dimecres, 16 de desembre del 2015

ELS AMORS DIFÍCILS "GILDA" (186a, 17/12/2015)

"Si yo fuera un rancho me llamarían Tierra de Nadie"

Gilda.


Aquest final de trimestre, entre correccions i avaluacions, ens ha fet perdre el pas amb les sessions habituals del cineclub. Dins del cicle dels "amors difícils" dediquem l'última sessió de l'any a una pel·lícula mítica com Gilda (USA, 1946, 108min), de Charles Vidor. Gilda ha passat a l'imaginari col·lectiu per algunes escenes protagonitzades per Rita Hayworth i Glenn Ford, un ball sensual censurat en molts llocs (Espanya per descomptat), una cançó i també alguns trets de violència. La història és la següent, Johnny Farrell és un jugador amb problemes que, en hores baixes, es rescatat per Ballin Mundson, propietari d'un casino i qui el convertirà en la seua mà dreta. Arribat el moment Mundson li encarrega a Johnny que vigile i cuide de Gilda, la seua dona. Com tantes vegades al cinema negre, Gilda suposa per a Jhonny retrobar-se amb un passat oblidat. La tensió entre els tres esclata i Jhonny i Gilda protagonitzaran una espiral de violència i desig. Es tracta d'un melodrama barrejat amb el cinema negre. La imatge de la dona és la de la femme fatal, tan característica del cinema negre i que tantes pel·lícules inoblidables ha donat. Gilda va formar part de l'educació sexual d'algunes generacions amb la seua sensualitat portada tan lluny que Rita Hayworth va acabant confessant que els homes es gitaven amb Gilda i s'alçaven amb ella (i amb el mite evaporat, clar).

Una ocasió magnífica per a gaudir en pantalla gran i versió original d'un gran clàssic. Aprofita l'ocasió i te la perdes!





Ací el tràiler en VOSE

DIJOUS, 17 DE DESEMBRE A LES 17.15 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

(L'hora ha sigut avançada per a possibilitar l'assistència a la interessant i recomanable xarrada "Palestina:crònica d'una neteja ètnica". A la Casa de la Joventut, a les 19.30)

dissabte, 21 de novembre del 2015

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE: "TE DOY MIS OJOS" (185a 25/11/2015)


Per Diana Valor.

El cinema, en ocasions, serveix de denúncia social i aquest és el cas de la pel·lícula de la directora Icíar Bollaín Te doy mis ojos (ESP, 2003, 106min). El passe d’aquesta obra cinematogràfica suposa un incís en les projeccions habituals del Cineclub Pare Arques. El seu visionat, el dia 25 de novembre, Dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones, forma part de les activitats organitzades per l'institut per tal de sensibilitzar l'alumnat contra la violència de gènere. Com sabem, aquest tipus de maltractament ha crescut, durant les últimes dècades, de forma incontrolable. La violència filmada contra la dona reflecteix una actitud real de la societat, un document fefaent de la conducta humana i, al mateix temps, serveix com una denúncia contra múltiples actes que moltes dones han hagut de patir, davant la indolència de la societat i retratant, en molts casos, la indefensió psíquica, física i cultural de qui la pateixen. Te doy mis ojos pot ajudar a conscienciar-nos de la cruel situació que sofreixen les dones respecte als abusos i agressions, els quals no respecten límits geogràfics, races, edats, situacions, cultures ni èpoques.


La pel·lícula conta com una nit, una dona jove, Pilar, ix fugint de sa casa. Porta, amb prou faenes, quatre coses i el seu fill, Juan. Després de nou anys de matrimoni, ha comprés que la violència a què la sotmet el seu marit, Antonio, no canviarà. El maltractador no tarda molt a eixir a la seua recerca, segons ell, la vol més que a ningú en el món, Pilar és el seu sol i, a més, li ha donat els seus ulls. La protagonista s'interna en un embull de silencis i de complicitats, d'obsessions i de culpes. En escapar de casa, desencadena uns esdeveniments que moltes dones, en la seua situació, estan vivint. Pilar va canviant els seus esquemes i reacciona amb terror on abans ho feia amb amor.
La directora Icíar Bollaín prefereix suggerir i no mostrar, només deixa veure una escena en la qual esclata la violència, és la tensió la que domina el film. Te doy mis ojos no solament parla de la víctima, sinó també de l'agressor i, per a açò, Bollaín recrea les sessions de teràpia. També mostra l'entorn de la víctima, amb una mare que consent la situació, una germana que no entén la víctima però que la recolza, i un fill que calla i aprén.

