOVENTUT DE COCENTAINA.
PEL·LÍCULA + DEBAT.