dimarts, 17 de desembre del 2013

"JOHNNY GUITAR" (152a). dins del cicle LA CAÇA DE BRUIXES A HOLLYWOOD. (19/12/2013)

Ens acomiadem de l'any amb una altra pel·lícula nordamericana que ben bé podem dir que entra dins del terreny dels clàssics i a la mateixa vegada de les pel·lícules de culte. Johnny Guitar, (Nicholas Ray, 1954, 110min) és una atípica pel·lícula de l'oest, un western que intenta dur el clàssic gènere popular a un terreny poc freqüentat. El típic duel entre les dues formes d'entendre la vida representades per les figures masculines deixa ací el seu lloc a les dones. Vienna (Joan Crawford) i Emma (Mercedes McCambridge) van a disputar-se el poder en un lloc ple de colors saturats, un bar on cada personatge encarna una visió dramàtica de la vida, a la fi una tragèdia. Emma odia Vienna perquè aquesta té èxit amb l'home que a ella li agrada, per això dissenyarà una estratègia violenta contra ella. Vienna a la seua vegada es retrobarà amb Johnny Logan (Sterling Hayden), un antic amant que ara viu moments difícils. Tota aquesta tropa es troba al Saló del qual és propietària Vienna. No devia ser fàcil ser una dona que regenta un bar a les darreries del s XIX, tal vegada per això el personatge de Joan Crawford és un personatge ple de força, amb un posat quasi masculí en el vestir i en les formes, lluny del model femení ple de corbes característiques d'algunes heroïnes de l'època. Però Vienna, com ocorre sempre amb els personatges de Nicholas Ray, està plena de contradiccions i d'una intensa vida emocional.


La pel·lícula està rodada mentre encara durava als Estats Units la indecent persecució coneguda com a Caça de Bruixes. Sterling Hayden havia declarat davant la Comissió d'afers Antiamericans i havia reconegut el seu passat com a militant d'esquerres, havia donat alguns noms, única forma de salvar el treball. El dorector Nicholas Ray havia sigut ajudant d'altre gran director, Elia Kazan, potser el cas més conegut d'entre aquells que van delatar a alguns dels seus antics camarades. Altres s'havien negat a fer-ho i van anar a parar a la presó i només molt més tard alguns tornaren a treballar per a Hollywood. Així més de 350 persones (actors, directors, guionistes, montadors, etc.) van ser purgats i eliminats del negoci del cinema, impossibiltats per a treballar on havien treballat amb eficiència des de feia anys. Alguns guionistes van treballar utilitzant el nom d'altres no "contaminats", així sembla que va ocorrer amb el guió de Johnny Guitar, el nom oficial del guionista Philip Yordan amaga en realitat la col·laboració (o elaboració) del blacklisted Ben Maddow.

(ací us deixe el reportatge que Diás de cine li va dedicar al director Elia Kazan, una de les figures més conegudes implicades en la famosa persecució del senador MacCarthy. Al minut 9 podeu veure la reacció d'alguns coneguts actors de Hollywood quan li concediren l'Oscar honorífic l'any 1999)

La nostàlgica cançó defineix l'ambient de dificultat en què es mouen els personatges. Sóc conscient del que significa projectar un western per al nostre públic adolescent. Es tracta d'un gènere quasi desconegut per als joves, que a tot estirar l'identifiquen amb els seus avis mirant a la TV (a l'extint canal 9, per exemple) una pel·lícula de vaquers. La dificultat per identificar-se amb personatges que han desaparegut del planeta marca d'entrada un allunyament i un prejudici sobre aquest tipus de pel·lícules a les quals veiem amb freqüència com s'exposa un còdic moral ja desaparegut a la vegada que es dibuixa als indis nordamericans de forma burda, des del més descarat etnocentrisme. Però el cas és que hi ha westerns excel·lents, no com a westerns, sinó com a pel·lícules. I que els millors directors i actors s'hi van dedicar amb passió durant anys. Avui se'n fan pocs, de westerns. L'últim cas amb cert resó ha estat el dels germans Coen amb Valor de ley. En aquestos westerns s'hi veuen els tipus humans lluny de la retòrica i prop dels valors amb què, tard o d'hora, tal vegada tots ens hem d'enfrontar. 

DIJOUS, 19 DE DESEMBRE DE 2013, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.


dilluns, 25 de novembre del 2013

"EL BUSCAVIDAS" dins del cicle LA CAÇA DE BRUIXES ALS EE. UU. (PROJECCIÓ 151a, 28/11/2013)

Da igual. Prueba otra vez. Fracasa otra vez. Fracasa mejor.

Samuel Beckett



La Caça de Bruixes va ser la persecució que als EE. UU. van patir els professionals del cinema i l'espectacle de mans d'un país que veia per tot arreu el fantasma del comunisme i que amb aquella excusa va produir tota una "neteja" de ciutadans i treballadors lliures acusats d'organitzar activitats contra el seu propi país. Eren els anys 50, la guerra freda havia esclatat després de la 2a Guerra Mundial i americans i soviètics es disputaven el mapa del món. Els professionals van perdre, però amb ells perderen també els espectadors i el cinema en general. Si hi ha un talent que representa la pèrdua de totes aquelles possibilitats aqueix és el del director de la pel·lícula d'aquest dijous, Robert Rossen. Rossen va dirigir El buscavidas (USA, b/n, 129 min) l'any 1961, després de ser rehabilitat per la persecució que va patir durant la dècada dels 50 i que el va portar a rodar pel·lícules a Itàlia, Espanya i Mèxic. El buscavidas representa la seua tornada als EE. UU. i a rodar a Hollywood.

 

La pel·lícula conta magistralment la història d'un buscador d'èxit i fama, d'un vividor sense ètica que aprofita el seu talent per a viure una vida plena de passions, errades i fracassos. Paul Newman, en un dels seus millors papers, encarna a un jugador de billar que repta al millor jugador de tots els temps, el Gros de Minnessota. Aquest combat dialèctic lliurat a la taula de billar l'enfrontarà amb els seus dimonis. En busca de l'èxit a costa de tot, el jugador acaba vivint una història d'amor amb Sara. Les relacions humanes descrites amb precissió, la recerca de l'èxit, el joc, el fracàs, l'amor, els diàlegs mesurats, els silencis. Tots aquestos detalls converteixen El buscavidas en una autèntica pel·lícula de culte per a molts cinèfils. És possible que el món del billar no us provoque interés per ell mateixa, però com passa amb les bones pel·lícules, a la fi es tracta de veure als humans i les seues històries: passions, riscos, diners, amor, fama, moral, justícia... són temes universals i els bons directors com John Ford o ara Robert Rossen saben què tenen entre les mans quan ens parlen d'això. 

no he trobat un trailer que m'haja agradat així que només us deixe aquesta imatge de l'inici... I una altra del guapo de Paul Newman...



DIJOUS, 28 DE NOVEMBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.


dimarts, 12 de novembre del 2013

150a: JAOUI&BACRI. LA MIRADA INTEL·LIGENT. "COMO UNA IMAGEN". (14/11/2013)

Completem aquesta mirada sobre el cinema de la parella formada per Agnes Jaoui i Jean-Pierre Bacri amb la projecció de Como una imagen (FRA, 2004, 110 min). Amb aquesta pel·lícula celebrem la nostra projecció 150a. I continuem endavant, acostant el bon cinema als espectadors adolescents i no tant adolescents. Donant oportunitat a l'aprenentatge d'idiomes i a gaudir amb la cultura. Como una imagen ens explica la història de Lolita Cassard, una jove de 20 anys que no està a gust amb el seu aspecte físic i que voldria ser més atractiva almenys per cridar l'atenció del seu pare. Però també és la història d'aquest pare, que en general es fixa molt poc en la resta de la gent perquè passa molt de temps fixant-se en si mateix, en com va envellint i en la dificultat de ser estimat. I també és la història d'un escriptor escèptic amb les possibilitats de la seua obra. I a la vegada és la història d'una professora de cant que creu en el talent del seu marit escriptor, però no en el d'ella mateixa ni en el de la seua alumna Lolita Cassard. Finalment, es tracta d'una qüestió purament humana... tots saben què haurien de fer els altres en la situació en què es troben, però no encerten tant quan es tracta de la seua pròpia vida.



