He pensat en la sessió final. He pensat en l'etiqueta de les últimes pel·lícules que he anomenat "imprescindibles". Quan mire la importància que el cinema ha tingut en la meua formació i en la meua forma de mirar el món veig que el tribut que hauria d'atorgar-li no s'esgotaria mai, que les pel·lícules imprescindibles donarien lloc a altres 216 projeccions, i així cada dijous. Ángel Juan va escriure, tot just ara fa un any, el seu comiat de l'institut on havia treballat i donat el millor de si mateix durant els últims vint-i-quatre anys. Com molts, també jo llegia emocionat les seues paraules i no era del tot conscient que ara seria jo qui gargotejara un altre comiat. En el meu cas han estat tretze anys de feina a l'IES Pare Arques que ara vaig a deixar. En aquest temps he mantingut, amb l'ajut inestimable de molts companys i els rostres de descobriment de molts alumnes un cineclub que ha permès que els nostres joves veieren moltes hores de cinema de la millor qualitat i en Versió Original. Amb tantes projeccions continuades a les vesprades dels dijous hem format una família feta d'il·lusionats pel cinema, feta d'emocions compartides i d'hores i més hores sota la llum del projector. Durant algun temps hem mantingut, ara ja fa anys, un programa de cinema a Ràdio Cocentaina ("Temps de cinema") amb una sintonia de Bob Dylan que apareix a la banda sonora de El Gran Lebowski, una altra de les nostres projeccions estimades. Hem trobat una i una altra vegada als exalumnes a les sales dels cinemes Albatros i Babel de València, i també a la Filmoteca. Molts han mantingut la passió pel cinema que han après al seu institut i això ha demostrat que l'institut no és només un lloc per a aprendre continguts curriculars.
He pensat en Dersu Uzala (URSS-JAP, color, 140min). És una pel·lícula immensa i ja l'hem projectada ací, però les filmoteques reposen els clàssics per a oferir-los al nous espectadors i el nostre cineclub ha actuat com una modesta filmoteca. Em fa somriure quan la gent adulta expressa amb sorpresa que el nostre jovent, els nostres alumnes, no han sentit ni parlar de Con faldas y a lo loco, Terciopelo azul o Blade Runner. La deriva de la nostra cultura cap a l'espectacle fàcil i la banalitat ho impregna tot i els camins que fa unes dècades eren estrets i no del tot visibles avui són quasi una quimera i estan per desbrossar de tal manera que són del tot invisibles entre la faramalla d'objectes culturals absolutament inútils que ocupen per complet l'espai vital de les nostres societats. Tot és a l'abast i paradoxalment res no és visible. Aquests dies he llegit una polèmica al voltant dels gustos de la princesa Leonor. La xiqueta ha dit que li ha agradat Dersu Uzala i a les xarxes socials s'han burlat d'ella perquè no poden imaginar a una xiqueta d'onze anys gaudint de la pel·lícula de Kurosawa. També ha dit que llig Stevenson, Tolkien o Dahl, però ara m'interessa el cinema. Quan jo tenia dotze anys ma mare ens va dur al cinema a la meua germana i a mi (ella en tenia 10). Vam anar a veure Fanny y Alexander una peli del director suec Ingmar Bergman que durava 3 hores i quart. No se m'ha oblidat mai, això. La vam entendre de la manera en què un xiquet pot entendre una peli de Bergman, però no he deixat d'anar al cinema des d'aleshores. El cinema ha format part de la meua vida també perquè en el temps en què anava a l'institut podia assistir a la Semana de Cine de Villena, que aleshores oferia la possibilitat de veure cinema en VO. El que fas a l'adolescència va i resulta que és important. He pensat en Dersu Uzala i en una princesa cinèfila com Leonor, perquè nosaltres no som prínceps ni mai ningú parlarà de les pel·lícules que veiem de xiquets o d'adolescent. He pensat també en pel·lícules com aquesta perquè avui és difícil viure al món rural i accedir a determinats productes culturals, que no són altra cosa que materials per al pensament, que aliment per als nostres esperits. Aquells que s'han rist de Leonor han mostrat el riure dels ignorats del qual parlava Plató quan contava com anava aquella tornada a la caverna i la reacció dels que allà continuaven l'existència d'esclaus. Com no s'imaginen ells mateixos fent això amb els seus fills, pensen que cap xiquet podrà fer-ho. Però jo he vist fa molt poquet l'Ovidi, el fill de Josep Alcover, que per a entretenir-se mentre els majors parlàvem a la taula ens demanava amb insistència que "li posàrem almenys un documental" a la TV. Ovidi té cinc anys.
