dilluns, 26 de maig del 2014

STRANGERS: "CARO DIARIO" (161a, 29/05/2014)

Segona pel·lícula del cicle que hem titulat Strangers, Caro diario (ITA, 1993, 93min) és un quasi un experiment cinematogràfic del director Nanni Moretti, un dels realitzadors europeus amb un univers més particular. La pel·lícula i el seu director s'ajusten perfectament a la idea que volíem transmetre amb aquest cicle que no era altra que mostrar l'univers possible d'éssers perifèrics o que es troben en la perifèria de les seus vides, per dir-ho d'alguna forma. Bill Murray i Scarlett Johansson ho van demostrar a Lost in translation. Ací anem a veure una història completament distinta o en realitat hauríem de dir tres històries. Caro diario s'estructura en tres històries diferents protagonitzades pel mateix personatge, que no és altre que e mateix director Nanni Moretti. Protagonista i director es fundeixen en un per a donar a l'espectador un material amb el qual reflexionar a partir de la mirada radicalment subjectiva i artística que sobre el món fa el creador. A meitat de camí entre la comèdia i el drama, Moretti va composant un personatge complexe i de vegades contradictori, lliurat a l'esdevenir d'una vida distinta, d'una forma d'observar la vida distinta. El primer capítol és "Roma", un moment dedicat a recórrer de forma poètica i reflexiva la magnífica capital italiana pilotant una vespa. Moretti fa un esguard tranquil i irònic sobre la ciutat, amb moments de malenconia brutals, com és el de la seqüència en la qual visita el lloc on va ser assassinat el director Pier Paolo Passolini. El personatge ja està en marxa, després el veurem en acció en dues històries més, "Illes", en el qual aprofita la visita a un amic per mostrar-nos una particular visió del món mentre els dos recorren illa rere illa buscant un lloc on poder escriure i treballar tranquils; i "Metges", una història més sòrdida en la qual Moretti explica en primera persona com han anat les seues sessions de quimioteràpia.



Caro diario és una pel·lícula entranyable, estranya, perifèrica també dins del cinema, a meitat de camí entre l'assaig, l'autobiografia o la comèdia, en tot cas difícil de classificar. La vaig veure al cinema ja fa molt de temps, però algunes de les seues imatges ja m'han acompanyat sempre... Moretti entestat en voler ballar, Moretti discutint a un semàfor al voltant de qüestions sòcio-polítiques o Moretti parlant de sèries americanes al cim del volcà Stromboli...

 
 
DIJOUS, 29 DE MAIG A LES 18.30 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

dimarts, 13 de maig del 2014

STRANGERS: "LOST IN TRANSLATION", (160a, 15/05/2014)

Tornem al cinema, ens acostem a les darreres setmanes del curs i dediquem dos projeccions abans de la sessió final al tema dels estranys. Hi ha vegades en què un es troba desplaçat del món, com si habitara una perifèria i haguera perdut la noció d'on es trobava el centre de gravetat que li servia de referència. Lost in translation (USA, 2003, 105min) és una pel·lícula que ens parla d'açò i ho fa amb un to menor, com qui ens conta una petita història d'amor a curt termini, una història que no du a cap lloc però que serveix als protagonistes per a sentir-se menys sols en un moment on la soledat i el silenci comencen a sentir-se fort. Els dos estan en Tokio i pateixen insomni, els dos no entenen res, ni de Japó ni potser del moment vital pel que estan passant. I en aquesta situació de pèrdua, s'hi troben. La directora Sofia Coppola (ja li corre per la sang l'assumpte del cinema) té l'habilitat de contar-nos una història petita que no ens deixa de fer somriure. La sensació de pèrdua, ja impresa en el títol de l'obra, s'accentua en trobar-se els dos personatges completament desubicats al llunyà Japó, un país sens dubte fascinant, però també molt desconegut per a la majoria dels occidentals. Aquesta sensació de pèrdua es constata des de l'interior del llenguatge, sobretot pel que fa al personatge masculí interpretat per un actor en estat de gràcia en aquesta pel·lícula com és Bill Murray. Ell és un actor que ha d'interpretar un paper en un anunci i de sobte tot li resulta estrany, impossible. Bill Murray actua en la pel·lícula amb una subtilesa que als espectadors ens sembla que no hi ha actuació, que no està fent cap esforç. Al costat té a una meravellosa Scarlett Johansson, qui ja aleshores era una actriu reconeguda, però que va assolir força amb papers com aquest.


En fi, un film suau i encantador, un somriure i una mica d'ironia, estima i delicadesa després del tour de force de la psicoanàlisi al cinema. 







Minut 7.30   DIJOUS, 15 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.