De nou una peli en francès... Per a properes sessions estem preparant un cicle dedicat al cinema i la literatura... Ja anirem avançant algunes coses. I ací teniu el trailer, en aquest cas doblat al castellà. A la sala, ja sabeu, versió original amb subtítols. Com sempre.


 

DIJOUS, 14 DE NOVEMBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dilluns, 28 d’octubre del 2013

JAOUI&BACRI: LA MIRADA INTEL·LIGENT. 31/10/2013 (149a)

S'acosta la Fira de Cocentaina i he pensat que podríem trobar-nos al cineclub de l'institut just abans de gaudir de l'esdeveniment anual. Feia temps que volia projectar alguna de les pel·lícules d'una de les directores franceses més interessants de la darrera dècada, Agnes Jaoui. Una artista total, que canta, escriu el guió de les pel·lícules junt amb la seua parella Jean-Pierre Bacri, interpreta, i, en fi, ens mostra la seua mirada intel·ligent sobre les coses. Para todos los gustos (Le goût des autres), FRA, 2000, 110', és una pel·lícula sobre els interessos humans d'un ambient urbà en qualsevol ciutat europea. Una forma de parlar de qualsevol de nosaltres, adults amb desitjos i contradiccions, amb petites misèries que es combinen sempre amb les ganes de viure. La història és l'anecdota per poder mostrar les conductes que interessen a la directora. En aquest cas un industrial intenta vendre un projecte a un grup empresarial iranià. L'industrial (el guionista Bacri) no és molt destre amb l'anglés, idioma que necessita per a desenvolupar la seua feina a l'altura que li demanen les circumstàncies. Intentarà aprendre però amb açò les seues certeses vitals començaran a tremolar en conéixer als amics de la seua adorada professora particular. A banda d'açò tenim la història dels seus homes de confiança, un xofer i un home de seguretat, i de la cambrera del bar on tots solen acudir. El cas és que de mica en mica les històries van teixint-se sense i fent que l'espectador prenga part pels personatges, tots ells tractats amb respecte, malgrat les diferències evidents en els seus gustos, en les seues vides.




Jaoui imprimeix una mirada neta sobre la vida dels urbanites, i ho fa amb una intel·ligència que no se li escapa a l'espectador i que a mi em recorda la mirada d'un director com Cesc Gay, qui amb pel·lícules com En la ciudad, Ficció o la darrera Una pistola en cada mano és capaç de contar-nos realitats molt properes les quals ens permeten pensar en els altres i en nosaltrres i les nostres relacions amb el món, en allò que volem que siguen i que no sempre aconseguim. Com Cesc Gay, Jaoui encerta en el plantejament i ens deixa un film per a gaudir, una comèdia sutil que no provocarà les nostres rialles, però sí el nostre somriure vital.




DIJOUS 31 D'OCTUBRE DE 2013 A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

Un dia de l'any passat, projectàrem al cineclub una fantàstica pel·lícula: El primer dia del resto de tu vida. En aquella pel·lícula sonava una cançó del gran músic Lou Reed. Lou Reed acaba de deixar-nos ahir. Tenia 71 anys. Havia caminat pel costat salvatge de la vida i fruit d'allò i del seu talent ens deixava petites joies que ens acompanyaven a alguns de nosaltres en els nostres descobriments. En aquella pel·lícula sonava aquest tema que us deixe ací flotant... servisca de record i homenatge al gran Lou Reed.



dilluns, 14 d’octubre del 2013

VISIONS ANIMADES DE L'ORIENT: "VALS CON BASHIR" (148a), 17/10/2013

Durant una nit un exsoldat troba el seu amic Ari, director de cinema. L'exsoldat li conta un malson que el persegueix, 26 gossos tracten d'agafar-lo cada nit. Ell creu que això ha de tenir alguna relació amb els temps de la guerra del Líban, ara ja passada. Ari és pregunta per què ell no recorda res d'aquells dies i decideix que ha arribat l'hora d'investigar.


Amb format d'animació, com la passada Persépolis, Vals con Bashir, (Israel, 2007, 87min) ens conta un dels fets històrics més rellevants de tots aquells que afecten al Proper Orient i als pobles israelians, libanesos i palestins. La pel·lícula va recollir excel·lents crítiques i una immillorable acollida del públic. Nominada a l'Oscar, Globus d'Or a la milor pel·lícula de parla no anglesa i un bon grapat d'altres premis en diferents festivals arreu del món.



UNA MICA D'HISTÒRIA: L'any 1982 l'exercit israelià va envair el sud del Líban. L'argument era el d'intentar frenar les incursions palestines sobre les poblacions del nord d'Israel que s'efectuaven des del sud del país veí. L'exercit tenia l'ordre d'avançar 40 km. considerant això una distància suficient per a la protecció de les poblacions del nord d'Israel. Una vegada allà l'exercit hebreu, comandat pel ministre de Defensa Ariel Sharon, va continuar l'avançament fins la mateixa capital del país veí. A les afores de Beirut l'exèrcit israelià intentava presionar per aconseguir imposar un govern aliat que poguera contenir als palestins que volien recuperar els seus territoris, ara en mans d'Israel. Finalment aconseguien el seu propòsit, Bashir Gemayel, cap aleshores dels àrabs cristians del Líban aconseguia el govern i els palestins combatents eren deportats a Tunes. L'operació de l'exèrcit israelià, que acumulava un degoteig de baixes, era obertament criticada per la població isreliana (recordem que Israel era i és una democràcia), l'exèrcit estava ocupant un país veí sense permís del parlament. Aleshores Bashir Gemayel va ser assassinat a un atemptat mai reivindicat. Les milícies cristianes van rodejar els camps de refugiats de Sabra i Chatila a la búsqueda de milicians palestins, als quals responsabilitzaven de l'atemptat contra Gemayel. L'exèrcit israelià custodiava els camps. Va donar cobertura a les milicies cristianes, els va ajudar a entrar als dos camps i va començar la caceria. Els camps estaven habitats majoritàriament per vells, dones i xiquets, els homes adults havien marxat feia 15 dies cap a Tunes. Tres dies després algunes dones aconseguiren eixir d'allà i denunciaren el que havia passat. Darrere d'elles quedaven 3.000 cadàvers.  El poble israelià protestà al carrer contra l'acció del seu exèrcit. Centenars de milers d'israelians forçaren dels des carrers una comissió d'investigació que va acabar determinant la responsabilitat del ministre de Defensa Ariel Sharon, després de dimitir va ser inhabilitat per a exercir el càrrec de ministre de Defensa durant 20 anys. Va ocupar altres carteres. L'any 2001 va ser elegit Primer Ministre, càrrec que revalidà el 2003. En 2006 va patir una hemorràgia cerebral que el manté en coma profund des d'aleshores.

DIJOUS, 17 D'OCTUBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEZ AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dilluns, 30 de setembre del 2013

VISIONS ANIMADES DE L'ORIENT. "PERSÉPOLIS" (147a). 03/10/2013.

La meva motivació no ha estat escriure sobre la meva vida sinó sobre la història del meu país, el que va passar allà durant la meva infantesa, sobre la situació política que es va viure

Marjane Satrapi


Darrerament el gènere del cinema d'animació ha conegut èxits internacionals amb pel·lícules ben interessants i dirigides a un públic tant jove com adult. Persépolis és un bon exemple d'aquest cinema fresc i important. La pel·lícula (FRA, 2007, 95 min) ens explica la història d'una xiqueta que viu a l'Iran dels anys 70, un règim monàrquic dirigit pel conegut com "xa", membre de la dinastia dels Pahlawi, qui encapçalava un govern prooccidental sostingut amb el recolçament incondicional dels EE. UU i altres potències europees. L'Iran era el país musulmà més occidentalitzat en aquells temps, però també era un país ric amb grans desigualtats socials. Aquestes desigualtats desesperaven a un poble descontent i cansat de l'exhibicionisme fastuós de la família Pahlawi.