Ací teniu el tràiler de la pel·lícula per si voleu fer un tast. Des de l'IES Pare Arques i des del Cineclub vos animem a vindre i a recolzar una activitat amb la qual volem promoure la reflexió i el debat sobre aquest problema cabdal de la nostra societat que hem d'intentar vèncer entre tots i totes.






DIMECRES, 25 DE NOVEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



dimarts, 3 de novembre del 2015

CICLE: ELS AMORS DIFÍCILS. "LA CHICA DEL PUENTE" de Patrice Leconte (184a, 05/11/2015)

Després de Woody Allen dediquem un petit cicle als amors peculiars o difícils dins de la gran pantalla. Els exemples són molts i molt variats. Projectarem el primer lloc La chica del puente (La fille sur le pont) FRA, 1999, 90min b/n. Un film del director Patrice Leconte, del qual ja projectàrem al cineclub El hombre del tren. Leconte és un cineasta molt conegut a França i també fora del seu país per pel·lícules tan celebrades com El marido de la peluquera.


La chica del puente conta la història d'una jove que està a punt de llançar-se d'un pont i que es reconduïda a la vida per un llançador de ganivets d'un circ. Ja la cosa sembla bastant estranya. I en certa mesura la pel·lícula suposa un homenatge a la sort i la pertinença dels amors difícils. Els actors, el gran Daniel Auteil i la cantant i actriu Vanessa Paradis condueixen aquesta aventura pels territoris de la delicadesa i el director hi contribueix amb un exquisit blanc i negre, la qual cosa augmenta les dosis de poesia. Els dos protagonistes han arribat al límit i d'alguna manera s'agafen l'un a l'altre per a suavitzar la caiguda i, si és possible, remuntar. Ella és una xica inestable que aviat es cansa d'allò que comença. Ell és un solitari que tal vegada vol deixar de ser-ho. Separats estan pitjor que junts, i per això es busquen. De nou una pel·lícula que va passar bastant desapercebuda i que conté innegables trets de bellesa en la derrota.

tràiler en anglès. La pel·lícula, en francès, en VOSE.

DIJOUS, 5 DE NOVEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.





dilluns, 19 d’octubre del 2015

DIMECRES!! "MELINDA Y MELINDA": una comèdia (o no) de Woody Allen. (183a. 21/10/2015)

De temps en temps m'agrada repassar la filmografia de Woody Allen. Aquesta setmana projectarem Melinda y Melinda (USA, 2004, 100min) que és la pel·lícula 33 de la seua extensa carrera com a director de cinema. Allen va nàixer l'any 1935 i està a punt de cumplir 80 anys, tot i això encara ens deixa una pel·lícula cada any. Últimament aquestes pel·lícules són històries menors, que s'obliden ràpid i que no passen de ser pel·lícules mínimanent correctes, però la seua trajectòria en el món del cinema evidencia una tenacitat i constància a l'abast de molts pocs. Melinda y Melinda és una pel·lícula ben curiosa que parteix d'una anècdota trivial, una dona acudeix per error a un sopar al qual no ha estat convidada. Què li passa a partir d'aquell moment? Un grup de persones discuteix sobre aquest McGuffin narratiu que serveix per a que dos escriptors posen en marxa la seua imaginació i inventen dos continuacions de la vida d'aquesta dona, un amb l'element del drama com a motor de l'acció i l'altre amb la comèdia. Així que tenim una dona que s'enfrontarà a les qüestions estimades per Allen, l'amor, la gelosia, el matrimoni, la identitat... i dos elements clàssics en la concepció de la vida dels humans, el drama i la comèdia. Tantes vegades la vida és així, existeix el drama, però el drama mateix pot intercanviar-se per la comèdia segons siga el nostre punt de vista, la nostra percepció o el moment en què ens trobem. Amb aquests ingredients la pel·lícula d'Allen ja parteix d'un argument original. Han passat molts segles i les màscares del teatre grec continuen resultant fonamentals per a explicar a què juguem els humans quan ens enfrontem a aquesta cosa que s'anomena viure.


Allen va preparar el paper protagonista per a Wynona Ryder, però en aquell moment Ryder va tenir un petit problema amb la justícia i Allen va haver-la de substituir per una atractiva i interessant actriu, l'australiana Radha Mitchell.



La pel·lícula, com sempre, en V.O.S.E.



