PROJECCIÓ 199: "CIUDAD DE DIOS" (199a, /06/2016)

Cidade de Deus (BRA, 2002, 130min) és una excel·lent pel·lícula del director brasiler Fernando Meirelles que explica la història d'una coneguda favela de la ciutat de Rio de Janeiro des de finals de la dècada dels anys 60 del passat segle fins els començaments dels anys 80. Durant aquests anys el lloc es va convertir en un dels més perillosos del món, amb una constant presència de les armes i de les drogues. Aquesta combinació de violència, misèria i substàncies prohibides van fer que l'immens barri quedara fora del territori de l'estat. De fet així ocorre als llocs on el narcotràfic és l'amo i senyor, com en alguns indrets de Mèxic. Brasil era un gegant amb peus de fang, la dictadura militar iniciada després del colp d'estat contra un govern d'esquerres i sostinguda i propiciada pels EE. UU s'havia iniciat l'any 1964 (va durar fins 1985). Els pobres no eren ben rebuts a dintre de les ciutats i la lluita contra la pobresa va consistir en aïllar-los en ghettos on no hi havia més llei que les armes i els capos mafiosos. En aquella situació els xiquets no tenien més eixida que empunyar les armes i seguir el model de conducta dels seus majors. Reis als 15 anys, morts abans de complir els 20.

Ciudad de Dios ens explica la història -basada en fets esdevinguts- d'alguns d'aquests joves que han de sobreviure a la violència dels iguals i a la dimissió dels poders de l'estat, que fa temps que ha deixar de considerar-los part del contracte social. Així les coses cadascú se les ha de compondre com pot. Buscapé, Ze Pequenho, Cabeleira i altres ens deixen bocabadats amb les seues interpretacions i amb la vida que palpita dins d'ells.

A la darrera projecció aprenguérem qui era i com havia viscut el fotògraf brasiler Sebastiao Salgado. Ara veiem a altre fotògraf, perquè Buscapé vol ser fotògraf, i el veiem davant d'una de les realitats socials que va moure sempre el cor i la vida de Salgado. La desigualtat, la misèria i la necessitat de tenir cura dels humans i els projectes que ens duen endavant. Veiem també un cas fantàstic de salvació per l'art.

I tot açò en un Brasil sotmés a la dictadura militar. Alguns diuen que almenys aquests ciutadans sabien el que hi havia i que això és molt. No està malament com a discurs humanista. A Brasil els poders fàctics acaben de destituir a la presidenta Rousseff. I no ho han fet de qualsevol manera. Quan alguns representants del parlament brasiler votaren en favor de la seua destitució ho feren brindant pels militars del 1964 i oferint a aquell règim aquesta victòria. Per prendre nota hauria de ser. Però açò ens ha passat desapercebut ací al nostre país. No ens hem d'estranyar, és Brasil, no Venezuela.

DIJOUS, 2 DE JUNY, A LES 17.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA