Ae, semejante puerco, ¿no ves que estás criando miseria y se la pegas a lacriatura?
Los Santos Inocentes. M. Delibes.
per Rafa Enguix
Ja fa temps que quan parlàvem sobre pel·lícules per al cineclub, Los santos inocentes apareixia sempre, i per unes coses o altres es deixava per a més endavant. El que estava clar és que era una pel·lícula que es projectaria segur en un cicle al voltant de la literatura i el cinema.
Miguel Delibes publica la seua novel·la Los santos inocentes en 1981, i només tres anys després, en 1984, es produeix la pel·lícula, dirigida per Mario Camus. Es tracta d’un retrat esgarrat de la societat rural de l’Espanya del ple franquisme, concretament dels anys 60, durant els quals encara perviuen en molts llocs formes de vida caciquils, que molt bé podríem tractar de feudals, principalment en l’Espanya “profunda”, on els propietaris de les grans finques encara tenien amplis drets (o se’ls atorgaven) sobre les propietats i les persones que allí vivien i treballaven, moltes vegades totalment arbitraris i segons el caprici del moment.
La pel·lícula ens conta la vida quotidiana d’una família de servents en un “cortijo” d’Extremadura a mitjans dels anys 60 del segle XX. Els treballadors es veuen sotmesos als capricis dels terratinents i del caporal, els quals els porten d’un lloc a un altre i disposen dels seus destins i les seues vides conforme els vinga en gana en cada moment.
De tots els personatges sobresurten Paco el Bajo (Alfredo Landa) i Azarías (Francisco Rabal), tant per la força dels seus personatges com per la magistral interpretació que fan tant l’un com l’altre, premiada amb el premi a la millor interpretació ex aequo per als dos en el Festival de Cannes. Per a Alfredo Landa va suposar a més la consagració definitiva com a un gran actor que fins a eixe moment estava encasellat en el “landisme”, encara que ja havia deixat entreveure la seua capacitat interpretativa en pel·lícules com “Atraco a las tres” o “El crack”. Més endavant ho confirmaria en “La Vaquilla”, “El bosque animado”, o sèries com “El Quijote” per a Televisió Espanyola. Paco Rabal encarna a un desequilibrat mental, clau en el desenvolupament i el desenllaç de la trama.
Una magnífica pel·lícula que ens mostra l’Espanya dels seixanta en la qual estaven ben presents els desequilibris entre els pobres i els rics, els poderosos i els marginats, els privilegiats i els desheretats, el camp i el ràpid desenvolupament de les ciutats, les quals van a ser el lloc on els habitants de les zones rurals deprimides i sotmesos als cacics, van a tindre un lloc on intentar fugir del destí que tenien marcat des de feia generacions i que semblava perpetuar-se amb el règim.
...Milana bonita!
DIJOUS, 15 DE GENER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada