dimarts, 13 de desembre del 2011

PROJECCIÓ 120a. HISTÒRIES AMAGADES: "KATYN" d'Andrzej Wajda

La passada projecció anunciàvem un cicle dedicat al cinema i els gitanos, però alguns problemes materials (responsabilitat meua) impedeixen continuar tal i com volíem. Demane disculpes i us presente la propera projecció. Queda pendent recuperar la pel·lícula que complete el petit cicle dedicat al poble gitano i el cinema.

El cinema ha tingut entre altres funcions la de fer conéixer el gran públic aspectes oblidats o pocs coneguts de la història recent i no tan recent. En aquest cas ens situem a Polònia, al mes de setembre de 1939. Hitler ha invadit el país per l'oest i el malament equipat i preparat exèrcit polonès intenta fer-li front sense cap possibilitat. Anglaterra i França han declarat la guerra a Alemania per aquesta invasió, però de cap manera estan disposats a enviar tropes en ajut de Polònia, saben que tard o d'hora tocarà defensar les pròpies fronteres. La nova Polònia és un país jove, desapareguda a la fi del segle XVIII i de nou en el mapa després de la 1a Guerra Mundial. Ha lluitat contra la Unió Soviètica al començament dels anys 20. Ara mira amb recel al seu veí de l'est, mentre els alemanys obren camí cap a Varsòvia. El 17 de setembre Stalin ordena l'entrada de l'exèrcit roig a Polònia. Pocs dies després el govern polonès està a l'exil i les tropes alemanyes i soviètiques celebren juntes i en harmonia el feliç resultat del pacte Ribbentrop-Mólotov, ministres d'Afers Exteriors de l'Alemanya nazi i de la Unió Soviètica. Com a resultat d'aquesta operació són capturats per part de l'exèrcit rus milers de soldats polonesos que s'han replegat a cap a l'est davant l'espenta dels alemanys. 20.000 oficials i professionals (metges, professors universitaris, professors d'institut, mestres...) són retinguts i conduits a diversos llocs de Rússia i Ucraïna. Només tornaran vius uns pocs centenars. A la primavera de 1940 seran massacrats per ordre directa de Stalin i Beria. Fins ací la història ja és tota una tragèdia, però sobre la tragèdia humana es construí la mentira. Hitler va atacar la Unió Soviètica i va arribar a les portes de Moscú, amb aquella agressió els soviètics van buscar l'aliança dels polonesos, o el que quedava d'ells, aleshores va començar a organitzar-se un exèrcit polonès dins les fronteres de la URSS, però faltaven els oficials, on eren? Els alemanys van descobrir a Katyn, prop de Smolenks, fosses comunes amb milers de cadàvers assassinats d'un tret al clatell. Molts vestien l'uniforme de l'exèrcit polonès. Immediatament van acusar els russos de la massacre, però Stalin va negar la seua responsabilitat i va acusar els alemanys. Nosaltres els vam deixar al bosc i eren vius, ara han mort a mans de la barbàrie nazi, va dir. Els aliats no volien reconéixer el crim del seus "amics", tots junts lluitaven a mort contra Hitler així que calia sacrificar la veritat en nom de la victòria. Els govern polonès a l'exili de Londres intentava que la comunitat internacional reconeguera la culpabilitat soviètica: cap familiar havia rebut cartes dels pressoners després de maig de 1940, quan Katyn encara era territori soviètic, això i les evasives que els russos els donaven havien fet saltar les alarmes.

 Soldats polonesos capturats per l'exèrcit soviètic. Setembre 1939.

Després de la victòria aliada Polònia va caure dintre de la influència soviètica i els russos imposaren la versió oficial. Els 20.000 homes havien sigut assassinats pels nazis. A Polònia no podia parlar-se del tema i fins ahí arribava la història. Però quan l'any 1990 la Unió Soviètica es va enfonsar Gorbachov va permetre la constitució d'una comissió d'investigadors formada per historiadors russos i polonesos. Poc després Boris Ietlsin va anar més enllà amb la desclassificació dels documents que implicaven directament Stalin i Beria (cap dels serveis secrets NKVD) en aquell carnatge. Les investigacions se succeiren a la recerca de la veritat que reintegrara la memòria de les víctimes. En el nostre país a això, a saber la veritat, a recuperar els cóssos soterrats per les carreteres alguns ho anomenen "remenar" velles ferides i prefereixen el silenci, el mateix silenci imposat als polonesos mentre durava el domini soviètic. Com si d'una maledicció es tractara l'any passat, al mes d'abril, el cap del govern polonès Lech Kazynsky i altres 96 persones es dirigia a la ciutat de Smolenks per retre homenatge a les víctimes d'aquella massacre quan l'avió es va estavellar i passatgers i tripulació moriren.

Entre els oficials assassinats a aquella primavera de 1940 hi havia el pare del director Andrzej Wajda, un veterà del cinema polonès que finalment ha aconseguit rodar la història que havia volgut rodar sempre, la història d'aquells soldats i professors, víctimes amagades de la barbàrie violenta del passat segle XX.



Com veieu podem dir que, de moment, hem acabat amb la comèdia.

DIJOUS 15 DE DESEMBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA


trailer de la pel·lícula

Un relat interesasnt i emotiu de les peripècies d'un soldat polonès en URSS és el llibre de Józef Czapski En tierra inhumana, Acantilado, 2008. Czapski (Praga, 1896- Maisons-Laffitte, França, 1993), pintor i escriptor polonès, va ser detingut al seu país, a la ciutat de Lvov (actual Lviv, Ucraïna) i va treballar a l'oficina destinada a trobar els presoners desapareguts a l'antiga URSS.



dissabte, 26 de novembre del 2011

PROJECCIÓ 119a: "GATO NEGRO, GATO BLANCO". DINS DEL CICLE "ELS GITANOS AL CINEMA"

La vida és un miracle (2004) és el títol d'una de les últimes pel·lícules del director serbi Emir Kusturica. Aquesta frase valdria per a sintetitzar la seua desbordant filmografia i també per a definir el fil conductor que recorre les esbojarrades i al·lucinants secuències de Gato negro, Gato blanco (1998, 127min). L'argument és bastant embolicat i ja de per si suposa un contacte amb la inversemblança i el surrealisme. Més o menys podríem resumir-lo així: Matko prepara l'assalt a un tren ple de gasolina, per executar el pla necessita diners; aprofitant que són pare, un patriarca gitano, està a l'hospital, enganya un amic d'aquest fent-li creure que el vell ha mort i així aconseguir un préstec de diners en memòria de l'amic mort. Una vegada aconsegueix els diners contacta amb un soci que l'enganyarà a ell, per resoldre les afrentes entre uns i altres la solució sembla una boda pactada entre els fills, però Zare, el fill de Matko, està enamorat d'una adolescent desbordant de vida i energia i no vol ser manipulat. Per a acabar-ho d'adobar el seu avi ix de l'hospital i irrump en l'escena mentre l'amic va a visitar la seua tomba.

Tota aquesta imaginació narrativa no és res al costat d'allò vertaderament important a la pel·lícula, que no és altra cosa que una posada en escena plena d'enginy, absolutament frenètica i al marge del llenguatge tradicional de la narrativa del cinema. Quan l'espectador necessita una pausa, el director li dona una sobrecàrrega d'alt voltatge musical i visual. Com més difícil resulta eixir endavant més força tenen els personatges per perseverar en el seu ésser, per seguir sent, per voler existir amb tota la seua irreflenable bogeria i gust per la risa i per la vida. Precisament aquest trencament del ritme narratiu fa que la pel·lícula tinga també els seus detractors, espectadors que no se senten còmodes amb el surrealisme o amb el frenesí d'una acció continuada i una trama complexa que a la fi és allò que menys importa. La pel·lícula no perdura pel que conta, sinó per l'ús de la música i els personatges delirants, per l'arriscada posada en escena i per donar veu al col·lectiu d'etnia gitana i el seu palpit vital, present en tots els gitanos europeus, que s'enfronta la major part de les vegades amb la incomprensió de la suposada racionalitat occidental. En aquest sentit no podem oblidar el director italià Federico Fellini, i sobretot la seua reconeguda obra Amarcord, com un referent essencial per a Kusturica a l'hora de tractar els personatges a la pantalla.



