S'acostes les vacances i ja és hora de programar una nova peli al cineclub. Aquestes setmanes hem tingut que baixar el ritme per culpa del pont i de tants exàmens, però no creuarem l'any sense una bona pel·lícula... Amarcord (1973, 120 min) és una de les més grans i conegudes pel·lícules del cinema italià del darrer segle XX. El seu director, Federico Fellini, és també un dels grans mestres de la cinematografia del país transalpí. Amb aquest film va aconseguir retractar amb un to general de comèdia i de nostàlgia, l'ambient rural de la Itàlia feixista dels anys 20 i 30. Amarcord és un film coral, les escenes van desvetllant una galeria de personatges increíbles, de vegades divertits, de vegades patètics, que van desfilant al ritme d'una música inconfundible i que queda sempre entre nosaltres. La mirada de l'adolescent Titta, un trasunte del propi director, ens mostra les mancances d'una escola i uns mestres que tenen davant una canalla disposada sempre a la broma i al somriure; ens mostra també la iniciació a la sexualitat, omnipresent en tota la pel·lícula, però sempre tractada amb una certa innocència i humor. Poc a poc l'ambient del feixisme imperant va deixant-se sentir en el poble i la pel·lícula entra aleshores en un to més aspre, com si tot el que havíem rigut no fóra més que un parentesi abans de començar la foscor que s'abat sobre els pobles dominats. La veiem just a la porta d'unes vacances en una vesprada llarga i plena d'activitats a l'institut, dinar, observació astronòmica, teatre, sopar i cinema... El pla és dur un entrepà i sopar cap a les 21h, tot just s'acabe la representació de teatre sobre la figura i l'obra de Vicent Andrés Estellés a l'aula de música. Després del soparet, a l'aula de sempre, projectem la pel·lícula sobre les 21.45.
Abans de la fi del món a la data assenyalada a la profecia maya, gaudeix amb la comèdia italiana!
DIJOUS, 20 DE DESEMBRE DE 2012 A LES 21.45 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
SOPAR (amb entrepà de casa) A LES 21.00, després de la representació teatral "ANIMAL DE RECORDS".
dimarts, 18 de desembre del 2012
dilluns, 19 de novembre del 2012
PROJECCIÓ 133a: "TRAINSPOTTING"
Choose Life. Choose a job. Choose a career. Choose a family. Choose a fucking big television, choose washing machines, cars, compact disc players and electrical tin openers....
Mark Renton a Trainspotting
A l'any 1996 les pantalles dels cinemes de mig món es van omplir amb una pel·lícula dura i divertida, polèmica i incissiva, gamberra i políticament poc correcta. Es tractava de la 2a pel·lícula d'un director anglès, Danny Boyle, avui molt més conegut per l'oscaritzada Slumdog Millionaire, en ella es narrava la història coral d'un grup d'amics a la ciutat escocessa d'Edimburg. Un grup d'amics tocats pel denominador comú de la seua addicció a la heroïna. La pel·lícula de Boyle, adaptació de la novel·la homònima d'Irvine Welsh, es mostrava com un petit fresc de la ciutat, una mostra antropològica de les vides d'uns joves de barri marcats per la manca d'oportunitats i la seua decissió de no apostar per les coses que la resta de la societat considerava com aquelles que havien de triar-se de forma preferent. La història narra la descomposició de les relacions d'amistat a partir de la necessitat de buscar més i més vegades la substància que aconsegueix traure els protagonistes d'una vida que no desitgen. Destaca per damunt de tots el personatge de Mark Renton interpretat de forma molt efectiva per Ewan McGregor.
El film està ple de diàlegs animats i té un ritme molt viu, sempre acompanyat d'una exquisita banda sonora, una ocasió immillorable per als més joves per a conéixer emblemàtics grups dels anys 90 o anteriors, com Blur, Elastica, Brian Eno, New Order, Iggy Pop, Primal Scream, Pulp o Lou Reed, la major part d'ells imprescindibles dins de la cultura musical del pop i el rock. Al mateix temps, la pel·lícula té moments durs i desagradables que fan que no la recomane per a espectadors que estiguen en nivells inferiors a 4t d'ESO. No m'he oblidat mai del seu final des que la vaig veure al cinema en aquell moment i encara avui recorde els monòlegs en els quals el protagonista reflexiona sobre el dèbil fil que ens connecta a les coses. Fregant el nihilisme.
Les pelis sobre el món de la droga (les bones) sempre contenten la seua dosi de polèmica... Ens animen al consum quan no jutgen els personatges? Al nostre cineclub ens agrada mostrar pel·lícules que promoguen el debat i la reflexió, però per damunt de tot el nostre objectiu és sempre la difusió del bon cinema. I sens dubte Trainspotting (90 min. color) és una bona pel·lícula. De nou en anglès... complement ideal per a les vostres classes teòriques i pràctiques. Ací en va una mostra. Atenció a la música de la seqüència: "Lust for Life" d'Iggy Pop.
DIJOUS, 22 DE NOVEMBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
divendres, 2 de novembre del 2012
PROJECCIÓ 132a "EL HOMBRE QUE MATÓ A LIBERTY VALANCE"
Fa no res que hem vist en el nostre cineclub Mogambo, del director americà John Ford. Fa ja més temps que vam projectar la magnífica i complexa Centauros del desierto. Ara proposem un altre clàssic que ens torna a situar en el terreny del western. El hombre que mató a Liberty Valance (USA, 1962, b/n, 119min) és un dels millors westerns de tots els temps, i també és una gran pel·lícula. La història és com les que li agraden a Ford, èpica. El personatge principal torna a ser encarnat per John Wayne i té una connexió directa amb l'Ethan de Centauros del desierto. Un gran home que veu com el món antic en el qual vivia desapareix amb la marxa del món. Amb aqueix món desapareix també el còdic de l'honor i la sensibilitat i l'ordre antic. La pel·lícula conta l'arribada en tren d'un senador prestigiós (James Stewart) a un poblet de l'oest per al soterrament d'un antic amic (Tom Doniphon-John Wayne) a qui ningú sembla conéixer. Decidit a fer el possible per recuperar la memòria del seu amic, el senador explica a una periodista quins van ser els seus començaments com a sheriff a la ciutat de l'oest i el paper que Doniphon va tenir en la instauració de la llei i l'ordre en la detenció de l'encarnació del mal, Liberty Valance (Lee Marvin). La pel·lícula és un retrat del personatge de Doniphon i de com les formes del passat han de deixar lloc a les del present i futur, però el punt de vista de Ford tracta sempre amb reverència aquelles maneres de resoldre els conflictes en el passat. L'honor, la valentia i la necessitat momentània de la violència contrasten amb la inoperància de la llei encarnada per la jove promesa de la política. Per si no fóra prou, també tenim un assumpte amorós de pel mig.
Una ocasió per a deixar-se seduir pel cinema clàssic i per desfer-se, si és el cas, de qualsevol prejudici al voltant del gènere del western, un gènere sense el qual no podria entendre's la història del cinema americà.
DIMECRES, DIA 7 DE NOVEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
I una curiositat per als que sou amics de les arts:
DIMECRES, DIA 7 DE NOVEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
I una curiositat per als que sou amics de les arts:
dilluns, 22 d’octubre del 2012
PROJECCIÓ 131a "EL JARDINERO FIEL", dins del cicle PERDRE'S A L'ÀFRICA
Després de l'èxit de la contundent i genial Ciudad de Dios, el director brasiler Fernando Meireles va poder contar amb el favor de la indústria per a filmar una adaptació d'una novel·la de l'escriptor John Le Carré, responsable de vibrants històries d'espionatge ambientades en el món actual i més d'una vegada versionades al cinema (La casa Rusia, El sastre de Panamá). El jardinero fiel (GBR, 2005, 128 min) és una magnífica pel·lícula gràcies a la seua narració poderosa, a la seua factura impecable i als dos actors que la protagonitzen, la meravellosa Rachel Weisz i el meravellós Ralph Fiennes (de qui hem vist al nostre cineclub El lector). La història és la següent, un diplomàtic britànic, Justin Quayle, veu com la seua jove esposa, Tessa, és assassinada en el que sembla un cas de violència de gènere a mans d'un amant. La mort de Tessa mou el diplomàtic a esbrinar-ne les causes i és aleshores quan assistim al seu procés d'enamorament. Quan tots pensen que Quayle quedarà al marge del crim, seguint així el seu caràcter apàtic, el diplomàtic s'hi veu immers en les activitats de Tessa, el que trau a la llum les manipulacions, mentides i maniobres de la gran indústria farmacèutica europea i la seua política envers el continent africà.
