- Mickey (a son pare): "Si existeix Déu, per què van existir els nazis"?
- (El seu pare): "Com vaig a saber per què van existir els nazis si ni tan sols sé com funciona l'obrellaunes!"
Després d'un passeig pel cinema francès tornem de nou la vista als Estats Units i al cinema en aquest cas de Woody Allen, de qui ja hem projectat alguns títols imprescindibles com Delitos y Faltas, La rosa púrpura de El Cairo, Manhattan o Poderosa Afrodita. Hannah y sus hermanas (color. 106min. 1986) és una de les grans pel·lícules que el director neoiorquí va signar en la dècada dels anys 80. El film ens ve al cas en aquest cicle dedicat als retrats de família, ara a la gran urbs americana, amb la relació entre tres germanes i les seues particulars històries. La pel·lícula comença i acaba amb el tradicional sopar del dia d'Acció de Gràcies, tota una família reunida ens prepara per a assistir al retrat coral dels personatges. La relació entre les tres germanes, amb l'estima, l'enveja i els recels propis de qualsevol relació de fraternitat estan sempre ben presents. A través dels seus ulls coneixerem les seues vides quotidianes i les seues preocupacions existencials, tot i que per a existencials el personatge que encarna el propi Allen, l'ex de Hannah, un exemplar perfecte de les obsessions i neurosis típiques del director: hipocòndria, recerca del sentit de la vida en qualsevol racó de la ciutat, intel·lectualisme, certa incompetència vital i un particular sentit de l'humor.
Allen filma amb estima als seus personatges, que caminen per la vida amb tots els dubtes i poques certeses, tret del personatge de Hannah (Mia Farrow, aleshores esposa i musa de Woody Allen), que sembla tot un regal del director a la seua estimada. Les temàtiques propies del cinema de Ingmar Bergman també estan presents en la pel·lícula, sobretot de la mà del personatge d'Allen, en aquest sentit no és casual la tria d'un paper secundari (de pintor malcarat) per a l'actor Max Von Sydow, el cavaller que jugava als escacs amb la mort en El séptimo sello (també projectada al cineclub fa unes quantes temporades).
Com és costum, Woody Allen ens proporciona una estona per passar de la comèdia al drama i tornar a la comèdia, tal com tantes vegades se'ns presenta la vida. Una ocasió per a acostar-se a un dels cineastes més importants del darrer terç del segle XX (pense en els espectadors més joves). Un director inesgotable, encara ens lliura una pel·lícula a l'any malgrat estar ja molt prop dels 80 anys. Sens dubte amb les seues llums i les seues ombres, la seua obra no és regular i alterna pel·lícules prescindibles amb vertaderes petites joies. En els anys 80 i 90 era més fàcil trobar aquestes últimes, ara potser fa temps que ha entrat en el terreny de les pel·lícules menors, en quasevol cas i de manera crec que indiscutible està cridat a ser considerat un clàssic en la mesura en que el temps ens done una vertadera perspectiva.
Ací teniu, en dos parts, la presentació que de la pel·lícula va fer el programa "¡Qué grande es el cine!" un habitual de la 2 durant tota una dècada.
DIJOUS, 28 DE FEBRER DE 2013 A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA