S'acostes les vacances i ja és hora de programar una nova peli al cineclub. Aquestes setmanes hem tingut que baixar el ritme per culpa del pont i de tants exàmens, però no creuarem l'any sense una bona pel·lícula... Amarcord (1973, 120 min) és una de les més grans i conegudes pel·lícules del cinema italià del darrer segle XX. El seu director, Federico Fellini, és també un dels grans mestres de la cinematografia del país transalpí. Amb aquest film va aconseguir retractar amb un to general de comèdia i de nostàlgia, l'ambient rural de la Itàlia feixista dels anys 20 i 30. Amarcord és un film coral, les escenes van desvetllant una galeria de personatges increíbles, de vegades divertits, de vegades patètics, que van desfilant al ritme d'una música inconfundible i que queda sempre entre nosaltres. La mirada de l'adolescent Titta, un trasunte del propi director, ens mostra les mancances d'una escola i uns mestres que tenen davant una canalla disposada sempre a la broma i al somriure; ens mostra també la iniciació a la sexualitat, omnipresent en tota la pel·lícula, però sempre tractada amb una certa innocència i humor. Poc a poc l'ambient del feixisme imperant va deixant-se sentir en el poble i la pel·lícula entra aleshores en un to més aspre, com si tot el que havíem rigut no fóra més que un parentesi abans de començar la foscor que s'abat sobre els pobles dominats. La veiem just a la porta d'unes vacances en una vesprada llarga i plena d'activitats a l'institut, dinar, observació astronòmica, teatre, sopar i cinema... El pla és dur un entrepà i sopar cap a les 21h, tot just s'acabe la representació de teatre sobre la figura i l'obra de Vicent Andrés Estellés a l'aula de música. Després del soparet, a l'aula de sempre, projectem la pel·lícula sobre les 21.45.
Abans de la fi del món a la data assenyalada a la profecia maya, gaudeix amb la comèdia italiana!
DIJOUS, 20 DE DESEMBRE DE 2012 A LES 21.45 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA. SOPAR (amb entrepà de casa) A LES 21.00, després de la representació teatral "ANIMAL DE RECORDS".
Choose Life. Choose a job. Choose a career. Choose a family. Choose a fucking big television, choose washing machines, cars, compact disc players and electrical tin openers....
Mark Renton a Trainspotting
A l'any 1996 les pantalles dels cinemes de mig món es van omplir amb una pel·lícula dura i divertida, polèmica i incissiva, gamberra i políticament poc correcta. Es tractava de la 2a pel·lícula d'un director anglès, Danny Boyle, avui molt més conegut per l'oscaritzada Slumdog Millionaire, en ella es narrava la història coral d'un grup d'amics a la ciutat escocessa d'Edimburg. Un grup d'amics tocats pel denominador comú de la seua addicció a la heroïna. La pel·lícula de Boyle, adaptació de la novel·la homònima d'Irvine Welsh, es mostrava com un petit fresc de la ciutat, una mostra antropològica de les vides d'uns joves de barri marcats per la manca d'oportunitats i la seua decissió de no apostar per les coses que la resta de la societat considerava com aquelles que havien de triar-se de forma preferent. La història narra la descomposició de les relacions d'amistat a partir de la necessitat de buscar més i més vegades la substància que aconsegueix traure els protagonistes d'una vida que no desitgen. Destaca per damunt de tots el personatge de Mark Renton interpretat de forma molt efectiva per Ewan McGregor.
El film està ple de diàlegs animats i té un ritme molt viu, sempre acompanyat d'una exquisita banda sonora, una ocasió immillorable per als més joves per a conéixer emblemàtics grups dels anys 90 o anteriors, com Blur, Elastica, Brian Eno, New Order, Iggy Pop, Primal Scream, Pulp o Lou Reed, la major part d'ells imprescindibles dins de la cultura musical del pop i el rock. Al mateix temps, la pel·lícula té moments durs i desagradables que fan que no la recomane per a espectadors que estiguen en nivells inferiors a 4t d'ESO. No m'he oblidat mai del seu final des que la vaig veure al cinema en aquell moment i encara avui recorde els monòlegs en els quals el protagonista reflexiona sobre el dèbil fil que ens connecta a les coses. Fregant el nihilisme.
