CINEMA I LITERATURA: "MATAR A UN RUISEÑOR" (173a, 12/02/2015)

La setmana passada veiem l'excel·lent film Capote i, en acabar la projecció, vam proposar veure una pel·lícula molt coneguda que se citava expl·lícitament durant la pel·lícula que acabàvem de veure. Es tractava de Matar a un ruiseñor (To Kill a Mockingbird, USA, b/n, 129 min), Una adaptació de la novel·la homònima de Harper Lee, amiga personal de Truman Capote. Matar a un ruiseñor va ser dirigida per Robert Mulligan, un director procedent de la TV. La història està basada en una vivència personal de l'escriptora, ambientada en els anys posteriors a la gran depressió (un període de crisi, doncs). Un advocat vidu es converteix en exemple per als seus dos fills en acceptar la defensa d'un home negre que ha estat acusat de la violació i assassinat d'una jove blanca. Si coneixem com han estat les qüestions relacionades amb el poder de l'estat i el racisme als EE. UU. podem imaginar-nos la dificultat de l'empresa (i no cal remuntar-se a la dècada dels anys 30, només cal veure què ha passat durant aquest any als <<encontres>> entre la policia i alguns joves negres per saber com costa fer-li front al racisme)

Atticus Finch és un personatge per a la història del cinema. Es tracta de l'heroi d'una peça, un model d'integritat que anirà endavant malgrat tots els problemes que puguen sorgir-li. Els seus fills veuran en ell un model de conducta impecable i així els valors podran transmetre's intactes a la generació següent. Fins i tot per veure de trobar a l'actor principal el productor (Alan Pakula) ho va tenir ben difícil. El paper se li va proposar al fantàstic James Stewart, però Stewart, conegut pels seus ideals conservadors, va rebutjar l'oferta per tractar-se d'un paper massa lliberal que podia alçar sospites en la societat americana. Gregory Peck (encara inèdit al cineclub) va acceptar el paper en llegir-se d'una sentada l'obra de Lee. La seua interpretació va marcar una fita en la seua carrera com a actor.

Aquesta setmana ens hem assabentat que l'anciana Harper Lee, que no havia publicat més que aquella exitosa novel·la, va a publicar ara un text escrit prèviament al d'aquella història i que d'alguna forma és la matriu d'on va aparéixer la seua novel·la. Ella ha contat que els xiquets del llibre estan inspirats en els estius que ella i el seu amic Truman Capote van passar a l'estat d'Alabama, al sud dels USA.

DIJOUS, 12 DE FEBRER DE 2015 A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

CINEMA I LITERATURA: "CAPOTE" (172a, 29/01/2015)

Vam anar altra vegada a la sala i vam mirar pel voltant. Totes les altres portes eren tancades. En vam obrir una i era la de la cambra de bany. S'hi veia alguna cosa rara; era estrany que hi hagués una cadira, una cadira com de menjador, que vés a saber què hi feia, dintre la cambra de bany.
Truman Capote. A sang freda.

Seguim amb projeccions del cicle que dediquem a les relacions entre el cinema i la literatura. Aquesta vegada ho fem amb una pel·lícula que analitza la figura d'un dels escriptors americans més importants de la segona meitat del segle XX, Truman Capote (1924-1984), autor de novel·les com Esmorzar al Tiffany's; Pregàries ateses; Música per a camaleons o aquella que ens explica aquesta pel·lícula, A sang freda. Capote va ser un escriptor intens que va mantenir bones relacions amb el cinema. Al cineclub vam projectar Desayuno con diamantes, de Blake Edwards, basada en la seua novel·la Breaksfast at Tiffany's, també novel·la A sang freda va tenir la seua adaptació en la pel·lícula homònima de Richard Brooks (1967). Capote (USA, 2005, 121min) del director Bennett Miller, està a la seua vegada basada en la novel·la de Gerald Clarke.

Coberta de la novel·la (Proa) i cartell de la pel·lícula de Richard Brooks.


La pel·lícula ens explica com l'escriptor va dedicar uns anys de la seua vida a l'escriptura de A sang freda, una novel·la que experimentava amb un gènere novel·lístic que Capote va batejar amb el nom de novel·la de no-ficció. Es tractava doncs de contar uns fets reals (i horribles) a barrejant la tècnica de la narrativa i la crònica periodística. L'èxit va ser brutal (així com eren brutals els fets reals que inspiraven la història). Dos assassins havien matat una família sencera a Kansas. Estaven a la presó a l'espera d'un judici i Capote va decidir contar això en una novel·la. S'hi va implicar tant que l'obra el deixà del tot marcat. Va ser la seua obra mestra, però també va suposar que mai poguera superar-la, amb les conseqüències que això suposaria per a ell.

Bennett Miller narra l'acció amb sobrietat i sense concessions al sentimentalisme i per al paper de Truman Capote conta amb un actor en estat de gràcia en aquell moment i que sembla fet a la perfecció per al paper. Es tractava de l'excel·lent i malograt Philip Seymour Hoffman (1967-2014), tot just el dia dos de febrer farà un any de la seua desaparició. Val aquesta projecció també com a homenatge a la seua figura i al seu treball.

DIJOUS, 29 DE GENER DE 2015, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA

CICLE: CINEMA I LITERATURA. "LOS SANTOS INOCENTES" (171a, 15/01/2015)

Ae, semejante puerco, ¿no ves que estás criando miseria y se la pegas a lacriatura?

