Dedicàvem la projecció passada a la qüestió de l'homosexualitat des del punt de vista de l'adolescència masculina. Aquesta setmana propera farem una ullada a una pel·lícula que tracta la qüestió des de l'altre gènere, i també dins de l'adolescència. Fucking Amal (SUE, 1998, color, 89min) és la primera pel·lícula del director suec Lukas Moodysson, de qui ja vam veure ací Juntos, el seu segon film. Fucking Amal ens explica la història d'Agnes i d'Elin, dues xiques de secundària. Agnes (16) és nova al poble i ve de la ciutat, és una xica tímida amb certa dificultat per fer amics i no ha pres amb massa alegria que els seus pares s'hagen translladat al món rural. A l'institut es fixa en Elin (14), una alumna popular i extrovertida, un caràcter contrari al d'ella. Els pares d'Agnes es troben preocupats per la seua falta de relacions socials (només es relaciona amb una altra xica que va amb cadira de rodes) i decideixen organitzar-li una festa a la qual acudiran Elin i la germana d'aquesta.
La pel·lícula té un aire documental i recorda en certa mesura l'estil "Dogma" del grup encapçalat pel danès Lars Von Trier, amb càmera al muscle i zooms vertiginosos, però no busca necessàriament la incomoditat de l'espectador, podríem dir que resulta un tant més amable que les pel·lícules d'aquell moviment. De qualsevol manera conté escenes i situacions dramàtiques a les quals el director intenta sempre respectar als personatges. He llegit ja no sé on que la pel·lícula no utilitza als adolescents, com altres produccions fan descaradament per fer taquilla, sinó que els estima, amb els seus problemes, les seues contradiccions i les seues primeres experiències i el valor que aquestes tenen. Com que el cineclub és el cineclub "de l'institut", el tractament que dóna aquesta pel·lícula al món adolescent que forma la nostra quotidianitat és motiu més que suficient com per a recomanar la seua projecció ací i també motiu suficient com per a recomanar la seua visió a tot aquell que estima que les pel·lícules li conten alguna cosa que parle de la diferència des del punt de vista de la normalitat. I li la conten, per descomptat, ben contada.
La projecció l'avançarem a les 17.00 perquè la mateixa vesprada tenim altres activitats a l'institut relacionades amb la vaga d'ensenyament convocada per al dia 9 de maig.
DIJOUS, 25 D'ABRIL, A LES 17.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
Encetem un nou cicle dedicat aquesta vegada a l'homosexualitat al cinema amb la projecció d'una pel·lícula francesa del director André Techiné. Los juncos salvajes (1994, 113min). Al cineclub hem projectat ja algunes pel·lícules amb la qüestió de l'homosexualitat com a referent principal (el cas de la fantàstica C.R.A.Z.Y.) o com a tema normalitzat entre els personatges (Juntos; Priscilla, reina del desierto) o l'homosexualitat amb el rerefons del nazisme (Cabaret). Ara projectarem un parell de pel·lícules dedicades a donar una mirada sobre les relacions afectives entre persones del mateix sexe i les vivències, conflictives o no, que aquesta qüestió suposa per als individus que han de moure's en el marc d'una societat que avança lentament en el respecte cap a la diferència. La pel·lícula tracta per damunt de tot les qüestions referides a l'amor sempre amb tota normalitat, independentment de si els afectes que van assetjant els protagonistes són homosexuals o heterosexuals.
Los juncos salvajes està ambientada a la França de 1962, en plena guerra d'independència d'Argèlia. Els protagonistes són adolescents que tracten de buscar el seu lloc en el món dels afectes i també dels adults des de l'internat on estudien el batxillerat. El jove François descobreix l'atracció que sent per Serge, el seu company d'habitació. Sembla que Serge li correspon però no tot serà tan fàcil, després de l'acostament inicial. L'aparició de Maité, jove comunista filla d'una professora també comunista, canvia l'estat de les coses per a Serge. Els personatges de Techiné es mouen com algunes plantes, flexibles al vent, però arrelades a la terra que representen les seues conviccions... amb el moviment entrecreuen els seus destins i vides. Aquesta és la història que es conta en una pel·lícula valenta i delicada.