DIMECRES, 21 D'OCTUBRE, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA


diumenge, 4 d’octubre del 2015

"SANGRE FÀCIL". LA PRIMERA PEL·LÍCULA DELS COEN. (182a, 7/10/2015)

Allà per l'any 1984 debutaren en el cinema dos germans americans que temps després ens depararen grans moments de cinema amb títols imprescindibles com Fargo (1996) o The Big Lebowski (1998), totes dues projectades al cineclub fa algunes temporades. Els Coen entraven amb aire renovador al cinema americà. Eren dos germans, Joel i Ethan, Ethan no apareix com a director, però podem afirma que l'obra està pensada i dirigida pels dos. Renovaven d'alguna manera el cinema perquè introduïen elements diferenciadors en explicar petits detalls en principi irrellevants per a la història, però que anaven creant un ambient, una forma de contar, que acabaria calant en l'espectador i augmentar a cada títol els seguidors del clan familiar.

A Sangre fácil (Blood Simple,USA, 1984, 96min) trobem un argument embolicat, com és ja clàssic a les pel·lícules de cinema negre, ací amanit amb lleugeres dosis d'humor també negre. Una dona jove manté una relació amb un dels empleats del seu marit. Aquest, sobrepassat per la gelosia, contracta primer un detectiu i després planeja l'assassinat dels amants. Per descomptat, tot el que apunta al crim perfecte comença a trontollar i les mentides, traïcions i dobles jocs ho envaeixen tot.

Com en el film de la setmana passada trobem una opera prima, una història de traïcions i mentides i alguna dosi d'humor que fan la pel·lícula ben entretenida, encara que després oblidem amb facilitat el seu argument endimoniat.

Excel·lent, com sempre, l'actriu Frances McDormand, esposa de Joel Coen.




Ací una intro a la pel·lícula made in Coen. 


Ací teniu el trailer de Fargo. Si no l'heu vista, no ho deixeu córrer!


DIMECRES 7 D'OCTUBRE, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.




dilluns, 21 de setembre del 2015

PRIMERA PROJECCIÓ DEL CURS 2015/2016. LA COMÈDIA NEGRA: "TUMBA ABIERTA" (181a, 24/09/2015)

Tornem a les classes, tornem al cinema, tornem a trobar-nos sota la llum del projector. Fa deu anys que ho fem, i aquesta és la nostra peli 181a. Tenim per davant el repte d'arribar a la 200a. Aquest any han marxat a estudiar molts dels nostres companys de sala, alumnes que han format part de la família del cineclub des que cursaven 3r d'ESO i que se n'han anat gaudint del cinema i sabent qui eren John Ford i Orson Welles. A alguns ja se'ls ha vist per la Filmoteca de València.


Tornem amb un petit cicle dedicat a la comèdia negra. Que fem comèdia mai està de més, el drama el tenim assegurat a tots els telenotícies i el riure, quan és compartit, genera una energia gens menyspreable. Que la comèdia siga negra és potser un reflexe del món que vivim, al qual li costa horrors arribar en condicions a la comèdia pura i dura.



Tumba abierta (Shallow Grave, GBR, 1994, 91min) és la primera pel·lícula del director Danny Boyle, molt més conegut per pel·lícules excel·lents com Trainspotting o ben meritòries com Slumdog Millionaire. Explica la història d'uns joves que fan un càsting per llogar una de les habitacions de la casa on viuen que ha quedat buida. Al procés de selecció són deliberadament cruels i la crueltat es girarà contra ells quan comencen a passar coses amb Hugo, el xic que supera les proves. Com que la comèdia és negra i el títol no amaga la tomba, diré que hi ha cadàver i embolic. La pel·lícula té l'interés de veure un gran actor, Ewan McGregor, en el seu primer paper protagonista i veure també com se les apanyava Boyle abans de convertir-se en algú després de Trainspotting, que vam veure ací fa un parell de temporades. No conte més. Sols recordar que les pelis són en la seua llengua original, en aquest cas en anglès, i que es passen amb subtítols.


TRAILER EN ANGLÉS

DIJOUS, 24 DE SETEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA



divendres, 12 de juny del 2015

SESSIÓ DE CLOENDA DEL CINECLUB 2014/2015. (179a i 180a)

Benvolguts amics i amigues del cineclub, tornem a acabar un curs i, com és ja habitual, fem també el nostre comiat del cineclub. Aquest any el dia que hem triat serà el dijous 18 de juny. Hem triat un programa doble, ja sabeu, la primera peli la veiem a la vesprada, després sopem al pati de l'institut i més tard, també al pati, sota la llum de les estrelles, la segona projecció.

