Què passa quan un xic té alguna aspiració afectivo-sexual amb una xica que l'aprecia molt, però sols com amic, i que no l'ha considerat mai ni tan sols com un possible "rotllo"? Fins on som capaços d'humiliar-nos per veure si "cau alguna cosa"? Aquest és l'argument del primer llargmetratge del cineasta espanyol Borja Cobeaga, un jove reconegut pel seu treball a sèries de TV i pel curtmetratge nominat a l'Oscar Éramos pocos. Cobeaga ha comptat amb l'ajut dels responsables del programa d'humor "Muchachada nui", i de fet l'humor de la pel·lícula no està lluny d'aquest humor entre surrealista i tendre del programa de TV. Segons explica el director tots hem fet alguna vegada de "pagafantas", tots hem patit alguna situació en la qual hauríem volgut arribar a més amb algú que no ens ha mirat mai com nosaltres el miràvem a ell o a ella. Convertir-se en pagafantas dona més por, diu Cobeaga, que un psicòpata amb una destral. La situació es viu com un drama des de dins, però des de fora la cosa té una important dosi de comèdia. El pagafantas és normalment un xic comprensiu i bona persona, algú en qui la xica pot confiar, a qui vol explicar-li les seues peripècies i anhels, a qui vol com a confident i de qui mai s'enamorarà. Pagafantas (ESP, 2009, 80 min) és una pel·lícula sense grans pretensions (fer passar una bona estona a l'espectador, que en realitat no és poca cosa) i que, potser per això mateix, funciona perfectament com una comèdia amb el llenguatge propi del gènere. Molt per damunt de la majoria de comèdies americanes insufribles que arriben a les grans pantalles de la mà de les distribuidores i acomapnyades d'un aparell publicitari amb el qual cap cineasta espanyol pot arribar a competir. Un humor fi, distanciat del barroer Torrente, i que, com totes les coses bones, va passar una mica desapercebudament pels cinemes.
El desig del director és que acudisquen a la pel·lícula molts pagafantas amb la xicona pagafantejada.
DIJOUS 27 D'OCTUBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Guerra de Bosnia, dos soldats de bàndols diferents (un serbi i un bosnià) es troben atrapats entre línies en mig del front- La seua situació és difícil, mentre un soldat dels cascos blaus de la ONU intenta ajudar-los contravenint les normes dels seus superiors que només estan allà per protegir els civils. La premsa internacional, àvida de notícies com sempre, monta un autèntic xou d'una anècdota i utilitza la perìpècia personal dels implicats per contar la seua visió interessada de la guerra. En una jornada asolellada i plena de la llum de l'estiu els dos soldats (com el soldadet de la cançó dels Manel) intenten resoldre la seua tragèdia personal.
Danis Tanovic, el director de En tierra de nadie (No Man's Land, 2001, 98 min.), va ser responsable dels arxius audiovisuals de l'exèrcit bosni durant el conflicte. La seua visió és una visió humanista i no està exenta de sentit de l'humor, una sàtira al voltant de l'absurde de la violència extrema on són pocs aquells que queden ben parats, els mitjans de comunicació, per exemple, no dubten en treure rèdits del dolor alié, tal i com denunciava Billy Wilder en aquella genial pel·lícula que ja veierem al cineclub titulada El Gran Carnaval (1951), en la qual s'hi mostrava l'avidesa despietada de la premsa i l'estupidesa dels humans per parts iguals.
No fa encara vint anys Europa assistia sense saber molt bé què fer a aquesta truculenta guerra dins del seu territori. Feia molts anys que el vell continent, ben amarat de sang durant el passat segle XX, no veia la crueltat i barbàrie de la guerra tan de prop. La guerra de Bòsnia va sacsejar els nostres cervells des de la cruesa dels telediaris als començament de la dècada dels anys 90. Els militars espanyols van acudir sota el blau dels cascos de les nacions unides, la guerra es tronava més propera. Passaven coses esfereidores, com aquella massacre a Srebrenica on 8.000 civils bosnis van ser exterminats per l'exèrcit serbi davant la inacció dels cascos blaus holandesos.
En fi. Tanquem amb aquesta pel·lícula el xicotet cicle dedicat a les decisions difícils; no perquè falten pel·lícules amb aquesta temàtica, sinó perquè volem també utilitzar el cinema per riure, i això farem a les properes projeccions. La projecció és a les 19.00, una hora més tard de l'horari habitual, perquè abans la preavaluació de la meua tutoria de 4t d'ESO.
DIJOUS 13 D'OCTUBRE A LES 19.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.