DIJOUS, 11 D'ABRIL A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
Dins del cicle dedicat als retrats de família se'm venia al cap una pel·lícula que mai havia passat pel cineclub i que sempre havia estat entre les candidates. American Beauty (USA, 1999, 122min) és una disecció un tant salvatge de la família americana de classe mitjana-alta, contada amb extraordinària eficàcia i precissió per un director aleshores debutant com era el cas de Sam Mendes. La pel·lícula ens explica la història d'un pare de família (magistral Kevin Spacey) amb una profunda crisi existencial cap al seu treball, la seua dona i la vida en general. En aquest estat de depressió sembla que la mirada d'una amiga de la seua filla li fa tornar a interessar-se per les coses, però clar, la cosa no pinta gens bé. Lester Burnham anirà vivint el seu particular descens als inferns mentre la seua mirada sobre la societat de la que fa no res creia formar part va mostrant-nos un seguit de conductes hipòcrites, que amaguen més pors i conflictes dels quals aparentment la pretesa bellesa americana semblava indicar-nos. Sí, l'embolcall de les vides burgeses pot ser net i polit, però per sota germinen els conflictes universals de l'ésser humà. El desig, la por, el sexe, la necessitat de la bellesa, la integració social, la repressió, la bogeria, la necessitat de l'èxit, el fanatisme... Amb una narració ferma i constant, amb un ritme contingut i uns diàlegs com feia temps no s'hi veien al cinema de Hollywood, la pel·lícula va aconseguir el triomf en els Oscar de 1999 (5 premis: pel·lícula, director, actor, guió i fotografia). Mendes, aleshores amb 33 anys, agraïa els premis a Billy Wilder, qui havia inspirat la seua forma de mirar la societat americana. Una mirada lúcida i cruel, però no exempta d'estima per alguns, no tots, dels seus personatges extraviats. Què passa quan el més important en una societat és seguir les normes establertes pels usos i costums tradicionals? sembla preguntar-se i preguntar-nos el director. De nou aleshores ens apareix el tema clàssic de l'ètica, la necessitat d'aconseguir éssers autònoms, capaços de pensar per si mateixos... però sembla que no és fàcil quan el que ens envolta és una caterva de tòpics ben vestits i disposats per a exercir la seducció sobre el victimari públic.
Ací us deixe també el trailer de la pel·lícula, per si voleu fer-ne un tast.
DIMECRES 2O DE MARÇ, A LES 18.00, A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
- Mickey (a son pare): "Si existeix Déu, per què van existir els nazis"?
- (El seu pare): "Com vaig a saber per què van existir els nazis si ni tan sols sé com funciona l'obrellaunes!"
Després d'un passeig pel cinema francès tornem de nou la vista als Estats Units i al cinema en aquest cas de Woody Allen, de qui ja hem projectat alguns títols imprescindibles com Delitos y Faltas, La rosa púrpura de El Cairo, Manhattan o Poderosa Afrodita. Hannah y sus hermanas (color. 106min. 1986) és una de les grans pel·lícules que el director neoiorquí va signar en la dècada dels anys 80. El film ens ve al cas en aquest cicle dedicat als retrats de família, ara a la gran urbs americana, amb la relació entre tres germanes i les seues particulars històries. La pel·lícula comença i acaba amb el tradicional sopar del dia d'Acció de Gràcies, tota una família reunida ens prepara per a assistir al retrat coral dels personatges. La relació entre les tres germanes, amb l'estima, l'enveja i els recels propis de qualsevol relació de fraternitat estan sempre ben presents. A través dels seus ulls coneixerem les seues vides quotidianes i les seues preocupacions existencials, tot i que per a existencials el personatge que encarna el propi Allen, l'ex de Hannah, un exemplar perfecte de les obsessions i neurosis típiques del director: hipocòndria, recerca del sentit de la vida en qualsevol racó de la ciutat, intel·lectualisme, certa incompetència vital i un particular sentit de l'humor.
