Fa uns mesos es va
complir el desè aniversari de l'atemptat sobre les torres bessones de la ciutat
de Nova York. Aquell espectacular i macabre acte terrorista va colpejar el cor
de l'imperi americà al cap del qual es trobava George W. Bush. Aquell migdia de
setembre, mentre veiem al·lucinats com queien els dos magnífics gratacels tots
rumiaven quina seria la reacció de la nació més poderosa del planeta, com es
gestionaria aquella provocació sense precedents. Avui, complits els deu anys,
podem parlar d'algunes conseqüències ben clares. En primer lloc la guerra
contra l'Afganistan, un país sota el comandament dels talibans, antics aliats
dels americans quan el seu país estava sotmès a la dominació soviètica, ara
convertits en l'enemic a batre. En segon lloc, la increïble invasió d'Iraq, un
país veí d'Afganistan ric en petroli i desvinculat de tota trama de terrorisme
islamista internacional. Increïbles resultaren les imatges del responsable dels
assumptes estrangers americans Colin Powell passant vídeos falsos davant el comitè
de seguretat de les Nacions Unides. Increïble també per al nostre país la
famosa fotografia de les illes Azores, amb el president Aznar fent costat a
Bush i Blair en aquella gran mentida organitzada que va causar i encara provoca
milers de morts (i milers de milions de dòlars de beneficis per a les empreses
afavorides per la invasió i la mort: petroli + seguretat privada). Tota aquella
obscenitat va tenir conseqüències gravíssimes en el terreny dels drets humans,
concretament en els drets de les persones a ser lliures i a no ser detingudes
sense acusació ni a ser retingudes indefinidament sense tenir accés a les
acusacions ni a un advocat defensor. En suma, amb l'actuació dels USA es
violaven els drets de les persones a no ser traslladades pel planeta sense
càrrecs en contra i sense cap possibilitat de defensa. També es violaven
els drets a tenir un tracte digne com a presoners i a no ser torturats. Les
imatges dels marines estatunidencs orinant sobre els cadàvers enemics
difoses la setmana passada són un exemple actual de la violació sistemàtica
dels drets dels pobles envaïts.
Camino a Guantánamo conta una d'aquestes històries amagades que
han ocorregut davant dels nostres nassos, en els nostres aeroports. 4 amics
anglesos d'origen paquistanès viatgen a Pakistan amb motiu de la boda d'un
d'ells. Tardaran més de dos anys en tornar a les seues vides perquè després de
la seua detenció a Afganistan, on han passat a veure com estan les coses, seran
lliurats a les forces d'ocupació americanes i traslladats després al centre de
detenció de Guantánamo. George W. Bush va aconseguir arrencar en els mesos
posteriors als atemptats de l'11 de setembre de 2001 el permís del congrés per
a interrogar sota tortura els considerats sospitosos de nacionalitat
estrangera detinguts ora del territori estatunidenc, i allargar la seua
detenció de forma indefinida sense haver presentar càrrecs contra ells.
Això ha passat està passant ara mateix a la considerada de
vegades exemplar democràcia americana. Tot un seguit d'imatges i d'històries
que o poden sinó recordar-nos les dels malaurats europeus separat
de les seues vides i confinats en camps de concentració sota les
ordres de governs d'infaust record com els de Hitler, Mussolini, Stalin o
Franco. EE. UU. continua defensant el seu dret a interrogar sota tortura i
seus són els escàndols de la presó d'Abu Ghraib, a l'Iraq. Seus també
són desenes de camps de detenció secrets, als territoris dels països
aliats d'Europa de l'est o d'Àsia.
La pel·lícula de Winterbottom conta una història real. És, per tant, una
denúncia del que passa en nom de la democràcia. Projectant-la volem recordar
les persones que pateixen i han patit aquesta situació i la responsabilitat
dels governs que la promouen i consenteixen.
DIJOUS 19 DE GENER A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