(Reza Pahlawi i la seua esposa Farah Diba, amb la família)

En aquest context anava creixent una oposició intel·lectual i d'esquerres, de la qual formava part la família de Marane Satrapi, la directora del film, però al mateix temps creeixia també una visceral oposició dels anomenats islamistes o fonamentalistes islàmics. L'Aiatol·là Khomeini era el més visible de tots ells. A la fi, l'any 1979 els islamistes es feren amb el control del país i de seguida imposaren les lleis islàmiques a la vida cultural i política, convertint així el país en un sistema teocràtic. Aquest és el lloc on transcorre la infantesa de Marjane Satrapi, una xiqueta que veu com cada vegada són possibles menys coses i com el seu futur a l'Iran haurà de passar per l'obligació d'abandonar la forma de vestir occidental per posar-se el vel islàmic. Els pares de Marjane l'enviaran a Austria quan és adolescent, allà coneixerà una altra vida on no tot és meravellós. Tant és així que la malenconia la farà trobar a faltar constantment la seua família que ha quedat a l'Iran.


L'autora del còmic i d'aquesta pel·lícula acabarà traslladant-se a França, lloc des d'on decideix contar la seua experiència primer amb una exitosa novel·la gràfica i després amb aquesta valuosa pel·lícula. El cas d'Iran hauria d'ajudar-nos a entendre algunes coses, hauria de fer-nos veure en primer lloc que de cap manera tots els països musulmans són iguals ni tenen la mateixa història, haurà de fer-nos veure que no tots ells són partidaris de vestir de la mateixa manera ni tots opten per fer de la religió el centre de les seues vides. També ens ha de fer pensar en les conseqüències de sotmetre a la població als rigors econòmics mentre una minoria continua gaudint de tot tipus de privilegis que de vegades exhibeix sense vergonya. Normalment la població sotmesa econòmicament a tot tipus de dificultats i penúries solen abraçar la causa més promisòria, i aquesta resulta forçosament populista. Així els països musulmans que s'han revoltat contra les seues ostentoses dictadures estan ara en braços de la religió o corren un cert perill d'estar-ho (Egipte, Siria...). A l'Europa el perill no el tenim tant en el ultraconservadurisme religiós (instal·lat moltes vegades còmodament dins del sistema), sinó en el potencial agressiu dels partits d'ultradreta o neonazis sostingut per discursos fàcilment reconeixibles contra la immigració. Uns discursos fàcil i efectius per a una població depauperada i intencionalment allunyada de la Il·lustració. La història d'Iran és a més una mostra de com és possible la regressió pel que fa a les qüestions referides a la llibertat. La directora ens explica com la seua tria del format de dibuix animat és plenament intecional, amb actors reals els esdeveniments podrien semblar-nos llunyans, coses que passen, sí, però no ací, sinó a països exòtics. El disseny simple de les figures ens acosta la seua humanitat i que puguem fer més nostra aquella experiència. En fi, una pel·lícula per a gaudir i també per a aprendre algunes coses. 

 
trailer francès de la pel·lícula

DIOUS, 3 D'OCTUBRE DE 2013, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dilluns, 16 de setembre del 2013

PRIMERA PROJECCIÓ DEL CURS 2013/2014: "PULP FICTION" (146a). DIJOUS 19 DE SETEMBRE.

- ¿No los odias? 
- ¿El qué? 
- Estos incómodos silencios. ¿Por qué creemos que es necesario decir gilipolleces para estar cómodos? 
- No lo sé, es una buena pregunta. 
- Entonces sabes que has dado con una persona especial. Puedes estar callado durante un puto minuto y compartir el silencio.

Pulp Fiction 



Benvinguts de nou, amics i amigues cinèfils, a les activitats del cineclub de l'institut. Ha passat l'estiu. Estem davant els uns dels altres disposats a treballar i també a aprende, disposats a seguir trobant-nos a les aules, a les classes i als corredors del nostre centre. I per descomptat seguim tenint ganes de trobar-nos davant de la pantalla de l'aula Rafael Azcona (que necessari seria ara un Azcona al nostre país!!). Continuem amb l'horari més habitual (dijous, 18.00). Aquesta primera projecció la dedicarem a l'espectacle de la narrativa en el cineasta americà Quentin Tarantino i la seua probablement més reeixida pel·lícula. Pulp Fiction (USA, 1994, 153min) és una llarga pel·lícula en la qual l'espectador amant de la cultura pop no deixa de gaudir. Bona música, una dosi generosa d'acció i violència i una incomparable aposta per la narrativa no lineal que va revolucionar el cinema dels anys 90. Tarantino venia de rodar l'exitosa Reservoir Dogs (1992) i s'enfrontava al difícil repte de tot creador, la segona obra. Pulp Fiction és encara una obra superior a l'anterior per la seua frescura i l'aprofundiment en el tractament de les imatges i de la narrativa. La història és potser un tant irrelevant i escoltant l'argument tal vegada molts possibles espectadors no vegen res tan imprescindible que els faça acudir a veure-la (sempre i quan no l'hagen vista ja, perquè aleshores voldran repetir!). Marsellus Wallace és un delinquent important que té al seu servei un bon grup de matons i extorsionadors, Vincent i Jules són dos d'ells als quals se'ls encomana la tasca de recuperar una maleta perduda amb contingut desconegut. En el transcurs de l'encàrrec es trobaran amb les dificultats pròpies de la seua feina i això els farà patir alguns canvis substancials. Com veieu l'argument podria ser el de quasevol peli de gànsgters, però la veritat és que Pulp Fiction va molt més enllà, tant com per a haver-se convertit en una de les pelis de culte dels anys 90, amb molts partidaris i pocs detractors.


El perquè de l'èxit pot explicar-se si tenim en compte alguns factors. La bona selecció d'actors, cadascun d'ells autointerpretant papers anteriors de forma paròdica (com és el cas del conegut John Travolta, ballarí als anys 70), la manera de rodar cada seqüència, sempre atrapant l'espectador de forma brillant, tot i que el mateix espectador és incapaç durant bona part del film de saber què és el que exactament està passant. La selecció musical, plena de clàssics oblidats però intensos i molt ben combinats amb les escenes, i sobretot el resultat final de l'aposta per una narrativa distorsionada on l'ordre cronològic (i per tant la lògica de les coses) es trenca amb facilitat i obliga (en el millor dels sentits) a la reconstrucció de la història per part de l'espectador. Dit així Pulp Fiction podria semblar una pel·lícula difícil, però no ho és en cap manera, només cal assistir a les seues 2 hores i mitja per a sortir del cine animats, amb ganes de sentir música i amb un molt bon sabor de boca... Després, mentre baixem les escales, ens preguntarem què hem vist... i haurem vist assassinats, màfies, drogues, violència i escenes banals (com estira les escenes Tarantino fins fer dir als personatges les coses que mai eixen a les pelis!)... i estarem contents...

Molt preferible la violència de Tarantino a la del ministre Wert, una violència dirigida contra la intel·ligència de cadascun de nosaltres i amb una narrativa que cada vegada sembla més un flashback però sense tornada al present. 



Ací teniu el trailer, en anglès, a pel,  perquè no us calga després pagar-vos les vacances a la Gran Bretanya i pugueu superar a Ana Botella quan sigueu grans. A la sala, ja sabeu, com sempre, Versió Original Subtitulada.


DIJOUS, 19 DE SETEMBRE, A LS 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.


dilluns, 17 de juny del 2013

SESSIÓ DE CLOENDA: EL MITE DE FRANKENSTEIN. 144a I 145a.

¿Pero qué era yo? No sabía nada acerca de mi creación y mi creador.

 Lo único que sobre mí conocía era que no disponía ni de dinero ni de amigos 

y que estaba, además, dotado de un aspecto repulsivo, deforme, odioso. 


Mary Shelley, Frankenstein



Acabem el curs, benvolguts amics, amb la doble sessió que hem vingut fent els darrers anys. Aquesta serà ja la 6a vegada que ens reunim els assidus del cineclub i tots aquells que vulguen assistir a un programa dels d'abans: dos pel·lícules, amb un sopar pel mig. La primera pel·lícula que veurem serà Frankenstein (USA, 1931, 71 min), del director James Whale. Es tracta d'un producte del cinema de terror basat en una obra de teatre que és a la seua vegada adaptació de la novel·la del mateix títol escrita per la jove Mary Shelley i publicada l'any 1816. La història de Frankenstein, o el modern Prometeu, és de tots coneguda. El mite de Frankestein va fascinar la industria del cinema i el seguit de pel·lícules amb el rerefons de la creació de vida intel·ligent per mans humanes resulta extraordinari.




