Berlín, 1936. Sorowitsch és un jueu amb pocs escrúpols que viu a l'Alemanya nazi de preguerra com a falsificador de documents. La seua passió per la joia i per la pròpia vida el duran a ser detingut i malviure en les pressons, però el seu drama particular comença quan les dificultats de la guerra fan pensars als comandaments alemanys en un pla per a enfonsar l'economia britànica. es tracta d'inundar el mercat amb lliures esterlines falses i així provocar una inflació desbordant que acabe per girar-se en contra dels anglesos. una idea subtil, no tot van a ser bombes, per a la qual cal al millor grup de falsificadors possible. I el millor de tots és Sorowitsch. L'artista jueu és translladat al camp de Sachsenhausen on és posat a prova. Si colabora amb els nazis viura millor i tal vegada puga sobreviure a l'infern que espera als altres jueus, però ajudar als alemanys a guanyar la guerra és vist per molts presoners com una alta traïció. D'alguna manera podem recordar el dilema del jove francès que dubta si oposar-se o no als alemanys. Paga la pena sacrificar la nostra vida com a individus per una causa general, pels nostres ideals o pel nostre poble. Sorowitsch és un individualista i haurà d'enfrontar-se a una decisió complexa i ho farà de la única manera que sap, fregant sempre el perill, la mort i també la ignominia.
Los falsificadores (Die Fälscher, Àustria-Alemanya, 2007, color, 98') està dirigida per Stefan Ruzowitzky autor també del guió, i protagonitzada per un efectiu Karl Markovics. A més està basada en fets reals (la qual cosa no desmereix el film).
DIMECRES, 21 DE SETEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Propera projecció: En tierra de nadie, de Danis Tanovic.
Han passat 6 anys de cineclub i en tot aquest temps encara no hem projectat cap pel·lícula d’un dels directors amb què aconseguisc arribar més prompte a l’emoció per la via de la congelació de les imatges. Aquesta entrada d’estiu ve a retre-li un petit tribut a Krzyzstof Kieślowski. Acabe de veure la sisena peça del seu Decàleg, una sèrie de 10 episodis d’uns 55 minuts de durada que va realitzar per a la televisió del seu país (Polònia) a la fi de la dècada dels 80 i que és una reflexió al voltant dels deu manaments del Déu cristià. Tots els episodis són d’una sobrietat i una contenció visual que contrasta amb l’evolució dels sentiments i emocions dels protagonistes d’aquestes històries que semblen de vegades immòbils. La versió extensa d’aquest sisè episodi és No amarás. Avui no tenia previst posar-me una pel·lícula, però 55 minuts són més digeribles de vegades que 120, així que li he dedicat un temps a l’enamorat Tomek, qui espia des del seu edifici gris l’edifici gris on una atractiva veïna no para de rebre visites d’homes que no l’estimen tot i que farà l’amor amb ells sota l’esguard estàtic i malaltís del jove Tomek, l’únic que sembla estimar-la de veritat. El filòsof Slavoj Žižek diu a propòsit d’aquesta pel·lícula que potser només quan estem enamorats d’algú som capaços de fer front a la nostra soledat fonamental. Així Tomek es troba menys a soles que la seua veïna la qual acabarà fent-li mal.
He vingut a contar tot açò perquè en acabar l’episodi he perdut un temps mirant la filmografia dels actors, desconeguts fora de Polònia. M’he fixat casualment en les dates de naixement dels protagonistes, sense que això em diguera res important més enllà de pensar que el temps haurà passat per a aquestes persones vint anys després d’aquella filmació. He pensat també en la transformació del seu país. No anava a mirar la fitxa del director perquè conec les parts més importants de la seua filmografia, però m’ha vingut la curiositat de saber quan havia nascut exactament Kieślowski, que va morir el 1996 quan només tenia 51 anys. Avui, 27 de juny, haguera complit 70 anys. Havia nascut a una Varsòvia assetjada per la guerra justament el dia d’avui.
DIJOUS 23 DE JUNY, A LA VESPRADA (18.00): "LAS AVENTURAS DE PRISCILLA, REINA DEL DESIERTO".
