dilluns, 30 de maig del 2016

PROJECCIÓ 199: "CIUDAD DE DIOS" (199a, /06/2016)

Cidade de Deus (BRA, 2002, 130min) és una excel·lent pel·lícula del director brasiler Fernando Meirelles que explica la història d'una coneguda favela de la ciutat de Rio de Janeiro des de finals de la dècada dels anys 60 del passat segle fins els començaments dels anys 80. Durant aquests anys el lloc es va convertir en un dels més perillosos del món, amb una constant presència de les armes i de les drogues. Aquesta combinació de violència, misèria i substàncies prohibides van fer que l'immens barri quedara fora del territori de l'estat. De fet així ocorre als llocs on el narcotràfic és l'amo i senyor, com en alguns indrets de Mèxic. Brasil era un gegant amb peus de fang, la dictadura militar iniciada després del colp d'estat contra un govern d'esquerres i sostinguda i propiciada pels EE. UU s'havia iniciat l'any 1964 (va durar fins 1985). Els pobres no eren ben rebuts a dintre de les ciutats i la lluita contra la pobresa va consistir en aïllar-los en ghettos on no hi havia més llei que les armes i els capos mafiosos. En aquella situació els xiquets no tenien més eixida que empunyar les armes i seguir el model de conducta dels seus majors. Reis als 15 anys, morts abans de complir els 20.



Ciudad de Dios ens explica la història -basada en fets esdevinguts- d'alguns d'aquests joves que han de sobreviure a la violència dels iguals i a la dimissió dels poders de l'estat, que fa temps que ha deixar de considerar-los part del contracte social. Així les coses cadascú se les ha de compondre com pot. Buscapé, Ze Pequenho, Cabeleira i altres ens deixen bocabadats amb les seues interpretacions i amb la vida que palpita dins d'ells.

A la darrera projecció aprenguérem qui era i com havia viscut el fotògraf brasiler Sebastiao Salgado. Ara veiem a altre fotògraf, perquè Buscapé vol ser fotògraf, i el veiem davant d'una de les realitats socials que va moure sempre el cor i la vida de Salgado. La desigualtat, la misèria i la necessitat de tenir cura dels humans i els projectes que ens duen endavant. Veiem també un cas fantàstic de salvació per l'art.

I tot açò en un Brasil sotmés a la dictadura militar. Alguns diuen que almenys aquests ciutadans sabien el que hi havia i que això és molt. No està malament com a discurs humanista. A Brasil els poders fàctics acaben de destituir a la presidenta Rousseff. I no ho han fet de qualsevol manera. Quan alguns representants del parlament brasiler votaren en favor de la seua destitució ho feren brindant pels militars del 1964 i oferint a aquell règim aquesta victòria. Per prendre nota hauria de ser. Però açò ens ha passat desapercebut ací al nostre país. No ens hem d'estranyar, és Brasil, no Venezuela.



DIJOUS, 2 DE JUNY, A LES 17.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

dilluns, 9 de maig del 2016

"LA SAL DE LA TIERRA" (198a, 12/05/2016)

per Ángel Juan.


Josep em digué que anava molt mal de temps per escriure la ressenya. No recorde. Crec que era perquè ara és temporada de fires (de llibres). Jo li havia insistit molt, quan la peli estava al cinema, perqu no se la perdera. Salgado és un dels meus mites com a fotògraf. Ara no tenia excusa per dir-li que no. Supose que la meua expressió va deixar vore el meu pensament. Com dimonis conte de què va aquest documental? No sé si s'adonà. No et preocupes, em va dir, sempre puc fer alguna cosa per eixir del pas. No, ho faig jo, li contestí, traduint mentalment la “seua alguna cosa per eixir del pas” al llenguatge dels meus limitats recursos: sinopsis, biografia de Salgado, referències tècniques...

Que lluny en el temps queda ara aquesta conversa de fa sols quatre dies. Arribí al Pare Arques al 1992 i dijous passat vaig saber que el proper curs ja no hi estaré. Treballaré a l'IES del barri de València on visc. No puc deixar de sentir que la deessa em protegeix. Quan la meua existència se m'apareixia presonera en el túnel d'una supervivència basada en la indiferència, en intentar no adonar‑me del que passava al meu costat, en assumir fins a les últimes conseqüència eixe tan racional principi de separar el teu treball de la teua vida i les teues passions, quan ja no tenia cap esperança de trobar una eixida, se m'obri la possibilitat de començar en un altre lloc.
Ara, davant del canvi, la percepció de la meua historia personal manca de qualsevol eix temporal, és un calidoscopi de records en el qual esdeveniments de molt diferents èpoques estableixen sorprenents converses. I entre ells, com xicotetes estelles, formant una miríada d'espills, les pel·lícules.
No tinc una relació intel·lectual amb el cinema. Simplement li dec molt de la vida que he sigut capaç de viure. Recorde les primeres arribades a l'alba a casa dels meus pares. La seua incredulitat malgrat la total confiança que sempre varen tindre en mi. Com és possible passar-se tota la nit parlant de pel·lícules? Per descomptat que buscavem diversió tant en el cinema com en la nit. Però les autèntiques joies dels nostres records eren aquelles converses en les quals les paraules es convertien en intrèpides exploradores de les nostres ànimes. I tinguérem la immensa sort de descobrir que en ocasions, les claus que obrien les portes als llocs més recòndits, responien a un codi secret que es podia desblocar sense necessitat de conèixer‑lo, simplement parlant de pel·lícules, deixant-te portar, sense cap restricció moral o intel·lectual, pel joc de vore't reflectit als personatges.

En aquest moment, per a mi, no podria haver cap millor que aquesta per tornar a practicar allò que, molt temps després, descobrí que es dia catarsis. Quan a la teua vida apostes per crear bellesa i converteixes la teua feina en una passió t'arrisques a sofrir derrotes molt doloroses. Quasi és impossible sortir-se indemne. La sempiterna conjura de la incompetència, el servilisme i la desídia sorgeix quan menys t'ho esperes i és capaç de desencadenar les pitjors forces destructives que pugues imaginar. I aleshores, quan l'anima se t'ha trencat, sols tens una opció. D'això va aquest documental.



La sal de la tierra (FRA, b/n i color, 100min), dirigida per Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado. 


DIJOUS, 12 DE MAIG A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

TRÀILER VOSE