Després del preceptiu sopar a la fresca veurem al pati de l'institut El jovencito Frankenstein, una nova tornada sobre la idea del mite, ací molt menys fidel a l'esperit de la fantàstica novel·la i molt més prop de la comèdia grotesca. La pel·lícula (USA, 1974, b/n, 105min) és una producció de Mel Brooks que va tenir molt d'èxit entre el públic d'unes quantes generacions. Aprofitem aquesta doble sessió per a recuperar a l'emblemàtic actor Marty Feldman i al seu inobidable Igor... 


Aquest cervell a la cubeta podria ser el de qualsevol de nosaltres, alumnes o professors, després d'aquestes "divertides" jornades de la fi del curs acadèmic. El rostre de Feldman, amb el seu somriure malèfic, pot ser el que se li queda als responsables de l'FMI després de dir que a Portugal "sobren" 30.000 professors en l'ensenyament públic. A ells sembla que els sobra poca vergonya. Mentre les seues butxaques s'omplin de bitllets de tota mena ells no tenen cap mena d'escrúpol en condemnar a la ciutadania a la ignominia. Caldria recordar que encara estem en democràcia? Sort i força per als companys portuguesos. Ah! els portuguesos són uns veïns nostres amb barba.

En fi, m'acomiade fins el setembre que ve. Salut i bona companyia per als mesos de l'estiu. I per descomptat, BON CINEMA! Us deixe amb l'entranyable Gasset.




DIJOUS, 20 DE JUNY, 
A LES 20.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA.
A LES 21.30 SOPAR (ens duem l'entrepà i la beguda de casa).
A LES 22.30 AL PATI DE L'INSTITUT.

TOT AIXÒ A L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.




dimarts, 11 de juny del 2013

TEATRE: MARUJES 2 AL CENTRE CULTURAL EL TEULAR

Tot just un any després de la sorprenent, revolucionària i genial representació de Marujes, arribava a l'escenari del Centre Cultural el Teular de Cocentaina l'obra de teatre Marujes 2, de nou escrita i dirigida com la primera per l'alumne ara en 1r de Bat. Roger Garrido i portada a l'escena pel grup de teatre l'Espardenya, un grup de talentosos actors que barreja joves promeses, joves que van camí de la consagració i veterans actors locals. En total parlem d'una trentena de persones, moltes d'elles estudiants de l'IES Pare Arques, que passen per l'escenari i mantenen viva una acció durant més de 150 minuts.
Si Marujes era una comèdia àcida i fins i tot vitriòlica, amb una desbordant dosi de crítica social respecte a la sexualitat, la religió i el racisme, ara ens trobem amb una fórmula que manté la línia argumental anterior, però de la qual han desaparegut alguns temes per donar-ne cabuda a uns altres que faran a l'obra actual guanyar en profunditat i dramatisme.


Roger Garrido ens proposa un autèntic tour de force llarg, contundent i perversament embolicat on predomina el riure de vegades desbordant i esbojarrat, la més absoluta de les irreverències i el vent fort de la llibertat d'expressió. És difícil pensar en superar la capacitat de posar damunt de l'escenari una munió de situacions políticament incorrectes, que tal vegada es dissimulen dins de la tradició del sainet valencià, però que amb tot convenciment duen les coses molt més enllà. El mateix nom (L'Espardenya Teatre) resulta ja enganyós per la seua reivindicació d'allò popular i per això mateix socialment acceptable. L'obra de Roger du les espardenyes molt més enllà del terreny popular del localisme. Al mateix temps la comèdia dona espai a moments de tensió dramàtica de vegades difícils de combinar amb l'embogida comèdia a la qual l'espectador assisteix, com és el cas de les escenes de violència de gènere.


Intentaré la difícil tasca de resumir la trama: partim de la situació de la primera obra, però sense obsessionar-nos en mantenir a tot preu la coherència narrativa o fins i tot dels actors i els personatges (un altre signe de la llibertat amb què es mou aquest jove autor). Maruja (Roger Garrido) i Conxi (Óscar García) són dos amigues de caràcters ben distints i a les quals la vida les va presentant sorpreses que piquen el timbre de les seues cases. A Conxi, en una escena plena de diàlegs brillants i la descarada i superba representació d'Óscar García, li apareix una filla (Yolanda López, més desimbolta cada vegada en la seua interpretació) que va ser abandonada per ella en un convent després d'un embaràs indesitjat. Conxi ja acaba d'acceptar en casa i a contracor, perquè Conxi ho fa tot a contracor excepte veure “Sálvame”, a una monja alcoholitzada que després sabrem que està “un poc” embarassada. La monja (Cristina Esteve) és un personatge fantàstic i també fantàsticament interpretat que ens recorda, com ja vaig dir, al cambrer alcoholitzat de El Guateque (Blake Edwards, 1968), la seua presència a l'escenari mai passa desapercebuda per a bé de l'espectador.


Per la banda de Maruja tenim la incorporació del seu marit Renato (l'excel·lent actor de monòlegs Antonio Flores, amb una dicció i una loquacitat pròpia dels professionals) que entra a escena per a anunciar-li a Maruja que la deixa per una jove ucraïnesa (Carla Solbes, molt efectiva en el seu paper d'amant jove i estrangera). Els fills de Maruja i Renato constitueixen dos subtrames de l'argument principal, amb l'esmolada visió critica dels assumptes maritals a que ens acostuma l'autor. El fill, Paco (Eric Carvajal, del tot graciós i espontani, sabent moure's molt bé per l'escenari), va descobrir la seua homosexualitat i això el va fer separar-se de la seua extralimitada dona Maria Luisa, un encant de personatge que deixa caure els insults amb la gràcia i naturalitat que li sap donar perfectament Cèlia Ibáñez. La justícia ha determinat que han de viure junts, així que l'espai el compartiran amb els amants, Leónidas (Vicent Gisbert, qui en l'anterior obra feia de Paco) i Hèrcules (l'encantador Arnau Bas, de nou amb accent impostat, bona dicció i un innovador registre de moviments feminitzats). Els embolics en aquesta casa estan més que servits i d'això se n'aprofita Mariano (un David Albors enguixat i cada vegada més major, més solt i descarat) qui arriba a torejar a pare i mare, que ja tenen bastant amb fer-se la vida impossible l'un a l'altre. Paco és rebutjat per sa mare, la catòlica Maruja, que el dona com un cas perdut durant tota l'obra i tant és així que no coincideixen en cap escena. La filla, Renata (Maria Bas, a qui li toca el personatge més seriós de l'obra i que amb la seua interpretació calmada posa pau i ordre davant de la disbauxa general) apareix casada amb un home insidiós, alcohòlic i maltractador (el veterà Dani Cominches, qui ha de veure-se-les en el personatge més antipàtic i odiat pel públic i al qual dona relleu i versemblança). Ha tingut un fill (Àlex Garrido, debut del germà de l'autor en l'escenari, poques frases, ben dites, el més xicotet en escena!) que no és de l'home amb qui està casada. Ara es debat entre suportar els colps i el maltracte a canvi de la protecció econòmica que sembla tindre o trencar amb l'infern en el que viu (la seua nòvia Charlotte està segrestada per les FARC).



Amb tot aquest desbordant argument Roger Garrido monta una comèdia farcida de números musicals on els actors es llueixen amb balls i cançons, totes elles tocades per la pols i el temps vençut. Música sobretot dels anys 60 i 70 o 80 a tot estirar, entre el kitsch i el to folklòric.