L'any 1994 el director australià Stephan Elliott estrenava una pel·lícula que resultaria a la fi un film de culte dins de la comunitat gay i també dins del món cinèfil. Anthony, Adam i Bernardette, dos gays i una transexual, creuen el desert australià per acudir en un viatge que els ha de dur des de la cosmopolita Sidney fins a la ciutat d'Alice Spring, a l'interior del país per actuar a la sala de festes d'un hotel. Durant el viatge hauran de tastar el que podríem dir és l'Austràlia profunda, un seguit de pobles que els miren encuriosits i que reacciones de les més diverses maneres. El viatge també els farà aprofundir en les seues relacions personals. La pel·lícula, una autèntica road movie, és una lliçó de tolerància i en ella podrem veure com, per damunt de la condició sexual de cadascú, està el sentiment i la condició humana. La música festiva i kitsch del grup suec ABBA ens acompanyarà pel desert australià només uns dies abans de lliurar-nos a l'estiu que ja està ací.
A LES 21.00 (més o menys) SOPAREM AL PATI.
Aquest és el 4t any que acabem les activitats del cineclub amb dos pel·lícules (l'any passat van ser 3, com en les bones maratons) i un sopar. Cadascú és du l'entrepà i la beguda i el que li abelleix i montem una taula que pot ser més o menys gran, segons necessitats, i compartim una poquetanit de cinefília abans d'acomiadar-nos amb una projecció clàssica com als cinemes d'estiu. Així...
A LES 22.00 "AVANTI/¿QUÉ OCURRIÓ ENTRE MI PADRE Y TU MADRE?"
Feia molt temps que no portàvem a la pantalla del cineclub a un dels nostres directors favorits com és Billy Wilder. D'ell hem vist Con faldas y a lo loco, la mítica pel·lícula de Lemmon, Curtis i Marilyn Monroe; El crepúsculo de los dioses, amb la magnífica seqüència inicial del cadàver que parla i la recuperada Gloria Swanson; Ariane, amb la jove Audrey Hepburn enamorant-se del crepuscular i espectacular Gary Cooper; El Gran Carnaval, una de les pel·lícules amb menys èxit del director austriac (o hauríem de dir austro-húngar perquè va nàixer a aquell extingit imperi?) que ens parla de la manipulació de les masses mitjançant el rescat d'un home atrapat en una mina; Perdición, tot un clàssic del cinema negre que veierem en un cicle dedicat a aquest gènere i la trepidant Uno, dos, tres, dins del cicle anomenat "Visions de la RDA". Ara ens acomiadem amb Avanti (USA, 1972, 140 min.). Una divertida comèdia com sempre tractant-se de Wilder amb uns diàlegs afinats (i esmolats) al màxim. El irrepetible i genial Jack Lemmon ha de viatjar a Itàlia per recollir el cadàver del seu pare que ha mort inesperadament en aquell país. En arribar descobreix que el pare tenia una amant, tot i que el gerent de l'hotel (personatge secundari dels que fan grans les pel·lícules) tracta d'amagar-li-ho. Una srta. acudeix també a fer-se càrrec del cadàver de la seua mare. L'animadversió entre els dos es mútua. Els tràmits són lents i estan afectats per la, diguem-li així, desídia mediterrània, aquesta desídia en canvi permet que els cadàvers s'animen i desapareguen.
Billy Wilder cumpliria 105 anys el dia 22 de juny. Va morir l'any 2002, als 95 anys, després d'una vida plena d'aventures, amb l'exili europeu inclòs per l'arribada al poder de Hitler en 1933. El seu cinema és de visió imprescindible.
Trailer de Las aventuras de Priscilla, reina del desierto.
Trailer d'Avanti
Ja sabeu, al cineclub totes les pel·lícules són en Versió Originals Subtitolada, una forma sensata i agradable d'aprendre altres llengues sense necessitat de les receptes de cap metge forense malficat a Conseller d'Educació.
Per concloure us deixe una recomanació del meu admirat Antonio Gasset que podria valdre per a l'estiu que comença
Salut!
Bon estiu!
Bones pel·lícules!
Tornem a setembre, si Zeus (o Billy Wilder) volen.