Per a la vesprada hem pensat en un homenatge al cinema amb una pel·lícula que podia haver-se ja projectat al cineclub. Amb ella volem rendir també homenatge a una generació d'alumnes que han estat fidels seguidors del cineclub des que el van descobrir quan anaven a 3r d'ESO i que aquest anys han acabat 2n de Bat. Aquestos alumnes sabran el divendres les seues notes de les proves d'accés a la Universitat i l'any que ve estaran en algun lloc continuant la seua formació acadèmica i vital. Sabem que serà difícil que vinguen a les nostres projeccions, però sabem també que, allà on visquen, una de les primeres coses que faran serà buscar on estan els llocs on poder continuar gaudint del bon cinema.

Així que en primer lloc Cinema Paradiso (ITA, 1988, 128 min), l'entranyable pel·lícula de Giuseppe Tornatore que explica els canvis socials durant el segle XX a partir de la vida d'un cinema de poble.


SALUT I CINEMA!


BON ESTIU A TOTS I, SI TOT VA BÉ, ENS VEIEM A SETEMBRE!



A la nit continuem mantenint la nostra fe religiosa i projectem En bandeja de plata (USA, 1966, 125min). Una comèdia del genial director Billy Wilder, de qui ja hem projectat una gran part de la seua filmografia. Ara amb la gran parella d'actors Walter Matthau i Jack Lemmon. Una història on els dos actors fan de nou un paper que els ve més que pintat a cadascun d'ells, la picaresca de Matthau i la innocència de Lemmon.


DIJOUS 18 DE JUNY, A LES 18.00 1a PEL·LÍCULA A LA SALA HABITUAL, A LES 21.30 SOPAR AL PATI DE L'IES I A LES 22.45 2a PROJECCIÓ.








dimarts, 12 de maig del 2015

ORSON WELLES FA 100 ANYS "LA DAMA DE SHANGAI" (178a, 14/05/2015)

Dediquem aquesta penúltima sessió del cineclub de nou a la figura d'Orson Welles, que la setmana passada haguera complit 100 anys. Welles va náixer als Estats Units l'any el 6 de maig de 1915 i va morir el 10 d'octubre de 1984. Està soterrat a Ronda, a la finca del torero Antonio Ordoñez.

La dama de Shangai (USA, 1947, b/n, 87 min) és una pel·lícula clàssica de l'anomenat cinema negre, un gènere que va donar al cinema grans films, grans actors i actrius i moments del tot inoblidables durant les dècades dels anys 40 i 50. La dama de Shangai conté molts dels ingredients d'aquesta mena de produccions. Mil i una circumstàncies interfereixen el moment en què l'espectador podrà asseure's a contemplar el film, abans les peripècies quasi acaben amb la paciència d'uns i altres, director, productor, actors... És una mostra que el cinema és un exercici col·lectiu i com a tal està sotmès a esdeveniments de moltes classes.


Veiem un segon l'argument. En aquestes pel·lícules es típic trobar-se amb un argument enrevessat, tant que l'espectador pot en algun moment perdre el fil. Tanmateix per a retrobar-lo no li caldrà més que seguir deixant-se seduir per la pantalla. De vegades els periodistes preguntaven als directors per un o altre detall de la pel·lícula, però la pel·lícula havia sigut retallada a la sala de muntatge i el que l'espectador veia no sempre s'entenia de forma clara. Els directors de vegades no podien respondre totes les preguntes, així és famós el comentari de Howard Hawks després de dirigir l'enigmàtica i violenta El sueño eterno (The big sleep), no encaixen tots els detalls, bé... i què? L'espectador no pot deixar de mirar el film. A La dama de Shangai trobem una dona que busca un mariner per a pilotar un vaixell on anirà el seu marit mig invàlid. A meitat de la navegació per Mèxic el vaixell s'atura per a recollir a un amic del matrimoni. Tots junts muntaran una història de crims i cobrament d'assegurances sense deixar de costat l'element imprescindible d'aquestes històries negres, una bona dosi de traïcions, violència i sexe soterrat (o no tant).