Les pelis sobre el món de la droga (les bones) sempre contenten la seua dosi de polèmica... Ens animen al consum quan no jutgen els personatges? Al nostre cineclub ens agrada mostrar pel·lícules que promoguen el debat i la reflexió, però per damunt de tot el nostre objectiu és sempre la difusió del bon cinema. I sens dubte Trainspotting (90 min. color) és una bona pel·lícula. De nou en anglès... complement ideal per a les vostres classes teòriques i pràctiques. Ací en va una mostra. Atenció a la música de la seqüència: "Lust for Life" d'Iggy Pop.
DIJOUS, 22 DE NOVEMBRE A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Fa no res que hem vist en el nostre cineclub Mogambo, del director americà John Ford. Fa ja més temps que vam projectar la magnífica i complexa Centauros del desierto. Ara proposem un altre clàssic que ens torna a situar en el terreny del western. El hombre que mató a Liberty Valance (USA, 1962, b/n, 119min) és un dels millors westerns de tots els temps, i també és una gran pel·lícula. La història és com les que li agraden a Ford, èpica. El personatge principal torna a ser encarnat per John Wayne i té una connexió directa amb l'Ethan de Centauros del desierto. Un gran home que veu com el món antic en el qual vivia desapareix amb la marxa del món. Amb aqueix món desapareix també el còdic de l'honor i la sensibilitat i l'ordre antic. La pel·lícula conta l'arribada en tren d'un senador prestigiós (James Stewart) a un poblet de l'oest per al soterrament d'un antic amic (Tom Doniphon-John Wayne) a qui ningú sembla conéixer. Decidit a fer el possible per recuperar la memòria del seu amic, el senador explica a una periodista quins van ser els seus començaments com a sheriff a la ciutat de l'oest i el paper que Doniphon va tenir en la instauració de la llei i l'ordre en la detenció de l'encarnació del mal, Liberty Valance (Lee Marvin). La pel·lícula és un retrat del personatge de Doniphon i de com les formes del passat han de deixar lloc a les del present i futur, però el punt de vista de Ford tracta sempre amb reverència aquelles maneres de resoldre els conflictes en el passat. L'honor, la valentia i la necessitat momentània de la violència contrasten amb la inoperància de la llei encarnada per la jove promesa de la política. Per si no fóra prou, també tenim un assumpte amorós de pel mig.
Una ocasió per a deixar-se seduir pel cinema clàssic i per desfer-se, si és el cas, de qualsevol prejudici al voltant del gènere del western, un gènere sense el qual no podria entendre's la història del cinema americà.
DIMECRES, DIA 7 DE NOVEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
I una curiositat per als que sou amics de les arts:
Després de l'èxit de la contundent i genial Ciudad de Dios, el director brasiler Fernando Meireles va poder contar amb el favor de la indústria per a filmar una adaptació d'una novel·la de l'escriptor John Le Carré, responsable de vibrants històries d'espionatge ambientades en el món actual i més d'una vegada versionades al cinema (La casa Rusia, El sastre de Panamá). El jardinero fiel (GBR, 2005, 128 min) és una magnífica pel·lícula gràcies a la seua narració poderosa, a la seua factura impecable i als dos actors que la protagonitzen, la meravellosa Rachel Weisz i el meravellós Ralph Fiennes (de qui hem vist al nostre cineclub El lector). La història és la següent, un diplomàtic britànic, Justin Quayle, veu com la seua jove esposa, Tessa, és assassinada en el que sembla un cas de violència de gènere a mans d'un amant. La mort de Tessa mou el diplomàtic a esbrinar-ne les causes i és aleshores quan assistim al seu procés d'enamorament. Quan tots pensen que Quayle quedarà al marge del crim, seguint així el seu caràcter apàtic, el diplomàtic s'hi veu immers en les activitats de Tessa, el que trau a la llum les manipulacions, mentides i maniobres de la gran indústria farmacèutica europea i la seua política envers el continent africà.
