CINECLUB, SESSIÓ DE CLOENDA DEL CURS: JACK LEMMON (162a i 163a, 19/06/2014)

S'acaba el curs 2013/2014. A hores d'ara tots estem necessitats de vacances després dels esforços finals i de suportar les primeres i fortes acalorades dins de les nostres boniques i refrigedares aules. Com l'assumpte que ens ocupa és el cinema no dedicaré temps a la literatura de fi de curs, cadascú ja sap quina és la llista de promeses que no cumplirà durant les setmanes estivals (abans teníem certa raó per a dir mesos, però ara, en la mesura que l'estiu climatològic creix guanyant terreny a la primavera i a la tardor, l'estiu vacacional minva i ben aviat tornarem a veure'ns al cinema).

Jack Lemmon és un dels grans actors del cinema del segle XX. És un tipus fantàstic que aconsegueix transmetre a l'espectador una emoció ben particular, feta a colps d'interpretacions de persones normals que s'enfronten a situacions que els acosten a convertir-se freqüentment en perdedors. Però no perdedors estrepitosos i patètics, sinó perdedors humans, perdedors amb dignitat, que amb tendressa han de deixar de banda els principis amb els quals havien començat la pel·lícula, per a donar cabuda a altres principis que, d'alguna manera, els acosten més a aquella fibra que converteix les ànimes humanes en ànimes conscients de la fragilitat de la vida i de la debilitat dels principis sobre els quals s'havia construit inicialment el personatge. En aqueixa pèrdua, els personatges amb els quals Lemmon excel·leix guanyen el favor del públic en la mesura en que l'espectador simpatitza amb ells i s'hi troba. Entre les pel·lícules que hem projectat al nostre cineclub, per exemple el personatge de C. C. Baxter a El apartamento (B. Wilder, 1960), un pobre treballador quasi anònim que aconsegueix la redempció a través de l'amor i l'enfrontament al poder, amb una magnífica Shirley MacLaine que recuperarem a la segona projecció de la nit; per exemple Wendell Armbruster a Avanti (B. Wilder, 1972), l'alt executiu nordamericà que reencarna l'esperit romàntic del seu pare mort al sud d'Itàlia i s'enamora d'una forma de viure que a l'inici del film li sembla horrorosa; o el travestit Jerry, a Con faldas y a lo loco (B. Wilder, 1959), qui descobreix que un home pot aspirar a casar-se amb un milionari si deixa de banda algunes conviccions. I així en altres personatges que ja formen part de la memòria dels amants del cinema, En bandeja de plata, La extraña pareja, per citar alguns exemples.

(Lemmon i Wilder en el rodatge de En bandeja de plata)

El dijous el vorem a dos pel·lícules ben diferents. La primera és Missing (USA, 1982, 120min), tot un referent del cinema polític compromés, del director greco-francès Costa-Gravras, segurament junt amb Ken Loach un dels directors més interessants del cinema polític, però a diferència de l'anglés, un director capaç de treballar amb un cinema de denúncia dins de l'estrutura dels grans estudis d'Hollywood. Missing explica la història (real) de la desaparició d'un jove periodista americà en els dies posteriors al colp d'estat amb el qual el general César Augusto Pinochet va enderrocar el govern constitucional i democràtic de Salvador Allende a Chile, l'11 de setembre de 1973. Jack Lemmon és el pare del periodista que ha de buscar, junt a la seua nora (Sissi Spacek), al seu fill al país sudamericà. La pel·lícula denuncia clarament la participació de la CIA en la preparació i execució del colp d'estat. Als Estats Units va causar un autèntic rebombori i el film va patir la persecució i els intents d'eliminar-lo de les pantalles. Però la pel·lícula va guanyar la Palma d'Or al festival de Cannes, i Jack Lemmon el de millor actor. Posteriorment també l'Oscar al millor guió adaptat (Lemmon va estar nominat al de millor actor).