El cineclub ha estat per a mi tot aquest temps una màquina d'evidenciar la diferència i la potència que aquesta diferència té per a irrompre positivament en la vida de tots. Crec que així ho han entés aquells que han compartit amb nosaltres algunes o moltes vesprades dels dijous, va des d'ací tot l'ànim i la força perquè l'empenta continue en el proper curs. Ara, però, torne a llegir les paraules d'Ángel Juan quan parlava, a propòsit de La sal de la tierra, de passions, derrotes doloroses, desídies, incompetències i una única opció. Nosaltres vam intentar-ho tot perquè les coses milloraren i no hem eixit indemnes. Em queden ganes, però, de compartir amb tots vosaltres una última projecció al pati de l'institut. De veure a Peter Sellers perdut i insegur amb el món del cinema com de vegades m'he trobat jo mateix al món literari barcelonès. Molt més segur m'he trobat entre vosaltres, amics meus estimats. Acomiadem-nos, amb un somriure, de l'elefant.
DIJOUS 22 DE JUNY:
DERSU UZALA A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIVISUALS DE L'IES PARE ARQUES
SOPAR DE CABASSET A LES 21.30 AL PATI DE L'INSTITUT
EL GUATEQUE A LES 23.00 AL PATI DE L'INSTITUT
dilluns, 19 de juny del 2017
dijous, 15 de juny del 2017
PROJECCIÓ SORPRESA AL CINECLUB (215a, 15/06/2017)
Sense temps per a pensar els habituals del cineclub han demostrat aquest matí que el cineclub pot tenir llarga vida més enllà de les 217 pel·lícules amb què acabarem aquest curs. Sembla que aquestes setmanes d'avaluacions i estressos finals no han estat suficients per a nosaltres i aquesta vesprada, abans de l'acte de fi de curs de 4t d'ESO projectarem, en horari habitual, una nova pel·lícula. Com que tot ha anat de pressa i sobtadament no sabem quina serà aquesta peli, així que ja veurem... He d'agrair la confiança a tots els que vindreu sense saber què aneu a veure. Aquesta confiança està fonamentada en les 214 projeccions anteriors, però no cal que recorde ara el famós cas del pollastre inductivista (o de Russell) hehehe.
Perquè recordeu la importància del cinema a l'hora d'establir els nostres desitjos dos minuts de Slavoj Žižek...
DIJOUS, 15 DE JUNY, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Perquè recordeu la importància del cinema a l'hora d'establir els nostres desitjos dos minuts de Slavoj Žižek...
DIJOUS, 15 DE JUNY, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
dimarts, 6 de juny del 2017
ELS NOSTRES IMPRESCINDIBLES: "IN THE MOOD FOR LOVE" (214a, 8/06/2017)
El 22 de desembre de l'any 2005 (és diu prompte però ha passat el temps i una part de l'existència) vaig escriure açò al fullet que aleshores (no existia aquest bloc) donàvem als espectadors.
Hong
Kong, 1962. Chow és redactor cap d'un diari local, i es trasllada
amb la seua esposa a un nou habitatge situat en un edifici habitat
principalment per membres de la comunitat de Xangai. Molt prompte
coneix Li-Zhen, una bella i atractiva dona que igual que ell també
va a viure al mateix edifici amb el seu marit. Treballa com a
secretària en una companyia d'explotació, mentre el seu espòs
representa a una societat japonesa, la qual cosa l'obliga a viatjar
amb molta freqüència.