La pel·lícula té la factura dels thrillers, però sense oblidar la història d'amor i tragèdia entre dos personatges que s'enfronten al seu destí amb valentia. Al mateix temps la pel·lícula denuncia un determinat tipus de polítiques empresarials de les grans multinacionals farmacèutiques en el continent africà, que és utilitzat com a camp de proves. Una nova forma de colonialisme, una nova forma de demostrar que continua pensant una bona part d'occident (la part poderosa) de les persones que habiten aquest continent depauperat i exprimit.
Última pel·lícula del cicle dedicat a l'Àfrica (més bé a algunes visions occidentals de l'Àfrica).
La pel·lícula té la factura dels thrillers, però sense oblidar la història d'amor i tragèdia entre dos personatges que s'enfronten al seu destí amb valentia. Al mateix temps la pel·lícula denuncia un determinat tipus de polítiques empresarials de les grans multinacionals farmacèutiques en el continent africà, que és utilitzat com a camp de proves. Una nova forma de colonialisme, una nova forma de demostrar que continua pensant una bona part d'occident (la part poderosa) de les persones que habiten aquest continent depauperat i exprimit.
Última pel·lícula del cicle dedicat a l'Àfrica (més bé a algunes visions occidentals de l'Àfrica).
trailer en castellà (ja sabeu que la peli és en versió original amb subtítols). La música és del prestigiós compositor donostiarra Alberto Iglesias.
DIJOUS, 25 D'OCTUBRE DE 2012, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
divendres, 5 d’octubre del 2012
PROJECCIÓ 130a: "MOGAMBO"
A la sessió inaugural del cineclub vaig anunciar que abans de El jardinero fiel tenia intenció de passar el gran clàssic Casablanca, però ja em va avisar Toni Barceló que la peli de Humprey Bogart i Ingrid Bergman, havia estat projectada. Tenia raó, va ser la projecció 56a, el 18 de desembre de 2007. Així que m'he decidit per una clàssica pel·lícula d'aventures, amb un meravellós triangle amorós, i una visió d'Àfrica típica del colonialisme. El director, John Ford, és sens dubte un dels grans directors del cinema nordamericà, i Mogambo (color, 1953, 115min) és una ocasió perfecta per a conéixer a 3 dels millors actors del cinema de la meitat del segle XX, Clark Gable, l'inoblidable actor de Lo que el viento se llevó, Grace Kelly, la que fou musa d'Alfred Hitchcock a La ventana indiscreta i després princesa de Mónaco, i la genial Ava Gardner, de la que es deia que era "l'animal més bell del món". La pel·lícula camina entre el cinema d'aventures i la còmedia, però sempre amb les passions humanes i l'amor com a rerafons fonamental. Un caçador professional es veu atrapat entre l'atracció de dos dones, una recta, gèlida i molt guapa dona casada i una altra sensual, passional i solitària dona. Totes dues es disputaran al caçador. L'anecdota més curiosa de la pel·lícula al nostre país de pandereta és que els censors franquistes no van considerar apropiat que la dona casada (que està al safari amb el seu home, un panoli) sentira l'atracció brutal pel caçador (Gable), així que van pensar que seria millor disfressar el seu matrimoni de simple germanor, el que a la cinta original és el seu marit és a la versió doblada al castella el seu germà. Tot es torna aleshores molt més embolicat, perquè tenim a dos germans ben grans compartint habitació, espais minúsculs i mirades ben estranyes... sobretot quan el guió fa als personatges de Gable i de Kelly sentir preocupació pel que puga pensar el "germà"... l'adulteri es converteix en incest. Així de seriosa i lamentable era la cosa a la gran Espanya franquista.
DIMECRES, 10 D'OCTUBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Per a la presentació de la pel·lícula vos deixe la que van fer a TVE al programa tristament desaparegut ¡Qué grande es el cine!, els més joves podreu veure un dels llocs que ens servia al més grans per aprendre i gaudir alguna cosa de cinema clàssic. Els més grans podreu recordar als "senyors savis" que acompanyaven a Jose Luis Garci impartint doctrina cinematogràfica, entre ells estava sovint l'actual fiscal general de l'estat Eduardo Torres-Dulce.
I per si voleu fer-li una ullada al trailer-propaganda...
divendres, 21 de setembre del 2012
"EL CIELO PROTECTOR". PROJECCIÓ 129a, dins del cicle PERDRE'S A L'ÀFRICA. PRIMERA PROJECCIÓ DEL CURS 2012/2013
Creo que los dos tenemos miedo de lo mismo. Y por una misma razón. Nunca hemos conseguido, ninguno de los dos, entrar en la vida. Estamos colgando del lado de afuera, por mucho que hagamos, convencidos de que nos vamos a caer en el próximo tumbo.
Per a aquesta primera projecció del nou curs hem triat una pel·lícula d'un director italià, però filmada en anglès. El Cielo protector és una arriscada adaptació de la novel·la homònima de l'escriptor nordamericà resident a Tanger Paul Bowles (1910-1999). La pel·lícula ens conta les aventures i desventures d'un matrimoni en crisi que busca al desert del Sahara retrobar allò que ha perdut per alguna raó amb el desgast inexorable del temps. Estem a l'any 1947 i aquests viatgers intenten definir-se com a viatgers per contrast amb els turistes. Mentre que els turistes veuen coses sense deixar mai de banda la seua identitat, els viatgers volen perdre's, volen abandonar per un moment la seguritat, i també la rutina, de les seues vides europees o americanes, i deixar-se dur pel vent del desert, en una paraula, volen deixar que els passen coses, que el paisatge i les gents els penetren, arriscant-se així a no tornar igual que han anat. Port i Kit són una parella que busca això, saben que poden retrobar-se l'un a l'altre o tal vegada perdre's per a sempre. El desert és fort, sec i dur. Els acompanya un amic, Tunner, qui es troba fascinat per la parella, sobre tot per ella. De mica en mica anirem veient com els paisatges guanyen terreny als personatges i el fil que estira de les seues vides comença a desfilar-se. El Cielo Protector (color, 133min) conta amb la presència del magnífic, al meu entendre, John Malkovich, de qui hem vist també al cineclub Las amistades peligrosas.
Bernardo Bertolucci va filmar aquesta pel·lícula l'any 1990. El director italià va iniciar-se al món del cinema de la mà d'altre dels grans directors italians del segle XX, Pier Paolo Passolini, tràgicament assassinat l'any 1975. Del seu cinema destaquen títols com El conformista, Novecento o El último tango en París, pel·lícula polèmica pel seu contingut sexual que va produir un dels fenòmens més curiosos de l'Espanya tardofranquista, quan autobusos de compatriotes nostres eren capaços de recórrer la península per arribar a Perpinyà (França), a veure una pel·lícula, ací prohibida, que de cap manera podria catalogar-se com una pel·lícula eròtica a l'ús.
Per la seua banda la història de la pèrdua dels personatges i de l'abandonament i el fàstic, no exempt d'un cert nihilisme, que senten aquests davant l'esdevenir de les seues vides als països d'origen, on sembla que ho tenen tot viscut, està ja ben present en la novel·la de Paul Bowles. Una magnífica obra, i un magnífic escriptor, per als amants de la bona literatura.
Paul Bowles, El cielo protector.
Per a aquesta primera projecció del nou curs hem triat una pel·lícula d'un director italià, però filmada en anglès. El Cielo protector és una arriscada adaptació de la novel·la homònima de l'escriptor nordamericà resident a Tanger Paul Bowles (1910-1999). La pel·lícula ens conta les aventures i desventures d'un matrimoni en crisi que busca al desert del Sahara retrobar allò que ha perdut per alguna raó amb el desgast inexorable del temps. Estem a l'any 1947 i aquests viatgers intenten definir-se com a viatgers per contrast amb els turistes. Mentre que els turistes veuen coses sense deixar mai de banda la seua identitat, els viatgers volen perdre's, volen abandonar per un moment la seguritat, i també la rutina, de les seues vides europees o americanes, i deixar-se dur pel vent del desert, en una paraula, volen deixar que els passen coses, que el paisatge i les gents els penetren, arriscant-se així a no tornar igual que han anat. Port i Kit són una parella que busca això, saben que poden retrobar-se l'un a l'altre o tal vegada perdre's per a sempre. El desert és fort, sec i dur. Els acompanya un amic, Tunner, qui es troba fascinat per la parella, sobre tot per ella. De mica en mica anirem veient com els paisatges guanyen terreny als personatges i el fil que estira de les seues vides comença a desfilar-se. El Cielo Protector (color, 133min) conta amb la presència del magnífic, al meu entendre, John Malkovich, de qui hem vist també al cineclub Las amistades peligrosas.
