El 22 de desembre de l'any 2005 (és diu prompte però ha passat el temps i una part de l'existència) vaig escriure açò al fullet que aleshores (no existia aquest bloc) donàvem als espectadors.
Hong
Kong, 1962. Chow és redactor cap d'un diari local, i es trasllada
amb la seua esposa a un nou habitatge situat en un edifici habitat
principalment per membres de la comunitat de Xangai. Molt prompte
coneix Li-Zhen, una bella i atractiva dona que igual que ell també
va a viure al mateix edifici amb el seu marit. Treballa com a
secretària en una companyia d'explotació, mentre el seu espòs
representa a una societat japonesa, la qual cosa l'obliga a viatjar
amb molta freqüència.
En estar la seua esposa molt de temps fora de casa pel seu treball, Chow passa cada vegada més temps amb la companyia de Li-Zhen. Es troben moltes vegades en les partides de mahjong, anant a comprar el menjar o simplement passejant mentre parlen del seu treball i de les seues vides.
En
una d'aqueixes trobades, per diverses coincidències i suposicions,
descobreixen quelcom important que marcarà les seues relacions.
Aquesta pel·lícula, que va competir en la secció oficial del 53è Festival de Cannes, any 2000, va obtindre una unànime acceptació i un clamorós aplaudiment; a més del Premi a la millor interpretació masculina per a Tony Leung, i Gran Premi Tècnic al Director de Fotografia i al Director Artístic, que va ser el començament d'una pluja de premis.
Aquesta pel·lícula, que va competir en la secció oficial del 53è Festival de Cannes, any 2000, va obtindre una unànime acceptació i un clamorós aplaudiment; a més del Premi a la millor interpretació masculina per a Tony Leung, i Gran Premi Tècnic al Director de Fotografia i al Director Artístic, que va ser el començament d'una pluja de premis.
Amb
aquests entramat narratiu Wong Kar-Wai va deixant caure, com
una pluja fina, una història en què es van ajornant els instants,
mentre la vida passa, amb un ritme suau i amb la cadència de la
música occidental de Nat King Cole o de la música xinesa. Els
colors, l'enquadrament de la càmera, el recurs a la càmera lenta
per a emfatitzar senzillament els moments estètics que els
protagonistes viuen, els vestits de la protagonista, les
conversacions trivials, tot està en marxa perquè l'espectador es
deixe dur per aquesta història d'amor contada des d'una altra
cultura, des d'un altre temps.
In
the mood for love (Xina, 2000, color, 95min) i en general totes les pel·lícules de Wong Kar-Wai compten amb una
excel·lent proposta musical que, de fet, ja s’utilitza en la
publicitat de T.V. així com també amb pàgines web d’una gran
qualitat estètica (www.inthemoodforlove-wkw.com
i altres). També el DVD pot aconseguir-se a bon preu i resulta d’una
qualitat immillorable (inclús amb les receptes de cuina d’allò
que es menja en la pel·lícula i que marca el curs de les estacions,
detall que se’ns escapa als espectadors occidentals).
Cal
també destacar que mentre es rodava aquesta pel·lícula el director
i l’equip tècnic s’embarcaren en un altre projecte que va veure
la llum després però que no sols està rodat al mateix temps sinó
que conta, de manera complexa, que passa abans, durant i després del
temps en que es situa In
the mood for love
amb els protagonistes de la mateixa. Aquest film és 2046,
un
viatge a l’interior de la ficció literària i de l’amor.
El
cine asiàtic sempre va comptar amb grans figures al llarg de la
història. Directors com Kurosawa, Ozu o Mizoguchi arribaven amb les
seues pel·lícules i amb el seu llenguatge a traspassar les
fronteres d'Occident. En els últims anys, en els que no deixa de
parlar-se d'una crisi del cine, diverses de les propostes artístiques
més interessants ens arriben del continent asiàtic. Últimament no
és estrany trobar en les pantalles europees (a les pantalles
nord-americanes inclús arriba amb dificultat el cine europeu) cine
iranià, xinés, vietnamita i per descomptat japonés. Hi ha diversos
directors i diverses pel·lícules que podríem destacar ací. Per
exemple el cine iranià compta amb Abbas Kiarostami (El
sabor de las cerezas, A través de los olivos),
aquest cineasta ha creat ja una escola de seguidors a Iran que són
capaços de trobar diners europeus per a produir unes pel·lícules
xicotetes, amb un ritme aliè a la pressa occidental i plenes
d'enormes gestos humans.