En estar la seua esposa molt de temps fora de casa pel seu treball, Chow passa cada vegada més temps amb la companyia de Li-Zhen. Es troben moltes vegades en les partides de mahjong, anant a comprar el menjar o simplement passejant mentre parlen del seu treball i de les seues vides.
En
una d'aqueixes trobades, per diverses coincidències i suposicions,
descobreixen quelcom important que marcarà les seues relacions.
Aquesta pel·lícula, que va competir en la secció oficial del 53è Festival de Cannes, any 2000, va obtindre una unànime acceptació i un clamorós aplaudiment; a més del Premi a la millor interpretació masculina per a Tony Leung, i Gran Premi Tècnic al Director de Fotografia i al Director Artístic, que va ser el començament d'una pluja de premis.
Aquesta pel·lícula, que va competir en la secció oficial del 53è Festival de Cannes, any 2000, va obtindre una unànime acceptació i un clamorós aplaudiment; a més del Premi a la millor interpretació masculina per a Tony Leung, i Gran Premi Tècnic al Director de Fotografia i al Director Artístic, que va ser el començament d'una pluja de premis.
Amb
aquests entramat narratiu Wong Kar-Wai va deixant caure, com
una pluja fina, una història en què es van ajornant els instants,
mentre la vida passa, amb un ritme suau i amb la cadència de la
música occidental de Nat King Cole o de la música xinesa. Els
colors, l'enquadrament de la càmera, el recurs a la càmera lenta
per a emfatitzar senzillament els moments estètics que els
protagonistes viuen, els vestits de la protagonista, les
conversacions trivials, tot està en marxa perquè l'espectador es
deixe dur per aquesta història d'amor contada des d'una altra
cultura, des d'un altre temps.
In
the mood for love (Xina, 2000, color, 95min) i en general totes les pel·lícules de Wong Kar-Wai compten amb una
excel·lent proposta musical que, de fet, ja s’utilitza en la
publicitat de T.V. així com també amb pàgines web d’una gran
qualitat estètica (www.inthemoodforlove-wkw.com
i altres). També el DVD pot aconseguir-se a bon preu i resulta d’una
qualitat immillorable (inclús amb les receptes de cuina d’allò
que es menja en la pel·lícula i que marca el curs de les estacions,
detall que se’ns escapa als espectadors occidentals).
Cal
també destacar que mentre es rodava aquesta pel·lícula el director
i l’equip tècnic s’embarcaren en un altre projecte que va veure
la llum després però que no sols està rodat al mateix temps sinó
que conta, de manera complexa, que passa abans, durant i després del
temps en que es situa In
the mood for love
amb els protagonistes de la mateixa. Aquest film és 2046,
un
viatge a l’interior de la ficció literària i de l’amor.
El
cine asiàtic sempre va comptar amb grans figures al llarg de la
història. Directors com Kurosawa, Ozu o Mizoguchi arribaven amb les
seues pel·lícules i amb el seu llenguatge a traspassar les
fronteres d'Occident. En els últims anys, en els que no deixa de
parlar-se d'una crisi del cine, diverses de les propostes artístiques
més interessants ens arriben del continent asiàtic. Últimament no
és estrany trobar en les pantalles europees (a les pantalles
nord-americanes inclús arriba amb dificultat el cine europeu) cine
iranià, xinés, vietnamita i per descomptat japonés. Hi ha diversos
directors i diverses pel·lícules que podríem destacar ací. Per
exemple el cine iranià compta amb Abbas Kiarostami (El
sabor de las cerezas, A través de los olivos),
aquest cineasta ha creat ja una escola de seguidors a Iran que són
capaços de trobar diners europeus per a produir unes pel·lícules
xicotetes, amb un ritme aliè a la pressa occidental i plenes
d'enormes gestos humans.