Emir Kusturica, director polèmic i també actor (El caso Farrewell, 2011) i músic, ha sigut un dels cineastes més peculiars que ha donat el cinema europeu en les últimes dècades. Gato negro, Gato blanco n'és una bona mostra, però potser Underground (revisió crítica de la història recent de Iugoslàvia), o El tiempo de los gitanos superen encara en contingut poètic aquesta cinta que supera sens dubte en optimisme les pel·lícules anomenades.

Ací teniu el trailer de la peli. Ja sabeu que al cineclub totes les projeccions són en Versió Original Subtitulada.

DIJOUS, 1 DE DESEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dilluns, 7 de novembre del 2011

PROJECCIÓ 118a: "AMANECE, QUE NO ES POCO". DONCS AIXÒ!!

Comèdia absurda de José Luis Cuerda (Albacete 1947). El guió, del propi J. L. Cuerda, adapta un conjunt de treballs per a una sèrie de 13 episodis de televisió. Al rebutjar TVE el projecte, el realitzador l'adapta al cine. El film es roda durant els mesos d'estiu de 1987 en les localitats d'Albacete d'Ayna, Liétor i Molinicos (avui reben visites turístiques que volen recórrer els escenaris del rodatge). Produït per Jaime Borrell, José Miguel Juárez i Antonio Oliver per a Aventures Comercials S.A. I Paradís, es projecta per primera vegada en públic el 17-I-1989 (Albacete).


L'acció dramàtica té lloc en un poble castellà d'interior i muntanya, molt retirat, al llarg de diversos dies de l'estiu d'un any de la segona mitat dels 50. El film s'emmarca en l'Espanya del subdesenvolupament, l'autarquia, el nacional catolicisme, les misses en llatí i d'esquena als assistents, l'analfabetisme, la ignorància i les primeres motos escúter de la casa Vespa (1954). Presenta una tènue línia argumental, que embasta una llarga sèrie de gags, de comicitat surrealista i absurda, que exagera la singularitat dels personatges i situacions, i que construïx un discurs remenat, desgavellat, despietat, irònicament i lúcidament autocrític. Combina surrealisme delirant, explicacions basades en el sentit contrari o invers al directe, en sentits paral·lels al mateix, o bé en crítiques burlesques exposades en forma de falsos desbarats. L'acció gira entorn d'un enginyer (la professió de major prestigi llavors a Espanya), de nom Teodoro (Resines), professor de la Universitat d'Oklahoma, que dedica el seu any sabàtic a recórrer el país en vespa amb sidecar en companyia de son pare, Jimmy (Ciges), que ha enviudat recentment. Arriben al poble per recomanació de l'amic Pepe. La narració es desenvolupa des del seu punt de vista i amb la càrrega de subjectivitat extravagant d'ambdós.

El film suma comèdia absurda, crítica social i surrealisme. Els gags es presenten oberts a la lliure interpretació de l'espectador. Al meu parer, denúncia temes col·lectius i polítics, com l'aïllacionisme del país a través dels seus deliris autàrquics i els temors obsessius amb el que es veuen els visitants de fora, siguen americans, europeus, espanyols o veïns del poble de dalt. Se'ls considera, sense excepcions, com a invasors amb afanys d'ocupació, domini, espionatge i subversió. Satiritza l'aparent fervor religiós i els seus excessos: dirigisme social del rector (Cassen), participació del mateix en el control dels processos electorals, proliferació d'actes religiosos col·lectius i públics, etc. Es burla de les eleccions franquistes municipals, legislatives i els referèndums. Denúncia el seu caràcter de mascarades. Es burla sigil·losament del Cap de l'Estat, o Cabdill, a qui identifica com la suma d'una imitació en miniatura de Napoleó i una basta inversió o imitació del general Eisenhover, encarnació de la victòria de la llibertat contra les dictadures.



En el pla de la crítica social mostra la duresa del treball en el camp (els llauradors van al treball cantant com els set nans de “Blancanieves”). Desvela amb sarcasme l'alt índex de l'alcoholisme rural, la indolència endèmica, la proliferació de l'adulteri, el descuit de la higiene personal (queixes de la prostituta), la força del desig, la violència masclista, la freqüència del bestialisme (amb cabres), els amors ocults de l'alcalde (Alonso) amb Susan (Llorente), la xenofòbia que condemna a la pitjor marginació social (exclusió del baptisme) al fill mulat, Ngé Ndomo (Claxton), d'una veïna del lloc (Lampreave), la negació i desatenció del plaer sexual de la dona, el dol, el culte de les aparences, etc.

M'ha paregut particularment emocionant el patetisme de l'ensenyança, a càrrec del senyor Roberto (Hernández), basada en cants patriòtics que se senten a través de versions orquestrals impossibles, que han evocat en el meu cas el “Cara al sol” (himne de la Falange), “Isabel i Fernando” (himne de les JONS), “Veniu i anem tots” (himne marià), “Perdó, oh Déu meu” (himne penitencial), etc. Els temes d'estudi brillen pel seu bizantinisme, absurda irrellevància (tema de l'examen) i la seua fossilització (abundància d'animals dissecats en l'aula).

Recorda diversos temes d'importància principal en la societat dels 50, com la “bona mort”, la santedat i les seues manifestacions (levitació de Paquito, pare del capellà, pregoner, sagristà i mestre campaner), la justa repressió de les alteracions de l'orde per la Guàrdia Civil a les ordes del cap Gutiérrez (Sazatornil), "el cap sant", etc. Són escenes destacades el diàleg amb la carabassa, la detenció del plagiador de la versió castellana de Faulkner, la interessant lliçó pràctica del bes a càrrec d'una llauradora (Vega), etc. Film de culte, especialment indicat per als que van viure els anys foscos del subdesenrotllament i la repressió. És divertit, hilarant, refrescant i captivadorament intel·ligent.

La banda sonora, de José Nieto, original burlanera, irònica i de traços surrealistes. Com a música afegida adapta temes tradicionals (“València”), música coral antiga , talls festius i cançons d'altres països (Rússia i EUA). La fotografia, de Porfirio Enríquez , és realista, burlanera i colorista. Construïx amb encert composicions surrealistes pures, a les que afig tocs de surrealisme màgic.

Antoni Barceló.



Bibliografia

- María ADELL CARMONA, “Amanece que no es poco”, ‘Español de cine’ (Antxon Salvador, coordinador), pág. 170-171, Blume ed., Barcelona 2009.
- José Antonio LÖPEZ, “Amanece que no es poco”, 32 pág., Notorious ed., Madrid 2009.


