dilluns, 29 de febrer del 2016

CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA: "CITIZENFOUR" (191a, 3/03/2016)

Per Ángel Juan


Aquest dijous ens enfrontem a un documental que és una part d'aquestes cròniques de la veritat oculta que donen títol al nostre cicle. Citizenfour (USA, 2014, 114min), està dirigit per Laura Poitras i ha sigut multipremiat. Explica la història -encara no finalitzada- d'Edward Snowden. Com que guanyà l'Oscar al millor documental no vaig a qüestionar catalogar-la com a tal, però com tota gran pel·lícula es resisteix a ser catalogada sol en un gener. També és un thriller, una d'espies i una biografia. És possible tot això dins d'un documental? Sí, perquè no es tracta d'una reconstrucció dels esdeveniments que narra, els fets ocorren en directe, en temps real, mentre es filma. És d'aquesta manera que el documental, sense deixar de ser-ho, es transforma en una filmació d'una realitat amb una capacitat de sorprendre que pot competir amb en el més sofisticat dels guions d'intriga i aventures.



I quina és eixa realitat? Fa poc vaig llegir una reflexió d'un espia retirat. Dia que ara en Facebook, tots nosaltres, de forma voluntària, fem el treball que abans cap servei d'espionatge ni somniava ser capaç de fer. Però clar, com eixe treball ja el tenen fet, es dediquen a altres coses. Imagineu si a tot allò que publiquem als quatre vents ajuntarem tots els correus electrònics, tots els missatges de text, totes les converses telefòniques, tots els WhatsApp, tots els llocs d'internet que visitem... I si això no fóra suficient, les converses privades que tenim prop d'un mòbil, en front de la televisió o l'ordinador, fins i tot quan estan apagats... I a més a més, els nostres desplaçaments, moviments bancaris, llibres que llegim...
I de deveres que és un documental? No és una pel·lícula de ciència ficció? No, per sort per a mi, que no m'agrada molt la ciència ficció, d'aquest gener té poc, jo diria que res.




DIJOUS, 3 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA




dimarts, 16 de febrer del 2016

"TAMBIÉN LA LLUVIA" d'Iciar Bollaín, dins del cicle: CRÒNIQUES DE LA VERITAT OCULTA. (190a, 18/02/2016)

Deixem a David Bowie, que deu ser ara mateix explorant in situ les ones gravitacionals en algun racó perdut d'aquest univers d'estrelles titil·lants i agafem amb força un nou cicle. Cròniques de la Veritat Oculta és el títol d'un dels millors llibres de contes de la literatura catalana, del gran Pere Calders (1912-1994) i serà ocasió per a nosaltres de descobrir alguns assumptes que la realitat de vegades ens amaga i el cinema ens dóna a conéixer, amb el gènere documental i també amb el gènere de ficció. Aquesta primera pel·lícula, También la lluvia (ESP, 2010, 104min)  pertany al terreny de la ficció, i, tanmateix, parla ben clar del paper de les multinacionals quan entren en el negoci dels béns de primera necessitat perquè té com a rerefons la batalla de l'aigua que una comunitat boliviana va lliurar contra l'empresa nordamerica Bechtel.

La pel·lícula està dirigida per Icíar Bollaín, de qui acabem de veure aquest mateix any Te doy mis ojos. Ací trobem uns cineastes espanyols que van a Bolivia a rodar una pel·lícula sobre l'odissea dels primers viatgers castellans a Amèrica i el tracte que donen als indígenes. Bolivia representa aleshores l'illa de Santo Domingo (Quisqueya en la llengua dels indis taínos) i els actuals indígenes bolivians fan el paper dels extingits taínos. L'equip de la pel·lícula s'enfronta a les dificultats de tot rodatge, però tot s'agreuja quan esclata el conflicte de l'aigua derivat de la privatització d'un recurs fonamental per a la població. Una vegada privatitzada l'aigua la companyia augmenta les tarifes en un 300%. Coses del neoliberalisme, Però els afectats no ho veuen tan clar i aleshores tot esclata. La pel·lícula que l'equip de rodatge tracta de fer arribar a bon port es veu afectada per les protestes i aleshores els dos protagonistes -de la nostra pel·lícula- han de preguntar-se què fer.



Cinema dins del cinema, història, antropologia i decisions personals davant dels reptes de la nova política ultraliberal. Tot açò conduït pel guió de Paul Laverty, habitual guionista del director anglès Ken Loach, company sentimental d'Icíar Bollaín i pare dels seus tres fills. Loach i Laverty s'han destacat per ser un referent imprescindible del cinema social més necessari i honest. D'ells hem vist ací Tierra y Libertad y El espíritu del 45.


Fantàstics tots els actors! (Luis Tosar, Gael García Bernal, Karra Elejalde, Juan Carlos Aduviri)




DIJOUS, 18 DE FEBRER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA



dilluns, 1 de febrer del 2016

HOMENATGE I RECORD A DAVID BOWIE: "MERRY CHRISTMAS, MR. LAWRENCE" (189a, 4/02/2016)

Si la setmana passada vèiem (i patíem) amb Cristina F. al temps que gaudíem d'algunes de les cançons més rellevants de David Bowie, aquesta setmana volem retre-li homenatge amb la seua, sens dubte, millor pel·lícula: Feliz Navidad, Mr. Lawrence. (GBR, 1983, 124min), dirigida pel japonès Nagisa Oshima (conegut per El imperio de los sentidos, 1976). Oshima adapta una novel·la (The seed and the sower, de Laurens van der Post).


La pel·lícula resulta bastant particular. Es tracta de la història d'un grup de presoners anglesos en un camp dirigit pels japonesos durant la Segona Guerra Mundial. El camp està dirigit pel capità Yonoi (el músic Ryuichi Sakamoto, autor a més de la banda sonora del film), un amant de l'estricte codi moral japonès que menysprea els presoners anglesos perquè aquests han preferit l'empresonament a la mort ritual per no caure en mans enemigues. La crueltat dels soldats japonesos s'incrementara quan arribe al camp un presoner australià, el ros i inquietant soldat Jack Celliers (David Bowie, altre músic). Yonoi evidencia aleshores la seua homosexualitat reprimida i la seua atracció fatal pel nou presoner, la qual cosa trasbalsa la convivència entre presoners i escarcellers.

Oshima planteja alguns problemes a la seua pel·lícula, com són la influència de la repressió en la forma de gestionar els nostres conflictes. El xoc cultural en un context bèl·lic i violent i la humanitat que subjau a tots aquests problemes enunciats.


Bowie no es comprometia del tot amb el cinema, segons ell mateix explicava, però aquesta interpretació li va valdre els reconeixements generals del món del cinema i va deixar entre els seus mèrits l'haver participat en una pel·lícula que, d'una o altra manera, anava a envellir bé. O això crec.

tràiler en anglès

DIJOUS, 4 DE FEBRER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.