Ací contem amb l'actriu d'origen espanyol Rita Hayworth (Margarita Cansinos), filla d'un ballaor sevillà que havia revolucionat el cinema de Hollywood només l'any anterior amb altre clàssic del cinema negre com Gilda (Charles Vidor), amb Glenn Ford. La història de Rita Hayworth mereix un capítol a banda, però reflecteix molt bé la dificultat amb la qual algunes actrius han arribat a posseir una estrella en el passeig de la fama. Per a La dama de Shangai, va canviar el seu llarg cabell per un pentinat curt i tintat de ros. El seu marit Orson Welles ho va proposar. Orson i Rita estaven camí de separar-se i ho van fer tot just després del rodatge. Un rodatge alterat i ple d'incidències que arribaren fins la sala de muntatge, on el productor va retallar una hora del film original i va canviar la música en diferents escenes, a banda de carregar-se el so directe registrat en les escenes d'exterior. I amb totes aquestes peripècies el film ha passat a la història del cinema de la manera en que sembla que ha passat Orson Welles, és a dir, de forma problemàtica durant la vida i de forma incontestable després. L'escena final és una de les meravelles que el gran director va llegar a la posteritat, així podem preguntar-li al Woody Allen de Misterioso asesinato en Manhattan (1993).

trailer en anglès de The Lady from Shangai




Escena central de Gilda, que havia catapultat a Rita Hayworth al centre de la fama l'any 1946.


DIJOUS, 14 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.





diumenge, 3 de maig del 2015

ORSON WELLES FA 100 ANYS. "EL TERCER HOMBRE" (177a, 7/05/2015)

El dimecres dia 6 de maig un home faria 100 anys. Un home que va capgirar la història del cinema quan només tenia 26 anys. Un home que es bevia el món. El seu nom era Orson Welles. Amb 20 anys dirigia obres als millors teatres i feia d'actor. Als 22 tenia la seua pròpia companyia. Als 24 es va fer famós als EE. UU. en retransmetre per la ràdio una invasió alienígena que, evidentment, no estava produint-se. El realisme fou tal que una bona part de la societat nordamericana entrà en pànic. Hollywood es fixà en aquesta mena de màgic i la RKO li va proporcionar la possibilitat de debutar al cinema. Welles es va treure de la màniga Citizen Kane (1941), una brutal crònica de com se les gastava un gran magnat dels mitjans de comunicació. Aquest home retractat al film va aconseguir que la pel·lícula patira l'ostracisme amb una política agressiva des de tots els mitjans que controlava. Però la pel·lícula va quedar per a sempre com un referent per a la història del cinema.



Welles era capaç de parlar de Shakespeare amb un llenguatge renovat. Plànols seqüència tan llargs com mai s'havien provat, grans angulars que feien que tot estiguera a la pantalla sense necessitat de muntatge per haver d'expressar sentiments o emocions, profunditat de camp gràcies a una fotografia precisa. Tot això posava la història al servei de les formes artístiques. D'ell hem vist al cineclub la fantàstica Sed de mal (1958), dins d'un cicle dedicat al cinema negre. Ara, però, li dedicarem dues pel·lícules en el centenari del seu naixement.

El tercer hombre (1949, U.K., b/n, 104 minuts) és en realitat una pel·lícula del director anglès Carol Reed, però tothom sap que la mà de Welles és omnipresent a la pantalla, no sols perquè ell és l'actor fonamental de la pel·lícula, sinó perquè els plànols i la direcció té el seu inconfusible segell.



Molt breument l'argument: Viena, 1947, una ciutat dividida en sectors després de la derrota alemanya a la II Guerra Mundial. Un escriptor americà de sèrie B arriba a la ciutat per a visitar a un antic amic que li ha promès treball. L'escriptor, però, es troba amb el funeral de l'amic, mort de forma violenta atropellat per un vehicle. Comença aleshores a esbrinar les causes de la seua mort. Sembla que a l'escena del crim hi havia dos homes que tractaven d'ajudar-lo, però alguns testimonis parlen d'un tercer home. La pel·lícula és tot un tour de force del cinema negre. Magnífic no sols Orson Welles, sinó també l'actor Joseph Cotten, a qui podem veure a les ordres d'Alfred Hitchcock en La sombra de una duda.

Un film per a gaudir del que ens ha donat el cinema.

un trailer del film


Ací deixe l'inici del col·loqui posterior a la visió de la pel·lícula del programa de cinema de TVE ¡Qué grande es el cine! (a veure per tant sols després d'haver vist la peli)



DIJOUS, 7 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



dilluns, 13 d’abril del 2015

UNA COMÈDIA DE WOODY ALLEN: "DESMONTANDO A HARRY" (176a, 16/04/2015)

-Tu no tens valors, tota la teua vida és nihilisme, cinisme, sarcasme i orgasme.

