Ací penge algunes fotos antigues de la projecció 100a i de les projeccions finals. A la fi, alguns dels programes que fèiem a Ràdio Cocentaina l'any 2006. "Temps de Cinema".
dimecres, 30 de maig del 2018
dissabte, 12 de maig del 2018
LUCES DE NEÓN
Doncs ho han tornat a fer. El passat dissabte 5 de maig. I ja van huit vegades que Roger Garrido ens deixa fixats a la butaca del Centre Cultural el Teular de Cocentaina amb una proposta que de nou executa, cada vegada amb més solidesa, per L'Espardenya Teatre. Un grup esbojarrat de joves i adults d'esperit joveníssim que són capaços d'atrevir-se amb tot, amb un teatre ple de gom a gom i un públic ja avesat, que sap (o creu saber, perquè no sempre s'encerta) el que se li ve damunt.
Jo he fallat a les dues últimes representacions i he estat molt content en poder assistir a aquest nou tour de force de la imaginació i la invitació al pensament que sempre resulta de la provocació i la irreverència quasi al·lucinant i al·lucinada. Una irreverència plena de sarcasme i allunyada del localisme amb una obra perfectament exportable a qualsevol indret. Una irreverència, vull destacar açò, que, en els temps que corren, resulta com l'aire fresc en meitat de la basca i l'anorreament dels bons costums del país pel que fa a l'humor negre i a la crítica social.
La primera escena resulta demolidora i en ella ja s'hi veu la més que destacable execució de tot un actor com és Guillermo Guzmán, a qui no havia vist dalt de l'escenari i davant del qual em trec el barret. Guzmán es posa a l'esquena més de mitja obra vestit de Santa Claus amb un vestit desfet com la pròpia societat que l'aboca a malviure amb l'escriptura de novel·les pornogràfiques. Aquest Santa Claus és el Max Estrella cec de Luces de Bohemia, però la bohèmia s'ha tornat llum de neó, d'un blau que congela el somriure. L'esperpent s'ha tornat, cent anys després, cutrisme, i el vestit malapanyat del Pare Noël és un pedaç i un trassumpte de la seua existència trencada. Santa Claus jau en terra i interpreta un text clarament pornogràfic, és el primer que sentim els espectadors. És pornografia amb botelles de butà i suor de qui treballa. A l'altre costat de l'escenari manté el tipus perfectament una dona musulmana que, amb una dicció i contundència perfectes encarna Elena Francés. La dona, una refugiada d'Alep, maleeix el cec per no saber guanyar-se la vida i parlar de Plató quan la gent el que vol és sexe. Ja resulta potent veure a una dona musulmana parlar amb la contundència sexual que trobem damunt de l'escenari. Però tot anirà a pitjor. L'escena es complicarà i Max Extrella acabarà damunt d'una nina de plàstic intentant desfogar el seu desig. Per acabar-ho d'adobar l'escriptor té un fill esguerrat sobre qui cauen tots els insults i la mala bava del salvatge Santa Claus. A partir d'ací anem a riure, però en la meua opinió la primera escena és tota una declaració d'intencions i ens indica que no estem davant d'una comèdia. Riurem, fins i tot molt, però riurem del sarcasme que significa veure el drama en què s'ha convertit el nostre país. Un segle després de l'obra de Valle-Inclán el panorama resulta perillosament semblant.
Max té frases memorables que conviden a la reflexió, diu que la Constitució del 78 és el millor llibre de ciència-ficció que s'ha escrit al país. El seu amic, Monsieur Chevalier, que a l'obra original de Valle-Inclán és don Latino de Hispalis, és ací un afrancesat al qual li dóna versemblança amb bona traça l'actriu Bea Bravo; Chevalier no dubtarà en trair al mestre quan faça falta. A la recerca d'un dels exemplars de la Constitutció signat per Adolfo Suárez tota la maquinària narrativa es posarà en marxa i veurem com, amb transicions més ràpides i dinàmiques que altres vegades, els dos camarades lletraferits recorreran llibreries de vell (excel·lent Joan Llopis en el paper de Zarrapellejos), prostíbuls (meravellosos el paper i l'execució de Neus Francés -la Faraona de Cádiz- i l'accent rus de Celia Ibáñez), bars regentats per una xinesa autoritària (efectiva interpretació de Lourdes Jiménez) on el cambrer (molt meritori el difícil paper de Vicent Ferri) és l'únic personatge valencià i és obligat a vestir de torero quan tots s'empenyen en dir que ell és catalanista i ell sempre diu que és valencià, una caserna de la Guàrdia Civil on el retrat de Joan Carles I amaga darrere un de Franco, darrere del qual hi ha un de Rivera, però ja deixen clar els guàrdies que no es tracta "del de Ciudadanos" sinó de "Primo".
