Acomiadem la temporada amb una selecció de pel·lícules imprescindibles, algunes projectades fa més de deu anys. Aquesta vegada amb Louis Malle i Milou en mai, que va ser la projecció 37a el 23/11/2006.. L’acció
ens situa al més de maig de l’any 1968, a la Provença francesa, durant els dies on tenen lloc els esdeveniments coneguts com “maig
del 68”. Tota una revolta anti-sistema va tindre lloc en aquest
moment al país veí, sobretot a la seua capital, on milers de
manifestants van mantenir durant setmanes els carrers tallats i tota activitat laboral va ser suspesa. Obrers i estudiants
universitaris prengueren carrers i places i el govern va tindre
seriosos problemes per reconduir la situació. Els protagonistes de
la pel·lícula viuen aquestos dies la mort de l’àvia de la
família, la senyora Vieuzac, que vivia amb el seu fill Émile, a qui
tots anomenen Milou, en un gran mas en meitat del camp. Milou és un
home gran, vividor i sentimental, l’únic que sembla veritablement
lligat a la seua mare i a la masia familiar, però ell no és l’únic
fill, i per tant tampoc l’únic hereu. Amb l’àvia encara per
soterrar comencen els problemes i les disputes familiars. Tot un
espectacle davant la mort. De fet la pel·lícula no deixa de
reflexionar indirectament sobre aquest tràgic tema, però a mesura
que la situació política francesa es torna més complexa i tot el
país queda aturat, la família anirà recuperant un to vital i, amb
la mort sempre present, no deixarà de gaudir de la vida. Milou en Mai (FRA, 1990, 108min) ens permet veure al fantàstic actor Michel Piccoli i escoltar la música preciosista del violí del músic Stephan Grapelli.
A la família es viu una situació fóra d’allò normal i l’escena
que veiem ací dalt i que ens recorda al naturalisme de Renoir,
reflecteix un d’aquestos moments estranys, sembla que
l’alliberament polític arriba també de sobte a les seues vides.
També resulta memorable l’escena on els xiquets juguen i corren
desafiant la gravetat de la mort, amb la seua àvia encara present,
la resposta davant les exageracions que els burgesos prenen com a
vertaderes de la revolució a les aules de La Sorbona o el moment en
què l’arribada dels veïns trenca amb un d’aquells moments
màgics en els que tot sembla possible.
En
aquesta pel·lícula destaquen alguns actors clàssics en el cinema
francès: per exemple Michel Piccoli (Milou) començà a treballar a
l’any 1954 i va aparéixer en alguns films de Luis Buñuel (Belle
de jour, La via lactea,
per cert que el co-guionista d’aquesta pel·lícula també era
habitual col·laborador del genial aragonès). Va treballar també
per a Hitchcock en Topaz
i amb Berlanga (la fallida Paris-Tombuctú).
Miou-Miou porta al cinema des de 1972 i ha treballat amb Michel
Deville (La
lectora),
Claude Berri (Germinal)
i Anne Fontaine (Limpieza
en seco,
molt interessant).
En
quant a Louis Malle, de qui hem vist ací Adiós,
Muchachos, podem
dir que va néixer a 1932 al nord de França al si d’una família
d’industrials. Va estudiar en diferents internats catòlics, entre
ells el que evoca en Adiós,
Muchachos. Als
14 anys comença a rodar amb la càmera de 8mm de son pare. Els
estudis superiors de Ciències Polítiques a la Sorbona el duen
curiosament cap al món del cinema. I el seu primer treball
professional amb la càmera fou substituir un amic seu en el vaixell
de Jacques-Yves Cousteau com ajudant en el documental El
món del silenci,
i d’ací obtingué el seu primer reconeixement.
Als
25 anys rodà Ascensor
para el cadalso, amb
Jeanne Moreau i una excel·lent banda sonora amb el jazz de Miles
Davis (també la nostra pel·lícula conta amb el jazz, en aquest cas
de Stephan Grapelli). Després Los
amantes, també
amb Jeanne Moreau i Zazie
en el metro.
Estem a 1960. La seua visió en els films que continuen el converteix
en un director amb segell propi, els temes incòmodes aparéixen a la
pantalla sense que l’espectador tinga la sensació d’assistir al
moralisme. Així per exemple a El
soplo al corazón o
Lacombe
Lucien, on
descriu la història d’un adolescent francès i la seua deriva cap
al col·laboracionisme amb els alemanys. La polèmica a França el fa
marxar cap als Estats Units on filmarà entre altres La
pequeña, Atlantic City, amb
uns magnífics Burt Lancaster i Susan Sarandon. A la seua tornada a
França li arribarà el reconeixement dels seus compatriotes amb la
ja esmentada Adiós,
Muchachos,
una història molt emotiva ambientada en la 2a Guerra Mundial i en la
que el director recorda la seua pròpia infantesa i la relació que
va establir amb un xiquet jueu que fuig (com molts altres) dels
nazis. Després arribarà Milou
en Mayo, Herida, amb
dos actors de moda en el cinema europeu de principis dels 90: Jeremy
Irons i l’encisadora Juliette Binoche; per últim Vania
en la calle 42,
adaptació de l’obra de Chejov.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada