EUROPA AL CINEMA. "MARIUS Y JEANNETTE" de Robert Guédiguian (154a. 23/01/2014)

Després de creuar Europa amb els ferrocarrils de la companyia Zentropa, al nostre institut (també ell es troba d'alguna manera lligat al ferrocarril) arriba una història d'amor dins de la classe obrera. Sembla que aquestos anys no se'ns va del cap la idea de la crisi. Moltes persones perden els seus treballs i els que no els perden veuen empitjorar les seues condicions econòmiques i laborals. Sembla que abans d'açò tots vivien bé en aquesta Europa miope i desmemoriada, en aquesta vella Europa. Aquesta pel·lícula reflecteix com en un conte que les condicions de vida difícil no s'acaben d'inventar. Estem a la dècada dels anys 90. La URSS ha desvelat el fracàs del comunisme real i als països capitalistes occidentals el neoliberalisme esmola la seua navalla: Europa donarà l'esquena a la classe obrera que haurà d'iniciar un nou descens als inferns. La política sembla un element insuficient per a resoldre els problemes. El repartiment de la riquesa fa temps que ha deixat d'estar en el discurs dels partits socialdemòcrates. Però la riquesa, lluny de repartir-se una mica, cada vegada s'acumula en menys mans. Intermón-Oxfam acaba de fer públic un informe demoledor: 85 persones del planeta tenen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial (3.500.000.000). D'aquesta política de repartiment de la misèria participa Europa, participen els organismes internacionals, participen els governs, les classes poderoses. Mentrestant la classe obrera ho passa malament. I la classe mitjana es dilueix cada vegada més i es troba més a prop d'aquella classe obrera anomenada alguna vegada proletariat. I tots aquestos ho tenen ben difícil.

A Marius y Jeannette (Robert Guédiguian, FRA, 1997, 97min) anem a trobar les històries de dos persones marcades per la vida i per les dificultats d'arrossegar tot el que duen damunt. Jeannette ha de traure endavant dos fills de dos relacions diferents amb el seu treball malpagat de caixera a un supermercat (que avui tanta gent suspire per un treball malpagat, per qualsevol treball malpagat és un crim social que hauria de pagar-se alguna vegada). Marius passeja la seua coixera com a vigilant d'una cimentera mig abandonada (altre indici del que hauria de vindre). Els dos estan ferits, però els dos tenen ganes de viure. Les relacions entre els personatges del barri obrer de l'Estaque són més una declaració d'intencions de com podria ser la vida que de com és vertaderament. Un conte, aleshores, que et manté sempre amb el somriure viu i que significa tot un rearme moral davant les situacions de barbàrie econòmica que coneixem dia rere dia.

no feu cas de la data, la peli és al cineclub, però dijous!

El director francès Robert Guédiguian és un especialista en narrar les històries de la classe obrera, en contar les possibilitats d'unes vides difícils. Truncades de vegades pel passat, per la dificultat econòmica permanent, pels entrebancs de l'estretor en què han de conduir-se les vides dels barris perifèrics de les grans ciutats. Marsella és el seu lloc, l'observatori des d'on mira a aquesta Europa desigual. Una ciutat francesa, europea, i també mediterrània. Una ciutat de províncies amb grans nivells d'atur, forta immigració i com a fruit de tot aquell cóctel la ciutat on millors resultats obté el Front Nacional de la família Le Pen. Això és, l'ultradreta. És l'ultradreta el camí que va a seguir Europa? Serà això bo per a les grans fortunes? S'ha cansat de la democràcia el continent europeu? És el nostre deure de ciutadans europeus no deixar que Europa torne a caure en aquestos braços de ferro. Però estàvem somrient amb una pel·lícula... continuem amb això!


DIJOUS, 23 DE GENER, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.