- Saps? En França, amb eixe eslogan, m'haurien fet president.

W. Allen.


Benvolguts amics i amigues del cineclub, acabades les vacances de Pasqua ens enfrontem a la recta final d'aquest curs 2014/2015, un període temut per molts, l'hora de la veritat, diríem. Sobretot un període especial per als alumnes de 2n de Batxillerat. Per a agafar forces anem a començar amb una comèdia d'un dels grans directors de l'últim terç del passat segle XX, Woody Allen. Com sabeu, Allen és encara un director en actiu, però no crec que siga possible dir que és un dels grans directors del començament d'aquest segle XXI perquè sembla que és ja un lloc comú dir que les seues pel·lícules no són el que eren. Tal vegada això siga cert, tot i això qualsevol de les seues pel·lícules intranscendents és superior moltes vegades a un film qualsevol de tants i tants films nordamericans que inunden les nostres pantalles. Desmontando a Harry (USA, 1997, 96min) és una de les últimes pel·lícules signades per l'autor al segle XX, just després de Todos dicen I Love You i just abans de Celebrity. En ella trobem, com quasi sempre, un compendi de les obsessions creatives de l'autor, el sexe, la mort, la religió, la relació amb les dones, l'estatus de l'artista davant la creació, etc. Un escriptor de cert èxit ha utilitzat les seues experiències sentimentals i familiars per anar enllestint la seua obra; ara ha de rebre un homenatge en una universitat i no troba qui l'acompanye perquè tots aquells que s'han convertir en personatges seus directament l'odien, especialment les seues exdones. 



Desmontando a Harry és una comèdia àcida, més atrevida del que és habitual amb el sexe i el propi llenguatge i plena de l'enginy d'Allen. Els personatges de les seues creacions alternen a la pantalla de la manera més natural amb el propi autor, que veu com s'acosta el dia de l'homenatge i haurà d'acudir tot sol al campus llunyà, cosa que no li fa cap gràcia perquè evidentment la seua egolatria i el seu pessimisme innegociable no el permeten ser una persona autònoma, per tot això tractarà d'embolicar a tiris i troians en la seua desventura personal. 

Per encarar el que ens queda per davant amb un somriure (que no és el mateix que l'optimisme, clar, però que almenys li dóna certa gràcia a açò de viure).


Trailer en anglès (per si algú vol veure alguna imatge abans de vindre...)

DIJOUS, 16 D'ABRIL, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dilluns, 23 de març del 2015

"MÁS ALLÁ DE LA ALAMBRADA: LA MEMORIA DEL HORROR". (175a, 25/03/2015)

No falta més que una setmana perquè iniciem el nostre viatge d'estudis que ens durà pels territoris del centre de Europa. Després de passar per Múnich i Salzburg i abans d'arribar a Praga farem una aturada, que segur que serà ben intensa, al camp de concentració de Mathausen-Gusen, a Austria.

Al camp de Mathausen-Gusen van ser assassinats milers de presoners republicans espanyols. Visitant el camp recordarem la seua memòria i la memòria de tantes i tantes víctimes d'aquell brutal conflicte bèl·lic que fou la 2a Guerra Mundial. Els republicans espanyols havien plantat cara al règim feixista de Hitler lluitant amb el bàndol dels aliats, moltes vegades integrats en l'exèrcit francès que va ser derrotat l'any 1940. Els presoners eren incomptables, però no tots tenien el mateix estatus. No era el mateix ser jueu que ser espanyol. Tampoc era el mateix ser espanyol que ser francés. Així anaven les coses.



Más allá de la alambrada: memoria del horror. (ESP, 2005, 83 min) és una pel·lícula documental dirigida pel valencià Pau Vergara en l qual se'ns narren les desventures d'aquells pobres soldats a través de les veus d'alguns dels supervivients, entre ells l'alcoià Paco Aura, qui va visitar el nostre institut l'any 2008.

La visió del documental és un exercici de preparació per a poder visitar el lloc amb més coneixements i ser així conscients d'on posem els nostres peus.



