PROJECCIÓ 200a: "ASCENSOR PARA EL CADALSO" (9/06/2016)

Estem acabant la temporada del cineclub i com mai sabem que ens proveirà l'estiu i per si de cas ens hem posat a la feina i hem arribat ja a la pel·lícula 200a. Hem apostat pel gran director Louis Malle, de qui hem vist ací les magnífiques Adiós, muchachos (1984) i Milou en mayo (1990). Ara celebrem aquesta projecció assenyalada amb la seua primera pel·lícula en solitari, Ascensor para el cadalso (FRA, 1957, 88min). Un clàssic del cinema negre francès i, en general podríem dir que del cinema negre de tots els temps. El tema del film és clàssic, el crim perfecte per a poder consumar l'amor frustrat per un matrimoni inconvenient. Els directors s'han vist seduïts per aquesta violència domèstica barrejada de passions desbordades o manipulacions quasi impossibles. Algunes d'aquelles grans pel·lícules han passat per la nostra pantalla, com per exemple Vértigo (Alfred Hitchcock, 1958), Perdición (Billy Wilder, 1944) o Sangre Fácil (Joel Coen, 1984). Altres com El cartero siempre llama dos veces, Las diabólicas o Crimen Perfecto han quedat per a una altra ocasió.

Louis Malle va dirigir aquesta petita joia amb només 25 anys i va contar amb la bellesa d'una de les muses de la nouvelle vague com era Jeanne Moreau. El cinema plantejava a França possibilitats de renovació formal. Als EE. UU. continuaven produint-se clàssics fantàstics, però a les pantalles europees el cinema prenia un aire diferent. Ací Malle va fer un ús de la música que va causar sensació, va encarregar la banda sonora de la pel·lícula a Miles Davis, un músic excel·lent i que amb 31 anys era aleshores un música reputat. Malle era un gran entusiasta del jazz. La banda de Davis va contar amb el  gran contrabaixista francès Pierre Michelot i amb els músics dels seus mítics concerts a París. La trompeta de Davis encaixa a la perfecció amb les imatges (i també, tot siga dit, sense elles).

Coberta del disc publicat per Fontana Records

En fi, amics, dues-centes pel·lícules en Versió Original amb subtítols a un institut de Secundària, amb fitxes, comentaris i tertúlia posterior. 11 anys de cinema ininterromput a l'abast dels nostres alumnes, dels nostres professors i professores i del poble. Un intent d'acostar el cinema i la cultura cinematogràfica a tots vosaltres. Continuem trobant-nos ací almenys dues pel·lícules més. Salut!

Davis improvisava la música mirant les imatges, 

a la manera en què es feia en el cinema mut.

DIJOUS, 9 DE JUNY, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

PROJECCIÓ 199: "CIUDAD DE DIOS" (199a, /06/2016)

Cidade de Deus (BRA, 2002, 130min) és una excel·lent pel·lícula del director brasiler Fernando Meirelles que explica la història d'una coneguda favela de la ciutat de Rio de Janeiro des de finals de la dècada dels anys 60 del passat segle fins els començaments dels anys 80. Durant aquests anys el lloc es va convertir en un dels més perillosos del món, amb una constant presència de les armes i de les drogues. Aquesta combinació de violència, misèria i substàncies prohibides van fer que l'immens barri quedara fora del territori de l'estat. De fet així ocorre als llocs on el narcotràfic és l'amo i senyor, com en alguns indrets de Mèxic. Brasil era un gegant amb peus de fang, la dictadura militar iniciada després del colp d'estat contra un govern d'esquerres i sostinguda i propiciada pels EE. UU s'havia iniciat l'any 1964 (va durar fins 1985). Els pobres no eren ben rebuts a dintre de les ciutats i la lluita contra la pobresa va consistir en aïllar-los en ghettos on no hi havia més llei que les armes i els capos mafiosos. En aquella situació els xiquets no tenien més eixida que empunyar les armes i seguir el model de conducta dels seus majors. Reis als 15 anys, morts abans de complir els 20.

Ciudad de Dios ens explica la història -basada en fets esdevinguts- d'alguns d'aquests joves que han de sobreviure a la violència dels iguals i a la dimissió dels poders de l'estat, que fa temps que ha deixar de considerar-los part del contracte social. Així les coses cadascú se les ha de compondre com pot. Buscapé, Ze Pequenho, Cabeleira i altres ens deixen bocabadats amb les seues interpretacions i amb la vida que palpita dins d'ells.

A la darrera projecció aprenguérem qui era i com havia viscut el fotògraf brasiler Sebastiao Salgado. Ara veiem a altre fotògraf, perquè Buscapé vol ser fotògraf, i el veiem davant d'una de les realitats socials que va moure sempre el cor i la vida de Salgado. La desigualtat, la misèria i la necessitat de tenir cura dels humans i els projectes que ens duen endavant. Veiem també un cas fantàstic de salvació per l'art.