Després del soparet tradicional al pati de l'institut veurem una deliciosa comèdia del nostre director fetitxe per a les nits de l'estiu, que no és altre que el genial Billy Wilder. Irma la dulce (USA, 1963, 140min) és una història d'argument delirant ambientada en la ciutat de París (repeteix l'escenari d'Ariane, amb Gary Cooper i Audrey Hepburn), però ara amb dos actors en estat de gràcia com són Jack Lemmon i Shirley MacLaine. Un pintoresc policia inicia la seua feina al barri de Les Halles convençut que ha d'aplicar la llei al preu que siga. De seguida es troba amb el delicat assumpte de la prostitució i comença a fer redades on la resta de polis fan la vista grossa. En una d'aquelles comença a interessar-se per una jove prostituta i a partir d'aquest moment tota la seua energia i encara més estarà destinada a fer que la jove abandone l'ofici. Lemmon no ho té fàcil, però el seu enginy delirant i per moments surrealista li permetra, malgrat tot mantenir una certa iniciativa. Atenció al genial personatge secundari de darrere de la barra del bar on transcorre una bona part de l'acció.

En fi, la pel·lícula té els ingredients de les pel·lícules que projectem en juny, els últims dies de curs, un cinema amable, per a tots els públics, però sense perdre ni un moment el nostre compromís amb el bon cinema ni per descomptat amb la versió original amb subtítols.

Una recomanació ben seriosa: les nits de juny acostumen a ser ben fresques i la pel·lícula és llarga, no deixeu de venir ben equipats perquè cada any molta gent em diu que han estat molt bé però que el fred els ha impedit estar del tot a gust, així que compte!!

Jack Lemmon rep l'Oscar de la mà d'Eva Marie-Saint.

DIJOUS, 19 DE JUNY, 

A LES 18.00 "MISSING". 

A LES 21.00 SOPAR AL PATI. 

A LES 22.30, "IRMA LA DULCE".

A L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

STRANGERS: "CARO DIARIO" (161a, 29/05/2014)

Segona pel·lícula del cicle que hem titulat Strangers, Caro diario (ITA, 1993, 93min) és un quasi un experiment cinematogràfic del director Nanni Moretti, un dels realitzadors europeus amb un univers més particular. La pel·lícula i el seu director s'ajusten perfectament a la idea que volíem transmetre amb aquest cicle que no era altra que mostrar l'univers possible d'éssers perifèrics o que es troben en la perifèria de les seus vides, per dir-ho d'alguna forma. Bill Murray i Scarlett Johansson ho van demostrar a Lost in translation. Ací anem a veure una història completament distinta o en realitat hauríem de dir tres històries. Caro diario s'estructura en tres històries diferents protagonitzades pel mateix personatge, que no és altre que e mateix director Nanni Moretti. Protagonista i director es fundeixen en un per a donar a l'espectador un material amb el qual reflexionar a partir de la mirada radicalment subjectiva i artística que sobre el món fa el creador. A meitat de camí entre la comèdia i el drama, Moretti va composant un personatge complexe i de vegades contradictori, lliurat a l'esdevenir d'una vida distinta, d'una forma d'observar la vida distinta. El primer capítol és "Roma", un moment dedicat a recórrer de forma poètica i reflexiva la magnífica capital italiana pilotant una vespa. Moretti fa un esguard tranquil i irònic sobre la ciutat, amb moments de malenconia brutals, com és el de la seqüència en la qual visita el lloc on va ser assassinat el director Pier Paolo Passolini. El personatge ja està en marxa, després el veurem en acció en dues històries més, "Illes", en el qual aprofita la visita a un amic per mostrar-nos una particular visió del món mentre els dos recorren illa rere illa buscant un lloc on poder escriure i treballar tranquils; i "Metges", una història més sòrdida en la qual Moretti explica en primera persona com han anat les seues sessions de quimioteràpia.

Caro diario és una pel·lícula entranyable, estranya, perifèrica també dins del cinema, a meitat de camí entre l'assaig, l'autobiografia o la comèdia, en tot cas difícil de classificar. La vaig veure al cinema ja fa molt de temps, però algunes de les seues imatges ja m'han acompanyat sempre... Moretti entestat en voler ballar, Moretti discutint a un semàfor al voltant de qüestions sòcio-polítiques o Moretti parlant de sèries americanes al cim del volcà Stromboli...