Ací un de tant fragments famosos de la pel·lícula

DIMECRES, 9 DE NOVEMBRE, A LES 18.00, A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

PROJECCIÓ 117a: "PAGAFANTAS". DINS DEL CICLE "DIGUES SÍ A LA COMÈDIA"

Què passa quan un xic té alguna aspiració afectivo-sexual amb una xica que l'aprecia molt, però sols com amic, i que no l'ha considerat mai ni tan sols com un possible "rotllo"? Fins on som capaços d'humiliar-nos per veure si "cau alguna cosa"? Aquest és l'argument del primer llargmetratge del cineasta espanyol Borja Cobeaga, un jove reconegut pel seu treball a sèries de TV i pel curtmetratge nominat a l'Oscar Éramos pocos. Cobeaga ha comptat amb l'ajut dels responsables del programa d'humor "Muchachada nui", i de fet l'humor de la pel·lícula no està lluny d'aquest humor entre surrealista i tendre del programa de TV. Segons explica el director tots hem fet alguna vegada de "pagafantas", tots hem patit alguna situació en la qual hauríem volgut arribar a més amb algú que no ens ha mirat mai com nosaltres el miràvem a ell o a ella. Convertir-se en pagafantas dona més por, diu Cobeaga, que un psicòpata amb una destral. La situació es viu com un drama des de dins, però des de fora la cosa té una important dosi de comèdia. El pagafantas és normalment un xic comprensiu i bona persona, algú en qui la xica pot confiar, a qui vol explicar-li les seues peripècies i anhels, a qui vol com a confident i de qui mai s'enamorarà. Pagafantas (ESP, 2009, 80 min) és una pel·lícula sense grans pretensions (fer passar una bona estona a l'espectador, que en realitat no és poca cosa) i que, potser per això mateix, funciona perfectament com una comèdia amb el llenguatge propi del gènere. Molt per damunt de la majoria de comèdies americanes insufribles que arriben a les grans pantalles de la mà de les distribuidores i acomapnyades d'un aparell publicitari amb el qual cap cineasta espanyol pot arribar a competir. Un humor fi, distanciat del barroer Torrente, i que, com totes les coses bones, va passar una mica desapercebudament pels cinemes.


El desig del director és que acudisquen a la pel·lícula molts pagafantas amb la xicona pagafantejada.


DIJOUS 27 D'OCTUBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.


trailer oficial de la pel·lícula


diumenge, 9 d’octubre del 2011

CICLE: DECISIONS DIFÍCILS. PROJECCIÓ 116a: "EN TIERRA DE NADIE" (2001)

Guerra de Bosnia, dos soldats de bàndols diferents (un serbi i un bosnià) es troben atrapats entre línies en mig del front- La seua situació és difícil, mentre un soldat dels cascos blaus de la ONU intenta ajudar-los contravenint les normes dels seus superiors que només estan allà per protegir els civils. La premsa internacional, àvida de notícies com sempre, monta un autèntic xou d'una anècdota i utilitza la perìpècia personal dels implicats per contar la seua visió interessada de la guerra. En una jornada asolellada i plena de la llum de l'estiu els dos soldats (com el soldadet de la cançó dels Manel) intenten resoldre la seua tragèdia personal.

Danis Tanovic, el director de En tierra de nadie (No Man's Land, 2001, 98 min.), va ser responsable dels arxius audiovisuals de l'exèrcit bosni durant el conflicte. La seua visió és una visió humanista i no està exenta de sentit de l'humor, una sàtira al voltant de l'absurde de la violència extrema on són pocs aquells que queden ben parats, els mitjans de comunicació, per exemple, no dubten en treure rèdits del dolor alié, tal i com denunciava Billy Wilder en aquella genial pel·lícula que ja veierem al cineclub titulada El Gran Carnaval (1951), en la qual s'hi mostrava l'avidesa despietada de la premsa i l'estupidesa dels humans per parts iguals.




No fa encara vint anys Europa assistia sense saber molt bé què fer a aquesta truculenta guerra dins del seu territori. Feia molts anys que el vell continent, ben amarat de sang durant el passat segle XX, no veia la crueltat i barbàrie de la guerra tan de prop. La guerra de Bòsnia va sacsejar els nostres cervells des de la cruesa dels telediaris als començament de la dècada dels anys 90. Els militars espanyols van acudir sota el blau dels cascos de les nacions unides, la guerra es tronava més propera. Passaven coses esfereidores, com aquella massacre a Srebrenica on 8.000 civils bosnis van ser exterminats per l'exèrcit serbi davant la inacció dels cascos blaus holandesos.

En fi. Tanquem amb aquesta pel·lícula el xicotet cicle dedicat a les decisions difícils; no perquè falten pel·lícules amb aquesta temàtica, sinó perquè volem també utilitzar el cinema per riure, i això farem a les properes projeccions. La projecció és a les 19.00, una hora més tard de l'horari habitual, perquè abans la preavaluació de la meua tutoria de 4t d'ESO.



DIJOUS 13 D'OCTUBRE A LES 19.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dilluns, 26 de setembre del 2011

PROJECCIÓ ESPECIAL: "LAIA A L'INSTITUT DE LES MERAVELLES" UNA PRODUCCIÓ CUINADA A L'IES PARE ARQUES

Durant el curs 2009/2010 unes quantes vegades vaig ser abordat per Josep Alcover als corredors de l'institut o a la sala de professors. Josep tenia una idea (en tenia moltes, clar, però a mi en contava una particularment), volia rodar un curtmetratge amb els alumnes de l'institut. Volia que fora una feina de tots, que tothom colaborara. El seu petit Ovidi estava per arribar i Josep pensava agafar-se uns mesos de permís per a fer de pare, per això el projecte del curtmetratge li semblava difícil. Qui sap si precisament és la dificultat la que esperona aquest intrépid joglar, el cas és que al començament del curs següent, el 2010/2011, em va mostrar el que havia fet a l'estiu: sobre la base musical de les cançons del grup Arthur Caravan (amb els quals havia ja col·laborat algunes vegades al mateix institut) havia composat una història preciosa que calia muntar com un musical. Vam estar comentant el guió i repassant les lletres i en tornar del seu permís va concentar-se en la feina. Engrescar els xicots i xicotes d'una classe de batxillerat per fer-los fer d'actors ja és una empresa complicada, les vergonyes són difícils de superar quan ets adolescent, però fer-los cantar... això ja és massa. Doncs és això el que ha aconseguit Josep. La història de Laia (excel·lent Berta Íñíguez amb un paper molt complicat) és la d'una alumna d'un institut qualsevol que no està gens contenta amb la marxa de les coses. Mentre cada mestre o cada mestra va imposant la rutina a la seua classe, mentre els professors i professores intenten evitar-se problemes repetint la cançoneta que saben de memòria, mentre els alumnes assisteixen muts a l'espectacle de la repetició, l'angoixa de Laia no deixa de créixer. Com li passa a l'Alicia de Carroll, Laia es veu transportada a una realitat paral·lela, dins del propi institut, i allà comprovarà com les coses sempre poden fer-se d'altra manera, com la necessitat d'imaginar i de jugar mai no ha de ser oblidada.

Després d'un esforç important durant el mes de maig i juny la pel·lícula va anar prenent cos. Els alumnes van aprendre el seu paper, van cantar les cançons d'Arthur Caravan i van treballar de valent. Josep no ha deixat de fer el mateix inclús durant l'estiu, per poder enllestir l'obra que ara va a estrenar-se. A la fi el curt dura 55 minuts, és més bé un migmetratge. Josep ha fet un muntatge efectiu, descartant molts plànols que no li acabaven de resultar correctes, rodant amb una sola càmera, enfrontant-se a les dificultats de rodar en exteriors, ha fet ballar als professors en meitat del pati, ha fet participar a tots en el projecte i ara sols li queda fer-nos gaudir i emocionar-nos una mica, això serà aquest dijous, al Teular.

PROJECCIÓ 115a: "LAIA A L'INSTITUT DE LES MERAVELLES". CENTRE CULTURAL EL TEULAR DE COCENTAINA. DIJOUS 29 DE SETEMBRE A LES 20.00.


