Repetim dijous la nostra projecció 80a, un autèntic clàssic del cinema i també del cinema de gènere com és Centauros del desierto (The Searchers, USA, 1956, color, 119min). John Ford (1894-1973) dirigeix John Wayne en un western total, amb escenes per a la història i un final clarivident del que significa deixar darrere un món que mai més no tornarà a existir. Amb els ingredients de la història de nord-americà, el racisme, l'odi, la derrota, l'oest, i també la força, la perfecció, la poesia. L'argument és en principi bastant simple, un soldat confederat torna a casa després de la derrota enfront de les tropes ianquis en la Guerra de Secessió. Allà troba que la seua neboda ha sigut segrestada per un grup d'indis comanxes. La vida d'Ethan Edwards gira per complet, ara, al costat d'un jove mestís, recorrerà el desert per a recuperar a la neboda, però la visió de l'altre no li deixarà respirar. Potser la neboda ha deixat de ser-ho i habita un lloc impossible. Un no-lloc. Mai no serà índia i mai no podrà tornar a ser blanca. Aquesta aporia de la jove té el seu reflexe en l'aporia a que s'enfronta el mateix protagonista, el sentit de la seua vida està fonamentat en un món d'odi en el qual la justícia l'ha de fer cadascú i sense comptar amb l'estat, és la llei de l'oest que va a deixar de servir després del triomf de la nova legalitat. Els valors antics desapareixen. Aquest tema de la malenconia legal per un món que s'esvaneix el trobem a una altra pel·lícula imprescindible com és El hombre que mató a Liberty Valance, que també hem projectat ací.
D'altra banda també vull destacar el valor del western com a gènere cinematogràfic on succeeixen les històries més directes i on es barreja perfectament l'acció amb la poesia (si el western és bo, com és el cas). El cineclub ha estat tots aquests anys una lluita contra els prejudicis de tota mena que tenen molts espectadors que encara estan introduint-se al llenguatge cinematogràfic. Les pel·lícules antigues, el blanc i negre, el cinema mut, la versió original subtitulada. Tot això que al públic més jove li resulta més costós a priori i que desapareix per complet quan la màgia de la pantalla et fa emocionar-te. Doncs ací tenim una pel·lícula de l'oest de l'any 1956 que ens emocionarà, no tingueu dubte.
tràiler en anglès (sense subtítols)
breu peça de TCM amb propaganda del film i algun spoiler
fragment de l'antic programa de TVE Qué grande es el cine! on alguns hem après moltes coses d'aquest meravellós invent. La resta de les parts es poden trobar a youtube, però s'han de veure sempre després de veure la peli.
DIJOUS, 1 DE JUNY, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
Continuem aquestes sessions de comiat recuperant clàssics del cineclub que en aquest cas coincideixen també amb clàssics del cinema. El dia 5 de maig de l'any 2007 (projecció 47a), ara fa 10 anys, projectàvem Vértigo (USA, 1958, color, 123min) del director Alfred Hitchcock. Recorde aquella sessió de cineclub perquè aleshores assistien com a espectadores habituals un grup d'alumnes entusiasmades amb el cinema que, a més conduïen un programa de ràdio sobre cinema a Ràdio Cocentaina. La ràdio demanava constància i, per a la la majoria d'aquelles espectadores, el cinema passava a formar part de les seues vides. Recorde que a la sessió va continuar un llarg debat (jo crec que el més llarg en la història del cineclub) que va acabar perquè l'institut havia de tancar les portes. La bellesa i la inquietud suraven a l'ambient d'aquella sala per uns moments hitchcockiana.
Vértigo és una de les pel·lícules més inquietants i més precisa dins de la trajectòria exitosa del genial director anglés (1899-1980). De Hitchcock hem vist Con la muerte en los talones, Extraños en un tren i Psicosis. La història de Vértigo adapta una novel·la menor, canvia l'estructura narrativa de forma provocadora i deixa l'espectador que es cita amb ella per primera vegada bocabadat. Una segona visió de la pel·lícula resulta imprescindible per a gaudir-la del tot. L'ús del color, de llargues seqüències sense diàlegs (Hitchcock reivindicava sempre la preeminència de les imatges), la suggerència permanent de la música de Bernard Herrmann, la sexualitat, l'endimoniada trama i el permanent rerefons de la psicoanàlisi fan del film tota una aposta per un cinema impossible d'encaixar a les pantalles trepidants del cinema comercial actual. Aquest era el cinema comercial dels anys 50, a moltes galàxies de distància dels productes confusos i planers del cinema actual. Veure James Stewart i Kim Novack en pantalla gran i en versió original és una experiència només a l'abast dels llocs on existeix una filmoteca.
tràiler promocional en anglés
Sobre la pel·lícula s'ha escrit molt, però vull destacar un parell de treballs. Un del filòsof Eugenio Trias (1942-2013) que apareix al llibre Lo bello y lo siniestro (Debolsillo, 2016). I altre del filòsof eslové Slavoj Žižek, que està dins del llibre Lacrimae rerum: ensayos sobre cine moderno y ciberespacio (Debate, 2006).