Allen filma amb estima als seus personatges, que caminen per la vida amb tots els dubtes i poques certeses, tret del personatge de Hannah (Mia Farrow, aleshores esposa i musa de Woody Allen), que sembla tot un regal del director a la seua estimada. Les temàtiques propies del cinema de Ingmar Bergman també estan presents en la pel·lícula, sobretot de la mà del personatge d'Allen, en aquest sentit no és casual la tria d'un paper secundari (de pintor malcarat) per a l'actor Max Von Sydow, el cavaller que jugava als escacs amb la mort en El séptimo sello (també projectada al cineclub fa unes quantes temporades).
Com és costum, Woody Allen ens proporciona una estona per passar de la comèdia al drama i tornar a la comèdia, tal com tantes vegades se'ns presenta la vida. Una ocasió per a acostar-se a un dels cineastes més importants del darrer terç del segle XX (pense en els espectadors més joves). Un director inesgotable, encara ens lliura una pel·lícula a l'any malgrat estar ja molt prop dels 80 anys. Sens dubte amb les seues llums i les seues ombres, la seua obra no és regular i alterna pel·lícules prescindibles amb vertaderes petites joies. En els anys 80 i 90 era més fàcil trobar aquestes últimes, ara potser fa temps que ha entrat en el terreny de les pel·lícules menors, en quasevol cas i de manera crec que indiscutible està cridat a ser considerat un clàssic en la mesura en que el temps ens done una vertadera perspectiva.
Ací teniu, en dos parts, la presentació que de la pel·lícula va fer el programa "¡Qué grande es el cine!" un habitual de la 2 durant tota una dècada.
DIJOUS, 28 DE FEBRER DE 2013 A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA
La família ha sigut i és el marc on es desenvolupa una part important de la nostra vida. És el lloc on aprenem algunes de les qüestions fonamentals que ens permetran desenvolupar-nos, és el lloc on normalment trobem amor i afecte, però també és un lloc permanent de conflictes i de preocupacions. Quan no són els pares són els fills o els germans, el cas és que una i altra vegada les qüestions familiars ens assalten per a bé o per a mal. L'any 2008 el director francès Rémi Besançon va aconseguir un important èxit de taquilla i de reconeixements (3 premis César) amb una pel·lícula entranyable, a meitat de cami entre la comèdia i el drama. El primer dia del resto de tu vida (FRA, 2008, 114min, color) és un retrat coral d'una família de classe mitjana francesa, un matrimoni amb 3 fills. La pel·lícula resulta una aposta curiosa a nivell narratiu perquè ens conta la història de cadascun dels 5 membres d'aquesta xicoteta comunitat explicant-nos el seu esdevenir durant tota una jornada. Així cada personatge té el protagonisme en una part de la pel·lícula de forma que l'espectador assumeix el retrat coral de la família quan s'acaba de mostrar l'últim dels retrats de cadascun dels personatges. L'acció abasta 12 anys, des de 1988 fins l'any 2000, és per tant un recorregut per la passada dècada dels anys 90, la darrera dècada del passat segle XX.
La fragmentació de l'acció, distribuïda només en 5 dies d'aqueixos 12 anys, és probablement un dels atractius de la proposta de Besançon, i al mateix temps, constitueix tal vegada el seu principal problema. La fragmentació és la moneda de canvi dels nostres temps, un poc d'ací, un poc d'allà, cap pla definitiu, una mica de zapping vital... tot això que resulta tan present en les vides actuals i que tal vegada fa que la pel·lícula ens arribe, és tal vegada el que ens provoca la sensació de que alguna cosa no acaba de quedar completa. Tanmateix, com dic, queda clar que alguna cosa molt propera se'ns està manera explicant... és això tan proper que se'ns explica el que no ens acaba de deixar del tot satisfets?
Amb una banda sonora essencial, Bowie, The Divine Comedy, Lou Reed, la pel·lícula té algun parentesc de família amb la fantàstica C.R.A.Z.Y. que ja projectàrem al cineclub i que molts alumnes han vist durant les hores d'atenció educativa. Bona música i de nou l'actor Marc-André Grondin, que a la peli canadenca interpretava a Zac. De nou una pel·lícula en francès, i amb aquesta van ja 3 seguides. Una oportunitat per els aprenents d'aquesta llengua veïna. Ací us deixe el trailer en francès, a la sala, ja sabeu... Versió Original Subtitolada.
DIJOUS, 14 DE FEBRER DE 2013, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.