A Xina hi ha directors com Zhang Yang (La dutxa) o el ja veterà Zhang Yimou (Sorgo rojo; La linterna roja; Semilla de crisantemo; Qiu Ju, una mujer china; La joya de Shanghai; Ni uno menos (projectada ací); El camino a casa, Hero o La casa de las dagas voladoras.), a més de Kar-Wai (originari d'Hong Kong) i d'altres que ja treballen en EE.UU. com Ang Lee (Comer, beber, amar; El banquete de boda; La tormenta de hielo). Tots tenen una forma especial de contar les històries que emociona generalment als espectadors europeus cansats de la ximpleria i superficialitat de les històries del cine nord-americà. Al Japó, país amb més mitjans que els països anteriors hi ha un nombre més gran de directors coneguts a occident com Shohei Imamura (La balada de Narayama; Lluvia negra; La anguila; El Doctor Akagi; Agua tibia bajo un puente rojo.) o el molt interessant Takeshi Kitano (Sonatine; Hana-Bi, flors de foc; El verano de Kikujiro; Brother; Dolls), qui protagonitza les seues pel·lícules que estan a mig camí entre la violència extrema i la poesia més delicada en una combinació estranya que difícilment pot trobar-se en una pel·lícula occidental. A Vietnam està Tran Anh Hung, encara amb només tres pel·lícules (El olor de la papaya verde; Cyclo; Pleno verano). Totes aquestes pel·lícules no són fàcils de veure ni de trobar en les pantalles dels nostres cinemes, molt menys en la televisió en obert. Totes elles mereixen l'atenció de l'amant del cine per la seua bellesa i per la seua diferència.
A Xina hi ha directors com Zhang Yang (La dutxa) o el ja veterà Zhang Yimou (Sorgo rojo; La linterna roja; Semilla de crisantemo; Qiu Ju, una mujer china; La joya de Shanghai; Ni uno menos (projectada ací); El camino a casa, Hero o La casa de las dagas voladoras.), a més de Kar-Wai (originari d'Hong Kong) i d'altres que ja treballen en EE.UU. com Ang Lee (Comer, beber, amar; El banquete de boda; La tormenta de hielo). Tots tenen una forma especial de contar les històries que emociona generalment als espectadors europeus cansats de la ximpleria i superficialitat de les històries del cine nord-americà. Al Japó, país amb més mitjans que els països anteriors hi ha un nombre més gran de directors coneguts a occident com Shohei Imamura (La balada de Narayama; Lluvia negra; La anguila; El Doctor Akagi; Agua tibia bajo un puente rojo.) o el molt interessant Takeshi Kitano (Sonatine; Hana-Bi, flors de foc; El verano de Kikujiro; Brother; Dolls), qui protagonitza les seues pel·lícules que estan a mig camí entre la violència extrema i la poesia més delicada en una combinació estranya que difícilment pot trobar-se en una pel·lícula occidental. A Vietnam està Tran Anh Hung, encara amb només tres pel·lícules (El olor de la papaya verde; Cyclo; Pleno verano). Totes aquestes pel·lícules no són fàcils de veure ni de trobar en les pantalles dels nostres cinemes, molt menys en la televisió en obert. Totes elles mereixen l'atenció de l'amant del cine per la seua bellesa i per la seua diferència.
Nascut
en Shanghai (1958) s'estableix amb la seua família a Hong Kong en
1963 i serà allí on rebrà tota la seua formació. Estudia disseny
gràfic, però no arriba a exercir-lo professionalment i en 1980
ingressa en canvi en una cadena de TV local, primer com a ajudant de
producció, després com a ajudant de direcció. Guionista de
nombrosos films de gènere Kar-Wai col·labora amb Patrick Tam i es
forma un nom en la indústria que li permetrà rodar el seu primer
llargmetratge en 1988. Cuando
pasen las lágrimas,
es ven bé per tot Àsia i això li permetrà rodar Dias
Salvajes
amb un repartiment important i rodejar-se dels seus, a partir d'eixe
moment, col·laboradors habituals en la fotografia i en la direcció
artística. Wong Kar-Wai és considerat per alguns sectors de la
crítica especialitzada com un dels directors actuals més
interessants, en canvi un altre sector l’acusa de fer un cinema
purament esteticista i, en certa mesura, buit de significat.