DIMECRES!! 25 DE MARÇ, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.


dimarts, 24 de febrer del 2015

CINEMA I LITERATURA: "MATAR A UN RUISEÑOR" (174a, 26/02/2015)

Benvolguts amics i amigues del cineclub, la setmana passada vam tenir un problema tècnic i no vam poder projectar la pel·lícula que estava programada. Vam substituir-la per El cartero (y Pablo Neruda). Una pel·lícula italiana dirigida per Michael Radford, amb Massimo Troisi i Philippe Noiret, adaptació de la novel·la homònima de Antonio Skarmeta.





Però no volíem deixar passar l'ocasió de veure Matar a un ruiseñor, així que us remetem a l'entrada passada i us recordem que la projecció serà


DIJOUS, 26 DE FEBRER A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.



dilluns, 9 de febrer del 2015

CINEMA I LITERATURA: "MATAR A UN RUISEÑOR" (173a, 12/02/2015)

La setmana passada veiem l'excel·lent film Capote i, en acabar la projecció, vam proposar veure una pel·lícula molt coneguda que se citava expl·lícitament durant la pel·lícula que acabàvem de veure. Es tractava de Matar a un ruiseñor (To Kill a Mockingbird, USA, b/n, 129 min), Una adaptació de la novel·la homònima de Harper Lee, amiga personal de Truman Capote. Matar a un ruiseñor va ser dirigida per Robert Mulligan, un director procedent de la TV. La història està basada en una vivència personal de l'escriptora, ambientada en els anys posteriors a la gran depressió (un període de crisi, doncs). Un advocat vidu es converteix en exemple per als seus dos fills en acceptar la defensa d'un home negre que ha estat acusat de la violació i assassinat d'una jove blanca. Si coneixem com han estat les qüestions relacionades amb el poder de l'estat i el racisme als EE. UU. podem imaginar-nos la dificultat de l'empresa (i no cal remuntar-se a la dècada dels anys 30, només cal veure què ha passat durant aquest any als <<encontres>> entre la policia i alguns joves negres per saber com costa fer-li front al racisme)




Atticus Finch és un personatge per a la història del cinema. Es tracta de l'heroi d'una peça, un model d'integritat que anirà endavant malgrat tots els problemes que puguen sorgir-li. Els seus fills veuran en ell un model de conducta impecable i així els valors podran transmetre's intactes a la generació següent. Fins i tot per veure de trobar a l'actor principal el productor (Alan Pakula) ho va tenir ben difícil. El paper se li va proposar al fantàstic James Stewart, però Stewart, conegut pels seus ideals conservadors, va rebutjar l'oferta per tractar-se d'un paper massa lliberal que podia alçar sospites en la societat americana. Gregory Peck (encara inèdit al cineclub) va acceptar el paper en llegir-se d'una sentada l'obra de Lee. La seua interpretació va marcar una fita en la seua carrera com a actor.




Aquesta setmana ens hem assabentat que l'anciana Harper Lee, que no havia publicat més que aquella exitosa novel·la, va a publicar ara un text escrit prèviament al d'aquella història i que d'alguna forma és la matriu d'on va aparéixer la seua novel·la. Ella ha contat que els xiquets del llibre estan inspirats en els estius que ella i el seu amic Truman Capote van passar a l'estat d'Alabama, al sud dels USA.


DIJOUS, 12 DE FEBRER DE 2015 A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.







dimarts, 27 de gener del 2015

CINEMA I LITERATURA: "CAPOTE" (172a, 29/01/2015)

Vam anar altra vegada a la sala i vam mirar pel voltant. Totes les altres portes eren tancades. En vam obrir una i era la de la cambra de bany. S'hi veia alguna cosa rara; era estrany que hi hagués una cadira, una cadira com de menjador, que vés a saber què hi feia, dintre la cambra de bany.
Truman Capote. A sang freda.



Seguim amb projeccions del cicle que dediquem a les relacions entre el cinema i la literatura. Aquesta vegada ho fem amb una pel·lícula que analitza la figura d'un dels escriptors americans més importants de la segona meitat del segle XX, Truman Capote (1924-1984), autor de novel·les com Esmorzar al Tiffany's; Pregàries ateses; Música per a camaleons o aquella que ens explica aquesta pel·lícula, A sang freda. Capote va ser un escriptor intens que va mantenir bones relacions amb el cinema. Al cineclub vam projectar Desayuno con diamantes, de Blake Edwards, basada en la seua novel·la Breaksfast at Tiffany's, també novel·la A sang freda va tenir la seua adaptació en la pel·lícula homònima de Richard Brooks (1967). Capote (USA, 2005, 121min) del director Bennett Miller, està a la seua vegada basada en la novel·la de Gerald Clarke.