La notícia a Canal 9: http://www.rtvv.es/va/cultura_i_oci/institut-cocentaina-converteix-plato-cine_0_563343729.html

dissabte, 17 de setembre del 2011

PRIMERA PROJECCIÓ DEL CURS 2011/2012. "LOS FALSIFICADORES" (114a). DINS DEL CICLE "DECISIONS DIFÍCILS"

Berlín, 1936. Sorowitsch és un jueu amb pocs escrúpols que viu a l'Alemanya nazi de preguerra com a falsificador de documents. La seua passió per la joia i per la pròpia vida el duran a ser detingut i malviure en les pressons, però el seu drama particular comença quan les dificultats de la guerra fan pensars als comandaments alemanys en un pla per a enfonsar l'economia britànica. es tracta d'inundar el mercat amb lliures esterlines falses i així provocar una inflació desbordant que acabe per girar-se en contra dels anglesos. una idea subtil, no tot van a ser bombes, per a la qual cal al millor grup de falsificadors possible. I el millor de tots és Sorowitsch. L'artista jueu és translladat al camp de Sachsenhausen on és posat a prova. Si colabora amb els nazis viura millor i tal vegada puga sobreviure a l'infern que espera als altres jueus, però ajudar als alemanys a guanyar la guerra és vist per molts presoners com una alta traïció. D'alguna manera podem recordar el dilema del jove francès que dubta si oposar-se o no als alemanys. Paga la pena sacrificar la nostra vida com a individus per una causa general, pels nostres ideals o pel nostre poble. Sorowitsch és un individualista i haurà d'enfrontar-se a una decisió complexa i ho farà de la única manera que sap, fregant sempre el perill, la mort i també la ignominia.


Los falsificadores (Die Fälscher, Àustria-Alemanya, 2007, color, 98') està dirigida per Stefan Ruzowitzky autor també del guió, i protagonitzada per un efectiu Karl Markovics. A més està basada en fets reals (la qual cosa no desmereix el film).



DIMECRES, 21 DE SETEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

Propera projecció: En tierra de nadie, de Danis Tanovic.

dimarts, 28 de juny del 2011

KRZYSZTOF KIEŚLOWSKI

Han passat 6 anys de cineclub i en tot aquest temps encara no hem projectat cap pel·lícula d’un dels directors amb què aconseguisc arribar més prompte a l’emoció per la via de la congelació de les imatges. Aquesta entrada d’estiu ve a retre-li un petit tribut a Krzyzstof Kieślowski. Acabe de veure la sisena peça del seu Decàleg, una sèrie de 10 episodis d’uns 55 minuts de durada que va realitzar per a la televisió del seu país (Polònia) a la fi de la dècada dels 80 i que és una reflexió al voltant dels deu manaments del Déu cristià. Tots els episodis són d’una sobrietat i una contenció visual que contrasta amb l’evolució dels sentiments i emocions dels protagonistes d’aquestes històries que semblen de vegades immòbils. La versió extensa d’aquest sisè episodi és No amarás. Avui no tenia previst posar-me una pel·lícula, però 55 minuts són més digeribles de vegades que 120, així que li he dedicat un temps a l’enamorat Tomek, qui espia des del seu edifici gris l’edifici gris on una atractiva veïna no para de rebre visites d’homes que no l’estimen tot i que farà l’amor amb ells sota l’esguard estàtic i malaltís del jove Tomek, l’únic que sembla estimar-la de veritat. El filòsof Slavoj Žižek diu a propòsit d’aquesta pel·lícula que potser només quan estem enamorats d’algú som capaços de fer front a la nostra soledat fonamental. Així Tomek es troba menys a soles que la seua veïna la qual acabarà fent-li mal.

            He vingut a contar tot açò perquè en acabar l’episodi he perdut un temps mirant la filmografia dels actors, desconeguts fora de Polònia. M’he fixat casualment en les dates de naixement dels protagonistes, sense que això em diguera res important més enllà de pensar que el temps haurà passat per a aquestes persones vint anys després d’aquella filmació. He pensat també en la transformació del seu país. No anava a mirar la fitxa del director perquè conec les parts més importants de la seua filmografia, però m’ha vingut la curiositat de saber quan havia nascut exactament Kieślowski, que va morir el 1996 quan només tenia 51 anys. Avui, 27 de juny, haguera complit 70 anys. Havia nascut a una Varsòvia assetjada per la guerra justament el dia d’avui. 









dimarts, 21 de juny del 2011

PROJECCIONS 112a i 113a: ÚLTIMA SESSIÓ DEL CURS 2010/2011.

DIJOUS 23 DE JUNY, A LA VESPRADA (18.00): "LAS AVENTURAS DE PRISCILLA, REINA DEL DESIERTO".

L'any 1994 el director australià Stephan Elliott estrenava una pel·lícula que resultaria a la fi un film de culte dins de la comunitat gay i també dins del món cinèfil. Anthony, Adam i Bernardette, dos gays i una transexual, creuen el desert australià per acudir en un viatge que els ha de dur des de la cosmopolita Sidney fins a la ciutat d'Alice Spring, a l'interior del país per actuar a la sala de festes d'un hotel. Durant el viatge hauran de tastar el que podríem dir és l'Austràlia profunda, un seguit de pobles que els miren encuriosits i que reacciones de les més diverses maneres. El viatge també els farà aprofundir en les seues relacions personals. La pel·lícula, una autèntica road movie, és una lliçó de tolerància i en ella podrem veure com, per damunt de la condició sexual de cadascú, està el sentiment i la condició humana. La música festiva i kitsch del grup suec ABBA ens acompanyarà pel desert australià només uns dies abans de lliurar-nos a l'estiu que ja està ací.



A LES 21.00 (més o menys) SOPAREM AL PATI.

Aquest és el 4t any que acabem les activitats del cineclub amb dos pel·lícules (l'any passat van ser 3, com en les bones maratons) i un sopar. Cadascú és du l'entrepà i la beguda i el que li abelleix i montem una taula que pot ser més o menys gran, segons necessitats, i compartim una poquetanit de cinefília abans d'acomiadar-nos amb una projecció clàssica com als cinemes d'estiu. Així...

A LES 22.00 "AVANTI/¿QUÉ OCURRIÓ ENTRE MI PADRE Y TU MADRE?"



Feia molt temps que no portàvem a la pantalla del cineclub a un dels nostres directors favorits com és Billy Wilder. D'ell hem vist Con faldas y a lo loco, la mítica pel·lícula de Lemmon, Curtis i Marilyn Monroe; El crepúsculo de los dioses, amb la magnífica seqüència inicial del cadàver que parla i la recuperada Gloria Swanson; Ariane, amb la jove Audrey Hepburn enamorant-se del crepuscular i espectacular Gary Cooper; El Gran Carnaval, una de les pel·lícules amb menys èxit del director austriac (o hauríem de dir austro-húngar perquè va nàixer a aquell extingit imperi?) que ens parla de la manipulació de les masses mitjançant el rescat d'un home atrapat en una mina; Perdición, tot un clàssic del cinema negre que veierem en un cicle dedicat a aquest gènere i la trepidant Uno, dos, tres, dins del cicle anomenat "Visions de la RDA". Ara ens acomiadem amb Avanti (USA, 1972, 140 min.). Una divertida comèdia com sempre tractant-se de Wilder amb uns diàlegs afinats (i esmolats) al màxim. El irrepetible i genial Jack Lemmon ha de viatjar a Itàlia per recollir el cadàver del seu pare que ha mort inesperadament en aquell país. En arribar descobreix que el pare tenia una amant, tot i que el gerent de l'hotel (personatge secundari dels que fan grans les pel·lícules) tracta d'amagar-li-ho. Una srta. acudeix també a fer-se càrrec del cadàver de la seua mare. L'animadversió entre els dos es mútua. Els tràmits són lents i estan afectats per la, diguem-li així, desídia mediterrània, aquesta desídia en canvi permet que els cadàvers s'animen i desapareguen.
Billy Wilder cumpliria 105 anys el dia 22 de juny. Va morir l'any 2002, als 95 anys, després d'una vida plena d'aventures, amb l'exili europeu inclòs per l'arribada al poder de Hitler en 1933. El seu cinema és de visió imprescindible.