 

 

DIJOUS, 29 DE MAIG A LES 18.30 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

STRANGERS: "LOST IN TRANSLATION", (160a, 15/05/2014)

Tornem al cinema, ens acostem a les darreres setmanes del curs i dediquem dos projeccions abans de la sessió final al tema dels estranys. Hi ha vegades en què un es troba desplaçat del món, com si habitara una perifèria i haguera perdut la noció d'on es trobava el centre de gravetat que li servia de referència. Lost in translation (USA, 2003, 105min) és una pel·lícula que ens parla d'açò i ho fa amb un to menor, com qui ens conta una petita història d'amor a curt termini, una història que no du a cap lloc però que serveix als protagonistes per a sentir-se menys sols en un moment on la soledat i el silenci comencen a sentir-se fort. Els dos estan en Tokio i pateixen insomni, els dos no entenen res, ni de Japó ni potser del moment vital pel que estan passant. I en aquesta situació de pèrdua, s'hi troben. La directora Sofia Coppola (ja li corre per la sang l'assumpte del cinema) té l'habilitat de contar-nos una història petita que no ens deixa de fer somriure. La sensació de pèrdua, ja impresa en el títol de l'obra, s'accentua en trobar-se els dos personatges completament desubicats al llunyà Japó, un país sens dubte fascinant, però també molt desconegut per a la majoria dels occidentals. Aquesta sensació de pèrdua es constata des de l'interior del llenguatge, sobretot pel que fa al personatge masculí interpretat per un actor en estat de gràcia en aquesta pel·lícula com és Bill Murray. Ell és un actor que ha d'interpretar un paper en un anunci i de sobte tot li resulta estrany, impossible. Bill Murray actua en la pel·lícula amb una subtilesa que als espectadors ens sembla que no hi ha actuació, que no està fent cap esforç. Al costat té a una meravellosa Scarlett Johansson, qui ja aleshores era una actriu reconeguda, però que va assolir força amb papers com aquest.

En fi, un film suau i encantador, un somriure i una mica d'ironia, estima i delicadesa després del tour de force de la psicoanàlisi al cinema. 

Minut 7.30   DIJOUS, 15 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

LAIA A L'INSTITUT DE LES MERAVELLES

Com sabeu, normalment no dediquem aquest bloc del cineclub a parlar d'altres coses que no siguen el cineclub, excepte quan anem al teatre. Per dues vegades ho hem fet quan hem assistit a veure les meravelloses i delirants Marujes 1 i Marujes 2. Ara la cosa és una altra perquè he assistit a l'espectacle des de dins.

Laia a l'institut de les meravelles és una història escrita sobre l'excusa argumental de la novel·la de Lewis Carroll Alicia en el País de les Meravelles. En realitat és tracta d'una adaptació de la pel·lícula que rodàrem fa alguns cursos i que ja duia el títol de Laia a l'institut de les meravelles. El repte ara era passar això al llenguatge del teatre i del musical. Les veus havien canviat, els xavals creixen, es fan grans i les nostres il·lusions es renoven amb cada generació. Així començàrem allà pel mes d'octubre amb publicitat i càsting. Sempre sota la direcció i l'espenta de Josep Alcover vam anar destriant les veus, escoltant als aspirants, animant-los a tots, mentre ells i elles estudiaven els papers a l'ombra de l'esmorzar (perquè tot açò ho féiem als esplais, a l'aula de música). Així vam anar distribuint papers no sense dubtes i problemes, perquè de vegades veiem a més d'un en el mateix rol. A la fi haguérem d'agrair a tots els participants les ganes i l'emoció que li posaven i vam anar endavant amb un bon grup d'alumnes de tots els cursos i edats, des de 1r d'ESO fins a 2n de BAT.

Després començàren els assaigs i els preparatius, des de la qüestió econòmica fins al vestuari, l'atrezzo que calia construir als <<laboratoris>> de tecnologia, el so, etc. Ací jo em vaig retirar (moltes vegades a corregir exàmens) mentre que Josep, que pot amb tot, continuava fent camí sense defallir. De fita en fita van anar superant-se els obstacles fins que arribàrem als moments previs a estrenar l'obra davant del poble de Cocentaina. Jornades maratonianes i nervis repartits entre tots, des dels xiquets més menuts (alumnes d'infantil del Col·legi Públic El Bosco) fins els actors més veterants (els professors-soldats). I tots a la vegada espentant cap al mateix lloc. I és que quan s'espenta entre tots junts s'aconsegueixen coses. Moltes coses. Ací també ha espentat el poble de Cocentaina, que per dues vegades ha omplert de gom a gom tot el pati de butaques i el <<galliner>> i ha aplaudit i animat a tots els esforçats cantants, actors i dançants.

