dilluns, 30 de setembre del 2013

VISIONS ANIMADES DE L'ORIENT. "PERSÉPOLIS" (147a). 03/10/2013.

La meva motivació no ha estat escriure sobre la meva vida sinó sobre la història del meu país, el que va passar allà durant la meva infantesa, sobre la situació política que es va viure

Marjane Satrapi


Darrerament el gènere del cinema d'animació ha conegut èxits internacionals amb pel·lícules ben interessants i dirigides a un públic tant jove com adult. Persépolis és un bon exemple d'aquest cinema fresc i important. La pel·lícula (FRA, 2007, 95 min) ens explica la història d'una xiqueta que viu a l'Iran dels anys 70, un règim monàrquic dirigit pel conegut com "xa", membre de la dinastia dels Pahlawi, qui encapçalava un govern prooccidental sostingut amb el recolçament incondicional dels EE. UU i altres potències europees. L'Iran era el país musulmà més occidentalitzat en aquells temps, però també era un país ric amb grans desigualtats socials. Aquestes desigualtats desesperaven a un poble descontent i cansat de l'exhibicionisme fastuós de la família Pahlawi.

(Reza Pahlawi i la seua esposa Farah Diba, amb la família)

En aquest context anava creixent una oposició intel·lectual i d'esquerres, de la qual formava part la família de Marane Satrapi, la directora del film, però al mateix temps creeixia també una visceral oposició dels anomenats islamistes o fonamentalistes islàmics. L'Aiatol·là Khomeini era el més visible de tots ells. A la fi, l'any 1979 els islamistes es feren amb el control del país i de seguida imposaren les lleis islàmiques a la vida cultural i política, convertint així el país en un sistema teocràtic. Aquest és el lloc on transcorre la infantesa de Marjane Satrapi, una xiqueta que veu com cada vegada són possibles menys coses i com el seu futur a l'Iran haurà de passar per l'obligació d'abandonar la forma de vestir occidental per posar-se el vel islàmic. Els pares de Marjane l'enviaran a Austria quan és adolescent, allà coneixerà una altra vida on no tot és meravellós. Tant és així que la malenconia la farà trobar a faltar constantment la seua família que ha quedat a l'Iran.


L'autora del còmic i d'aquesta pel·lícula acabarà traslladant-se a França, lloc des d'on decideix contar la seua experiència primer amb una exitosa novel·la gràfica i després amb aquesta valuosa pel·lícula. El cas d'Iran hauria d'ajudar-nos a entendre algunes coses, hauria de fer-nos veure en primer lloc que de cap manera tots els països musulmans són iguals ni tenen la mateixa història, haurà de fer-nos veure que no tots ells són partidaris de vestir de la mateixa manera ni tots opten per fer de la religió el centre de les seues vides. També ens ha de fer pensar en les conseqüències de sotmetre a la població als rigors econòmics mentre una minoria continua gaudint de tot tipus de privilegis que de vegades exhibeix sense vergonya. Normalment la població sotmesa econòmicament a tot tipus de dificultats i penúries solen abraçar la causa més promisòria, i aquesta resulta forçosament populista. Així els països musulmans que s'han revoltat contra les seues ostentoses dictadures estan ara en braços de la religió o corren un cert perill d'estar-ho (Egipte, Siria...). A l'Europa el perill no el tenim tant en el ultraconservadurisme religiós (instal·lat moltes vegades còmodament dins del sistema), sinó en el potencial agressiu dels partits d'ultradreta o neonazis sostingut per discursos fàcilment reconeixibles contra la immigració. Uns discursos fàcil i efectius per a una població depauperada i intencionalment allunyada de la Il·lustració. La història d'Iran és a més una mostra de com és possible la regressió pel que fa a les qüestions referides a la llibertat. La directora ens explica com la seua tria del format de dibuix animat és plenament intecional, amb actors reals els esdeveniments podrien semblar-nos llunyans, coses que passen, sí, però no ací, sinó a països exòtics. El disseny simple de les figures ens acosta la seua humanitat i que puguem fer més nostra aquella experiència. En fi, una pel·lícula per a gaudir i també per a aprendre algunes coses. 

 
trailer francès de la pel·lícula

DIOUS, 3 D'OCTUBRE DE 2013, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dilluns, 16 de setembre del 2013

PRIMERA PROJECCIÓ DEL CURS 2013/2014: "PULP FICTION" (146a). DIJOUS 19 DE SETEMBRE.