 Trailer de Las aventuras de Priscilla, reina del desierto.

Trailer d'Avanti

Ja sabeu, al cineclub totes les pel·lícules són en Versió Originals Subtitolada, una forma sensata i agradable d'aprendre altres llengues sense necessitat de les receptes de cap metge forense malficat a Conseller d'Educació.

Per concloure us deixe una recomanació del meu admirat Antonio Gasset que podria valdre per a l'estiu que comença


Salut!
Bon estiu!
Bones pel·lícules!
Tornem a setembre, si Zeus (o Billy Wilder) volen.

dimarts, 31 de maig del 2011

PROJECCIÓ 111a: "SOPA DE GANSO" (Duck Soup)

Amb els acampats a les renomenades "places del 15-M" demanant un canvi real i necessari en la política i els polítics enfrascats en els seus debats interns (quan no en coses pitjors), se m'ha vingut al cap que de vegades estaríem millor governants per un tipus com Groucho Marx. Les decisions d'aquest genial surrealista no queden potser tan lluny d'allò a que els nostres polítics ens acostumen, i si no tornem-nos a mirar Sopa de Ganso. Leo McCarey la va dirigir en 1933 per a la Paramount. Va ser la última pel·lícula dels Marx amb aquesta productora abans de signar per a la MGM. Faltava un any per a la autoimposició a Hollywood del codi de censura Hays i la llibertat en el llenguatge encara es ben visible. Groucho Marx és ací Rufus T. Firefly, un element irreverent i "gamberro" que accedeix al govern de la República de Llibertònia, un país amb un dèficit important al qual li falten els inversors i li sobren els assessors. Hi ha una dona, l'actriu Margaret Dumont, fixa en les pel·lícules dels Marx, que és milionària i a qui els prohoms del país acudeixen per demanar-li l'emprèstit, però la dona, amb un impecable sentit de la democràcia, els exigeix la destitució del president actual i la substitució per un home del qual sembla enamoriscada (cosa del tot ïncreible perquè no hi haurà un home que la farà patir més que el senyor Groucho -o serà per això...). Sense Rufus no hi ha diners, així que Rufus entra en el govern. El primer que demana és una redistribució dels bens (cada cas de suborn -"cohecho"- haurà de donar-li a ell algun benefici). A colp de cançò anirà dissenyant la política de Llibertònia. Però aquesta República surrealista té un país enemic que està disposada a la guerra de forma permanent. La beligerant Sylvania compta amb Harpo i Chico com a espies. Per a acabar d'arrodonir el surrealisme les imatges de Sylvania són en realitat de la ciutat granadenca de Loja (on hi ha un mirador anomenat "Mirador Sylvania").



Després de 110 pel·lícules era necessari donar una oportunitat a un dels clàssics dels Marx, probablement la seua pel·lícula més coneguda junt amb Una noche en la Opera. 70 minuts de divertiment, aquesta vegada en Versió Doblada (excepte les cançons, on es respecta la versió original amb subtítols).



DIMECRES 1 DE JUNY A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA. 


Y TAMBIÉN DOS HUEVOS DUROS!! ...

Una noche en la Ópera


Un día en las carreras

QUE SEAN TRES!!


Una noche en la Ópera

dimarts, 10 de maig del 2011

PROJECCIÓ 110a: "RETORNO AL PASADO" de Jacques Tourneur



Aquesta setmana avancem la pel·lícula que hauríem de projectar la setmana propera en la qual les correccions d'exàmens de 2n de Bat. em tindran del tot ocupat. Com que no ha hagut temps de preparar de forma suficent el suggeriment d'algun dels assistents habituals del cineclub he decidit fer jo mateix la proposta i he pensat en el cinema clàssic i en concret en el cinema negre. La setmana passada veiem tot un clàssic, Sólo ante el peligro, i aquella pel·lícula em motivava per a tornar a revisitar algun clàssic en la pantalla gran i poder gaudir-lo en V.O. i en bona companyia. M'he decidit per Retorno al pasado (Jacques Tourneur, 1947). Protagonitzada per dos dels grans actors de Hollywood com són Robert Mitchum (a qui veiem ací en La noche del cazador) i Kirk Douglas (a qui també hem vist ací en El gran carnaval). La pel·lícula compleix amb els requisits formals del que s'anomena el cinema negre, un gènere que, com el western, ha donat al cinema alguns dels seus millors moments. Tourneur és un director eclèctic que ha dirigit tant pel·lícules de terror (Yo anduve con un zombie, per exemple) com pel·lícules d'aventures o westerns. Retorno al pasado és una pel·lícula complexa, però no difícil de seguir. El personatge principal viu una vida aparentment tranquila en la qual es dedica al treball en una gasolinera, a la pesca i a festejar en la xica amb qui va a casar-se. Tot sembla que va bé fins que el seu passat apareix en escena quan algú li indica que el seu excap vol veure'l. A partir d'ací a Jeff li costarà tornar a ser l'home tranquil de la gasolinera.

Una de les característiques del cinema negre és l'aparició del destí com a fatalitat en les vides turbulentes dels personatges. L'ambigüetat moral deriva en situacions carregades de tensió sexual i de violència. L'aparició de l'arquetip de la femme fatal és paradigmàtic en aquesta cinta de la mà de l'actriu Jane Greer. Els homes cauran arrossegats per aquestes dones que aniquilen els objectes que estimen i així veurem a Robert Mitchum lluitar contra aqueix destí i contra el seu propi desig. La pel·lícula, de 1947,  mostra també a un genial Kirk Douglas que és quasi l'únic actor dels anys 40 que continua viu.



DIJOUS, 12 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA             

dilluns, 2 de maig del 2011

PROJECCIÓ 109: "SOLO ANTE EL PELIGRO" proposta de Manuela Martínez


A la segona dècada del segle XX, a la capital de l'Imperi Austrohungar, Viena, coincidien en l'escola primària dos xiquets que anaven a convertir-se molts anys després en dos dels millors directors de cinema de Hollywood. Un era Bily Wilder, de qui hem projecta unes quantes de les seues pel·lícules excel·lents; l'altre era Fred Zinnemann. Aquesta projecció 109a la dediquem a aquest últim. Solo ante el peligro és sens dubte un títol mític que ha passat a l'imaginari comú de la nostra cultura, inclús aquells que no l'han vista han aplicat alguna vegada l'expressió quan han tingut que fer front a algun repte amb l'única companyia i ajut que el d'un mateix. La història està contada des del punt de vista del western: el sheriff d'un poble de l'oest acaba de contraure matrimoni amb una dolça jove i pel que es veu sembla que vol dedicar-se a la família i deixar aquella arriscada feina, però justament ara li fan saber que un home a qui ell havia tancat feia temps acaba de sortir de la presó i es dirigeix a buscar-lo amb l'afany de la revenja. L'home intenta recaptar ajut però tothom li gira l'esquena per por o per pura desídia, així que ell mateix haurà d'enfrontar-se primer a la qüestió moral que suposa posar-se en risc i posar en risc la seua vida i la felicitat de la seua esposa i en segon lloc, si accepta mantenir la llei dintre del poble, haurà de fer front a la violència d'aquell convicte. Com ja s'hi veu el drama està servit. La pel·lícula ens conta la projecció del personatge amb temps real, atrapant a l'espectador dintre de la tensa espera. Tot un clàssic del cinema i una nova ocasió per a gaudir d'un western (recordem la projecció de Centauros del desierto, de John Ford), i ara, a proposta de Manuela, aquesta immensa pel·lícula amb el gran Gary Cooper (a qui també vam veure en Ariane de B. Wilder)

Ací teniu el trailer original de High Noonhttp://www.youtube.com/watch?v=SkNu4-sSglY

DIMECRES, 4 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA-

dissabte, 16 d’abril del 2011

PROJECCIÓ 108a: "PODEROSA AFRODITA" de Woody Allen. Proposta d'Alejandro Barber.