Bernardo Bertolucci va filmar aquesta pel·lícula l'any 1990. El director italià va iniciar-se al món del cinema de la mà d'altre dels grans directors italians del segle XX, Pier Paolo Passolini, tràgicament assassinat l'any 1975. Del seu cinema destaquen títols com El conformista, Novecento o El último tango en París, pel·lícula polèmica pel seu contingut sexual que va produir un dels fenòmens més curiosos de l'Espanya tardofranquista, quan autobusos de compatriotes nostres eren capaços de recórrer la península per arribar a Perpinyà (França), a veure una pel·lícula, ací prohibida, que de cap manera podria catalogar-se com una pel·lícula eròtica a l'ús.
Per la seua banda la història de la pèrdua dels personatges i de l'abandonament i el fàstic, no exempt d'un cert nihilisme, que senten aquests davant l'esdevenir de les seues vides als països d'origen, on sembla que ho tenen tot viscut, està ja ben present en la novel·la de Paul Bowles. Una magnífica obra, i un magnífic escriptor, per als amants de la bona literatura.
Com sempre, sabeu que les projeccions del cineclub són en versió original amb subtítols. El cicle titulat "Perdre's a l'Àfrica" continua amb El jardinero fiel, del brasiler Fernando Meirelles.
DIJOUS, 27 DE SETEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
divendres, 22 de juny del 2012
MOLTES GRÀCIES
Moltes gràcies a tots pel recolzament que ha tingut l'activitat de cloenda del cineclub. Primera Plana va recollir uns 45 espectadors a la llum de les estrelles i del projector. Espere que ho gaudireu. Fernando Trueba, en lliurar-li l'Oscar per Belle Epoque, va dir que ell no creia en Déu però sí que creia en Billy Wilder. Jo també sóc creient.
Una abraçada per a tots. Bon estiu. Ens trobem de nou, al cinema!!
dissabte, 16 de juny del 2012
SESSIÓ DE CLOENDA: PROJECCIONS 127a i 128a. "LUNA NUEVA" + "PRIMERA PLANA"
I sí, arribem a la fi d'aquest curs ple d'incidències laborals i de notícies negatives. El cinema ens ha servit de vegades com a revulsiu moral, per a recordar-nos la necessitat constant de resistència. Però voldríem no haver de resistir res, i poder riure tots plegats de tant en tant. Després del cicle dedicat a la classe obrera volem acomiadar-nos a la ja tradicional sessió de cloenda amb dos pel·lícules que formen part del cinema clàssic americà. Una comèdia romàntica per a la vesprada i una comèdia molt més satírica per a la nit. La particularitat d'aquest programa doble és que les dos pel·lícules són remakes d'una anterior i estan basades en el guió d'una obra de teatre anterior: The front page de Ben Hetch i Charles McArthur. La primera adaptació al cinema d'aquella exitosa obra de teatre va córrer a càrrec de Lewis Milestone l'any 1931 amb títol idèntic. Sols 9 anys després, al 1940 Howard Hawks dirigia Luna Nueva (b/n, 92 min), amb Cary Grant i Rosalind Russell. L'argument era el següent: Hildy, la millor reportera del Morning Post, està a punt de deixar el treball per a casar-se i dedicar-se a les feines de la casa; Walter Burns, editor del diari i exmarit de Hildy, tractarà d'impedir-ho i, perquè no, també de reconquerir-la. L'ambició del periodisme i el no deixar que la realitat malbarate una bona notícia semblen els motius vitals que impulsen al personatge interpretat per Cary Grant, però el vertader personatge d'aquesta pel·lícula vertiginosa és el femení. Les dificultats per accedir a un lloc de treball rellevant i dominat per complet per l'univers masculí estan presents en tota la cinta. La batalla interior de la protagonista és el rerafons on es mou tota l'acció, en la qual estan sempre presents els diàlegs animosos i plens de girs sarcàstics. Personatges que entren i ixen d'escena, al més pur estil teatral, i un Cary Grant en el paper de canalla simpàtic ja famós per la comèdia també de Hawks, La fiera de mi niña. Aquesta és la segona pel·lícula del director americà que projectem al nostre cineclub, la primera -projecció 32a, el 16/06/2006, justament avui fa 6 anys- va ser la genial El sueño eterno (The Big Sleep) i per a l'any que ve tenim preparada la magnífica Sólo los ángeles tienen alas (Only Angels Have Wings).
Com probablement sabeu aquesta projecció doble està separada per un sopar al pati de l'institut. Cadascú du el seu menjar i la beguda i els assistents ens ho organitzem tot. Aquest sopar serà sobre les 21.30. Normalment a la peli de la nit es nota la baixada de la temperatura, per això, si veniu, recordeu estar ben preparats, una comèdia amb fred no es gaudeix de la mateixa forma.
Per a la nit hem preparat un altre remake de The front page, en aquest cas del gran mestre Billy Wilder, de qui projectàvem l'any passat en aquesta mateixa sessió a l'aire lliure Avanti. Primera plana (1974, color, 105 min). La gran diferencia d'aquesta segona versió de la mateixa història és que ací el periodista que va a casar-se és un home i no una dona, la qual cosa deixa la qüestió del gènere fora de la trama i li dona a la història un aire bastant distint, amb una crítica més visceral a tot el sistema sobre el que s'edifiquen les democràcies occidentals: la premsa com un niu de serps on tot val, amb la connivència del poder polític que ha de jugar bé les cartes quan arriben les eleccions. De nou recurrim a la magnífica parella formada per Jack Lemmon i Walter Matthau, dos actors que omplin del tot l'escena i executen a la perfecció els diàlegs enverinats que han cuinat abans una altra parella de genis: Wilder i Diamond... la crítica arriba utilitza tots els recursos de l'època, inclús el mètode psicoanalític que ha desembarcat definitivament als Estats Units. En definitiva, dos comèdies sobre el periodisme per acomiadar aquest curs 2011/2012. Al mateix temps el joc, mai practicat fins ara entre nosaltres, d'assistir a la mateixa història contada de forma distinta, un exercici narratiu curiós que esperem que us resulte atractiu.
trailer original de His Girl Friday (VO)
trailer original de The front page (VO)
Recordeu també, si no sou espectadors habituals del cineclub, que les projecions sempre són en Versió Original amb Subtítols en castellà.
DIJOUS, 21 DE JUNY, A LES 19.30 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES: LUNA NUEVA (His Girl Friday). A LES 21.30, SOPAR AL PATI I A LES 22.45 PRIMERA PLANA (The Front Page), AL PATI DE L'INSTITUT.
dimecres, 6 de juny del 2012
TEATRE A L'IES PARE ARQUES: MARUJES
Normalment no dediquem aquest espai més que al cinema i a les activitats del cineclub del Pare Arques, però després del que vaig veure el divendres passat al Centre Cultural El Teular de Cocentaina em calia escriure aquesta entrada. L'any passat es va crear un grup de teatre a l'institut en una assignatura optativa de 3r d'ESO que conduia el professor Manuel Hernández, a hores d'ara il·lustrant als alumnes a la comarca de La Ribera. Resulta que aquestos xavals van excel·lir en la interpretació del drama de García Lorca La casa de Bernarda Alba. Aquest any, ja sense optativa (i sense Manolo), els alumnes van decidir donar un pas endavant comandats per la iniciativa de Roger Garrido, alumne de 4t d'ESO. A Roger el vaig conéixer quan estava a 2n d'ESO i ja em va deixar paralitzat quan en un paper em va escriure que les seues pel·lícules favorites eren Teléfono rojo, volamos hacia Moscú de Stanley Kubrick, indicava ell mateix i altres dos clàssics que ara no recorde, però que ell citava amb el director darrere i de vegades amb l'any de producció. Habitualment parlàvem de Hitchcock, de Ford, de Hawks i ell no deixava de ser un xiquet de 13 anys i no donava cap importància als seus excel·lents i extraordinaris coneixements.