La trama va avançant amb les escenes dramàtiques protagonitzades per Renata i el seu marit. Conxi sembla començar a estimar a la seua filla entre improperis i desgana i acaba mig cedint a les dots conqueridores d'un reaparegut pare (Joan Llopis) d'Abutarda (el nom li'l posarien al convent de Sevilla!) que ha sentit campanes al voltant de la riquesa de la fanàtica de “Sálvame de Luxe” i que volarà només sàpiga que la riquesa no existeix. En aquestes escenes sembla que Conxi amaga algun sentiment malgrat el seu caràcter implacable i despietat cap a tots... en qualsevol cas continua sent despietat cap a Maruja. Precisament Maruja és la gran derrotada de l'obra i qui ens deixa el somriure congelat en la darrera escena. Després d'haver intentat seduir el seu marit amb les arts apreses al Kamasutra (que llig a un pam només del retrat emmarcat del Papa que presideix la seua taula) en una escena carregada de dolorós patetisme i humiliació que acaba amb el marit gitat amb l'amant davant dels nassos de la pobra dona, Renato acaba exposant-li els motius pels quals se'n va. I ací és on està la càrrega principal del text. Segons explicita Renato, Maruja sempre ha anteposat a Déu i a la seua creença religiosa a tot i a tots, a qualsevol de les seues relacions humanes, incloses les sexuals amb ell, per això res en la seua vida és veritat, per això tot resulta un decorat de cartró, una mentida que ja no se sosté en peu. Així desapareix de l'escena el marit, deixant a Maruja desorientada i més dèbil que mai, la veurem arrossegar-se pel terra amb un atac d'histèria, llançar els mobles i cridar amb dolor terrífic. Aquest dolor no el mitiga ni Conxi, qui arriba oportuna, ni la Mare de Déu del Miracle, patrona de Cocentaina, qui irromp en l'escena final (parle de la imatge en un coixí) amb l'esglai de tot el públic, que va fer el silenci absolut tement-se el pitjor. Però no, tal i com ocorre a Viridiana (Luís Buñuel, 1961), la protagonista, perduda per al món de la consciència, comença a repartir cartes amb la mirada absent i dirigint-se a la Mareta, a qui també reparteix mentre li parla com a una amiga més. I així queda Maruja, en el món dels benaurats, penjada del fil de la religió en el pitjor dels sentits, fora del món, boja.
Aquest és, a parer meu, l'assumpte central d'aquesta valenta obra, d'aquestes dues obres que fan vora 5 hores de teatre tret de la ment creativa d'un xaval de 16 anys i del treball infatigable i talentós de molts altres joves i no tan joves. El fervor de la creença religiosa ha dut (i du) a algunes persones a extraviar la seua vida i complicar fins a extrems irreversibles la vida dels altres, de les persones més properes. No acceptar la diferència implica fer mal als qui t'estimen i fer-se mal un mateix, un mal de vegades cruel i irreversible amb el que fàcilment pots acabar destruït i destruint... I la diferència està ahí, Maruja ho veu i ho sap amb els seus fills, però això no la fa canviar. Ella mateixa n'és ara la víctima de la seua pròpia inoperància, de la seua pròpia covardia i obediència a principis cecs, en tots els sentits, davant la vida.



Però açò ens ho ha contat Roger Garrido i tot el planter d'actors sense deixar-nos de fer riure, recordant-nos amb el transvestisme de Maruja i de Conxi (els dos actors principals) als grans Jack Lemmon i Tony Curtis de Con faldas y a lo loco. Amb una comèdia gran que barreja l'estil d'Almodóvar amb l'esmolada ploma de Berlanga, i que no deixa de sorprendre'ns i encantar-nos perquè molts dels actors que assumeixen el repte i excel·leixen són alumnes del nostre centre, i perquè s'ho fan tot ells, des del guió fins els assaigs, la direcció i el pes de l'obra sencera. I ho fan durant tot el curs, però especialment en aquesta època difícil plena d'exàmens i d'assumptes acadèmics. Conten amb inestimable ajuda de gent gran, però són els joves qui porten la companyia endavant. Ja han recollit premis. I en vindran més.



No vull oblidar en tan llarg escrit a la resta dels actors secundaris que tenen paper en l'obra i que aporten el seu granet de sorra per a fer-la gran i desbordant. Ahí estan Dolores Insa (Mª Angeles Giner), la professora d'anglés (Carla Kadic), la jutge (Mª Luisa Carrión), el guàrdia civil 1 (Aitana Prats), l'advocat (Guillermo Guzmán), l'advocada i Samanta (Paula Pascual), la toxicòmana (Aida Payà), Patri (Grace Davis), una mare (Àngela Barratxina) i la Mare Superiora (Raquel Cortés). A tots ells: MOLTES GRÀCIES I ENDAVANT!!





Aprofiteu, esforçats lectors que heu arribat a la fi d'aquesta llarga ressenya, l'espai dels comentaris per a deixar les vostres opinions sobre l'obra. L'autor del text de l'obra i els actors i actrius bé que s'ho mereixen. I ho sabeu!

dilluns, 27 de maig del 2013

PROJECCIÓ 143a: "EL HALCÓN MALTÉS" dins del cicle Grans clàssics del cinema

The stuff that dreams are made of

Sam Spade


La setmana passada no vam poder projectar per les nostres obligacions amb els exàmens de 2n de batxillerat. Tornem aquesta setmana amb un altre clàssic del cinema, en aquest cas es tracta de El halcón maltés (John Huston, USA, 1941, 97'). Tot un clàssic del cinema negre. Al nostre cineclub ja hem dedicat algun cicle al cinema negre i hem projectat altres clàssics d'aquest gènere que tantes pel·lícules estimades ens va deixar, sobretot a la dècada dels anys 40 i 50. Recordem la projecció de Perdición (Billy Wilder, 1944); El sueño eterno (Howard Hawks, 1946); La noche del cazador (Charles Laughton, 1955); Los sobornados (Fritz Lang, 1953); Sed de mal (Orson Welles, 1958); Retorno al pasado (Jacques Tourneur, 1947). Com veieu, al llarg d'aquests anys hem posat a l'abast del públic més joves pel·lícules que ja comencen a ser difícil de veure a les pantalles de TV i que són autèntiques espirals de violència i tenebres, això sí, contades magníficament. Aquest és el cas de la pel·lícula que ens ocupa, amb la particularitat que El halcón maltés és per als crítics el punt de partida del període clàssic del cinema negre, del qual es deriven totes les pel·lícules citades abans. En aquest cinema és arquetípic el paper del detectiu privat, interpretat pels millors actors de Hollywood. Ací anem a veure al mític Humprey Bogart en el paper del detectiu Sam Spade, un paper que serviria per a fixar les característiques del detectiu cinematogràfic. Un tipus dur, ni alt ni especialment guapo i amb una bona dosi de cinisme que arriba després de treballar colze a colze amb personatges abjectes, però de cap manera exempt de valors o d'un codi moral propi que el fa atractiu a les dones que apareixen en la pel·lícula i als espectadors que assistim als seus colps dialèctics esperant l'ocasió de poder convertir-nos en ells més que siga durant un instant de les nostres vides (recordeu Sueños de seductor, on Woody Allen vol ser Bogart per a poder lligar d'una vegada per totes).


Al costat del detectiu anem a veure a un altre dels personatges clàssics d'aquest cinema de gènere: la femme fatale (dona fatal). Una dona amb ambicions i seductora, però capaç d'arrossegar als homes als quals s'acosta cap a la perdició (Barbara Stanwyk en el paper de Phillys Dietrichson en Perdición és un exemple paradigmàtic). Com la majoria de les pel·lícules del cinema negre, l'origen de les històries està en la literatura (el que em recorda que una assidua espectadora del cineclub em suggereix que hem de dedicar un cicle al cinema i la literatura, la qual cosa farem el curs que ve). Novel·les de vegades de poca qualitat i altres de grans escriptors estan darrere d'aquestes històries. En aquest cas tenim a l'escriptor Dashiell Hammett, un exdetectiu, tot un expert en el gènere.