A l'octubre de l'any 2004 iniciavem aquest cineclub a l'IES Pare Arques amb Delitos y Faltas, una de les més completes pel·lícules del director americà Woody Allen. En aquell moment jo pensava que la pel·lícula podia servir-me per a il·lustrar una de les temàtiques que estava treballant a les meues classes d'Ètica: és millor cometre una injustícia o patir-la? Els meus alumnes havien d'enfrontar-se a aquella qüestió socràtica i escriure'm sobre l'assumpte. Per posar-los en situació els vaig recomanar que veieren la peli de W. Allen. Després de Delitos y Faltas projectàrem Manhattan, Misterioso asesinato en Mnahattan i per últim La Rosa púrpura de El Cairo. D'això fa ja un bon grapat d'anys i Woody Allen no havia tornat al nostre cineclub. Alejandro Barber ha triat una comèdia de la dècada dels 90. Poderosa Afrodita (1995) és una comèdia especial perquè en ella el director neoiorqués introdueix un recurs provinent de la tragèdia clàssica com és el cor, que reflexiona en veu alta sobre les inclinacions i els problemes dels protagonistes ajudant al públic a reconstruir l'acció i convidant-lo a pensar. Allen ens monstra el cor rodant al teatre grec de Taormina (Sicília). L'acció podem resumir-la així: Lenny (el propi Allen) i la seua esposa Amanda (Helena Bonham-Carter, per cert, una actriu que no m'entusiasma en absolut) decideixen adoptar un fill. Lenny quedarà fascinat per la intel·ligència que veu en el petit i això el mou a buscar a la seua mare biològica que resulta ser una prostituta (Mira Sorvino, que va guanyar l'Oscar a la millor actriu de repartiment per aquest paper) bastant frívola i feliç. Lenny començarà aleshores a voler educar tant al fill com a la seua mare biològica.



Altra de les qüestions destacables en el film és la banda sonora, com sempre Allen utilitza temes clàssics del jazz que més estima, ací Cole Porter, Count Bassie o Benny Goodmann. La pel·lícula conté algunes de les claus de les comèdies de Woody Allen, un director prolífic que encara avui produeix un film a l'any, tot i que la qualitat dels últims està per sota dels treballs dels anys 70 i 80. Ací l'humor es torna més agossarat i el llenguatge apareix una mica més atrevit que en pel·lícules anteriors diguem-ne més intel·lectuals. Una bona ocasió per a apropar-se a un dels directors que ja fa temps ha adquirit l'estatus de "clàssic" dins de la nostra cultura.



Ací tenim una de les escenes del cor grec.


DIMARTS 19 D'ABRIL A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA, A LES 18.00.

diumenge, 3 d’abril del 2011

PROJECCIÓ 107a: "CABARET", dins del cicle "S'accepten suggeriments". Proposta d'Àngel Juan.

Berlín, 1931. La cantant Sally Bowles (Liza Minnelli) actua en el cabaret Kit Kat de la capital alemanya amb el desig i l'objectiu de convertir-se en actriu. A la pensió on resideix arriba un jove britànic ben templat (Michael York). Entre els dos apareixerà de seguida una molt bona amistat. Bob Fosse va regenerar el gènere del musical amb aquesta producció de l'any 1972 que va rebre una molt bona acollida per part del públic i de la crítica del moment. 8 Oscar de l'Acadèmia li van ser concedits el mateix any que entrava en competició El Padrino. La pel·lícula conté alguns número musicals del tot clàssics i una banda sonora ben coneguda. L'accíó transcorre en el moment en que el partit nacionalsocialista de Hitler (NSDAP) està aconseguint cada vegada major presència social, tot just abans de l'asalt definitiu al poder en l'any 1933, Els protagonistes viuen les seues aventures vitals en un ambient on comença a notar-se la presència del creixent nacionalisme alemany i de l'ideari del nazisme. La dècada dels 20, increïble des del punt de vista artístic a la ciutat de Berlin, esta tocant la seua fi i el Club Kit Kat ens servirà d'observatori per veure com no tot temps posterior ha de significar precisament un progrés.



Després de 106 pel·lícules ja ens estava bé de donar-li la veu a un músical, un gènere que pot produir algunes reticències a l'espectador no avesat, però que tot bon amant del cinema valora de bon grat perquè la música ajuda a contar històries, perquè la música ajuda a expressar també un estat d'ànim, i perquè la Història del Cinema té unes quantes pel·lícules genials que pertanyen a aquest gènere. A més, cal saber que el professor Josep Alcover està a punt de començar amb els seus alumnes d'Història del Patrimoni Musical Valencià un musical ambientat a l'institut amb la base musical de les magnífiques cançons d'Arthur Caravan i que per a començar a acostumar-nos el cos Cabaret pot ser un molt bon començament.





DIMECRES, 6 D'ABRIL, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

dissabte, 19 de març del 2011

PROJECCIÓ 106a: "RÉQUIEM POR UN SUEÑO", dins del cicle "S'accepten suggeriments". Proposta de Rafa Enguix.

De vegades, en acabar una pel·lícula i el posterior debat a l'aula de projeccions, decidim allargar la conversa en algun bar, aleshores planen per la taula infinitat de títols que hem vist i que voldríem tornar a veure compartint-los amb la resta d'espectadors. En aqueixes converses Rafa Enguix ha nomenat algunes vegades una pel·lícula de Darren Aronofsky que li semblava interessant per al cineclub. Ha arribat ara el moment de veure per fi Réquiem por un sueño. La pel·lícula és americana i va ser estrenada l'any 2000. Aronofsky (Brooklyn, 1969)  havia fet en 1998 l'estranya i arriscada Pi, fe en el caos, una pel·lícula que explorava les connexions de la matemàtica amb la càbala jueva a través de la personalitat desquiciada d'un jove cervellet que volia desxifrar el funcionament dels moviments de la borsa. L'èxit d'aquella pel·lícula amb totes les característiques del cinema independent (60.000$ invertits i 3'2 milions recaudats) li va permetre abordar una cinta més ambiciosa, tot i que encara dins dels marges del cinema independent. Réquiem por un sueño és una aspra i interessant història sobre una família amb problemes d'addicció a determinades substàncies, des de les drogues als productes per a controlar el pes passant per la televisó i els concursos. I sobretot els somnis. Una mare i un fill són els eixos sobre els que gira aquesta història ambientada en els EE.UU. que va deixar fascinat el públic en part per la seua arriscada posada en escena i per l´ús apabullant de la banda sonora. Una experiència incòmoda per a l'espectador, però que no el deixarà indiferent. De vegades la cinta ha sigut comparada amb Transpotting, aquella aterradora pel·lícula sobre el món de les drogues que es desenvolupava a la ciutat de Londres.