Però anem a Marujas, l'obra que va estrenar el passat divendres junt amb els seus companys i amics. Amb ganes de representar una comèdia, Roger va decidir que per què no escriure'n una, en comptes de buscar l'ajut de qualsevol autor fet i dret. Així es va posar mans a l'obra i va requerir l'ajut del professorat per dur endavant els assaigs i va comptar amb Alejandro Barber, qui després d'assistir als alumnes algunes vesprades, va veure que la cosa anava soles amb l'espenta de Roger i la voluntat de la resta dels actors. Amb aquesta capacitat de treball i sacrifici tots han estat preparant l'obra que vam poder veure l'altre dia. Es tracta d'una comèdia diabòlicament enrevesada que dura ni més ni menys que 1h 45 minuts en els quals puc assegurar-vos que l'espectador, entre sorprés i al·lucinat, no deixa de riure's i d'admirar la feina de tots els actors. Amb actes curts, els personatges van deixant constància d'un text gens convencional, ple d'argúcies narratives i que, simplement, no deixa una canya dreta. A la primera escena una xica fa de notari però es presenta amb nom d'home, no passa res, la setmana passada ha canviat de sexe i no li ha donat temps a canviar-se el nom, així de simple i així de natural. La identitat sexual dels personatges de l'obra estarà tot el temps en entredit. Maruja és una dona catòlica i conservadora que té una filla lesbiana, Renata. La seua amiga Conxi, també catòlica, però tocada d'una genial irreverència i falta de seny, li donarà el contrapunt en moltes escenes; ella és una vídua amb ganes de divertir-se. Maruja no està gens contenta amb la vida de la seua filla a la qual accepta de mala manera. Un dia Renata coneix un home i decideix acabar amb la seua núvia Charlotte. Tot seria perfecte per a Maruja de no ser perquè l'home és musulmà i clar, una bona catòlica no accepta açò tan fàcilment. Embolicant més la cosa Mohamed resulta ser fill d'un milionari, amb la qual cosa Maruja comença a cedir. Els principis religiosos són ferms mentre no siguen temptats, sols que a Marujes la temptació és constant i no decau en cap escena. En intentar que Renata no canvie d'idea i abans de conéixer la identitat religiosa del seu futur gendre, Maruja, sempre acompanyada per la fidel Conxi, concerta una ràpida boda. En absència del rector l'atendrà sor Maria, un d'aquells secundaris cabdals en l'obra. La monja ens recorda el personatge del cambrer alcoholitzat a El guateque, però amb l'afegit de tornar a posar en joc la qüestió religiosa. Les seqüències amb sor Maria "baixant-se" sense pietat una botella de ginebra són memorables. També la seua presència a la darrera escena. Per si no fos suficient amb tot açò Maruja té un fill casat, Paco, qui no sembla dur un matrimoni feliç. La seua dona respon a les continues provocacions de Paco maltractant-lo verbalment sense mirament, mentre el fill del matrimoni manifesta una conducta obertament desobedient i es vejat una i altra vegada per pare i mare. Paco també farà indagacions sobre la seua identitat sexual, amb la qual cosa demostrarà la derrota dels principis catòlics en els quals la mare havia suposadament educat els fills. D'irreverència en irreverència, però jugant habilment amb l'estructura de la comèdia i amb gags del tot reeixits l'obra va avançant cap a l'apoteosi final que coincideix amb la boda entre Renata i Mohamed. Una escena coral amb més d'una desena de personatges en joc i accions simultànies a l'estil del cinema mut, mentre succeeixen escenes també dialogades a l'altre extrem de l'escenari. Tota una posada en escena i una prova de l'habilitat del director i els actors per no perdre la coordinació necessària. Com es tracta de apuntar en totes direccions, també una reportera de canal 9 que utilitza un valencià ple de castellanismes amenitza l'escena. Entre Almodovar, Berlanga i Blake Edwards es mou aquesta comèdia fantàstica escrita i dirigida per un alumne de 4t d'ESO i protagonitzada per altres alumnes, tots d'ensenyament secundari. No contaré el final perquè espere i confie que aquesta no siga l'única representació, l'obra i l'esforç sens dubte s'ho mereix.
Roger ha comptat amb la col·laboració del grup Teló Teatre i ha sabut treure-li partit a la barreja d'edats que apareixien en escena.
Pel que fa a les interpretacions dels actors cal donar a tots una enhorabona d'allò més sincera i efusiva. Roger Garrido excel·leix al seu paper de Maruja, com aquella Margaret Dumont de les pel·lícules dels germans Marx a la qual tot li passava sense assabentar-se'n de res. Óscar García (Conxi) interpreta de forma perfecta el seu desvergonyit paper i s'enfronta al repte de ballar ell a soles davant d'un pati de butaques ple de gom a gom, una mostra de l'ús catàrtic del teatre. La naturalitat amb que interpreta el text supera el que pot esperar-se d'un actor amateur. Maria Bas (Renata) fa un paper complexe, en tot moment està al seu lloc i aporta comediment i mesura al seu personatge, donant-li així el contrapunt perfecte a l'exageració dels dos anteriors. Arnau Bas (Mohamed) interpreta a la perfecció el paper d'estranger, amb la dificultat que suposa el parlar un castellà amb accent magrebí, les seues intervencions estan plenes de gràcia i la dicció s'escolta perfectament fins la darrera filera del pati de butaques. David Albors juga amb desimboltura el paper de nét de Maruja, així com Cèlia Ibáñez ho fa amb el paper de Maria Luisa (nora de Maruja). En fi, tota el planter d'actors mereix les felicitacions. Com a professor de l'IES Pare Arques només puc dir que cal llevar-se el barret. ENHORABONA I SOBRETOT: ENDAVANT!
Renata, Maria Bas, Charlotte, Neus Benavent, Mohamed, Arnau Bas, Paca La Meca, Luisa Carrión,Assumpia, Jessica Bernabeu, Paco, Vicent Gisbert, Maria Lusia, Celia Ibañez, Mariano, David Albors, Mendiga, Claudia Marin, Sor Angélica, Laura Selles, Conxi, Oscar Garcia, Maruja, Roger Garrido, Rejunta, Maria Angeles Giner, Eugenio, Dani Comiches,Bernarda, Reme Montava, Dama d'honor, Sarai Navarro, Notari, Berta Damià, Ballarines, Marina Company i Nerea Coloma.
Però anem a Marujas, l'obra que va estrenar el passat divendres junt amb els seus companys i amics. Amb ganes de representar una comèdia, Roger va decidir que per què no escriure'n una, en comptes de buscar l'ajut de qualsevol autor fet i dret. Així es va posar mans a l'obra i va requerir l'ajut del professorat per dur endavant els assaigs i va comptar amb Alejandro Barber, qui després d'assistir als alumnes algunes vesprades, va veure que la cosa anava soles amb l'espenta de Roger i la voluntat de la resta dels actors. Amb aquesta capacitat de treball i sacrifici tots han estat preparant l'obra que vam poder veure l'altre dia. Es tracta d'una comèdia diabòlicament enrevesada que dura ni més ni menys que 1h 45 minuts en els quals puc assegurar-vos que l'espectador, entre sorprés i al·lucinat, no deixa de riure's i d'admirar la feina de tots els actors. Amb actes curts, els personatges van deixant constància d'un text gens convencional, ple d'argúcies narratives i que, simplement, no deixa una canya dreta. A la primera escena una xica fa de notari però es presenta amb nom d'home, no passa res, la setmana passada ha canviat de sexe i no li ha donat temps a canviar-se el nom, així de simple i així de natural. La identitat sexual dels personatges de l'obra estarà tot el temps en entredit. Maruja és una dona catòlica i conservadora que té una filla lesbiana, Renata. La seua amiga Conxi, també catòlica, però tocada d'una genial irreverència i falta de seny, li donarà el contrapunt en moltes escenes; ella és una vídua amb ganes de divertir-se. Maruja no està gens contenta amb la vida de la seua filla a la qual accepta de mala manera. Un dia Renata coneix un home i decideix acabar amb la seua núvia Charlotte. Tot seria perfecte per a Maruja de no ser perquè l'home és musulmà i clar, una bona catòlica no accepta açò tan fàcilment. Embolicant més la cosa Mohamed resulta ser fill d'un milionari, amb la qual cosa Maruja comença a cedir. Els principis religiosos són ferms mentre no siguen temptats, sols que a Marujes la temptació és constant i no decau en cap escena. En intentar que Renata no canvie d'idea i abans de conéixer la identitat religiosa del seu futur gendre, Maruja, sempre acompanyada per la fidel Conxi, concerta una ràpida boda. En absència del rector l'atendrà sor Maria, un d'aquells secundaris cabdals en l'obra. La monja ens recorda el personatge del cambrer alcoholitzat a El guateque, però amb l'afegit de tornar a posar en joc la qüestió religiosa. Les seqüències amb sor Maria "baixant-se" sense pietat una botella de ginebra són memorables. També la seua presència a la darrera escena. Per si no fos suficient amb tot açò Maruja té un fill casat, Paco, qui no sembla dur un matrimoni feliç. La seua dona respon a les continues provocacions de Paco maltractant-lo verbalment sense mirament, mentre el fill del matrimoni manifesta una conducta obertament desobedient i es vejat una i altra vegada per pare i mare. Paco també farà indagacions sobre la seua identitat sexual, amb la qual cosa demostrarà la derrota dels principis catòlics en els quals la mare havia suposadament educat els fills. D'irreverència en irreverència, però jugant habilment amb l'estructura de la comèdia i amb gags del tot reeixits l'obra va avançant cap a l'apoteosi final que coincideix amb la boda entre Renata i Mohamed. Una escena coral amb més d'una desena de personatges en joc i accions simultànies a l'estil del cinema mut, mentre succeeixen escenes també dialogades a l'altre extrem de l'escenari. Tota una posada en escena i una prova de l'habilitat del director i els actors per no perdre la coordinació necessària. Com es tracta de apuntar en totes direccions, també una reportera de canal 9 que utilitza un valencià ple de castellanismes amenitza l'escena. Entre Almodovar, Berlanga i Blake Edwards es mou aquesta comèdia fantàstica escrita i dirigida per un alumne de 4t d'ESO i protagonitzada per altres alumnes, tots d'ensenyament secundari. No contaré el final perquè espere i confie que aquesta no siga l'única representació, l'obra i l'esforç sens dubte s'ho mereix.
