Aquest dijous ens enfrontem a un documental que és una part d'aquestes cròniques de la veritat oculta que donen títol al nostre cicle. Citizenfour (USA, 2014, 114min), està dirigit per Laura Poitras i ha sigut multipremiat. Explica la història -encara no finalitzada- d'Edward Snowden. Com que guanyà l'Oscar al millor documental no vaig a qüestionar catalogar-la com a tal, però com tota gran pel·lícula es resisteix a ser catalogada sol en un gener. També és un thriller, una d'espies i una biografia. És possible tot això dins d'un documental? Sí, perquè no es tracta d'una reconstrucció dels esdeveniments que narra, els fets ocorren en directe, en temps real, mentre es filma. És d'aquesta manera que el documental, sense deixar de ser-ho, es transforma en una filmació d'una realitat amb una capacitat de sorprendre que pot competir amb en el més sofisticat dels guions d'intriga i aventures.
I quina és eixa realitat? Fa poc vaig llegir una reflexió d'un espia retirat. Dia que ara en Facebook, tots nosaltres, de forma voluntària, fem el treball que abans cap servei d'espionatge ni somniava ser capaç de fer. Però clar, com eixe treball ja el tenen fet, es dediquen a altres coses. Imagineu si a tot allò que publiquem als quatre vents ajuntarem tots els correus electrònics, tots els missatges de text, totes les converses telefòniques, tots els WhatsApp, tots els llocs d'internet que visitem... I si això no fóra suficient, les converses privades que tenim prop d'un mòbil, en front de la televisió o l'ordinador, fins i tot quan estan apagats... I a més a més, els nostres desplaçaments, moviments bancaris, llibres que llegim...
I de deveres que és un documental? No és una pel·lícula de ciència ficció? No, per sort per a mi, que no m'agrada molt la ciència ficció, d'aquest gener té poc, jo diria que res.
DIJOUS, 3 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
Deixem a David Bowie, que deu ser ara mateix explorant in situ les ones gravitacionals en algun racó perdut d'aquest univers d'estrelles titil·lants i agafem amb força un nou cicle. Cròniques de la Veritat Oculta és el títol d'un dels millors llibres de contes de la literatura catalana, del gran Pere Calders (1912-1994) i serà ocasió per a nosaltres de descobrir alguns assumptes que la realitat de vegades ens amaga i el cinema ens dóna a conéixer, amb el gènere documental i també amb el gènere de ficció. Aquesta primera pel·lícula, También la lluvia (ESP, 2010, 104min) pertany al terreny de la ficció, i, tanmateix, parla ben clar del paper de les multinacionals quan entren en el negoci dels béns de primera necessitat perquè té com a rerefons la batalla de l'aigua que una comunitat boliviana va lliurar contra l'empresa nordamerica Bechtel.
La pel·lícula està dirigida per Icíar Bollaín, de qui acabem de veure aquest mateix any Te doy mis ojos. Ací trobem uns cineastes espanyols que van a Bolivia a rodar una pel·lícula sobre l'odissea dels primers viatgers castellans a Amèrica i el tracte que donen als indígenes. Bolivia representa aleshores l'illa de Santo Domingo (Quisqueya en la llengua dels indis taínos) i els actuals indígenes bolivians fan el paper dels extingits taínos. L'equip de la pel·lícula s'enfronta a les dificultats de tot rodatge, però tot s'agreuja quan esclata el conflicte de l'aigua derivat de la privatització d'un recurs fonamental per a la població. Una vegada privatitzada l'aigua la companyia augmenta les tarifes en un 300%. Coses del neoliberalisme, Però els afectats no ho veuen tan clar i aleshores tot esclata. La pel·lícula que l'equip de rodatge tracta de fer arribar a bon port es veu afectada per les protestes i aleshores els dos protagonistes -de la nostra pel·lícula- han de preguntar-se què fer.
Cinema dins del cinema, història, antropologia i decisions personals davant dels reptes de la nova política ultraliberal. Tot açò conduït pel guió de Paul Laverty, habitual guionista del director anglès Ken Loach, company sentimental d'Icíar Bollaín i pare dels seus tres fills. Loach i Laverty s'han destacat per ser un referent imprescindible del cinema social més necessari i honest. D'ells hem vist ací Tierra y Libertad y El espíritu del 45.