Per als que no ho saben ja, Laia (Althea Gómez) és una alumna normal d'un institut normal que un dia no pot ressistir més el bombardeig quotidià i les classes d'un professor autoritari i aprofita l'avinentesa d'un conill fantàstic que creua l'aula davant la indiferencia de tots per a endinsar-se en un altre institut on res és el que sembla. Unes alumnes que fan classe sense professor, una reina que mana molt, uns bidells que han perdut el nord, un conill que corre lliure per l'escenari, un rei bajoca, uns soldats maldestres, i tota una companyia d'habitants d'aquest institut de meravelles.

Jo no dubtaria a qualificar les representacions com un èxit, tot i que en ser part de la funció no estic en la mateixa disposició crítica que quan he escrit sobre les altres obres des del meu còmode lloc del pati de butaques. M'ha entusiasmat veure com, arribat el moment, el treball dona els seus fruits, com des de dins cadascú dels actors, dels participants, saben com conduir-se i ho fan amb el major rigor i seriositat. I ho fan així sense deixar de passar-s'ho bé, sense deixar de fer que el públic pense, que veja la crítica que suposa aquesta obra i que no deixe de creure que millorar és possible, des dels alumnes, fins els professors, des dels pares fins als equips directius. També em va enorgullir el crit de guerra amb què acaba aquesta obra: per una escola pública de qualitat!! A la fi això és el que no pararem de reivindicar, volem eixa escola de qualitat, però a més volem que siga pública, perquè de cap altra manera podrem aconseguir una societat vertaderament integradora. Tots a una. I volem reivindicar això des de la perspectiva del treball continu (tal i com som capaços de mostrar amb un projecte com aquest), provocant il·lusió als nostres alumnes i il·lusionant-nos amb ells, vivint amb passió el seu treball i el nostre.

El curs passat vam assistir ací al poble a COM SONA L'ESO. Aquell és l'esperit que ens mou, amb la música, amb l'escriptura, amb la ciència, amb les arts, amb tot allò que permeta als nostres alumnes créixer una mica més independents, més lliures i que els ajude no sols a aprendre, sinó a convertir-se en allò que vulguen ser, a convertir-se no en la mà d'obra de ningú, sinó, com Laia i el seu institut de meravelles, en ells mateixos.

CINEMA I PSICOANÀLISI. "PSICOSIS" (159a, 3/04/2014)

Si hi ha un cineasta que ha tracta la qüestió psicoanalíca de manera brillant i des de diferents punts de vista aquest sens dubte és Alfred Hitchcock (1899-1980). El conegut com a mestre del suspens era en realitat un mestre absolut del cinema. Les seues pel·lícules demostren un domini total del llenguatge audiovisual, una atenció a l'espectador i a la coherència estètica d'allò filmat i una turbulència emocional que aconseguia translladar a la pantalla moltes de les seues obsessions personals (entre elles la predilecció per les xiques roses). Al cineclub hem vist algunes de les seues pel·lícules, algunes que serien perfectes per a aquest cicle, com és el cas de Vértigo (1958), que veurem i analitzarem a les nostres classes de psicopedagogia. D'altres molt interessants, com Con la muerte en los talones (1959) o Extraños en un tren (1951). Moltes de les seues pel·lícules contenen refeències sexuals obertes o amagades i tenen una influència clara de la psicoanàlisi. Exemples d'aquesta relació entre el cinema de Hitchcock i la psicoanàlisi serien clarament Recuerda (1945), amb una escena onírica filmada per Salvador Dalí, o Marnie, la ladrona (1964).

Psicosis (1960) és tot un clàssic del cinema. Ací la psicoanàlisi demanarà una interpretació menys evident que en les altres pel·lícules, però perfectament possible. L'argument és interessant, però té poc a veure amb el que la pel·lícula està vertaderament contant-nos. Una jove secretària comet un important robatori i fuig amb els diners. La polícia d'un costat i la seua germana per un altre tractaran de trobar-la. Ella s'ha refugiat en un motel de carretera regentat per un enigmàtic jove que viu sembla que apartat de tot amb sa mare en una gran i misteriosa casa. Algunes de les escenes més famoses de la història del cinema i també alguna de les més famoses músiques relacionades amb el cinema poden veure's a aquesta inoblidable cinta.

Després de la pel·lícula donarem les claus interpretatives en clau psicoanalítica de la mà del filòsof eslové Slavoj Zizek.

Presentació de la pel·lícula per a TV.

DIJOUS, 3 D'ABRIL DE 2014 A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.