Roger ha comptat amb la col·laboració del grup Teló Teatre i ha sabut treure-li partit a la barreja d'edats que apareixien en escena.
Pel que fa a les interpretacions dels actors cal donar a tots una enhorabona d'allò més sincera i efusiva. Roger Garrido excel·leix al seu paper de Maruja, com aquella Margaret Dumont de les pel·lícules dels germans Marx a la qual tot li passava sense assabentar-se'n de res. Óscar García (Conxi) interpreta de forma perfecta el seu desvergonyit paper i s'enfronta al repte de ballar ell a soles davant d'un pati de butaques ple de gom a gom, una mostra de l'ús catàrtic del teatre. La naturalitat amb que interpreta el text supera el que pot esperar-se d'un actor amateur. Maria Bas (Renata) fa un paper complexe, en tot moment està al seu lloc i aporta comediment i mesura al seu personatge, donant-li així el contrapunt perfecte a l'exageració dels dos anteriors. Arnau Bas (Mohamed) interpreta a la perfecció el paper d'estranger, amb la dificultat que suposa el parlar un castellà amb accent magrebí, les seues intervencions estan plenes de gràcia i la dicció s'escolta perfectament fins la darrera filera del pati de butaques. David Albors juga amb desimboltura el paper de nét de Maruja, així com Cèlia Ibáñez ho fa amb el paper de Maria Luisa (nora de Maruja). En fi, tota el planter d'actors mereix les felicitacions. Com a professor de l'IES Pare Arques només puc dir que cal llevar-se el barret. ENHORABONA I SOBRETOT: ENDAVANT!
Renata, Maria Bas, Charlotte, Neus Benavent, Mohamed, Arnau Bas, Paca La Meca, Luisa Carrión,Assumpia, Jessica Bernabeu, Paco, Vicent Gisbert, Maria Lusia, Celia Ibañez, Mariano, David Albors, Mendiga, Claudia Marin, Sor Angélica, Laura Selles, Conxi, Oscar Garcia, Maruja, Roger Garrido, Rejunta, Maria Angeles Giner, Eugenio, Dani Comiches,Bernarda, Reme Montava, Dama d'honor, Sarai Navarro, Notari, Berta Damià, Ballarines, Marina Company i Nerea Coloma.
dimarts, 22 de maig del 2012
PROJECCIÓ 126a: "LA REVOLTA PERMANENT"
Els cantautors són la veu de la memòria dels pobles, més encara si són compromesos, com és el cas del Lluís Llach o l’Ovidi. Les seues cançons ens conten, o denuncien, fragments de la història de l’època que han viscut, per la qual sovint els ha tocat lluitar. A banda de les seues cançons estan les seues vivències, la seua lluita contra el poder establert, la persecució, la censura, l’exili... A “La revolta permanent” tot açò és ben present.
El 3 de març de 2006, 30 anys després dels fotes de Vitòria en el qual es produeixen 5 morts i més de 100 ferits de bala després d’una assemblea de treballadors, s’hi organitza un concert en el qual Llach va interpretar “Campanades a morts”, l’esborronadora cançó que amb ràbia escriu Llach aquella nit per denunciar els fets.
Aquest fet és el pretext perfecte per realitzar un documental al voltant, el cos central del qual són les entrevistes que es realitzen als protagonistes, tant per part de les víctimes com dels repressors. Les vivències i altres cançons de Llach acaben de compondre un quadre ben complet d’aquells complicats anys de la transició democràtica, que ens venen com a modèlica i de la qual ens queden moltes coses per saber i per investigar. La conclusió és magnífica amb la interpretació de “Campanades a morts” al concert de Vitòria. Només ens hem de fixar en les cares dels familiars per entendre l’ambient que es respirava.
Molt recomanable per als alumnes de 2n de batxillerat per a completar el tema de la transició i per a tots aquells que ens interesse el tema o ens agrade la música de Llach.
Rafa Enguix
DIJOUS, 24 DE MAIG A LES 18.30, A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
Enllaç al concert: http://www.youtube.com/watch?v=zAbM6wkC4Ug
Entrevista al director: http://www.youtube.com/watch?v=uTiuGWMo9yI
dimarts, 24 d’abril del 2012
PROJECCIÓ 125a: "I COMPAGNI" dins del cicle CÀNTICS DE LA CLASSE OBRERA
Al mes de novembre de 2010 moria a Roma, amb 95 anys, Mario Monicelli, un dels grans directors del cinema italià, probablement l'últim gran director viu, una vegada extingits els Fellini, Rossellini, Visconti o Pasolini. Aquest cinc directors han donat al cinema grans pel·lícules i al nostre cineclub tenim probablement un deute amb ells perquè no hem projectat més que una de les seues pel·lícules, precisament del mateix Monicelli, la genial Rufufú (I soliti ignoti, 1958). Ens proposem gaudir algun dia no molt llunyà de films com Amarcord, El general della Rovere o Il gatopardo. Com aquest final de curs estem capficats en qüestions socials importants volem acostar-nos a l'acomiadament deixant que les pantalles ens conten històries de la classe obrera, però és fonamental tenir en compte que, per damunt de la temàtica que ens expliquen les pel·lícules que projectem, ens preocupa sobretot la qualitat i el donar a conéixer de temps en temps alguna pel·lícula que ha sobreviscut al pas dels anys. Aquest és sens dubte el cas de I Compagni (Itàlia, 1963, b/n, 125 min) titulada en castellà Los compañeros o també Los camaradas. La pel·lícula conta la història d'una fàbrica tèxtil a la ciutat italiana de Torí. Són les acaballes del segle XIX i la revolució industrial ha convertit el nord d'Itàlia en una regió productora i desenvolupada, però el treball no és garantia suficient com per a viure bé. des de les primeres escenes del film anem a veure la forma de vida dels treballadors i les seues reivindicacions. Treballen 14 hores al dia, demanen treballar-ne 13 per evitar el cansament i els accidents amb les màquines. Els empresaris no volen concedir la millora, diuen que els obrers sempre es queixen i treballen malament. La tensió està servida. L'aparició d'un professor genovès (el gran Marcello Mastroianni) regirarà tota la vida de les reivindicacions obreres, ell sap com organitzar la lluita, sap com motivar els obrers, es un d'aquells marxistes convençuts que res no s'aconseguirà sense oposició a la burgesia i a la seua policia. El professor està també convençut que junts, els obrers tenen sempre les de guanyar.
La pel·lícula mostra tot un ventall de comportaments dins de la mateixa classe obrera i dóna oportunitat per a comprendre els motius d'aquells que no aposten per la vaga contra l'empresa. Els personatges tenen els seus motius per a la lluita i, en tot cas, queda per veure el paper de l'intel·lectual compromés amb la lluita. Quan s'enceta un conflicte laboral resulta fonamental la unió dels implicats i es veu de seguida com els poderosos buscaran la desunió de les classes desfavorides provocant un enfrontament dins de la mateixa classe obrera. Tanmateix resulta molt difícil dur la lluita endavant quan la batalla es dona per perduda abans d'ésser escomençada. Mentre escric aquesta entrada m'arriba un correu de Toni Barceló: els sindicats de l'ensenyament han convocat 6 dies de vaga per al mes de maig. Valga aquesta projecció per a saber com han arribat fins a les nostres mans els drets que gaudim, la nostra forma de vida.