DIJOUS, 25 DE MAIG DE 2017, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Acomiadem la temporada amb una selecció de pel·lícules imprescindibles, algunes projectades fa més de deu anys. Aquesta vegada amb Louis Malle i Milou en mai, que va ser la projecció 37a el 23/11/2006.. L’acció
ens situa al més de maig de l’any 1968, a la Provença francesa, durant els dies on tenen lloc els esdeveniments coneguts com “maig
del 68”. Tota una revolta anti-sistema va tindre lloc en aquest
moment al país veí, sobretot a la seua capital, on milers de
manifestants van mantenir durant setmanes els carrers tallats i tota activitat laboral va ser suspesa. Obrers i estudiants
universitaris prengueren carrers i places i el govern va tindre
seriosos problemes per reconduir la situació. Els protagonistes de
la pel·lícula viuen aquestos dies la mort de l’àvia de la
família, la senyora Vieuzac, que vivia amb el seu fill Émile, a qui
tots anomenen Milou, en un gran mas en meitat del camp. Milou és un
home gran, vividor i sentimental, l’únic que sembla veritablement
lligat a la seua mare i a la masia familiar, però ell no és l’únic
fill, i per tant tampoc l’únic hereu. Amb l’àvia encara per
soterrar comencen els problemes i les disputes familiars. Tot un
espectacle davant la mort. De fet la pel·lícula no deixa de
reflexionar indirectament sobre aquest tràgic tema, però a mesura
que la situació política francesa es torna més complexa i tot el
país queda aturat, la família anirà recuperant un to vital i, amb
la mort sempre present, no deixarà de gaudir de la vida. Milou en Mai (FRA, 1990, 108min) ens permet veure al fantàstic actor Michel Piccoli i escoltar la música preciosista del violí del músic Stephan Grapelli.
A la família es viu una situació fóra d’allò normal i l’escena
que veiem ací dalt i que ens recorda al naturalisme de Renoir,
reflecteix un d’aquestos moments estranys, sembla que
l’alliberament polític arriba també de sobte a les seues vides.
També resulta memorable l’escena on els xiquets juguen i corren
desafiant la gravetat de la mort, amb la seua àvia encara present,
la resposta davant les exageracions que els burgesos prenen com a
vertaderes de la revolució a les aules de La Sorbona o el moment en
què l’arribada dels veïns trenca amb un d’aquells moments
màgics en els que tot sembla possible.
En
aquesta pel·lícula destaquen alguns actors clàssics en el cinema
francès: per exemple Michel Piccoli (Milou) començà a treballar a
l’any 1954 i va aparéixer en alguns films de Luis Buñuel (Belle
de jour, La via lactea,
per cert que el co-guionista d’aquesta pel·lícula també era
habitual col·laborador del genial aragonès). Va treballar també
per a Hitchcock en Topaz
i amb Berlanga (la fallida Paris-Tombuctú).
Miou-Miou porta al cinema des de 1972 i ha treballat amb Michel
Deville (La
lectora),
Claude Berri (Germinal)
i Anne Fontaine (Limpieza
en seco,
molt interessant).
En
quant a Louis Malle, de qui hem vist ací Adiós,
Muchachos, podem
dir que va néixer a 1932 al nord de França al si d’una família
d’industrials. Va estudiar en diferents internats catòlics, entre
ells el que evoca en Adiós,
Muchachos. Als
14 anys comença a rodar amb la càmera de 8mm de son pare. Els
estudis superiors de Ciències Polítiques a la Sorbona el duen
curiosament cap al món del cinema. I el seu primer treball
professional amb la càmera fou substituir un amic seu en el vaixell
de Jacques-Yves Cousteau com ajudant en el documental El
món del silenci,
i d’ací obtingué el seu primer reconeixement.
Als
25 anys rodà Ascensor
para el cadalso, amb
Jeanne Moreau i una excel·lent banda sonora amb el jazz de Miles
Davis (també la nostra pel·lícula conta amb el jazz, en aquest cas
de Stephan Grapelli). Després Los
amantes, també
amb Jeanne Moreau i Zazie
en el metro.
Estem a 1960. La seua visió en els films que continuen el converteix
en un director amb segell propi, els temes incòmodes aparéixen a la
pantalla sense que l’espectador tinga la sensació d’assistir al
moralisme. Així per exemple a El
soplo al corazón o
Lacombe
Lucien, on
descriu la història d’un adolescent francès i la seua deriva cap
al col·laboracionisme amb els alemanys. La polèmica a França el fa
marxar cap als Estats Units on filmarà entre altres La
pequeña, Atlantic City, amb
uns magnífics Burt Lancaster i Susan Sarandon. A la seua tornada a
França li arribarà el reconeixement dels seus compatriotes amb la
ja esmentada Adiós,
Muchachos,
una història molt emotiva ambientada en la 2a Guerra Mundial i en la
que el director recorda la seua pròpia infantesa i la relació que
va establir amb un xiquet jueu que fuig (com molts altres) dels
nazis. Després arribarà Milou
en Mayo, Herida, amb
dos actors de moda en el cinema europeu de principis dels 90: Jeremy
Irons i l’encisadora Juliette Binoche; per últim Vania
en la calle 42,
adaptació de l’obra de Chejov.
Malle
va morir d’un linfoma el 23 de Novembre de 1995 a Los Angeles, tenia 63 anys.