La trama de El halcón maltés, com les d'altres d'aquestes històries, resulta una mica complexa i és un excel·lent exercici per a l'espectador més jove, acostumat cada dia més a històries simplificades quasi per a públic infantil. Resulta que una dona contracta els serveis d'un detectiu per trobar a la seua germana que sembla haver fugit amb un tipus perillós. La fugida no és tal i en realitat aquesta dona el que intenta és aprofitar-se'n del detectiu per trobar la pista d'una joia (el falcó maltés) que va ser regalada pels cavallers de Malta a l'emperador Carles V i de la qual es va perdre la vista en un naufragi. Pel que es veu val una pasta i no sols la dona somnia amb ella, sinó tot un seguit de personatges sense escrúpols que voldran emprar al detectiu per als seus interessos privats. Sam Spade haurà de sobreviure a tot aquest entramat mentre persegueix el material amb el qual estan fets els somnis. No us la perdeu!



Ací teniu una peça que el programa de TVE Días de cine va elaborar per a conmemorar el 70 aniversari de la pel·lícula. En la part final conté algunes de les seqüències amb que es tanca la pel·lícula, per això no recomane que arribeu a la fi, deixeu-ho un minut abans, això si no l'heu vista...


DIJOUS, 30 DE MAIG A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA


dilluns, 6 de maig del 2013

GRANS CLÀSSICS DEL CINEMA: "AMANECER" de F. W. MURNAU. PROJECCIÓ 142a.

Un cineclub té com a objectiu fonamental la difusió del cinema i a això ens dediquem al cineclub de l'institut des de fa ja 8 anys. En aquesta disfusió resulta imprescindible dedicar alguna projecció a revisar les obres clàssiques, a presentar-les en el cas de molts dels nostres espectadors. La pel·lícula d'aquesta setmana és una d'aquelles pel·lícules grans, una ocasió en la qual el cinema es troba molt a prop de l'art i de la poesia. Es tracta de Amanecer (USA, 1927, 90 min), la primera pel·lícula americana del director alemany F. W. Murnau, de qui vam veure ací (100a) Nosferatu, l'adaptació de la novel·la Drácula, de Bram Stoker. Murnau excel·lia en el maneig de la càmera i la seua feina als estudis alemanys de la UFA, ficada de ple en el moviment expressionista. Tot això el va permetre filmar a Hollywood aquest magnífic drama romàntic per als estudis de la Fox. El director va contar amb molta llibertat per a l'adaptació d'una novel·la mediocre, com sembla que era El viaje a Tilsit de Hermann Sudermann, molta llibertat en la creació i en la forma de contar, molta llibertat a l'hora d'imaginar i modificar el relat, molta llibertat per a tot excepte a l'hora d'arribar a la fi de la història. Però contem una mica: una parella humil de gent del camp viu una vida tranquil·la dins de l'ambient rural on transcorre la seua existència; aquesta tranquil·litat es vora trencada per l'aparició d'una seductora dona de ciutat que enamora per complet a l'home de la parella qui, arrossegat per la passió començarà a fabricar un pla per a satisfer els desitjos de la nouvinguda. El pla sembla que va a executar-se davant la mirada de l'espectador aterrat, però...



Els girs de la història són convencionals, tanmateix no és aquest el valor que li trobem a la pel·lícula, sinó la manera d'exposar una història plena d'alè poètic i d'imatges revolucionaries en aquell moment. Murnau era capaç de dotar d'un moviment a la càmera que cap director dels antics podia aconseguir. aquests travellings, els quals anunciaven el cinema modern, s'aconseguien amb una tècnica depurada que de cap manera contava amb els moviments de càmera que la steady-cam va proporcionar més tard. Cal ser conscients, per això, del mèrit i la visió de futur d'aquest pioner del cinema. D'altra banda Amanecer va ser estrenada només 15 dies abans de la coneguda com a primera pel·lícula sonora, El cantor de jazz. Aquest contrast entre el títol i l'ocàs del cinema mut no deixava de ser sorprenent, era com si el cinema anara reinventant-se a mesura en que un tipus de cinema quedava sentenciat. El comiat per al cinema mut podria ser simbolitzat per aquesta pel·lícula, tot i que evidentment no va ser la darrera pel·lícula muda (recordeu l'estrany triomf de The Artist en els Oscar de 2011). En fi, una ocasió per a conéixer a un dels directors extraordinaris del cinema i un dels principals artistes del primer terç del passat segle XX.


Aquest enllaç us porta a una minipresentació, per alguna raó no he pogut incloure'l ací com a vídeo, com és habitual...

Una informació molt més completa a


Com a avís per als incauts, Amanecer (1927) no té res a veure amb les eixides del sol d'una saga vampírica de recent èxit entre els adolescents...




La peli el dimecres, que el dijous tenim vaga!!

DIMECRES, 8 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dimecres, 17 d’abril del 2013

PROJECCIÓ 141a: "FUCKING AMAL" dins del cicle CINEMA I HOMOSEXUALITAT

Dedicàvem la projecció passada a la qüestió de l'homosexualitat des del punt de vista de l'adolescència masculina. Aquesta setmana propera farem una ullada a una pel·lícula que tracta la qüestió des de l'altre gènere, i també dins de l'adolescència. Fucking Amal (SUE, 1998, color, 89min) és la primera pel·lícula del director suec Lukas Moodysson, de qui ja vam veure ací Juntos, el seu segon film. Fucking Amal ens explica la història d'Agnes i d'Elin, dues xiques de secundària. Agnes (16) és nova al poble i ve de la ciutat, és una xica tímida amb certa dificultat per fer amics i no ha pres amb massa alegria que els seus pares s'hagen translladat al món rural. A l'institut es fixa en Elin (14), una alumna popular i extrovertida, un caràcter contrari al d'ella. Els pares d'Agnes es troben preocupats per la seua falta de relacions socials (només es relaciona amb una altra xica que va amb cadira de rodes) i decideixen organitzar-li una festa a la qual acudiran Elin i la germana d'aquesta.



La pel·lícula té un aire documental i recorda en certa mesura l'estil "Dogma" del grup encapçalat pel danès Lars Von Trier, amb càmera al muscle i zooms vertiginosos, però no busca necessàriament la incomoditat de l'espectador, podríem dir que resulta un tant més amable que les pel·lícules d'aquell moviment. De qualsevol manera conté escenes i situacions dramàtiques a les quals el director intenta sempre respectar als personatges. He llegit ja no sé on que la pel·lícula no utilitza als adolescents, com altres produccions fan descaradament per fer taquilla, sinó que els estima, amb els seus problemes, les seues contradiccions i les seues primeres experiències i el valor que aquestes tenen. Com que el cineclub és el cineclub "de l'institut", el tractament que dóna aquesta pel·lícula al món adolescent que forma la nostra quotidianitat és motiu més que suficient com per a recomanar la seua projecció ací i també motiu suficient com per a recomanar la seua visió a tot aquell que estima que les pel·lícules li conten alguna cosa que parle de la diferència des del punt de vista de la normalitat. I li la conten, per descomptat, ben contada.

La projecció l'avançarem a les 17.00 perquè la mateixa vesprada tenim altres activitats a l'institut relacionades amb la vaga d'ensenyament convocada per al dia 9 de maig.





DIJOUS, 25 D'ABRIL, A LES 17.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

dilluns, 8 d’abril del 2013

PROJECCIÓ 140a: "LOS JUNCOS SALVAJES" dins del cicle CINEMA I HOMOSEXUALITAT.

Encetem un nou cicle dedicat aquesta vegada a l'homosexualitat al cinema amb la projecció d'una pel·lícula francesa del director André Techiné. Los juncos salvajes (1994, 113min). Al cineclub hem projectat ja algunes pel·lícules amb la qüestió de l'homosexualitat com a referent principal (el cas de la fantàstica C.R.A.Z.Y.) o com a tema normalitzat entre els personatges (Juntos; Priscilla, reina del desierto) o l'homosexualitat amb el rerefons del nazisme (Cabaret). Ara projectarem un parell de pel·lícules dedicades a donar una mirada sobre les relacions afectives entre persones del mateix sexe i les vivències, conflictives o no, que aquesta qüestió suposa per als individus que han de moure's en el marc d'una societat que avança lentament en el respecte cap a la diferència. La pel·lícula tracta per damunt de tot les qüestions referides a l'amor sempre amb tota normalitat, independentment de si els afectes que van assetjant els protagonistes són homosexuals o heterosexuals.