Josep M. Sanchis
Cocentaina, desembre de 2005.
DIJOUS, 8 DE JUNY, A L'AULA D'AUDIOVISULS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
dimarts, 30 de maig del 2017
ELS NOSTRES IMPRESCINDIBLES: "CENTAUROS DEL DESIERTO" (213a, 1/06/2017)
Repetim dijous la nostra projecció 80a, un autèntic clàssic del cinema i també del cinema de gènere com és Centauros del desierto (The Searchers, USA, 1956, color, 119min). John Ford (1894-1973) dirigeix John Wayne en un western total, amb escenes per a la història i un final clarivident del que significa deixar darrere un món que mai més no tornarà a existir. Amb els ingredients de la història de nord-americà, el racisme, l'odi, la derrota, l'oest, i també la força, la perfecció, la poesia. L'argument és en principi bastant simple, un soldat confederat torna a casa després de la derrota enfront de les tropes ianquis en la Guerra de Secessió. Allà troba que la seua neboda ha sigut segrestada per un grup d'indis comanxes. La vida d'Ethan Edwards gira per complet, ara, al costat d'un jove mestís, recorrerà el desert per a recuperar a la neboda, però la visió de l'altre no li deixarà respirar. Potser la neboda ha deixat de ser-ho i habita un lloc impossible. Un no-lloc. Mai no serà índia i mai no podrà tornar a ser blanca. Aquesta aporia de la jove té el seu reflexe en l'aporia a que s'enfronta el mateix protagonista, el sentit de la seua vida està fonamentat en un món d'odi en el qual la justícia l'ha de fer cadascú i sense comptar amb l'estat, és la llei de l'oest que va a deixar de servir després del triomf de la nova legalitat. Els valors antics desapareixen. Aquest tema de la malenconia legal per un món que s'esvaneix el trobem a una altra pel·lícula imprescindible com és El hombre que mató a Liberty Valance, que també hem projectat ací.
D'altra banda també vull destacar el valor del western com a gènere cinematogràfic on succeeixen les històries més directes i on es barreja perfectament l'acció amb la poesia (si el western és bo, com és el cas). El cineclub ha estat tots aquests anys una lluita contra els prejudicis de tota mena que tenen molts espectadors que encara estan introduint-se al llenguatge cinematogràfic. Les pel·lícules antigues, el blanc i negre, el cinema mut, la versió original subtitulada. Tot això que al públic més jove li resulta més costós a priori i que desapareix per complet quan la màgia de la pantalla et fa emocionar-te. Doncs ací tenim una pel·lícula de l'oest de l'any 1956 que ens emocionarà, no tingueu dubte.
tràiler en anglès (sense subtítols)
breu peça de TCM amb propaganda del film i algun spoiler
fragment de l'antic programa de TVE Qué grande es el cine! on alguns hem après moltes coses d'aquest meravellós invent. La resta de les parts es poden trobar a youtube, però s'han de veure sempre després de veure la peli.
DIJOUS, 1 DE JUNY, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
dimarts, 23 de maig del 2017
ELS NOSTRES IMPRESCINDIBLES: "VÉRTIGO" (212a, 25/05/2017)
Continuem aquestes sessions de comiat recuperant clàssics del cineclub que en aquest cas coincideixen també amb clàssics del cinema. El dia 5 de maig de l'any 2007 (projecció 47a), ara fa 10 anys, projectàvem Vértigo (USA, 1958, color, 123min) del director Alfred Hitchcock. Recorde aquella sessió de cineclub perquè aleshores assistien com a espectadores habituals un grup d'alumnes entusiasmades amb el cinema que, a més conduïen un programa de ràdio sobre cinema a Ràdio Cocentaina. La ràdio demanava constància i, per a la la majoria d'aquelles espectadores, el cinema passava a formar part de les seues vides. Recorde que a la sessió va continuar un llarg debat (jo crec que el més llarg en la història del cineclub) que va acabar perquè l'institut havia de tancar les portes. La bellesa i la inquietud suraven a l'ambient d'aquella sala per uns moments hitchcockiana.