Amb els acampats a les renomenades "places del 15-M" demanant un canvi real i necessari en la política i els polítics enfrascats en els seus debats interns (quan no en coses pitjors), se m'ha vingut al cap que de vegades estaríem millor governants per un tipus com Groucho Marx. Les decisions d'aquest genial surrealista no queden potser tan lluny d'allò a que els nostres polítics ens acostumen, i si no tornem-nos a mirar Sopa de Ganso. Leo McCarey la va dirigir en 1933 per a la Paramount. Va ser la última pel·lícula dels Marx amb aquesta productora abans de signar per a la MGM. Faltava un any per a la autoimposició a Hollywood del codi de censura Hays i la llibertat en el llenguatge encara es ben visible. Groucho Marx és ací Rufus T. Firefly, un element irreverent i "gamberro" que accedeix al govern de la República de Llibertònia, un país amb un dèficit important al qual li falten els inversors i li sobren els assessors. Hi ha una dona, l'actriu Margaret Dumont, fixa en les pel·lícules dels Marx, que és milionària i a qui els prohoms del país acudeixen per demanar-li l'emprèstit, però la dona, amb un impecable sentit de la democràcia, els exigeix la destitució del president actual i la substitució per un home del qual sembla enamoriscada (cosa del tot ïncreible perquè no hi haurà un home que la farà patir més que el senyor Groucho -o serà per això...). Sense Rufus no hi ha diners, així que Rufus entra en el govern. El primer que demana és una redistribució dels bens (cada cas de suborn -"cohecho"- haurà de donar-li a ell algun benefici). A colp de cançò anirà dissenyant la política de Llibertònia. Però aquesta República surrealista té un país enemic que està disposada a la guerra de forma permanent. La beligerant Sylvania compta amb Harpo i Chico com a espies. Per a acabar d'arrodonir el surrealisme les imatges de Sylvania són en realitat de la ciutat granadenca de Loja (on hi ha un mirador anomenat "Mirador Sylvania").
Després de 110 pel·lícules era necessari donar una oportunitat a un dels clàssics dels Marx, probablement la seua pel·lícula més coneguda junt amb Una noche en la Opera. 70 minuts de divertiment, aquesta vegada en Versió Doblada (excepte les cançons, on es respecta la versió original amb subtítols).
DIMECRES 1 DE JUNY A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Aquesta setmana avancem la pel·lícula que hauríem de projectar la setmana propera en la qual les correccions d'exàmens de 2n de Bat. em tindran del tot ocupat. Com que no ha hagut temps de preparar de forma suficent el suggeriment d'algun dels assistents habituals del cineclub he decidit fer jo mateix la proposta i he pensat en el cinema clàssic i en concret en el cinema negre. La setmana passada veiem tot un clàssic, Sólo ante el peligro, i aquella pel·lícula em motivava per a tornar a revisitar algun clàssic en la pantalla gran i poder gaudir-lo en V.O. i en bona companyia. M'he decidit per Retorno al pasado (Jacques Tourneur, 1947). Protagonitzada per dos dels grans actors de Hollywood com són Robert Mitchum (a qui veiem ací en La noche del cazador) i Kirk Douglas (a qui també hem vist ací en El gran carnaval). La pel·lícula compleix amb els requisits formals del que s'anomena el cinema negre, un gènere que, com el western, ha donat al cinema alguns dels seus millors moments. Tourneur és un director eclèctic que ha dirigit tant pel·lícules de terror (Yo anduve con un zombie, per exemple) com pel·lícules d'aventures o westerns. Retorno al pasado és una pel·lícula complexa, però no difícil de seguir. El personatge principal viu una vida aparentment tranquila en la qual es dedica al treball en una gasolinera, a la pesca i a festejar en la xica amb qui va a casar-se. Tot sembla que va bé fins que el seu passat apareix en escena quan algú li indica que el seu excap vol veure'l. A partir d'ací a Jeff li costarà tornar a ser l'home tranquil de la gasolinera.
Una de les característiques del cinema negre és l'aparició del destí com a fatalitat en les vides turbulentes dels personatges. L'ambigüetat moral deriva en situacions carregades de tensió sexual i de violència. L'aparició de l'arquetip de la femme fatal és paradigmàtic en aquesta cinta de la mà de l'actriu Jane Greer. Els homes cauran arrossegats per aquestes dones que aniquilen els objectes que estimen i així veurem a Robert Mitchum lluitar contra aqueix destí i contra el seu propi desig. La pel·lícula, de 1947, mostra també a un genial Kirk Douglas que és quasi l'únic actor dels anys 40 que continua viu.
DIJOUS, 12 DE MAIG, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