En fi, bisbes que busquen sexe, un americà (genial Óscar García) que afirma que Espanya és un país modern, però que en el tema religiós és com una tribu centre-africana, uns guàrdies (Arnau Bas manté perfectament el trot del seu cavall de fusta) que maltracten al presoner Estrella tapant les càmeres amb la bandera d'Espanya i que alcen el braç dret com un ressort automàtic en una presó on hi ha titellaires, tuiters, cantants de rap i d'on ix lliure una dona posant-se crema embolicada en altra ensenya espanyola. Tot molt actual, tot molt suggerit, tot terriblement proper... Crec que Roger tracta d'evitar ell mateix el calabós pujant damunt de l'escenari a tants actors que resulte impossible acollir en un a tota la companyia, però atenció, en aquest país tot és possible. Jo recordava mentre veia l'obra aquella pel·lícula de García-Sánchez, La corte del Faraón on la companyia sencera acaba a la comissaria. I així van desfilant fins a 39 personatges interpretats per vin-i-cinc actors (alguns amb diferents personatges ben assolits com els que encarna Pilar Escribá). Tots ells semblen assolir perfectament la càrrega de profunditat de l'obra.
Prop del meu seient una dona gran no podia contenir-se, açò és fortet! Oi, Oi, Oi! açò és molt fort! açò és molt avançat!, deia. I sí, tal vegada és molt avançat, però ja sabeu que el moviment és relatiu i una cosa es considera avançada quan pertany a un lloc on la resta de les coses romanen estancades. El que és pitjor és que això seria una excel·lent notícia, però el brutal endarreriment social, polític i democràtic que estem vivint fa pensar que podria arribar un temps en què una obra com aquesta no poguera ja ser vista. No hauríem de consentir que això fora possible. I, com Luces de Neón, estic parlant molt seriosament.
Enhorabona a Roger Garrido, a l'Espardenya Teatre per aquesta impagable feina. Endavant, que ens fa falta!!
Joan Benesiu
Jo he fallat a les dues últimes representacions i he estat molt content en poder assistir a aquest nou tour de force de la imaginació i la invitació al pensament que sempre resulta de la provocació i la irreverència quasi al·lucinant i al·lucinada. Una irreverència plena de sarcasme i allunyada del localisme amb una obra perfectament exportable a qualsevol indret. Una irreverència, vull destacar açò, que, en els temps que corren, resulta com l'aire fresc en meitat de la basca i l'anorreament dels bons costums del país pel que fa a l'humor negre i a la crítica social.
La primera escena resulta demolidora i en ella ja s'hi veu la més que destacable execució de tot un actor com és Guillermo Guzmán, a qui no havia vist dalt de l'escenari i davant del qual em trec el barret. Guzmán es posa a l'esquena més de mitja obra vestit de Santa Claus amb un vestit desfet com la pròpia societat que l'aboca a malviure amb l'escriptura de novel·les pornogràfiques. Aquest Santa Claus és el Max Estrella cec de Luces de Bohemia, però la bohèmia s'ha tornat llum de neó, d'un blau que congela el somriure. L'esperpent s'ha tornat, cent anys després, cutrisme, i el vestit malapanyat del Pare Noël és un pedaç i un trassumpte de la seua existència trencada. Santa Claus jau en terra i interpreta un text clarament pornogràfic, és el primer que sentim els espectadors. És pornografia amb botelles de butà i suor de qui treballa. A l'altre costat de l'escenari manté el tipus perfectament una dona musulmana que, amb una dicció i contundència perfectes encarna Elena Francés. La dona, una refugiada d'Alep, maleeix el cec per no saber guanyar-se la vida i parlar de Plató quan la gent el que vol és sexe. Ja resulta potent veure a una dona musulmana parlar amb la contundència sexual que trobem damunt de l'escenari. Però tot anirà a pitjor. L'escena es complicarà i Max Extrella acabarà damunt d'una nina de plàstic intentant desfogar el seu desig. Per acabar-ho d'adobar l'escriptor té un fill esguerrat sobre qui cauen tots els insults i la mala bava del salvatge Santa Claus. A partir d'ací anem a riure, però en la meua opinió la primera escena és tota una declaració d'intencions i ens indica que no estem davant d'una comèdia. Riurem, fins i tot molt, però riurem del sarcasme que significa veure el drama en què s'ha convertit el nostre país. Un segle després de l'obra de Valle-Inclán el panorama resulta perillosament semblant.