Los juncos salvajes està ambientada a la França de 1962, en plena guerra d'independència d'Argèlia. Els protagonistes són adolescents que tracten de buscar el seu lloc en el món dels afectes i també dels adults des de l'internat on estudien el batxillerat. El jove François descobreix l'atracció que sent per Serge, el seu company d'habitació. Sembla que Serge li correspon però no tot serà tan fàcil, després de l'acostament inicial. L'aparició de Maité, jove comunista filla d'una professora també comunista, canvia l'estat de les coses  per a Serge. Els personatges de Techiné es mouen com algunes plantes, flexibles al vent, però arrelades a la terra que representen les seues conviccions... amb el moviment entrecreuen els seus destins i vides. Aquesta és la història que es conta en una pel·lícula valenta i delicada.



DIJOUS, 11 D'ABRIL A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.


dimarts, 19 de març del 2013

PROJECCIÓ 139a: "AMERICAN BEAUTY"

- Dinos Jenny, ¿qué tal el cole? 
- Pues bien. 
- ¿Sólo bien? 
- No , papá, ... es espectacular... 

American Beauty


Dins del cicle dedicat als retrats de família se'm venia al cap una pel·lícula que mai havia passat pel cineclub i que sempre havia estat entre les candidates. American Beauty (USA, 1999, 122min) és una disecció un tant salvatge de la família americana de classe mitjana-alta, contada amb extraordinària eficàcia i precissió per un director aleshores debutant com era el cas de Sam Mendes. La pel·lícula ens explica la història d'un pare de família (magistral Kevin Spacey) amb una profunda crisi existencial cap al seu treball, la seua dona i la vida en general. En aquest estat de depressió sembla que la mirada d'una amiga de la seua filla li fa tornar a interessar-se per les coses, però clar, la cosa no pinta gens bé. Lester Burnham anirà vivint el seu particular descens als inferns mentre la seua mirada sobre la societat de la que fa no res creia formar part va mostrant-nos un seguit de conductes hipòcrites, que amaguen més pors i conflictes dels quals aparentment la pretesa bellesa americana semblava indicar-nos. Sí, l'embolcall de les vides burgeses pot ser net i polit, però per sota germinen els conflictes universals de l'ésser humà. El desig, la por, el sexe, la necessitat de la bellesa, la integració social, la repressió, la bogeria, la necessitat de l'èxit, el fanatisme... Amb una narració ferma i constant, amb un ritme contingut i uns diàlegs com feia temps no s'hi veien al cinema de Hollywood, la pel·lícula va aconseguir el triomf en els Oscar de 1999 (5 premis: pel·lícula, director, actor, guió i fotografia). Mendes, aleshores amb 33 anys, agraïa els premis a Billy Wilder, qui havia inspirat la seua forma de mirar la societat americana. Una mirada lúcida i cruel, però no exempta d'estima per alguns, no tots, dels seus personatges extraviats. Què passa quan el més important en una societat és seguir les normes establertes pels usos i costums tradicionals? sembla preguntar-se i preguntar-nos el director. De nou aleshores ens apareix el tema clàssic de l'ètica, la necessitat d'aconseguir éssers autònoms, capaços de pensar per si mateixos... però sembla que no és fàcil quan el que ens envolta és una caterva de tòpics ben vestits i disposats per a exercir la seducció sobre el victimari públic.


Ací us deixe també el trailer de la pel·lícula, per si voleu fer-ne un tast. 




DIMECRES 2O DE MARÇ, A LES 18.00, A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



dimarts, 26 de febrer del 2013

RETRATS DE FAMÍLIA: PROJECCIO 138a. "HANNAH Y SUS HERMANAS"

-  Mickey  (a son pare): "Si existeix Déu, per què van existir els nazis"?
- (El seu pare): "Com vaig a saber per què van existir els nazis si ni tan sols sé com funciona l'obrellaunes!"



Després d'un passeig pel cinema francès tornem de nou la vista als Estats Units i al cinema en aquest cas de Woody Allen, de qui ja hem projectat alguns títols imprescindibles com Delitos y Faltas, La rosa púrpura de El Cairo, Manhattan o Poderosa Afrodita. Hannah y sus hermanas (color. 106min. 1986) és una de les grans pel·lícules que el director neoiorquí va signar en la dècada dels anys 80. El film ens ve al cas en aquest cicle dedicat als retrats de família, ara a la gran urbs americana, amb la relació entre tres germanes i les seues particulars històries. La pel·lícula comença i acaba amb el tradicional sopar del dia d'Acció de Gràcies, tota una família reunida ens prepara per a assistir al retrat coral dels personatges. La relació entre les tres germanes, amb l'estima, l'enveja i els recels propis de qualsevol relació de fraternitat estan sempre ben presents. A través dels seus ulls coneixerem les seues vides quotidianes i les seues preocupacions existencials, tot i que per a existencials el personatge que encarna el propi Allen, l'ex de Hannah, un exemplar perfecte de les obsessions i neurosis típiques del director: hipocòndria, recerca del sentit de la vida en qualsevol racó de la ciutat, intel·lectualisme, certa incompetència vital i un particular sentit de l'humor.

Allen filma amb estima als seus personatges, que caminen per la vida amb tots els dubtes i poques certeses, tret del personatge de Hannah (Mia Farrow, aleshores esposa i musa de Woody Allen), que sembla tot un regal del director a la seua estimada. Les temàtiques propies del cinema de Ingmar Bergman també estan presents en la pel·lícula, sobretot de la mà del personatge d'Allen, en aquest sentit no és casual la tria d'un paper secundari (de pintor malcarat) per a l'actor Max Von Sydow, el cavaller que jugava als escacs amb la mort en El séptimo sello (també projectada al cineclub fa unes quantes temporades).



Com és costum, Woody Allen ens proporciona una estona per passar de la comèdia al drama i tornar a la comèdia, tal com tantes vegades se'ns presenta la vida. Una ocasió per a acostar-se a un dels cineastes més importants del darrer terç del segle XX (pense en els espectadors més joves). Un director inesgotable, encara ens lliura una pel·lícula a l'any malgrat estar ja molt prop dels 80 anys. Sens dubte amb les seues llums i les seues ombres, la seua obra no és regular i alterna pel·lícules prescindibles amb vertaderes petites joies. En els anys 80 i 90 era més fàcil trobar aquestes últimes, ara potser fa temps que ha entrat en el terreny de les pel·lícules menors, en quasevol cas i de manera crec que indiscutible està cridat a ser considerat un clàssic en la mesura en que el temps ens done una vertadera perspectiva.



Ací teniu, en dos parts, la presentació que de la pel·lícula va fer el programa "¡Qué grande es el cine!" un habitual de la 2 durant tota una dècada.








DIJOUS, 28 DE FEBRER DE 2013 A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

dilluns, 11 de febrer del 2013

NOU CICLE: RETRATS DE FAMÍLIA. PROJECCIÓ 137a. "EL PRIMER DIA DEL RESTO DE TU VIDA"

La família ha sigut i és el marc on es desenvolupa una part important de la nostra vida. És el lloc on aprenem algunes de les qüestions fonamentals que ens permetran desenvolupar-nos, és el lloc on normalment trobem amor i afecte, però també és un lloc permanent de conflictes i de preocupacions. Quan no són els pares són els fills o els germans, el cas és que una i altra vegada les qüestions familiars ens assalten per a bé o per a mal. L'any 2008 el director francès Rémi Besançon va aconseguir un important èxit de taquilla i de reconeixements (3 premis César) amb una pel·lícula entranyable, a meitat de cami entre la comèdia i el drama. El primer dia del resto de tu vida (FRA, 2008, 114min, color) és un retrat coral d'una família de classe mitjana francesa, un matrimoni amb 3 fills. La pel·lícula resulta una aposta curiosa a nivell narratiu perquè ens conta la història de cadascun dels 5 membres d'aquesta xicoteta comunitat explicant-nos el seu esdevenir durant tota una jornada. Així cada personatge té el protagonisme en una part de la pel·lícula de forma que l'espectador assumeix el retrat coral de la família quan s'acaba de mostrar l'últim dels retrats de cadascun dels personatges. L'acció abasta 12 anys, des de 1988 fins l'any 2000, és per tant un recorregut per la passada dècada dels anys 90, la darrera dècada del passat segle XX.