Darren Aronofsky és el director de El Cisne Negro, actualment en les pantalles de cinema.
Parlàvem de la banda sonora... ací en teniu una mostra: banda sonora
I el trailer





DIMECRES, 23 DE MARÇ A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dilluns, 7 de març del 2011

PROJECCIÓ 105a: PARÍS, JE T'AIME

A la vista de la paraula "suggeriments" algunes persones s'han animat a suggerir-me coses. Normalment això ha passat sempre des que vam començar amb les projeccions allà pel 2004, però jo, programador cabut, no he fet cas quasi mai. Aquesta setmana havíem de projectar Requiem por un sueño (D. Aronofsky, 2000), a suggeriment de Rafa Enguix, però els problemes d'agenda li impedeixen venir a presentar-la, així que la deixarem per més endavant. Aleshores he decidit fer arbitràriament cas al departament de francès, que sempre insisteix en què posem alguna peli "en francès". Per descomptat que n'hem posades un bon grapat, però potser menys del que podríem donades les característiques del cineclub. Milou en Mayo; Adios, muchachos les dues de Louis Malle; Cuento de verano, d'Eric Rohmer; El odio, de M. Kassowitz; Hoy empieza todo, de B. Tavernier; Crazy, de J.M. Vallée; Los 400 golpes, de F. Truffaut; Léolo, de J. C. Lauzon; La promesa, dels germans Dardenne; La clase, de L. Cantet han sigut les nostres projeccions en llengua francesa. Ara tornem amb una curiosa producció de l'any 2006 que porta com a títol l'explícit Paris, je t'aime, una cinta dirigida per 18 directors de diferents nacionalitats que tenen 5 minuts aproximadament per a contar una història d'amor que succeisca en un dels diferents districtes de la capital francesa. Com tota cinta feta d'històries petites París, je t'aime és de vegades irregular, no és possible que totes les narracions ens agraden per igual com tampoc ho és que queden perfectament cohesionades. No obstant això les imatges de la ciutat, els actors de primer nivell i el bon grapat de directors joves i interessants el converteixen en un film estimable.


Entre els directors i els districtes trobem el següent repertori:  -
- "Montmartre" per Bruno Podalydès
- "Quais de Seine" per Gurinder Chadha
- "Le Marais" per Gus Van Sant
- "Tuileries" per Joel et Ethan Coen
- "Loin du 16e" per Walter Salles et Daniela Thomas
- "Porte de Choisy" per Christopher Doyle
- "Bastille" per Isabel Coixet
- "Place des Victoires" per Nobuhiro Suwa
- "Tour Eiffel" per Sylvain Chomet
- "Parc Monceau" per Alfonso Cuaron
- "Quartier des Enfants Rouges" per Olivier Assayas
- "Place des fêtes" per Oliver Schmitz
- "Pigalle" per Richard LaGravenese
- "Quartier de la Madeleine" per Vincenzo Natali
- "Père-Lachaise" per Wes Craven
- "Faubourg Saint-Denis" per Tom Tykwer
- "Quartier Latin" per Gérard Depardieu i Frédéric Auburtin
- "14e arrondissement" per Alexander Payne

Els actors són molts, entre ells hi ha Natalie Portman, Elijah Wood, Nick Nolte, Juliette Binoche, Willem Dafoe, Bob Hoskins, Gena Rowlands, Ben Gazzara, Gérard Depardieu, Rufus Sewell, Emily Mortimer, Maggie Gyllenhaal, Steve Buscemi, Olga Kurylenko, Catalina Sandino Moreno, Javier Cámara, Leonor Watling.

El districte 11é i 15é també van tenir les seues històries, però finalment no van estar incloses en l'últim muntatge. En fi, una cinta per a gaudir de París, amb petites històries, de vegades còmiques, de vegades dramàtiques, sense un clar fil conductor més enlla de la ciutat i els seus carrers, les seues places i el seu encant indiscutible. Per cert, no totes les històries són "en francès".



DIMECRES, 9 DE MARÇ, 18.00, A L'AULA RAFAEL AZCONA DE IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dissabte, 19 de febrer del 2011

NOU CICLE: S'ACCEPTEN SUGGERIMENTS. PROJECCIÓ 104a: LA NARANJA MECÁNICA

Fa ja més d'una any que l'alumne de 2n de bat. Javi Domínguez, asidu espectador del cineclub des de fa algunes temporades, va començar a suggerir-me que posarem La naranja mecánica (Stanley Kubrick, 1971). Sens dubte es tractava d'un film assumible pel cineclub, on ja havíem projectat Atraco perfecto (Stanley Kubrick, 1956), però La naranja mecánica, em semblava, i encara m'ho sembla, una pel·lícula incòmoda pel seu alt contingut de violència. La insistència de Javi ha anat minant la meua resistència i he acabat per acceptar la seua proposta. Javi ha arribat a deixar damunt la meua taula, a la classe de filosofia, una mandarina (perquè no tenia una taronja en aquell moment) dient-me si captava la metàfora. Després d'un degoteig constant he acabat per cedir (podeu pensar que per no sentir-lo) i aquest dijous veurem la pel·lícula de Kubrick.
La proposta de l'alumne em va donar la idea que podíem preparar un cicle on cadascun dels membres de la família del cineclub (una família oberta i on s'entra i se surt quan a un li ve en gana) preparara una projecció i s'encarregara de tot el que normalment m'encarregue jo. La tria, la petita presentació, el fullet explicatiu que donem en cada sessió, etc. La primera d'aquestes sessions estarà sota el control de Javi Dominguez i espere que alguns dels altres espectadors fidels vulguen també dir la seua. Només cal tenir en compte la trajectòria del cineclub respecte a la seua programació i que la pel·li siga trobable en V.O. tal i com projectem totes les pel·lícules.

Respecte de La naranja mecánica cal dir que es tracta de la pel·lícula més polèmica i violenta del geni del cinema Stanley Kubrick que adapta la novel·la homònima d'Anthony Burgess (1962). L'acció pot resumir-se de la següent manera: Àlex és un jove hiperagressiu amb una passió desorbitada per Beethoven, és a més el cap d'una banda de joves sense cervell que s'hi dediquen a sembrar el pànic entre la població, una vegada traspassen els límits d'allò assumible, Àlex es víctima d'un programa de reeducació on es possen a prova els mecanismes d'aprenentatge del conductisme més salvatge.





La pel·lícula va trasbalsar absolutament els ànims dels espectadors en la seua estrena. Les escenes de violència explícita provocaven rebuig, però la força de les imatges i la capacitat narrativa de Kubrick feien que els espectadors repetiren, malgrat el patiment innegable que suposa la seua visió (jo m'estic preparant...). Amb la pel·lícula en cartell alguns joves van cometre crims gratuïts al Regne Unit, on residia Kubrick, i ell mateix va convèncer a la Warner perquè retirara la cinta de les pantalles on estava tenint un èxit aclaparador. Sols després de la seua mort, en 1999, s'ha pogut tornar a veure a les Illes Britàniques. Les tècniques de l'anomenat "condicionament clàssic" estudiades per Pavlov a començaments del segle XX arribaven ara de forma descarnada a les persones.

Gaudir-la en V.O. resulta ben curiós ja que els personatges utilitzen un argot que resulta una barreja d'anglès comprimit i llengues eslaves. Kubrick era un director del tot obsessiu que vigilava inclús els doblatges a altres llengües perquè la pel·lícula no acabés dient el que ell no volia.


Ací teniu un aperitiu...