I tot açò en un Brasil sotmés a la dictadura militar. Alguns diuen que almenys aquests ciutadans sabien el que hi havia i que això és molt. No està malament com a discurs humanista. A Brasil els poders fàctics acaben de destituir a la presidenta Rousseff. I no ho han fet de qualsevol manera. Quan alguns representants del parlament brasiler votaren en favor de la seua destitució ho feren brindant pels militars del 1964 i oferint a aquell règim aquesta victòria. Per prendre nota hauria de ser. Però açò ens ha passat desapercebut ací al nostre país. No ens hem d'estranyar, és Brasil, no Venezuela.

DIJOUS, 2 DE JUNY, A LES 17.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

"LA SAL DE LA TIERRA" (198a, 12/05/2016)

per Ángel Juan.

Josep em digué que anava molt mal de temps per escriure la ressenya. No recorde. Crec que era perquè ara és temporada de fires (de llibres). Jo li havia insistit molt, quan la peli estava al cinema, perqu no se la perdera. Salgado és un dels meus mites com a fotògraf. Ara no tenia excusa per dir-li que no. Supose que la meua expressió va deixar vore el meu pensament. Com dimonis conte de què va aquest documental? No sé si s'adonà. No et preocupes, em va dir, sempre puc fer alguna cosa per eixir del pas. No, ho faig jo, li contestí, traduint mentalment la “seua alguna cosa per eixir del pas” al llenguatge dels meus limitats recursos: sinopsis, biografia de Salgado, referències tècniques...

Que lluny en el temps queda ara aquesta conversa de fa sols quatre dies. Arribí al Pare Arques al 1992 i dijous passat vaig saber que el proper curs ja no hi estaré. Treballaré a l'IES del barri de València on visc. No puc deixar de sentir que la deessa em protegeix. Quan la meua existència se m'apareixia presonera en el túnel d'una supervivència basada en la indiferència, en intentar no adonar‑me del que passava al meu costat, en assumir fins a les últimes conseqüència eixe tan racional principi de separar el teu treball de la teua vida i les teues passions, quan ja no tenia cap esperança de trobar una eixida, se m'obri la possibilitat de començar en un altre lloc.

Ara, davant del canvi, la percepció de la meua historia personal manca de qualsevol eix temporal, és un calidoscopi de records en el qual esdeveniments de molt diferents èpoques estableixen sorprenents converses. I entre ells, com xicotetes estelles, formant una miríada d'espills, les pel·lícules.

No tinc una relació intel·lectual amb el cinema. Simplement li dec molt de la vida que he sigut capaç de viure. Recorde les primeres arribades a l'alba a casa dels meus pares. La seua incredulitat malgrat la total confiança que sempre varen tindre en mi. Com és possible passar-se tota la nit parlant de pel·lícules? Per descomptat que buscavem diversió tant en el cinema com en la nit. Però les autèntiques joies dels nostres records eren aquelles converses en les quals les paraules es convertien en intrèpides exploradores de les nostres ànimes. I tinguérem la immensa sort de descobrir que en ocasions, les claus que obrien les portes als llocs més recòndits, responien a un codi secret que es podia desblocar sense necessitat de conèixer‑lo, simplement parlant de pel·lícules, deixant-te portar, sense cap restricció moral o intel·lectual, pel joc de vore't reflectit als personatges.

En aquest moment, per a mi, no podria haver cap millor que aquesta per tornar a practicar allò que, molt temps després, descobrí que es dia catarsis. Quan a la teua vida apostes per crear bellesa i converteixes la teua feina en una passió t'arrisques a sofrir derrotes molt doloroses. Quasi és impossible sortir-se indemne. La sempiterna conjura de la incompetència, el servilisme i la desídia sorgeix quan menys t'ho esperes i és capaç de desencadenar les pitjors forces destructives que pugues imaginar. I aleshores, quan l'anima se t'ha trencat, sols tens una opció. D'això va aquest documental.

La sal de la tierra (FRA, b/n i color, 100min), dirigida per Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado. 

DIJOUS, 12 DE MAIG A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

TRÀILER VOSE

MÉS EUROPA. ROBERTO ROSSELLINI: "IL GENERALE DELLA ROVERE" (197a, 28/04/2016)

Ens acostem a la projecció 200a i encara no hem dedicat una projecció a un dels grans directors del cinema italià com va ser Roberto Rossellini. Sempre he volgut projectar Germania, anno zero (1948), un brutal film sobre l'Alemania de postguerra que entraria dins de la categoria de l'anomenat neorealisme italià. He pensat també en Roma, città aperta, (1945), un film imprescindible sobre l'alliberament de Roma dels nazis. He triat, però, un film posterior, més complex i potser no tant conegut com és el cas de Il Generalle della Rovere (ITA, 1959, 118min). L'acció és ben curiosa i la forma en què es desenvolupa el film no ho és menys. Els alemanys es troben en retirada després del desembarcament americà en el sud del país. Els nazis, que controlen encara Gènova, obliguen a un vividor i estafador que ha tret profit de la guerra a fer-se passar per un militar antifeixista. Bertone, així es diu el personatge que encarna el també director Vittorio de Sica, acaba prenent-se el paper massa seriosament. La història l'explica Indro Montanelli en una novel·la.