- ¿No los odias? 
- ¿El qué? 
- Estos incómodos silencios. ¿Por qué creemos que es necesario decir gilipolleces para estar cómodos? 
- No lo sé, es una buena pregunta. 
- Entonces sabes que has dado con una persona especial. Puedes estar callado durante un puto minuto y compartir el silencio.

Pulp Fiction 



Benvinguts de nou, amics i amigues cinèfils, a les activitats del cineclub de l'institut. Ha passat l'estiu. Estem davant els uns dels altres disposats a treballar i també a aprende, disposats a seguir trobant-nos a les aules, a les classes i als corredors del nostre centre. I per descomptat seguim tenint ganes de trobar-nos davant de la pantalla de l'aula Rafael Azcona (que necessari seria ara un Azcona al nostre país!!). Continuem amb l'horari més habitual (dijous, 18.00). Aquesta primera projecció la dedicarem a l'espectacle de la narrativa en el cineasta americà Quentin Tarantino i la seua probablement més reeixida pel·lícula. Pulp Fiction (USA, 1994, 153min) és una llarga pel·lícula en la qual l'espectador amant de la cultura pop no deixa de gaudir. Bona música, una dosi generosa d'acció i violència i una incomparable aposta per la narrativa no lineal que va revolucionar el cinema dels anys 90. Tarantino venia de rodar l'exitosa Reservoir Dogs (1992) i s'enfrontava al difícil repte de tot creador, la segona obra. Pulp Fiction és encara una obra superior a l'anterior per la seua frescura i l'aprofundiment en el tractament de les imatges i de la narrativa. La història és potser un tant irrelevant i escoltant l'argument tal vegada molts possibles espectadors no vegen res tan imprescindible que els faça acudir a veure-la (sempre i quan no l'hagen vista ja, perquè aleshores voldran repetir!). Marsellus Wallace és un delinquent important que té al seu servei un bon grup de matons i extorsionadors, Vincent i Jules són dos d'ells als quals se'ls encomana la tasca de recuperar una maleta perduda amb contingut desconegut. En el transcurs de l'encàrrec es trobaran amb les dificultats pròpies de la seua feina i això els farà patir alguns canvis substancials. Com veieu l'argument podria ser el de quasevol peli de gànsgters, però la veritat és que Pulp Fiction va molt més enllà, tant com per a haver-se convertit en una de les pelis de culte dels anys 90, amb molts partidaris i pocs detractors.


El perquè de l'èxit pot explicar-se si tenim en compte alguns factors. La bona selecció d'actors, cadascun d'ells autointerpretant papers anteriors de forma paròdica (com és el cas del conegut John Travolta, ballarí als anys 70), la manera de rodar cada seqüència, sempre atrapant l'espectador de forma brillant, tot i que el mateix espectador és incapaç durant bona part del film de saber què és el que exactament està passant. La selecció musical, plena de clàssics oblidats però intensos i molt ben combinats amb les escenes, i sobretot el resultat final de l'aposta per una narrativa distorsionada on l'ordre cronològic (i per tant la lògica de les coses) es trenca amb facilitat i obliga (en el millor dels sentits) a la reconstrucció de la història per part de l'espectador. Dit així Pulp Fiction podria semblar una pel·lícula difícil, però no ho és en cap manera, només cal assistir a les seues 2 hores i mitja per a sortir del cine animats, amb ganes de sentir música i amb un molt bon sabor de boca... Després, mentre baixem les escales, ens preguntarem què hem vist... i haurem vist assassinats, màfies, drogues, violència i escenes banals (com estira les escenes Tarantino fins fer dir als personatges les coses que mai eixen a les pelis!)... i estarem contents...

Molt preferible la violència de Tarantino a la del ministre Wert, una violència dirigida contra la intel·ligència de cadascun de nosaltres i amb una narrativa que cada vegada sembla més un flashback però sense tornada al present. 



Ací teniu el trailer, en anglès, a pel,  perquè no us calga després pagar-vos les vacances a la Gran Bretanya i pugueu superar a Ana Botella quan sigueu grans. A la sala, ja sabeu, com sempre, Versió Original Subtitulada.


DIJOUS, 19 DE SETEMBRE, A LS 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.