DIJOUS 24 DE FEBRER A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA. 

diumenge, 6 de febrer del 2011

PROJECCIÓ 103a, "COMER, BEBER, AMAR" dins del cicle CINEMA I CUINA

Trobe un restaurant a València, un altre a Vilanova i la Geltrú i un altre més a Mollet del Vallès i tots tenen el mateix nom, Comer, Beber, Amar. I això sense buscar, que segur que n'hi ha més. Què passa perquè de sobte uns quants negocis del món de la cuina decidisquen agafar el títol d'una pel·lícula per atreure els clients? Comer, Beber, Amar, és una pel·lícula del director xinès Ang Lee estrenada l'any 1994 (123 min) que ens explica les peripècies d'un cuiner tradicional i la seua relació amb la família, amb les seues tres filles. El títol original és potser més explícit que la traducció: Eat, Drink, Man, Woman... un repàs de les qüestions fonamentals de la vida. Aquesta pel·lícula tracta d'explorar la caiguda d'un món antic que poc a poc va desapareixent i el contrast d'aqueix món amb la modernitat, amb els seus avantatges i inconvenients. El pare obliga les filles a seure a taula on els ofereix els plats tradicionals que serveixen de metàfora del món que voldria llegar-los. Les filles tenen la seua vida pròpia, estimen el pare, però necessiten viure prenent distància dels valors antics que el pare necessita a la vegada transmetre. Un tema recurrent al cinema i a la vida. Més encara en un país com Xina que deixa una tradició mil·lenària de forma vertiginosa, sobretot a les grans ciutats.



   Ang Lee (Taiwan, 1954) és un director xinès, però ha viscut i estudiant als EE. UU. on ha rodat una bona part de la seua filmografia. El banquete de boda, La tormenta de hielo, Tigre y dragón, Brokeback Mountain o Deseo, peligro són algunes de les seues pel·lícules més destacades. En elles aborda el xoc entre la tradició i la modernitat, els conflictes derivats de l'homosexualitat o l'univers de les arts marcials. El seu cinema conjuga amb freqüència l'èxit de crítica i públic, una combinació no sempre reeixida.



DIMECRES, 9 DE FEBRER, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dissabte, 5 de febrer del 2011

CINETONE

Entre les activitats més interessants per a la difusió del cinema podem trobar la iniciativa del col·lectiu El Soterrani d'Onda, El passat 2010 dedicaren un cicle a la revisió d'alguns clàssics de l'Expressionisme Alemany amb la particularitat ben curiosa de musicar-los en directe amb grups de tendències electròniques i psicodèliques. El Golem, El Gabinete del Doctor Caligari, M. el Vampiro de Düsserldorf i Nosferatu passaren per les seues pantalles amb la creació en directe de TMA-1, Alozeau, Grup d'Autoajuda i Jazznoice. L'experiència va ser tot un èxit i aquest 2011 el col·lectiu torna de nou a la càrrega amb altres clàssics del cinema, en aquest cas amb les primeres avantguardes del cinema francès. L'atreviment de barrejar la música electrònica amb les imatges antigues és tot un acte creatiu, demostra que aquells fotogrames van ser concebuts i filmats amb una força tan gran que avui, ja quasi 100 anys després, continuen suggerint-nos històries o desassossec. Qui vau assistir a la nostra projecció n. 100 segur que no heu oblidat el vampir flac assomant les seues mans d'ungles esmolades al celler d'aquell vaixell on tots els mariners han anat desapareixent de forma misteriosa. Són imatges per a sempre. Si tenim en compte la sobreabundància d'imatges amb les quals vivim ens adonarem de la dificultat que una imatge de les que ens arriba sobrevisca. Una ferotge lluita per la supervivència deixa sempre vives aquelles imatges del primer cinema.


Com a promoció del Cinetone 2011 penge ací el vídeo que el col·lectiu m'ha fet arribar i que recull de nou les imatges del famós vampir que va acompanyar-nos just uns dies abans del passat Nadal. Enhorabona i molta sort amb el Cinetone 2011.




CINETONE'11 from fiebre on Vimeo.

dilluns, 24 de gener del 2011

PROJECCIÓ 102a: "DELICIOSA MARTHA" dins del cicle Cinema i Cuina

M'ha resultat curiós trobar dues pel·lícules estimables ambientades al món de la cuina i totes dues a la ciutat d'Hamburg. Fa quinze dies veiem i passàvem una bona estona amb Soul Kitchen (Fatih Akin, 2009), aquesta setmana veurem una altra comèdia, però ara amb to molt més contingut i de vegades dramàtic. Deliciosa Martha (Drei Sterne) és una pel·lícula de l'any 2000 de la realitzadora alemanya Sandra Nettelbeck (Hamburg, 1966), una eclèctica treballadora del cinema que ha dirigit, montat, escrit guions i fins i tot fet d'actriu. La seua pel·lícula gira al voltant d'un personatge femení (Martha), una xef de cuina absolutament disciplinada i amb una idea molt clara del que vol i com ho vol al restaurant on treballa. La seua vida es veu trasbalsada per la mort de la seua germana i per haver de fer-se càrrec de la seua neboda, una xiqueta que no li ho posarà fàcil. En aquest estat de coses el restaurant pateix alguns canvis i la seua estabilitat laboral i personal es veurà amenatzada. Martha ha d'aprendre a sobreviure i això és el que ens explica amablement aquesta cinta que a banda ens desperta la curiositat pel menjar ben preparat i per la creació al món de la cuina. El seu personatge, inflexible quan es tracta del treball, em recordava al del fantàstic cuiner de Soul Kitchen, tot i que les semblances potser s'acaben ahi.


En el repartiment tenim al convincent actor italià Sergio Castellito i a l'actriu alemanya Martina Gedeck, més tard coneguda pel seu paper a l'exitosa pel·lícula La vida de los otros que vam projectar al cineclub dins del cicle Visions de la RDA. (Per cert, recorde que alguns alumnes em preguntaren en aquell moment què era això de "visions de la roda" !!). I sí, aquesta serà la tercera pel·lícula consecutiva de nacionalitat alemanya que projectem.Tornarem a l'anglès, algun dia.

Deliciosa Martha té música de Keith Jarret i va obtenir el premi del públic a la Mostra de Cinema de València de l'any 2001.

Ací teniu el trailer alemany sense subtítols, a la sala tindrem la VOSE clàssica.



DIMECRES 26 DE GENER A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



   

diumenge, 9 de gener del 2011

CICLE CUINA I CINEMA: PROJECCIÓ 101a: 'SOUL KITCHEN'.

Benvolgudes amigues i amics del cineclub, de nou ens trobem amb les projeccions, encetat ja l'any 2011 i superada la pel·lícula número 100. Comencem amb una comèdia dins del cicle "Cuina i Cinema". Soul Kitchen és una pel·lícula alemanya del director d'origen turc Fatih Akin, un dels més sòlids valors de la cinematografia alemanya actual. Akin ha rodat abans de Soul kitchen altres pel·lícules entre les quals destaquen Contra la pared i Al otro lado, ambdues de caràcter fortament dramàtic, amb la immigració com a rerefons d'històries sòrdides contades amb molta solidesa. Soul kitchen sorprèn pel seu to descaradament còmic. Zinos és un jove que intenta obrir-se camí a la ciutat mentre la seua nòvia parteix a Japó per motius laborals. Vol obrir un restaurant, però la marxa de la xica desestabilitzarà la seua relació de parella i Zinos haurà de decidir entre mantenir el negoci viu o recuperar a la xica. Una opció és deixar el negoci en mans del germà, però potser no és la millor opció coneixent els seus antecedents delictius. Amb aquesta trama Akin aconsegueix això que tan poc abunda al cinema actual, com és construir una comèdia pura, que aconsegueix divertir l'espectador perquè els personatges funcionen i les situacions funcionen, i a banda sense deixar de contar històries de gent que lluita per obrir-se camí malgrat les dificultats que siguen.



El guió de la pel·lícula és del mateix director i del simpàtic actor protagonista de la mateixa, en ella té una forta i atractiva presència la música (el mateix Akin, nascut el 1974, és també DJ a banda de director de cinema). En fi, després de la forta experiència de Nosferatu una pel·lícula per a tots els públics que deixa un molt grat sabor de boca i algunes ganes de menjar. En Versió Original en alemany amb subtítols en castellà.

Ací teniu el trailer per si el voleu veure.



DIJOUS 13 DE GENER A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.