La fragmentació de l'acció, distribuïda només en 5 dies d'aqueixos 12 anys, és probablement un dels atractius de la proposta de Besançon, i al mateix temps, constitueix tal vegada el seu principal problema. La fragmentació és la moneda de canvi dels nostres temps, un poc d'ací, un poc d'allà, cap pla definitiu, una mica de zapping vital... tot això que resulta tan present en les vides actuals i que tal vegada fa que la pel·lícula ens arribe, és tal vegada el que ens provoca la sensació de que alguna cosa no acaba de quedar completa. Tanmateix, com dic, queda clar que alguna cosa molt propera se'ns està manera explicant... és això tan proper que se'ns explica el que no ens acaba de deixar del tot satisfets?

Amb una banda sonora essencial, Bowie, The Divine Comedy, Lou Reed, la pel·lícula té algun parentesc de família amb la fantàstica C.R.A.Z.Y. que ja projectàrem al cineclub i que molts alumnes han vist durant les hores d'atenció educativa. Bona música i de nou l'actor Marc-André Grondin, que a la peli canadenca interpretava a Zac. De nou una pel·lícula en francès, i amb aquesta van ja 3 seguides. Una oportunitat per els aprenents d'aquesta llengua veïna. Ací us deixe el trailer en francès, a la sala, ja sabeu... Versió Original Subtitolada.


DIJOUS, 14 DE FEBRER DE 2013, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



dilluns, 28 de gener del 2013

PROJECCIÓ 136a: L'atzar i la necessitat al cinema de Kieslowski, "TRES COLORES: ROJO"

El problema para nosotros no es si nuestros deseos son satisfechos o no, el problema es como saber qué deseamos. No hay nada de espontáneo, nada natural en el deseo humano. Nuestros deseos son artificiales. Se nos debe enseñar a desear. El cine es el arte perverso definitivo. No te da lo que deseas, te dice cómo desear.

Slavoj Žižek



La passada projecció assistíem a la delicada imatge de l'actriu francesa Irène Jacob desdoblada en Véronique i Weronika a la pel·lícula de Krzysztof Kieslowski La doble vida de Verónica. Dediquem ara una segona sessió a continuar indagant en els aspectes més existencialistes del cinema del director polonès. Tres colores: Rojo (FRA, 1994, 99min.) suposa el tancament de la trilogia rodada en França i dedicada als valors de la revolució del país veí: llibertat (Azul), igualtat (Blanco) i ara la fraternitat, en aquesta pel·lícula que tancaria la carrera del cineasta, mort l'any 1996 amb 51 anys, després d'haver anunciat la seua retirada del cinema en actiu. Rojo és, com les seues predecessores, una pel·lícula delicada que parla de les relacions entre els humans i de les segones oportunitats. La jove Valentina (altre nom amb V) colpeja amb el cotxe a un gos en meitat de la nit. Lluny de deixar l'animal moribund l'ajuda i localitza després el seu amo, qui resulta ser un jutge retirat (J. L. Trintignant). L'actitud esquerpa del vell i les seues pràctiques secretes molesten profundament la jove que, tanmateix, sent que ha de tornar a veure al vell jutge. Comença així un joc d'espills i de subtileses que ens duran a pensar en la fraternitat però sobretot ens duran, com passava amb la pel·lícula anterior, a gaudir d'un univers construït a base de trobades fortuïtes i de recerca del sentit de les coses. La proposta del director és profundament humanista, però no amb un humanisme càndid que presente una mirada benèvola sobre l'ésser humà, sinó amb un esguard curiós que respecta l'ésser humà com l'ésser capaç de trobar-se de manera increïble dins del mar contradictori dels sentiments i els afectes. Capaç com cap ésser viu de gaudir de la bellesa i de trobar-se perdut entre el significat amagat de les coses. És el destí (la necessitat) el que marca aquestos personatges a trobar-se? És l'atzar qui ens surt al pas i ens condueix per camins inesperats? La resposta ha d'estar en el vent.


L'espectador de la trilogia de Kieslowski i concretament d'aquesta pel·lícula trobarà petits detalls que el posaran en guàrdia... què fan els personatges de Azul o Blanco dins de Rojo? La nostra realitat està plena de detalls misteriosos que es combinen i ens deixen sorpresos, a meitat de camí entre trobar un significat ocult als signes que se'ns presenten o acabar pensant que la vida és un joc atzarós que juga amb nosaltres de qualsevol manera. Aquest cinema de Kieslowski té alguna cosa de pregunta religiosa darrere de les imatges... però només hi ha la pregunta, cap resposta. Al mateix temps té la capacitat de seduir l'espectador amb aquesta interrogació, inclús a l'espectador menys religiós.


La música de Zbigniew Preisner, la tria de les meravelloses actrius (Juliette Binoche, Julie Delpy, Irène Jacob), el permanent joc de daus dels personatges, la possibilitat de fer-nos pensar en el concepte de l'etern retorn nietzschià... moltes coses atractives dins d'un cinema únic, allunyat absolutament del cinema de compromís polític, aferrat com pocs directors al cinema de sensacions i emocions humanes. Una invitació per a pensar amb les imatges, és a dir, per a utilitzar la imatge com a vehicle per al pensament, al marge del discurs directe i dialògic de la filosofia.

trailer en vo 


DIJOUS, 31 DE GENER A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



dilluns, 7 de gener del 2013

PROJECCIÓ 135a, CICLE: L'ATZAR I LA NECESSITAT AL CINEMA DE KIESLOWSKI: "LA DOBLE VIDA DE VERÓNICA"

Pienso que si vas al cine, quieres ver emociones. Pero no estoy diciendo que a todo el mundo debe gustarle La doble vida de Verónica. Por el contrario, pienso que es un filme para un grupo muy limitado de personas. Con esto no me refiero a grupos sociales ni a grupos de edades, sino a grupos de personas sensibles a las emociones mostradas en la película. Y esa gente puede encontrarse entre los intelectuales, los trabajadores, los desempleados, los estudiantes o los jubilados. No considero que esta película sea para la élite, a menos, que consideremos a las personas sensibles la élite.

Krzysztof Kieslowski


Pot en algun lloc del món haver una persona idèntica a nosaltres? Podem nosaltres saber això d'alguna forma?... Aquestes qüestions tan poc racionals són tractades de forma exquisita i extremadament bella a la pel·lícula La doble vide de Verónica, (POL-FRA, 1991, 94 min.) del desaparegut director polonès Krzysztof Kieslowski. Weronika (l'encissadora Irène Jacob) és una jove polonesa apasionada pel cant, davant seu s'obre una carrera professional molt prometedora, però Weronika pateix una malaltia cardiaca que posa en risc la seua vida cada vegada que s'esforça cantant. Tanmateix la seua Causa és la música i es deu plenament a ella. Al mateix temps Véronique, una jove idèntica a ella (la meravellosa Irène Jacob) viu a França una existència més discreta, més íntima. D'alguna manera aquestes dos joves que no es coneixen conviuen en universos paral·lels. Les seues vides estan connectades.


Kieslowski és un director intimista i complexe, La doble vida de Verónica no té una lectura clara però la seua visió és tot un exercici de cinema, és a dir, d'intentar pensar i sentir amb les imatges. Potser és tracta d'una història de dobles oportunitats, com si l'etern retorn de Nietzsche en la manera que l'interpreta Gilles Deleuze vinguera a presentar-se davant dels espectadors amb el refer de les coses de la Verónique francesa.  L'atzar i la causalitat venen a discutir durant tot el metratge, racionalment se'ns imposa la paradoxal necessitat d'entrendre el món des del punt de vista de l'atzar. Ens diem: no, no pot haver un altre com nosaltres... però emocionalment som capaços de sentir de vegades algunes palpitacions. Impossible tractar-ho amb paraules, cal deixar-se dur per la subtilesa d'aquest meravellós i quasi imperceptible teatre de titelles.

La següent projecció serà Tres colores: Rojo, última pel·lícula de la trilogia dels colors i també de Krzysztof Kieslowski.



DIJOUS 10 DE GENER, A LES 18.00, A LA SALA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.