Max té frases memorables que conviden a la reflexió, diu que la Constitució del 78 és el millor llibre de ciència-ficció que s'ha escrit al país. El seu amic, Monsieur Chevalier, que a l'obra original de Valle-Inclán és don Latino de Hispalis, és ací un afrancesat al qual li dóna versemblança amb bona traça l'actriu Bea Bravo; Chevalier no dubtarà en trair al mestre quan faça falta. A la recerca d'un dels exemplars de la Constitutció signat per Adolfo Suárez tota la maquinària narrativa es posarà en marxa i veurem com, amb transicions més ràpides i dinàmiques que altres vegades, els dos camarades lletraferits recorreran llibreries de vell (excel·lent Joan Llopis en el paper de Zarrapellejos), prostíbuls (meravellosos el paper i l'execució de Neus Francés -la Faraona de Cádiz- i l'accent rus de Celia Ibáñez), bars regentats per una xinesa autoritària (efectiva interpretació de Lourdes Jiménez) on el cambrer (molt meritori el difícil paper de Vicent Ferri) és l'únic personatge valencià i és obligat a vestir de torero quan tots s'empenyen en dir que ell és catalanista i ell sempre diu que és valencià, una caserna de la Guàrdia Civil on el retrat de Joan Carles I amaga darrere un de Franco, darrere del qual hi ha un de Rivera, però ja deixen clar els guàrdies que no es tracta "del de Ciudadanos" sinó de "Primo".
En fi, bisbes que busquen sexe, un americà (genial Óscar García) que afirma que Espanya és un país modern, però que en el tema religiós és com una tribu centre-africana, uns guàrdies (Arnau Bas manté perfectament el trot del seu cavall de fusta) que maltracten al presoner Estrella tapant les càmeres amb la bandera d'Espanya i que alcen el braç dret com un ressort automàtic en una presó on hi ha titellaires, tuiters, cantants de rap i d'on ix lliure una dona posant-se crema embolicada en altra ensenya espanyola. Tot molt actual, tot molt suggerit, tot terriblement proper... Crec que Roger tracta d'evitar ell mateix el calabós pujant damunt de l'escenari a tants actors que resulte impossible acollir en un a tota la companyia, però atenció, en aquest país tot és possible. Jo recordava mentre veia l'obra aquella pel·lícula de García-Sánchez, La corte del Faraón on la companyia sencera acaba a la comissaria. I així van desfilant fins a 39 personatges interpretats per vin-i-cinc actors (alguns amb diferents personatges ben assolits com els que encarna Pilar Escribá). Tots ells semblen assolir perfectament la càrrega de profunditat de l'obra.
Prop del meu seient una dona gran no podia contenir-se, açò és fortet! Oi, Oi, Oi! açò és molt fort! açò és molt avançat!, deia. I sí, tal vegada és molt avançat, però ja sabeu que el moviment és relatiu i una cosa es considera avançada quan pertany a un lloc on la resta de les coses romanen estancades. El que és pitjor és que això seria una excel·lent notícia, però el brutal endarreriment social, polític i democràtic que estem vivint fa pensar que podria arribar un temps en què una obra com aquesta no poguera ja ser vista. No hauríem de consentir que això fora possible. I, com Luces de Neón, estic parlant molt seriosament.
Enhorabona a Roger Garrido, a l'Espardenya Teatre per aquesta impagable feina. Endavant, que ens fa falta!!
Joan Benesiu
Subscriure's a:
Missatges (Atom)