La pel·lícula té la factura dels thrillers, però sense oblidar la història d'amor i tragèdia entre dos personatges que s'enfronten al seu destí amb valentia. Al mateix temps la pel·lícula denuncia un determinat tipus de polítiques empresarials de les grans multinacionals farmacèutiques en el continent africà, que és utilitzat com a camp de proves. Una nova forma de colonialisme, una nova forma de demostrar que continua pensant una bona part d'occident (la part poderosa) de les persones que habiten aquest continent depauperat i exprimit.
Última pel·lícula del cicle dedicat a l'Àfrica (més bé a algunes visions occidentals de l'Àfrica).
trailer en castellà (ja sabeu que la peli és en versió original amb subtítols). La música és del prestigiós compositor donostiarra Alberto Iglesias.
DIJOUS, 25 D'OCTUBRE DE 2012, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
A la sessió inaugural del cineclub vaig anunciar que abans de El jardinero fiel tenia intenció de passar el gran clàssic Casablanca, però ja em va avisar Toni Barceló que la peli de Humprey Bogart i Ingrid Bergman, havia estat projectada. Tenia raó, va ser la projecció 56a, el 18 de desembre de 2007. Així que m'he decidit per una clàssica pel·lícula d'aventures, amb un meravellós triangle amorós, i una visió d'Àfrica típica del colonialisme. El director, John Ford, és sens dubte un dels grans directors del cinema nordamericà, i Mogambo (color, 1953, 115min) és una ocasió perfecta per a conéixer a 3 dels millors actors del cinema de la meitat del segle XX, Clark Gable, l'inoblidable actor de Lo que el viento se llevó, Grace Kelly, la que fou musa d'Alfred Hitchcock a La ventana indiscreta i després princesa de Mónaco, i la genial Ava Gardner, de la que es deia que era "l'animal més bell del món". La pel·lícula camina entre el cinema d'aventures i la còmedia, però sempre amb les passions humanes i l'amor com a rerafons fonamental. Un caçador professional es veu atrapat entre l'atracció de dos dones, una recta, gèlida i molt guapa dona casada i una altra sensual, passional i solitària dona. Totes dues es disputaran al caçador. L'anecdota més curiosa de la pel·lícula al nostre país de pandereta és que els censors franquistes no van considerar apropiat que la dona casada (que està al safari amb el seu home, un panoli) sentira l'atracció brutal pel caçador (Gable), així que van pensar que seria millor disfressar el seu matrimoni de simple germanor, el que a la cinta original és el seu marit és a la versió doblada al castella el seu germà. Tot es torna aleshores molt més embolicat, perquè tenim a dos germans ben grans compartint habitació, espais minúsculs i mirades ben estranyes... sobretot quan el guió fa als personatges de Gable i de Kelly sentir preocupació pel que puga pensar el "germà"... l'adulteri es converteix en incest. Així de seriosa i lamentable era la cosa a la gran Espanya franquista.
Per a la presentació de la pel·lícula vos deixe la que van fer a TVE al programa tristament desaparegut ¡Qué grande es el cine!, els més joves podreu veure un dels llocs que ens servia al més grans per aprendre i gaudir alguna cosa de cinema clàssic. Els més grans podreu recordar als "senyors savis" que acompanyaven a Jose Luis Garci impartint doctrina cinematogràfica, entre ells estava sovint l'actual fiscal general de l'estat Eduardo Torres-Dulce.
I per si voleu fer-li una ullada al trailer-propaganda...
DIMECRES, 10 D'OCTUBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