Coberta de la novel·la (Proa) i cartell de la pel·lícula de Richard Brooks.


La pel·lícula ens explica com l'escriptor va dedicar uns anys de la seua vida a l'escriptura de A sang freda, una novel·la que experimentava amb un gènere novel·lístic que Capote va batejar amb el nom de novel·la de no-ficció. Es tractava doncs de contar uns fets reals (i horribles) a barrejant la tècnica de la narrativa i la crònica periodística. L'èxit va ser brutal (així com eren brutals els fets reals que inspiraven la història). Dos assassins havien matat una família sencera a Kansas. Estaven a la presó a l'espera d'un judici i Capote va decidir contar això en una novel·la. S'hi va implicar tant que l'obra el deixà del tot marcat. Va ser la seua obra mestra, però també va suposar que mai poguera superar-la, amb les conseqüències que això suposaria per a ell.



Bennett Miller narra l'acció amb sobrietat i sense concessions al sentimentalisme i per al paper de Truman Capote conta amb un actor en estat de gràcia en aquell moment i que sembla fet a la perfecció per al paper. Es tractava de l'excel·lent i malograt Philip Seymour Hoffman (1967-2014), tot just el dia dos de febrer farà un any de la seua desaparició. Val aquesta projecció també com a homenatge a la seua figura i al seu treball.




















DIJOUS, 29 DE GENER DE 2015, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

dilluns, 12 de gener del 2015

CICLE: CINEMA I LITERATURA. "LOS SANTOS INOCENTES" (171a, 15/01/2015)

Ae, semejante puerco, ¿no ves que estás criando miseria y se la pegas a lacriatura?

 Los Santos Inocentes. M. Delibes.


per Rafa Enguix


Ja fa temps que quan parlàvem sobre pel·lícules per al cineclub, Los santos inocentes apareixia sempre, i per unes coses o altres es deixava per a més endavant. El que estava clar és que era una pel·lícula que es projectaria segur en un cicle al voltant de la literatura i el cinema.
Miguel Delibes publica la seua novel·la Los santos inocentes en 1981, i només tres anys després, en 1984, es produeix la pel·lícula, dirigida per Mario Camus. Es tracta d’un retrat esgarrat de la societat rural de l’Espanya del ple franquisme, concretament dels anys 60, durant els quals encara perviuen en molts llocs formes de vida caciquils, que molt bé podríem tractar de feudals, principalment en l’Espanya “profunda”, on els propietaris de les grans finques encara tenien amplis drets (o se’ls atorgaven) sobre les propietats i les persones que allí vivien i treballaven, moltes vegades totalment arbitraris i segons el caprici del moment.



La pel·lícula ens conta la vida quotidiana d’una família de servents en un “cortijo” d’Extremadura a mitjans dels anys 60 del segle XX. Els treballadors es veuen sotmesos als capricis dels terratinents i del caporal, els quals els porten d’un lloc a un altre i disposen dels seus destins i les seues vides conforme els vinga en gana en cada moment.
De tots els personatges sobresurten Paco el Bajo (Alfredo Landa) i Azarías (Francisco Rabal), tant per la força dels seus personatges com per la magistral interpretació que fan tant l’un com l’altre, premiada amb el premi a la millor interpretació ex aequo per als dos en el Festival de Cannes. Per a Alfredo Landa va suposar a més la consagració definitiva com a un gran actor que fins a eixe moment estava encasellat en el “landisme”, encara que ja havia deixat entreveure la seua capacitat interpretativa en pel·lícules com “Atraco a las tres” o “El crack”. Més endavant ho confirmaria en “La Vaquilla”, “El bosque animado”, o sèries com “El Quijote” per a Televisió Espanyola. Paco Rabal encarna a un desequilibrat mental, clau en el desenvolupament i el desenllaç de la trama.




Una magnífica pel·lícula que ens mostra l’Espanya dels seixanta en la qual estaven ben presents els desequilibris entre els pobres i els rics, els poderosos i els marginats, els privilegiats i els desheretats, el camp i el ràpid desenvolupament de les ciutats, les quals van a ser el lloc on els habitants de les zones rurals deprimides i sotmesos als cacics, van a tindre un lloc on intentar fugir del destí que tenien marcat des de feia generacions i que semblava perpetuar-se amb el règim.
...Milana bonita!




DIJOUS, 15 DE GENER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.