El següent enllaç presenta la invitació que el crític Diego Galán va fer recentment per a TCM. Desvela alguns detalls sobre la pel·lícula. http://www.youtube.com/watch?v=ID8OSJQiEBI
Per als alumnes de segon de Bat., que estan ara en plena visió de la teoria i del Manifest comunista de Marx resultarà del tot il·lustrativa.
DIJOUS, 26 D'ABRIL, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
La pel·lícula mostra tot un ventall de comportaments dins de la mateixa classe obrera i dóna oportunitat per a comprendre els motius d'aquells que no aposten per la vaga contra l'empresa. Els personatges tenen els seus motius per a la lluita i, en tot cas, queda per veure el paper de l'intel·lectual compromés amb la lluita. Quan s'enceta un conflicte laboral resulta fonamental la unió dels implicats i es veu de seguida com els poderosos buscaran la desunió de les classes desfavorides provocant un enfrontament dins de la mateixa classe obrera. Tanmateix resulta molt difícil dur la lluita endavant quan la batalla es dona per perduda abans d'ésser escomençada. Mentre escric aquesta entrada m'arriba un correu de Toni Barceló: els sindicats de l'ensenyament han convocat 6 dies de vaga per al mes de maig. Valga aquesta projecció per a saber com han arribat fins a les nostres mans els drets que gaudim, la nostra forma de vida.
El següent enllaç presenta la invitació que el crític Diego Galán va fer recentment per a TCM. Desvela alguns detalls sobre la pel·lícula. http://www.youtube.com/watch?v=ID8OSJQiEBI
Per als alumnes de segon de Bat., que estan ara en plena visió de la teoria i del Manifest comunista de Marx resultarà del tot il·lustrativa.
DIJOUS, 26 D'ABRIL, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
diumenge, 25 de març del 2012
PROJECCIÓ 124a: "SER Y TENER" dins del cicle RETALLADES I PRIVATITZACIONS
Portem no sé quants mesos de lluita i de reivindicacions constants en favor de l'escola pública. Mentre això passa, la campanya del govern autonòmic en contra del professorat també continua. Així, anem assistint quasi cada setmana a una notícia que té com a rerefons l'intent de presentar als professors com uns privilegiats que podrien fer molt més del que fan cobrant menys i atenent a molts més alumnes per aula, per dia, per hora i per any. Per culpa dels professors l'educació ens surt molt cara i en la nostra mà estaria oferir un treball molt més barat i eficient. El resultat d'aquesta campanya és fer una mica més difícil el nostre quefer diari i posar més pedres en el nostre camí. Res no seria greu si no fos perquè el nostre camí és també el camí de milers de xiquets i joves, usuaris d'una escola que veu com els recursos se'ls escatimen i passen a dedicar-se a altres coses de "més profit". No cal oblidar que abans de carregar-se un servei que funcionava bé el millor és fer que funcione malament per a després poder acabar amb ell amb l'aquiescència de la societat, que veu que tampoc es perd tant, tal i com han arribat a estar les coses.
La visió de l'escola des del punt de vista del món de l'empresa està darrere d'aquest atac sense precedents que els centres públics d'ensenyament estem patint en els darrers mesos. Sembla que tota solució passe per aplicar a l'escola criteris de rendibilitat estrictament econòmica, únics que pareixen vàlids per a aquells que defensen certa visió de la societat. Però l'escola pública és per a nosaltres la millor eina d'igualtat i justícia social, la millor forma de construir una societat més equitativa i més justa. Més capaç de fer que aquells que provenen d'estrats socials desfavorits puguen progressar al costat dels que tenen darrere situacions més estables. Promoure una escola pública bàsica que només atenga els sectors desafavorits de la societat és la millor forma de fer romandre la desigualtat i la societat de classes. Per això no ens cansem de manifestar-nos i de lluitar. I per això anem a "tancar-nos" a l'IES Pare Arques el dimecres que ve en una altra jornada reivindicativa, tot just abans de la vaga general del dia 29 de març. Ho farem des de les 18.00 fins després de sopar. Si la nit ho permet muntarem els telescopis per veure com funcionen les escoles a Júpiter, a veure si aprenem alguna cosa. Abans tindrem la sessió de cineclub amb la projecció de Ser y tener.
Ser y tener (color, França, 2002) és una pel·lícula documental rodada a una d'aquelles escoles unitàries que no entrarien dintre del criteri empresarial. Al bell mig de la campagne francesa, un mestre ja prop de la jubilació intenta transmetre coneixements i valors a un grapat de xiquets i xiquetes de distintes edats que són els protagonistes del film. L'educació entesa com un projecte global, en el qual la convivència i la transmissió de valors estiga al mateix nivell que la necessària adquisició de coneixements, és el fil conductor d'aquesta història mínima. Sembla que no passa quasi res en els 105 minuts de durada, però el que passa és tot un curs, el que passa és que els xiquets van aprenent a viure de la mà del mestre (fill d'emigrants espanyols) i de les seues famílies que de vegades se les veuen i se les desitgen per tal d'aconseguir ajudar als fills en els deures o d'intentar que el mitjà rural on viuen no els devore les possibilitats d'éssers ciutadans com els de la ciutat. L'esforç de la societat per mantenir aquestes escoles m'ha semblat adient per a il·lustrar els temps que vivim. És rentable mantenir un mestre per a 10 xiquets si podem agrupar-los en una escola més gran i que siguen atesos en classes més nombroses? A aquesta pregunta cal respondre amb unes altres, a saber, és rentable mantenir sous milionaris en les caixes d'estalvi i en els bancs? És rentable per a una societat mantenir un dèbil control del frau fiscal i permetre que els grans negocis dels bancs i de les grans empreses es facen en paradisos fiscals? És rentable mantenir un nivell de corrupció tan vergonyós? Doncs això. Però res no aconseguirem si, com deia un amic meu en acabar la vesprada, ens diem que "ja hem passat la vesprada...". Ànim i, una altra cita va, aquesta del filòsof Giles Deleuze, a "pensar, a crear i a resistir"!
DIMECRES 28 DE MARÇ A LES 18.00 HORES, A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA. DINS DE LES ACTIVITATS DEL TANCAMENT PER L'ENSENYAMENT PÚBLIC.
La visió de l'escola des del punt de vista del món de l'empresa està darrere d'aquest atac sense precedents que els centres públics d'ensenyament estem patint en els darrers mesos. Sembla que tota solució passe per aplicar a l'escola criteris de rendibilitat estrictament econòmica, únics que pareixen vàlids per a aquells que defensen certa visió de la societat. Però l'escola pública és per a nosaltres la millor eina d'igualtat i justícia social, la millor forma de construir una societat més equitativa i més justa. Més capaç de fer que aquells que provenen d'estrats socials desfavorits puguen progressar al costat dels que tenen darrere situacions més estables. Promoure una escola pública bàsica que només atenga els sectors desafavorits de la societat és la millor forma de fer romandre la desigualtat i la societat de classes. Per això no ens cansem de manifestar-nos i de lluitar. I per això anem a "tancar-nos" a l'IES Pare Arques el dimecres que ve en una altra jornada reivindicativa, tot just abans de la vaga general del dia 29 de març. Ho farem des de les 18.00 fins després de sopar. Si la nit ho permet muntarem els telescopis per veure com funcionen les escoles a Júpiter, a veure si aprenem alguna cosa. Abans tindrem la sessió de cineclub amb la projecció de Ser y tener.
Ser y tener (color, França, 2002) és una pel·lícula documental rodada a una d'aquelles escoles unitàries que no entrarien dintre del criteri empresarial. Al bell mig de la campagne francesa, un mestre ja prop de la jubilació intenta transmetre coneixements i valors a un grapat de xiquets i xiquetes de distintes edats que són els protagonistes del film. L'educació entesa com un projecte global, en el qual la convivència i la transmissió de valors estiga al mateix nivell que la necessària adquisició de coneixements, és el fil conductor d'aquesta història mínima. Sembla que no passa quasi res en els 105 minuts de durada, però el que passa és tot un curs, el que passa és que els xiquets van aprenent a viure de la mà del mestre (fill d'emigrants espanyols) i de les seues famílies que de vegades se les veuen i se les desitgen per tal d'aconseguir ajudar als fills en els deures o d'intentar que el mitjà rural on viuen no els devore les possibilitats d'éssers ciutadans com els de la ciutat. L'esforç de la societat per mantenir aquestes escoles m'ha semblat adient per a il·lustrar els temps que vivim. És rentable mantenir un mestre per a 10 xiquets si podem agrupar-los en una escola més gran i que siguen atesos en classes més nombroses? A aquesta pregunta cal respondre amb unes altres, a saber, és rentable mantenir sous milionaris en les caixes d'estalvi i en els bancs? És rentable per a una societat mantenir un dèbil control del frau fiscal i permetre que els grans negocis dels bancs i de les grans empreses es facen en paradisos fiscals? És rentable mantenir un nivell de corrupció tan vergonyós? Doncs això. Però res no aconseguirem si, com deia un amic meu en acabar la vesprada, ens diem que "ja hem passat la vesprada...". Ànim i, una altra cita va, aquesta del filòsof Giles Deleuze, a "pensar, a crear i a resistir"!