Rossellini no va considerar aquesta com una de les seues millor pel·lícules, però el trets del seu cinema es troben en la cinta de manera inconfusible i el personatge que composa de Sica resulta inoblidable. Tot un tour de force al voltant del concepte de la identitat i de la importància de reflexionar sobre qui som i qui volem ser. Més encara en circumstàncies de màxima exigència moral com és el cas d'un conflicte bèl·lic. Una ocasió única per a recuperar un clàssic en pantalla gran. Buscant informació sobre la pel·lícula trobe que va ser emesa per TVE-2 un dijous 14 de març de 1984. Aleshores no hi havia més que dos canals de televisió. No sé què degueren estar passant per TVE-1, però, podeu imaginar-vos l'audiència que tindria la pel·lícula. La multiplicació dels canals de televisió avui, lluny d'ampliar l'oferta i permetre que un film com aquest estiga en primetime en una televisió en obert, ha expulsat del tot la possibilitat de trobar-se amb Rossellini. Doncs el dijous, també el dijous, estarem uns quants amb della Rovere.

ç

I també m'he trobat a J. C. Monedero utilitzant la peli per a parlar del paper de Pedro Sánchez després de les eleccions. Era, clar, l'1 de febrer. Avui ja sabem que anirem a les eleccions. El vídeo de Monedero conta el final de la peli (SPOILER!!), així que prudència si no l'heu vista. Si voleu, ja voreu el vídeo després.

DIJOUS, 28 D'ABRIL, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

EUROPA, EUROPA... (194a, 195a, 196a; 14/04/2016)

L'any 1996 va morir el cineasta polonès Krzysztof Kieślowski. Tenia 54 anys i havia anunciat que es retirava després de rodar tres fantàstiques i enigmàtiques pel·lícules que volien ser un homenatge o una reflexió visual al voltant dels valors del continent europeu encarnats en la bandera tricolor francesa. Aquests valors republicans que provenen de la revolució de 1789 i que avui es troben greument amenaçats pel mateix parlament europeu que teòricament hauria de defensar-los. La llibertat, la igualtat i la fraternitat eren per a Kieslowski els colors de la bandera francesa, el blau, el blanc i el vermell. La trilogia va contar amb magnífiques actrius, tres papers femenins que representaven la sensibilitat i la bellesa que era ja una marca de la casa en pel·lícules com La doble vida de Verónica, amb Irène Jacob, protagonista de Rojo. 

Al nostre cineclub teníem ganes de donar-nos el plaer de veure les últimes pel·lícules de Kieslowski. Volíem retre homenatge (i aquest any ja n'hem fet algun, d'homenatge) al cineasta polonès, però també als valors en decadència d'aquesta Europa tan desconeguda, tan a vora de l'abisme, tan lluny de l'esperit que la va veure nàixer. I hem pensat fer-ho així en gran, recuperant l'esperit de les maratons de cinema i projectant les tres pel·lícules seguides. Potser és una bogeria passar tota una llarga vesprada d'abril davant de la pantalla en un institut de secundària i mirant pelis en VOSE, però ens han vingut ganes a més perquè coincideix amb l'aniversari de la nostra República (14 d'abril). I també perquè volem arribar a la projecció 200a en acabar el curs, per si de cas hem de deixar aquest cineclub i així podem fer-ho amb una xifra redona.

Farem descansos breus entre les pel·lícules i començarem a les 16. Per descomptat que cadascú pot enganxar-se i deixar-ho en el moment que vulga o li vinga de gust. Nosaltres hi serem tota l'estona perquè ens agrada el cinema i la llum del projector.

Tres colores: Azul (FRA, 1993, 98min). Juliette Binoche fa front a la mort del seu marit i ha de conquerir una llibertat  que no havia previst. Tres colores: Blanco (FRA, 1994, 92min). Karol està enamorat de Dominique (Julie Delpy) , però ella l'abandona. Ell torna al seu país però vol restablir la igualtat en una relació desigual. Tres colores: Rojo. (FRA, 1994, 99min). Valentine (Irène Jacob) salva la vida d'un gos atropellat per ella mateixa. El propietari resulta ser un jutge jubilat que es dedica a espiar els veïns. El que comença com una relació molesta acaba reconeixent que, per sota les diferències humanes, circula de vegades una estranya corrent de fraternitat. Com es pot intuir, una versió absolutament lliure dels valors republicans.

Només la banda sonora de Zbigniew Preisner ja paga la pena. 

Ací una mostra de les tres pel·lícules.

DIJOUS, 14 D'ABRIL A LES 16.00, AZUL

A LES 18.00, BLANCO.

A LES 19.50, ROJO.

A L'AULA D'AUDIOVISUALS.

IES PARE ARQUES.