Vértigo és una de les pel·lícules més inquietants i més precisa dins de la trajectòria exitosa del genial director anglés (1899-1980). De Hitchcock hem vist Con la muerte en los talones, Extraños en un tren i Psicosis. La història de Vértigo adapta una novel·la menor, canvia l'estructura narrativa de forma provocadora i deixa l'espectador que es cita amb ella per primera vegada bocabadat. Una segona visió de la pel·lícula resulta imprescindible per a gaudir-la del tot. L'ús del color, de llargues seqüències sense diàlegs (Hitchcock reivindicava sempre la preeminència de les imatges), la suggerència permanent de la música de Bernard Herrmann, la sexualitat, l'endimoniada trama i el permanent rerefons de la psicoanàlisi fan del film tota una aposta per un cinema impossible d'encaixar a les pantalles trepidants del cinema comercial actual. Aquest era el cinema comercial dels anys 50, a moltes galàxies de distància dels productes confusos i planers del cinema actual. Veure James Stewart i Kim Novack en pantalla gran i en versió original és una experiència només a l'abast dels llocs on existeix una filmoteca.
Vértigo és una de les pel·lícules més inquietants i més precisa dins de la trajectòria exitosa del genial director anglés (1899-1980). De Hitchcock hem vist Con la muerte en los talones, Extraños en un tren i Psicosis. La història de Vértigo adapta una novel·la menor, canvia l'estructura narrativa de forma provocadora i deixa l'espectador que es cita amb ella per primera vegada bocabadat. Una segona visió de la pel·lícula resulta imprescindible per a gaudir-la del tot. L'ús del color, de llargues seqüències sense diàlegs (Hitchcock reivindicava sempre la preeminència de les imatges), la suggerència permanent de la música de Bernard Herrmann, la sexualitat, l'endimoniada trama i el permanent rerefons de la psicoanàlisi fan del film tota una aposta per un cinema impossible d'encaixar a les pantalles trepidants del cinema comercial actual. Aquest era el cinema comercial dels anys 50, a moltes galàxies de distància dels productes confusos i planers del cinema actual. Veure James Stewart i Kim Novack en pantalla gran i en versió original és una experiència només a l'abast dels llocs on existeix una filmoteca.
tràiler promocional en anglés
Sobre la pel·lícula s'ha escrit molt, però vull destacar un parell de treballs. Un del filòsof Eugenio Trias (1942-2013) que apareix al llibre Lo bello y lo siniestro (Debolsillo, 2016). I altre del filòsof eslové Slavoj Žižek, que està dins del llibre Lacrimae rerum: ensayos sobre cine moderno y ciberespacio (Debate, 2006).
DIJOUS, 25 DE MAIG DE 2017, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
dilluns, 15 de maig del 2017
ELS NOSTRES IMPRESCINDIBLES: "MILOU EN MAYO" (211a 18/05/2017)
Acomiadem la temporada amb una selecció de pel·lícules imprescindibles, algunes projectades fa més de deu anys. Aquesta vegada amb Louis Malle i Milou en mai, que va ser la projecció 37a el 23/11/2006.. L’acció
ens situa al més de maig de l’any 1968, a la Provença francesa, durant els dies on tenen lloc els esdeveniments coneguts com “maig
del 68”. Tota una revolta anti-sistema va tindre lloc en aquest
moment al país veí, sobretot a la seua capital, on milers de
manifestants van mantenir durant setmanes els carrers tallats i tota activitat laboral va ser suspesa. Obrers i estudiants
universitaris prengueren carrers i places i el govern va tindre
seriosos problemes per reconduir la situació. Els protagonistes de
la pel·lícula viuen aquestos dies la mort de l’àvia de la
família, la senyora Vieuzac, que vivia amb el seu fill Émile, a qui
tots anomenen Milou, en un gran mas en meitat del camp. Milou és un
home gran, vividor i sentimental, l’únic que sembla veritablement
lligat a la seua mare i a la masia familiar, però ell no és l’únic
fill, i per tant tampoc l’únic hereu. Amb l’àvia encara per
soterrar comencen els problemes i les disputes familiars. Tot un
espectacle davant la mort. De fet la pel·lícula no deixa de
reflexionar indirectament sobre aquest tràgic tema, però a mesura
que la situació política francesa es torna més complexa i tot el
país queda aturat, la família anirà recuperant un to vital i, amb
la mort sempre present, no deixarà de gaudir de la vida. Milou en Mai (FRA, 1990, 108min) ens permet veure al fantàstic actor Michel Piccoli i escoltar la música preciosista del violí del músic Stephan Grapelli.
