dimarts, 26 d’abril del 2016

MÉS EUROPA. ROBERTO ROSSELLINI: "IL GENERALE DELLA ROVERE" (197a, 28/04/2016)

Ens acostem a la projecció 200a i encara no hem dedicat una projecció a un dels grans directors del cinema italià com va ser Roberto Rossellini. Sempre he volgut projectar Germania, anno zero (1948), un brutal film sobre l'Alemania de postguerra que entraria dins de la categoria de l'anomenat neorealisme italià. He pensat també en Roma, città aperta, (1945), un film imprescindible sobre l'alliberament de Roma dels nazis. He triat, però, un film posterior, més complex i potser no tant conegut com és el cas de Il Generalle della Rovere (ITA, 1959, 118min). L'acció és ben curiosa i la forma en què es desenvolupa el film no ho és menys. Els alemanys es troben en retirada després del desembarcament americà en el sud del país. Els nazis, que controlen encara Gènova, obliguen a un vividor i estafador que ha tret profit de la guerra a fer-se passar per un militar antifeixista. Bertone, així es diu el personatge que encarna el també director Vittorio de Sica, acaba prenent-se el paper massa seriosament. La història l'explica Indro Montanelli en una novel·la.



Rossellini no va considerar aquesta com una de les seues millor pel·lícules, però el trets del seu cinema es troben en la cinta de manera inconfusible i el personatge que composa de Sica resulta inoblidable. Tot un tour de force al voltant del concepte de la identitat i de la importància de reflexionar sobre qui som i qui volem ser. Més encara en circumstàncies de màxima exigència moral com és el cas d'un conflicte bèl·lic. Una ocasió única per a recuperar un clàssic en pantalla gran. Buscant informació sobre la pel·lícula trobe que va ser emesa per TVE-2 un dijous 14 de març de 1984. Aleshores no hi havia més que dos canals de televisió. No sé què degueren estar passant per TVE-1, però, podeu imaginar-vos l'audiència que tindria la pel·lícula. La multiplicació dels canals de televisió avui, lluny d'ampliar l'oferta i permetre que un film com aquest estiga en primetime en una televisió en obert, ha expulsat del tot la possibilitat de trobar-se amb Rossellini. Doncs el dijous, també el dijous, estarem uns quants amb della Rovere.

ç





I també m'he trobat a J. C. Monedero utilitzant la peli per a parlar del paper de Pedro Sánchez després de les eleccions. Era, clar, l'1 de febrer. Avui ja sabem que anirem a les eleccions. El vídeo de Monedero conta el final de la peli (SPOILER!!), així que prudència si no l'heu vista. Si voleu, ja voreu el vídeo després.


DIJOUS, 28 D'ABRIL, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA



dilluns, 11 d’abril del 2016

EUROPA, EUROPA... (194a, 195a, 196a; 14/04/2016)

L'any 1996 va morir el cineasta polonès Krzysztof Kieślowski. Tenia 54 anys i havia anunciat que es retirava després de rodar tres fantàstiques i enigmàtiques pel·lícules que volien ser un homenatge o una reflexió visual al voltant dels valors del continent europeu encarnats en la bandera tricolor francesa. Aquests valors republicans que provenen de la revolució de 1789 i que avui es troben greument amenaçats pel mateix parlament europeu que teòricament hauria de defensar-los. La llibertat, la igualtat i la fraternitat eren per a Kieslowski els colors de la bandera francesa, el blau, el blanc i el vermell. La trilogia va contar amb magnífiques actrius, tres papers femenins que representaven la sensibilitat i la bellesa que era ja una marca de la casa en pel·lícules com La doble vida de Verónica, amb Irène Jacob, protagonista de Rojo. 

Al nostre cineclub teníem ganes de donar-nos el plaer de veure les últimes pel·lícules de Kieslowski. Volíem retre homenatge (i aquest any ja n'hem fet algun, d'homenatge) al cineasta polonès, però també als valors en decadència d'aquesta Europa tan desconeguda, tan a vora de l'abisme, tan lluny de l'esperit que la va veure nàixer. I hem pensat fer-ho així en gran, recuperant l'esperit de les maratons de cinema i projectant les tres pel·lícules seguides. Potser és una bogeria passar tota una llarga vesprada d'abril davant de la pantalla en un institut de secundària i mirant pelis en VOSE, però ens han vingut ganes a més perquè coincideix amb l'aniversari de la nostra República (14 d'abril). I també perquè volem arribar a la projecció 200a en acabar el curs, per si de cas hem de deixar aquest cineclub i així podem fer-ho amb una xifra redona.




Farem descansos breus entre les pel·lícules i començarem a les 16. Per descomptat que cadascú pot enganxar-se i deixar-ho en el moment que vulga o li vinga de gust. Nosaltres hi serem tota l'estona perquè ens agrada el cinema i la llum del projector.

Tres colores: Azul (FRA, 1993, 98min). Juliette Binoche fa front a la mort del seu marit i ha de conquerir una llibertat  que no havia previst. Tres colores: Blanco (FRA, 1994, 92min). Karol està enamorat de Dominique (Julie Delpy) , però ella l'abandona. Ell torna al seu país però vol restablir la igualtat en una relació desigual. Tres colores: Rojo. (FRA, 1994, 99min). Valentine (Irène Jacob) salva la vida d'un gos atropellat per ella mateixa. El propietari resulta ser un jutge jubilat que es dedica a espiar els veïns. El que comença com una relació molesta acaba reconeixent que, per sota les diferències humanes, circula de vegades una estranya corrent de fraternitat. Com es pot intuir, una versió absolutament lliure dels valors republicans.

Només la banda sonora de Zbigniew Preisner ja paga la pena. 




Ací una mostra de les tres pel·lícules.

DIJOUS, 14 D'ABRIL A LES 16.00, AZUL


A LES 18.00, BLANCO.

A LES 19.50, ROJO.


A L'AULA D'AUDIOVISUALS.

IES PARE ARQUES.