trailer de la pel·lícula amb subtítols en anglès. A la sala veurem la pel·lícula, com sempre, versió original subtitulada en castellà.
dilluns, 5 de març del 2012
CICLE: "RETALLADES I PRIVATITZACIONS": "BATALLA EN SEATTLE", PROJECCIÓ 123a
Feia un mes que no teniem projeccions al cineclub. Malgrat que al text de benviguda que vaig escriure allà pel mes de setembre deia que el cineclub no patiria retallades, han sigut les vertaderes retallades les que ens han deixat una mica en stand-by... i no ha sigut per falta de ganes, sinó per falta de temps. Les constants concentracions, assemblees, reunions informatives, assistència als mitjans de comunicació, etc. etc. ens han ocupat algunes de les vesprades de cineclub, però hi tornem a ser amb una altra peli del cicle dedicat a la lluita reivindicativa i al futur combatiu. Batalla en Seattle, USA, 2007, dirigida per Stuart Townsend, amb Woody Harrelson, Charlize Theron i Ray Liotta. VOSE. 98'.
Les manifestacions contra la cimera de l'OMC a Seattle van ser les manifestacions succeïdes entre el 29 de novembre i el 3 de desembre de 1999 on milers de persones convocades principalment per sindicats, organitzacions ecologistes, professionals, anarquistes, i persones comunes, es van mobilitzar a les carrers de Seattle contra l'Organització Mundial de Comerç (OMC) fins a fer fracassar l'anomenada Ronda del Mil • lenni, tot al marge de qualsevol partit polític. Estan considerades com l'inici d'una nova etapa del moviment antiglobalització. Tot va començar com una protesta tranquil·la però va acabar amb l'estat d'excepció i un combat entre la polícia i els manifestants pacífics i sense armes. Batalla en Seattle explica des del punt de vista del documental com van ser aquells dies. L'OMC ha promogut la lliure circulació de diners i mercancies per damunt de la defensa dels drets humans o l'exigència d'un comportament ètic en les condicions de producció. Ha permés fer grans negocis a les multinacionals nordamericanes arreu el món, principalment als països en desenvolupament com els asiàtics i els sudamericans, capaços d'oferir alta tecnologia i mà d'obra barata per a poder augmentar el marge de beneficis de les empreses a costa del creixement descontrolat dels nous països productors i de l'anomenada "deslocalització", això és, el trasllat d'empreses a llocs on les condicions laborals i salarials siguen beneficioses per a l'empresa, no per a la persona.
La pel·lícula mostra tot un catàleg d'eines de resistència maginativa contra els abusos policials i com la unitat i l'organització pot fer reflexionar al poder establert. Els recents moviments del 15-M o les darreres manifestacions estudiantils a València i altres ciutats o pobles tenen per darrere fenòmens com aquest, que ens indiquen que les crítiques al sistema globalitzat són possibles si la societat civil està preparada per a això i és conscient del que està jugant-se.
Precisament aquestes projeccions són una eina de reflexió, una manera de donar informació i de proporcionar material per a la discusió democràtica, de la qual estem sens dubte tant necessitats avui.
Les manifestacions contra la cimera de l'OMC a Seattle van ser les manifestacions succeïdes entre el 29 de novembre i el 3 de desembre de 1999 on milers de persones convocades principalment per sindicats, organitzacions ecologistes, professionals, anarquistes, i persones comunes, es van mobilitzar a les carrers de Seattle contra l'Organització Mundial de Comerç (OMC) fins a fer fracassar l'anomenada Ronda del Mil • lenni, tot al marge de qualsevol partit polític. Estan considerades com l'inici d'una nova etapa del moviment antiglobalització. Tot va començar com una protesta tranquil·la però va acabar amb l'estat d'excepció i un combat entre la polícia i els manifestants pacífics i sense armes. Batalla en Seattle explica des del punt de vista del documental com van ser aquells dies. L'OMC ha promogut la lliure circulació de diners i mercancies per damunt de la defensa dels drets humans o l'exigència d'un comportament ètic en les condicions de producció. Ha permés fer grans negocis a les multinacionals nordamericanes arreu el món, principalment als països en desenvolupament com els asiàtics i els sudamericans, capaços d'oferir alta tecnologia i mà d'obra barata per a poder augmentar el marge de beneficis de les empreses a costa del creixement descontrolat dels nous països productors i de l'anomenada "deslocalització", això és, el trasllat d'empreses a llocs on les condicions laborals i salarials siguen beneficioses per a l'empresa, no per a la persona.
La pel·lícula mostra tot un catàleg d'eines de resistència maginativa contra els abusos policials i com la unitat i l'organització pot fer reflexionar al poder establert. Els recents moviments del 15-M o les darreres manifestacions estudiantils a València i altres ciutats o pobles tenen per darrere fenòmens com aquest, que ens indiquen que les crítiques al sistema globalitzat són possibles si la societat civil està preparada per a això i és conscient del que està jugant-se.
Precisament aquestes projeccions són una eina de reflexió, una manera de donar informació i de proporcionar material per a la discusió democràtica, de la qual estem sens dubte tant necessitats avui.
DIJOUS, 8 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
dissabte, 4 de febrer del 2012
NOU CICLE: PRIVATITZACIONS I FUTUR, CONTRA LES RETALLADES. PROJECCIÓ 122a, "THE NAVIGATORS" de KEN LOACH
Si hi ha un moment difícil pel que fa al manteniment de les condicions socials i laborals de les últimes dècades és aquest. Les darreres notícies que ens arriben des de l'administració són dramàtiques tant per al col·lectiu de professors i professores com per al dels nostres alumnes. El missatge repetit pels estaments polítics consistent en que les retallades no poden afectar als serveis socials bàsics d'educació i sanitat, s'hi veu vergonyosament subvertit als pocs dies d'haver-se utilitzat en campanya electoral per la més brutal retallada de plantilles i serveis, justament en aquests dos sectors claus en el desenvolupament de la societat tal i com ha estat entesa des de la fi de la 2a guerra mundial. Darrere de tot l'aldarull no hi ha altra cosa que la voluntat política d'incloure el sector sanitari i l'educatiu dintre de les condicions d'explotació típicament capitalista, això és, el rendiment econòmic per damunt del desenvolupament social, el benefici empresarial per damunt de la condició de vida de les masses. No és gens casual que durant aquesta crisi la diferència entre pobres i rics vaja en augment, no és gens casual que les grans fortunes isquen afavorides de la situació de caos financer. No és casual perquè són precisament les grans fortunes les que dirigeixen un món amb vernís democràtic, però molt lluny de les aspiracions reals que inspiren la vertadera democràcia.
La imatge dels alumnes enrotllats en mantes per a suportar l'hivern dins de les aules ha donat la volta al país i ha posat en boca del president de la Generalitat la paraula vergonya. La paradoxa és que ha estat la gestió de l'admninistració que ell dirigeix la que ha colocat les mantes per damunt dels muscles dels nostres alumnes. La sol·lució a l'assumpte està en l'estalvi, ha dit, però l'estalvi ha començat per la casa dels altres. Retallades de sous entre els treballadors públics i trencament dels acords laborals de forma unilateral, tal qual com si ens trobarem en ple segle XIX, sense negociacions. Ni tan sols el gest mínim de sacrifici personal que suposaria reduir també els salaris dels dirigents de la cosa pública. No.
Mentre això passa, el preu per portar una caixa d'estalvis a la ruina acaba de ser fixat en 300.000€ a l'any. Un salari de consolació per a una gestió imprudent o delictiva. Així, sense vergonya...
L'epidèmia d'obres públiques a la major glòria dels governants, escultures de 24 metres incloses, ha de ser pagada amb menys metges, menys bombers, menys professors i més alumnes per aula, menys calefacció, etc. etc.