A la família es viu una situació fóra d’allò normal i l’escena
que veiem ací dalt i que ens recorda al naturalisme de Renoir,
reflecteix un d’aquestos moments estranys, sembla que
l’alliberament polític arriba també de sobte a les seues vides.
També resulta memorable l’escena on els xiquets juguen i corren
desafiant la gravetat de la mort, amb la seua àvia encara present,
la resposta davant les exageracions que els burgesos prenen com a
vertaderes de la revolució a les aules de La Sorbona o el moment en
què l’arribada dels veïns trenca amb un d’aquells moments
màgics en els que tot sembla possible.
En
aquesta pel·lícula destaquen alguns actors clàssics en el cinema
francès: per exemple Michel Piccoli (Milou) començà a treballar a
l’any 1954 i va aparéixer en alguns films de Luis Buñuel (Belle
de jour, La via lactea,
per cert que el co-guionista d’aquesta pel·lícula també era
habitual col·laborador del genial aragonès). Va treballar també
per a Hitchcock en Topaz
i amb Berlanga (la fallida Paris-Tombuctú).
Miou-Miou porta al cinema des de 1972 i ha treballat amb Michel
Deville (La
lectora),
Claude Berri (Germinal)
i Anne Fontaine (Limpieza
en seco,
molt interessant).
En
quant a Louis Malle, de qui hem vist ací Adiós,
Muchachos, podem
dir que va néixer a 1932 al nord de França al si d’una família
d’industrials. Va estudiar en diferents internats catòlics, entre
ells el que evoca en Adiós,
Muchachos. Als
14 anys comença a rodar amb la càmera de 8mm de son pare. Els
estudis superiors de Ciències Polítiques a la Sorbona el duen
curiosament cap al món del cinema. I el seu primer treball
professional amb la càmera fou substituir un amic seu en el vaixell
de Jacques-Yves Cousteau com ajudant en el documental El
món del silenci,
i d’ací obtingué el seu primer reconeixement.
Als
25 anys rodà Ascensor
para el cadalso, amb
Jeanne Moreau i una excel·lent banda sonora amb el jazz de Miles
Davis (també la nostra pel·lícula conta amb el jazz, en aquest cas
de Stephan Grapelli). Després Los
amantes, també
amb Jeanne Moreau i Zazie
en el metro.
Estem a 1960. La seua visió en els films que continuen el converteix
en un director amb segell propi, els temes incòmodes aparéixen a la
pantalla sense que l’espectador tinga la sensació d’assistir al
moralisme. Així per exemple a El
soplo al corazón o
Lacombe
Lucien, on
descriu la història d’un adolescent francès i la seua deriva cap
al col·laboracionisme amb els alemanys. La polèmica a França el fa
marxar cap als Estats Units on filmarà entre altres La
pequeña, Atlantic City, amb
uns magnífics Burt Lancaster i Susan Sarandon. A la seua tornada a
França li arribarà el reconeixement dels seus compatriotes amb la
ja esmentada Adiós,
Muchachos,
una història molt emotiva ambientada en la 2a Guerra Mundial i en la
que el director recorda la seua pròpia infantesa i la relació que
va establir amb un xiquet jueu que fuig (com molts altres) dels
nazis. Després arribarà Milou
en Mayo, Herida, amb
dos actors de moda en el cinema europeu de principis dels 90: Jeremy
Irons i l’encisadora Juliette Binoche; per últim Vania
en la calle 42,
adaptació de l’obra de Chejov.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)