Fantàstics tots els actors! (Luis Tosar, Gael García Bernal, Karra Elejalde, Juan Carlos Aduviri)
DIJOUS, 18 DE FEBRER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
Si la setmana passada vèiem (i patíem) amb Cristina F. al temps que gaudíem d'algunes de les cançons més rellevants de David Bowie, aquesta setmana volem retre-li homenatge amb la seua, sens dubte, millor pel·lícula: Feliz Navidad, Mr. Lawrence. (GBR, 1983, 124min), dirigida pel japonès Nagisa Oshima (conegut per El imperio de los sentidos, 1976). Oshima adapta una novel·la (The seed and the sower, de Laurens van der Post).
La pel·lícula resulta bastant particular. Es tracta de la història d'un grup de presoners anglesos en un camp dirigit pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial. El camp està dirigit pel capità Yonoi (el músic Ryuichi Sakamoto, autor a més de la banda sonora del film), un amant de l'estricte codi moral japonès que menysprea els presoners anglesos perquè aquests han preferit l'empresonament a la mort ritual per no caure en mans enemigues. La crueltat dels soldats japonesos s'incrementara quan arribe al camp un presoner australià, el ros i inquietant soldat Jack Celliers (David Bowie, altre músic). Yonoi evidencia aleshores la seua homosexualitat reprimida i la seua atracció fatal pel nou presoner, la qual cosa trasbalsa la convivència entre presoners i escarcellers.
Oshima planteja alguns problemes a la seua pel·lícula, com són la influència de la repressió en la forma de gestionar els nostres conflictes. El xoc cultural en un context bèl·lic i violent i la humanitat que subjau a tots aquests problemes enunciats.
Bowie no es comprometia del tot amb el cinema, segons ell mateix explicava, però aquesta interpretació li va valdre els reconeixements generals del món del cinema i va deixar entre els seus mèrits l'haver participat en una pel·lícula que, d'una o altra manera, anava a envellir bé. O això crec.
tràiler en anglès
DIJOUS, 4 DE FEBRER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
I don't know where I'm going from here, but I promise it won't be boring.
David Bowie.
La setmana passada feia classe a 2n de Batxillerat B i per dues vegades va emetre el telèfon mòbil, que havia oblidat apagar, el so droide dels sms. Vaig acabar la classe i vaig anar a veure quina promoció m'havia arribat tant d'hora a un terminal que roman normalment en silenci durant els matins. No hi havia cap promoció, els dos missatges deien que Bowie havia mort. Vaig començar a repassar cançons i pena alhora que anava sent conscient que aquell estrany anglès ens havia deixat per sempre. Bowie estava al meu imaginari des que vaig comprar, junt amb la meua germana, la nostra primera cassette de música. L'àlbum era Tonight, l'any 1984, un any orwellià. Buscàvem desesperadament una cançó que ens havia agradat molt a la ràdio o tal vegada a la TV. Una cançó de la qual no sabíem el títol i que, d'això n'estàvem segurs, havia d'estar present en aquest disc acabat de treure del forn, tal i com ens digueren en la tenda d'Alacant on el vam comprar. Recorde els nervis que passarem esperant que sonara aquell tema i la decepció final quan ens vam adonar que el nostre anglès inexistent no ens havia permés encertar amb les especulacions sobre els títols, la cançó no estava per cap de lloc. No havíem acomplit encara els 14 anys. Bowie entrava a doll en la nostra sang i sens dubte començava la intoxicació que fa que, quan ets jove, tot prenga el significat extraordinari que suposa la formació d'una persona que esdevindrà adulta. Com que la cançò no estava vam haver de comprar un altre treball anterior, Let's Dance, música de ball gravada l'any 1983, allà es trobava per fi <<Modern Love>>.
Vídeoclip oficial de <<Modern Love>>
I de Let's Dance, sense pensar-ho i quan l'economia ens ho permetia, a la resta de discs, per exemple a The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars, de 1972, i ací ja el primer aprenentatge seriós i que ens duria després al cinema. El disc era absolutament fabulós, ja no érem tan xiquets i podíem pensar amb més claredat i millor. La música animava els nostres descobriments vitals. <<Per a ser escoltat a volum màxim>> deia aquell L.P. de vinil en la contracoberta. I la nostra mare sabia què implicava deixar-nos sols a casa. Havíem descobert que 15 anys abans de l'any on ens trobàvem s'havien fet coses provocadores, extraordinàries, que fins i tot abans de nàixer nosaltres havia hagut vida interessant, i no sols interessant, sinó engrescadorament fascinant. Només quedava estendre aquella vibració a altres formes habituals explorades per la cultura popular del segle XX, això volia dir, sobre totes les coses, el cinema. Cap prejudici, per tant; si Bowie havia fet això abans que nosaltres nasquérem, el cinema o la pintura podien haver fet el mateix. I vam anar a descobrir-ho.