I la pel·licula? direu... doncs la pel·lícula tracta de com l'estat britànic va vendre la companyia pública de ferrocarrils durant els anys 90 per a treure-li un rendiment econòmic. Com això va afectar a les condicions laborals i vitals dels treballadors, els quals de sobte, com els nostre professorat interí, es van quedar sense dret a vancances. I com se'ls posa davant la necessària elecció entre el dolent i el pitjor, entre l'acceptació de les noves normes o la lluita que els condueix a l'atur, entre la dignitat i la supervivència. El nostre futur a mig termini pot ser semblant: tot pot ser venut, també l'escola pública, amb xiquets i tot dins. Els dos elements més importants per a la justicia social i per a la igualtat com són el dret a una educació de qualitat i el dret a una sanitat igualitària i de qualitat poden veure's fulminats en les properes dècades si no li plantem cara a aquesta deriva ultracapitalista. Cal ser conscients que estem sotmesos a la doctrina del shock... primer se'ns presenta la por, en el nostre cas amb un nom ben concret: la llista de l'atur; després, amb el monstre sempre disposat a devorar-nos a tots, l'acceptació sí o sí de les mesures que ens han de protegir: vendre l'estat de peça en peça, ara els hospitals, els ferrocarrils, les platges (en Itàlia ja van ser venudes i ara són privades) demà les escoles, etc. etc... això o res. I mentre això passa ningú és capaç d'enfrontar-se realment a les grans fortunes, als paradisos fiscals, a la vertadera redistribució de la riquesa.
Ken Loach ens presenta elements per a pensar la crisi i per a pensar el que se'ns ve damunt. Aquest cicle de pel·lícules que ara encetem està destinat a donar-nos unió i forçà davant les passes de gegant del Leviatan que acaba de sorgir del mar i ens mirà directament als ulls.
DIJOUS 9 DE FEBRER, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
http://www.youtube.com/watch?v=ZWzuramps4w&feature=related
Les retallades vistes des de l'opera...
La imatge dels alumnes enrotllats en mantes per a suportar l'hivern dins de les aules ha donat la volta al país i ha posat en boca del president de la Generalitat la paraula vergonya. La paradoxa és que ha estat la gestió de l'admninistració que ell dirigeix la que ha colocat les mantes per damunt dels muscles dels nostres alumnes. La sol·lució a l'assumpte està en l'estalvi, ha dit, però l'estalvi ha començat per la casa dels altres. Retallades de sous entre els treballadors públics i trencament dels acords laborals de forma unilateral, tal qual com si ens trobarem en ple segle XIX, sense negociacions. Ni tan sols el gest mínim de sacrifici personal que suposaria reduir també els salaris dels dirigents de la cosa pública. No.
Mentre això passa, el preu per portar una caixa d'estalvis a la ruina acaba de ser fixat en 300.000€ a l'any. Un salari de consolació per a una gestió imprudent o delictiva. Així, sense vergonya...
L'epidèmia d'obres públiques a la major glòria dels governants, escultures de 24 metres incloses, ha de ser pagada amb menys metges, menys bombers, menys professors i més alumnes per aula, menys calefacció, etc. etc.
I la pel·licula? direu... doncs la pel·lícula tracta de com l'estat britànic va vendre la companyia pública de ferrocarrils durant els anys 90 per a treure-li un rendiment econòmic. Com això va afectar a les condicions laborals i vitals dels treballadors, els quals de sobte, com els nostre professorat interí, es van quedar sense dret a vancances. I com se'ls posa davant la necessària elecció entre el dolent i el pitjor, entre l'acceptació de les noves normes o la lluita que els condueix a l'atur, entre la dignitat i la supervivència. El nostre futur a mig termini pot ser semblant: tot pot ser venut, també l'escola pública, amb xiquets i tot dins. Els dos elements més importants per a la justicia social i per a la igualtat com són el dret a una educació de qualitat i el dret a una sanitat igualitària i de qualitat poden veure's fulminats en les properes dècades si no li plantem cara a aquesta deriva ultracapitalista. Cal ser conscients que estem sotmesos a la doctrina del shock... primer se'ns presenta la por, en el nostre cas amb un nom ben concret: la llista de l'atur; després, amb el monstre sempre disposat a devorar-nos a tots, l'acceptació sí o sí de les mesures que ens han de protegir: vendre l'estat de peça en peça, ara els hospitals, els ferrocarrils, les platges (en Itàlia ja van ser venudes i ara són privades) demà les escoles, etc. etc... això o res. I mentre això passa ningú és capaç d'enfrontar-se realment a les grans fortunes, als paradisos fiscals, a la vertadera redistribució de la riquesa.
Ken Loach ens presenta elements per a pensar la crisi i per a pensar el que se'ns ve damunt. Aquest cicle de pel·lícules que ara encetem està destinat a donar-nos unió i forçà davant les passes de gegant del Leviatan que acaba de sorgir del mar i ens mirà directament als ulls.
DIJOUS 9 DE FEBRER, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
http://www.youtube.com/watch?v=ZWzuramps4w&feature=related
Les retallades vistes des de l'opera...
dilluns, 16 de gener del 2012
HISTÒRIES AMAGADES. PROJECCIÓ 121a. "CAMINO A GUANTÁNAMO"
Fa uns mesos es va
complir el desè aniversari de l'atemptat sobre les torres bessones de la ciutat
de Nova York. Aquell espectacular i macabre acte terrorista va colpejar el cor
de l'imperi americà al cap del qual es trobava George W. Bush. Aquell migdia de
setembre, mentre veiem al·lucinats com queien els dos magnífics gratacels tots
rumiaven quina seria la reacció de la nació més poderosa del planeta, com es
gestionaria aquella provocació sense precedents. Avui, complits els deu anys,
podem parlar d'algunes conseqüències ben clares. En primer lloc la guerra
contra l'Afganistan, un país sota el comandament dels talibans, antics aliats
dels americans quan el seu país estava sotmès a la dominació soviètica, ara
convertits en l'enemic a batre. En segon lloc, la increïble invasió d'Iraq, un
país veí d'Afganistan ric en petroli i desvinculat de tota trama de terrorisme
islamista internacional. Increïbles resultaren les imatges del responsable dels
assumptes estrangers americans Colin Powell passant vídeos falsos davant el comitè
de seguretat de les Nacions Unides. Increïble també per al nostre país la
famosa fotografia de les illes Azores, amb el president Aznar fent costat a
Bush i Blair en aquella gran mentida organitzada que va causar i encara provoca
milers de morts (i milers de milions de dòlars de beneficis per a les empreses
afavorides per la invasió i la mort: petroli + seguretat privada). Tota aquella
obscenitat va tenir conseqüències gravíssimes en el terreny dels drets humans,
concretament en els drets de les persones a ser lliures i a no ser detingudes
sense acusació ni a ser retingudes indefinidament sense tenir accés a les
acusacions ni a un advocat defensor. En suma, amb l'actuació dels USA es
violaven els drets de les persones a no ser traslladades pel planeta sense
càrrecs en contra i sense cap possibilitat de defensa. També es violaven
els drets a tenir un tracte digne com a presoners i a no ser torturats. Les
imatges dels marines estatunidencs orinant sobre els cadàvers enemics
difoses la setmana passada són un exemple actual de la violació sistemàtica
dels drets dels pobles envaïts.
Camino a Guantánamo conta una d'aquestes històries amagades que
han ocorregut davant dels nostres nassos, en els nostres aeroports. 4 amics
anglesos d'origen paquistanès viatgen a Pakistan amb motiu de la boda d'un
d'ells. Tardaran més de dos anys en tornar a les seues vides perquè després de
la seua detenció a Afganistan, on han passat a veure com estan les coses, seran
lliurats a les forces d'ocupació americanes i traslladats després al centre de
detenció de Guantánamo. George W. Bush va aconseguir arrencar en els mesos
posteriors als atemptats de l'11 de setembre de 2001 el permís del congrés per
a interrogar sota tortura els considerats sospitosos de nacionalitat
estrangera detinguts ora del territori estatunidenc, i allargar la seua
detenció de forma indefinida sense haver presentar càrrecs contra ells.
Això ha passat està passant ara mateix a la considerada de
vegades exemplar democràcia americana. Tot un seguit d'imatges i d'històries
que o poden sinó recordar-nos les dels malaurats europeus separat
de les seues vides i confinats en camps de concentració sota les
ordres de governs d'infaust record com els de Hitler, Mussolini, Stalin o
Franco. EE. UU. continua defensant el seu dret a interrogar sota tortura i
seus són els escàndols de la presó d'Abu Ghraib, a l'Iraq. Seus també
són desenes de camps de detenció secrets, als territoris dels països
aliats d'Europa de l'est o d'Àsia.
La pel·lícula de Winterbottom conta una història real. És, per tant, una
denúncia del que passa en nom de la democràcia. Projectant-la volem recordar
les persones que pateixen i han patit aquesta situació i la responsabilitat
dels governs que la promouen i consenteixen.
DIJOUS 19 DE GENER A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)