A Xina hi ha directors com Zhang Yang (La dutxa) o el ja veterà Zhang Yimou (Sorgo rojo; La linterna roja; Semilla de crisantemo; Qiu Ju, una mujer china; La joya de Shanghai; Ni uno menos (projectada ací); El camino a casa, Hero o La casa de las dagas voladoras.), a més de Kar-Wai (originari d'Hong Kong) i d'altres que ja treballen en EE.UU. com Ang Lee (Comer, beber, amar; El banquete de boda; La tormenta de hielo). Tots tenen una forma especial de contar les històries que emociona generalment als espectadors europeus cansats de la ximpleria i superficialitat de les històries del cine nord-americà. Al Japó, país amb més mitjans que els països anteriors hi ha un nombre més gran de directors coneguts a occident com Shohei Imamura (La balada de Narayama; Lluvia negra; La anguila; El Doctor Akagi; Agua tibia bajo un puente rojo.) o el molt interessant Takeshi Kitano (Sonatine; Hana-Bi, flors de foc; El verano de Kikujiro; Brother; Dolls), qui protagonitza les seues pel·lícules que estan a mig camí entre la violència extrema i la poesia més delicada en una combinació estranya que difícilment pot trobar-se en una pel·lícula occidental. A Vietnam està Tran Anh Hung, encara amb només tres pel·lícules (El olor de la papaya verde; Cyclo; Pleno verano). Totes aquestes pel·lícules no són fàcils de veure ni de trobar en les pantalles dels nostres cinemes, molt menys en la televisió en obert. Totes elles mereixen l'atenció de l'amant del cine per la seua bellesa i per la seua diferència.
A Xina hi ha directors com Zhang Yang (La dutxa) o el ja veterà Zhang Yimou (Sorgo rojo; La linterna roja; Semilla de crisantemo; Qiu Ju, una mujer china; La joya de Shanghai; Ni uno menos (projectada ací); El camino a casa, Hero o La casa de las dagas voladoras.), a més de Kar-Wai (originari d'Hong Kong) i d'altres que ja treballen en EE.UU. com Ang Lee (Comer, beber, amar; El banquete de boda; La tormenta de hielo). Tots tenen una forma especial de contar les històries que emociona generalment als espectadors europeus cansats de la ximpleria i superficialitat de les històries del cine nord-americà. Al Japó, país amb més mitjans que els països anteriors hi ha un nombre més gran de directors coneguts a occident com Shohei Imamura (La balada de Narayama; Lluvia negra; La anguila; El Doctor Akagi; Agua tibia bajo un puente rojo.) o el molt interessant Takeshi Kitano (Sonatine; Hana-Bi, flors de foc; El verano de Kikujiro; Brother; Dolls), qui protagonitza les seues pel·lícules que estan a mig camí entre la violència extrema i la poesia més delicada en una combinació estranya que difícilment pot trobar-se en una pel·lícula occidental. A Vietnam està Tran Anh Hung, encara amb només tres pel·lícules (El olor de la papaya verde; Cyclo; Pleno verano). Totes aquestes pel·lícules no són fàcils de veure ni de trobar en les pantalles dels nostres cinemes, molt menys en la televisió en obert. Totes elles mereixen l'atenció de l'amant del cine per la seua bellesa i per la seua diferència.
Nascut
en Shanghai (1958) s'estableix amb la seua família a Hong Kong en
1963 i serà allí on rebrà tota la seua formació. Estudia disseny
gràfic, però no arriba a exercir-lo professionalment i en 1980
ingressa en canvi en una cadena de TV local, primer com a ajudant de
producció, després com a ajudant de direcció. Guionista de
nombrosos films de gènere Kar-Wai col·labora amb Patrick Tam i es
forma un nom en la indústria que li permetrà rodar el seu primer
llargmetratge en 1988. Cuando
pasen las lágrimas,
es ven bé per tot Àsia i això li permetrà rodar Dias
Salvajes
amb un repartiment important i rodejar-se dels seus, a partir d'eixe
moment, col·laboradors habituals en la fotografia i en la direcció
artística. Wong Kar-Wai és considerat per alguns sectors de la
crítica especialitzada com un dels directors actuals més
interessants, en canvi un altre sector l’acusa de fer un cinema
purament esteticista i, en certa mesura, buit de significat.
Josep M. Sanchis
Cocentaina, desembre de 2005.
DIJOUS, 8 DE JUNY, A L'AULA D'AUDIOVISULS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada