CLÀSSICS NO TAN CLÀSSICS (PROJECCIÓ 208a 16/03/2017)

Sis mesos després d'haver demanat un permís per a dedicar-me a escriure (en el fons a adquirir certa dosi d'oxigen) torne a l'institut. Els companys han mantingut en vida el cineclub, la qual cosa és molt d'agrair, i això em fa elaborar aquesta entrada amb el somriure de la resistència. La filosofia està lligada des dels seus origens al concepte de resistència i aquest lloc inversemblant del cineclub n'és un bon nucli. Des de fa més de dotze anys uns quants companys i companyes, un bon grapat d'alumnes i altres membres de la comunitat educativa hem aconseguit no cedir i continuar oferint al públic projeccions de pel·lícules en versió original a les quals segueix sempre una tertúlia sobre la pel·lícula o sobre allò que ens vinga de gust. Ens agrada molt compartir amb l'alumnat la nostra passió per les grans històries i per accedir a la bellesa a través de la màgia de la projecció. Tots esteu convidats, tots esteu sempre convidats. Als comentaris posteriors no hi ha "profes" i "alumnes" sinó espectadors i veus lliures que diuen la seua, i ens agrada molt que aquell ambient s'assemble molt més als dels amics que no al de les aules i les classes. El dijous jo trobaré a faltar a Ángel, després de tantes projeccions junts, però des de València segur que s'alegra que la cosa haja continuat i continue.

Per a la projecció 208a he volgut recuperar una pel·lícula de Billy Wilder, un dels nostres directors favorits del qual hem projectat una part de la seua filmografia (Con faldas y a lo loco; El crepúsculo de los dioses; Ariane; Testigo de cargo; Perdición; Avanti; Un, dos, tres; En bandeja de plata; Primera plana; El gran carnaval). Ara li arriba el torn a Traidor en el infierno (Stalag 17) (USA, 120min, 1953), una pel·lícula poc coneguda i poc vista per a tractar-se d'un dels directors més reconeguts de la indústria de Hollywood. L'acció de Stalag 17 transcorre en un camp de presoners americans durant la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula planteja algunes nocions importants com és la implicació individual en els assumptes amb la pàtria i el nivell de sacrifici de cadascun dels presos per la resta del grup. Wilder ho fa com un mestre, jugant amb el drama de la situació, però sense renunciar mai a la comèdia o a la ironia a l'hora de tractar de donar una mirada humana a l'esdevenir difícil d'aquells homes tancats molt lluny de les seues cases i famílies.

William Holden va acceptar el paper protagonista, però Wilder sempre el posava contra les cordes (també va passar això a El crepúsculo de los dioses). Era un paper ingrat perquè a l'infern també poden haver traïdors. Però Holden aconseguí l'Oscar al millor actor. La pel·lícula va ser criticada: no era suficientment patriòtica, era políticament incorrecta amb els alemanys. Per dir-ho així, els comportaments humans, tant de presoners com de carcellers, s'assemblaven més a la realitat que no al que s'espera d'una pel·lícula de bons i roïns. Wilder va trencar amb la Paramount perquè aquesta li exigia alguns canvis que afavoriren la projecció de la cinta a Alemanya. Però Wilder feia ja molt tractant el tema de la guerra amb aquest humor. La seua família havia desaparegut a les xemeneies d'Auschwitz encara no feia 10 anys, així que res de canvis, millor continuar la carrera fora de la Paramount.

Vos esperem el dijous, nosaltres fa anys que hem començat amb el plurilingüisme!

DIJOUS, 16 DE MARÇ A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.