The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars (Coberta L.P.)
Vam començar a mirar-ho tot, a encadenar els missatges, a cercar les fonts, i clar, a experimentar amb la música. L'experiment era Capilla Crixtina, un grup de música que tocava sempre amb un immens pòster de David Bowie darrere.
Per moltes raons Bowie ens fascinava, Igor Paskual ho ha definit a la perfecció en un article publicat després de la mort de Bowie al diari El Mundo i que du com a títol <<Gracias por salvarme la vida>>. Diu que mentre altres músics mostraven odi amb paraules agressives en l'època del punk, Bowie deia coses com <<dona'm les teues mans, eres meravellós>> ("Rock'N' Roll suicide"). I sí, Bowie ens parlava de Nietzsche, de Murnau i de com de bella podia ser l'estranyesa i de com d'estrany podien ser l'amor, el sexe i la vida. Era valent, no va deixar de fer el que ha de fer un artista, no conformar-se i continuar produint bellesa. Fins a aquest final tan extraordinàriament valent i dolorós, amb un últim vídeoclip amb el qual s'acomiada de tots i que es capaç de presentar-lo dos dies abans de morir (el dia del seu 69é aniversari) i que ningú se n'assabente que està contemplant l'adéu definitiu. El divendres ningú va saber interpretar l'encriptat, el dilluns tots ho vam veure amb la claredat de l'última de les veritats. No ens s'ho esperava ningú tret dels més propers a l'artista. Tal vegada perquè la multiplicació d'éssers que Bowie havia sigut des de l'inici ens havia fet creure que algú amb tants rostres i que venia de l'espai podria esquivar la dalla.
"Rock'N'Roll Suicide" l'última vegada que va ser tocada en directe per Ziggy Stardust (heterònim pessoà de David Bowie)
Yo, Cristina F. (1981, RFA, 128min) és una descarnada pel·lícula de culte sobre la caiguda d'una joveníssima xiqueta en el món de l'heroïna, al Berlin separat pel mur. Bowie apareix fent de David Bowie i la seua música és omnipresent, inclosa una versió parcialment en alemany de <<Heroes>>. És una pel·lícula dura que mostra la supremacia de l'heroïna com a droga devastadora entre la joventut dels anys 70. La propera projecció la dedicarem a la millor pel·lícula en la qual participa Bowie com a actor, Merry Christmas Mr. Lawrence.
DIJOUS, 21 DE GENER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Comencem l'any amb l'última pel·lícula del cicle dedicat als amors difícils amb M. Butterfly (CAN, 101min), una pel·lícula del director canadenc David Cronenberg. M. Butterfly explica la història d'un diplomàtic francès, René Gallimard, interpretat per Jeremy Irons (tot un plaer sentir la veu de l'actor britànic, per cert), destinat a la Xina i enamorat perdudament de l'estrella de l'Òpera de Beijing, Song Lilign. Gallimard creurà durant 20 anys que ha trobat a la dona dels seus somnis, però l'espionatge i altres dificultats inesperades posaran a prova el seu amor de manera sorprenent. Normalment és habitual trobar pel·lícules d'èxit adaptades al teatre, aquesta vegada trobem el camí invers, la pel·lícula adapta una obra de teatre amb gran èxit a Broadway (escrita per David Henry Hwang, responsable també del guió d'aquest film).
Cronenberg és un director ben peculiar, les seues obres s'han destacat per abastar alguns dels elements més enigmàtics i de vegades morbosos de l'existència humana relacionats amb la violència i el desig, així per exemple Videodrome (1983), eXistenz (1999), que exploren la relació dels humans amb la tecnología. Spider (2002), que explica una història des del punt de vista d'un esquizofrènic, Promesas del este (2007), una recreació de la nova violència vinguda dels països de l'est d'Europa o també Un método peligroso (2011), que reconstrueix les relacions entre Sigmund Freud i el seu deixeble Carl G. Jung i que vam projectar al cineclub en el seu moment.
M. Butterfly és un film intrigant que narra amb delicadesa i contenció una història basada en fets reals. Una realitat d'aquelles que de vegades supera la nostra capacitat d'imaginar.
tràiler en anglés.
DIJOUS, 7 DE GENER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