 Los Santos Inocentes. M. Delibes.

per Rafa Enguix

Ja fa temps que quan parlàvem sobre pel·lícules per al cineclub, Los santos inocentes apareixia sempre, i per unes coses o altres es deixava per a més endavant. El que estava clar és que era una pel·lícula que es projectaria segur en un cicle al voltant de la literatura i el cinema.

Miguel Delibes publica la seua novel·la Los santos inocentes en 1981, i només tres anys després, en 1984, es produeix la pel·lícula, dirigida per Mario Camus. Es tracta d’un retrat esgarrat de la societat rural de l’Espanya del ple franquisme, concretament dels anys 60, durant els quals encara perviuen en molts llocs formes de vida caciquils, que molt bé podríem tractar de feudals, principalment en l’Espanya “profunda”, on els propietaris de les grans finques encara tenien amplis drets (o se’ls atorgaven) sobre les propietats i les persones que allí vivien i treballaven, moltes vegades totalment arbitraris i segons el caprici del moment.

La pel·lícula ens conta la vida quotidiana d’una família de servents en un “cortijo” d’Extremadura a mitjans dels anys 60 del segle XX. Els treballadors es veuen sotmesos als capricis dels terratinents i del caporal, els quals els porten d’un lloc a un altre i disposen dels seus destins i les seues vides conforme els vinga en gana en cada moment.

De tots els personatges sobresurten Paco el Bajo (Alfredo Landa) i Azarías (Francisco Rabal), tant per la força dels seus personatges com per la magistral interpretació que fan tant l’un com l’altre, premiada amb el premi a la millor interpretació ex aequo per als dos en el Festival de Cannes. Per a Alfredo Landa va suposar a més la consagració definitiva com a un gran actor que fins a eixe moment estava encasellat en el “landisme”, encara que ja havia deixat entreveure la seua capacitat interpretativa en pel·lícules com “Atraco a las tres” o “El crack”. Més endavant ho confirmaria en “La Vaquilla”, “El bosque animado”, o sèries com “El Quijote” per a Televisió Espanyola. Paco Rabal encarna a un desequilibrat mental, clau en el desenvolupament i el desenllaç de la trama.

Una magnífica pel·lícula que ens mostra l’Espanya dels seixanta en la qual estaven ben presents els desequilibris entre els pobres i els rics, els poderosos i els marginats, els privilegiats i els desheretats, el camp i el ràpid desenvolupament de les ciutats, les quals van a ser el lloc on els habitants de les zones rurals deprimides i sotmesos als cacics, van a tindre un lloc on intentar fugir del destí que tenien marcat des de feia generacions i que semblava perpetuar-se amb el règim.

...Milana bonita!

DIJOUS, 15 DE GENER, A LES 18.00 A L'AULA D'AUDIOVISUALS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

"LA VIDA DE BRIAN", una comèdia. (170a, 18/12/2014)

Benvolguts amics i amigues del cineclub, ve el Nadal. Hi ha una pel·lícula que fa molt de temps hauria d'haver-se projectat al nostre cineclub. No és de rebut que ocupe el lloc 170, però el cas és que és així i això no té remei. La vida de Brian (GBR, 1979, 95min) és una comèdia que es troba entre les pel·lícules més estimades per un sector del públic. Podem dir ja que és un clàssic de la comèdia o també que és una pel·lícula de culte. Les seues bromes, els seus acudits, han anat de boca en boca generació rere generació des d'aquell 1979 fins avui (d'una manera semblan per exemple al que ens ha ocorregut ací amb pelis com Amanece, que no es poco de J. L. Cuerda). La vida de Brian té legions de seguidors i també legions de detractors. Bé perquè el seu humor profundament anglès no arriba a connectar amb l'espectador o bé perquè l'espectador està encantat en veure pelis religioses que narren de forma apologètica la vida de Jesús de Nazareth, i no pot suportar aquest desarrapat de Brian caminant pels carrers de Palestina al mateix temps en que ho feia el fundador del cristianisme. El cas és que La vida de Brian és una paròdia en tota regla de la vida d'un fundador de religions. El seu caràcter còmic pot resultar-li irreverent a algú, però la qüestió és que la pel·lícula no fa més que riure's del caràcter dels humans, del caràcter contradictori de la religió, dels seguidors de la religió, dels polítics d'esquerra i de dreta, dels seguidors polítics de l'esquerra i de la dreta i, en fi, de tot. I ho fa a la manera del surrealisme, amb la composició de personatges impossibles, com per exemple que un actor faça el paper de la mare de Brian, o també amb l'escena (que dura segons) de la nau espacial. Un surrealisme que demana un espectador relaxat, però actiu, un espectador amb sentit de l'humor.

Els responsables d'aquest despropòsit són el grup humorístic anglès Monty Python, que es van donar a conéixer al Regne Unit durant la dècada dels seixanta i que van arribar a grans quotes d'èxit als setanta i huitanta amb espectacles de teatre i pel·lícules irrepetibles com per exemple Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores (1975); La vida de Brian (1979); El sentido de la vida (1983). I amb molts membres del grup implicats i el mateix sentit de l'humor: Brazil (1985); Un pez llamado Wanda (1988); Criaturas feroces (1997). Per posar alguns exemples.

El director de La vida de Brian va ser Tery Jones, però al seu guió participa la plana major del grup: Graham Chapman, John Cleese, Terry Gilliam, Eric Idle, Michael Palin i el mateix Terry Jones.

No he vogut posar-vos el trailer perquè desvetlla massa coses de la peli (i ja vaig dir a la sala que per als espectadors novells està prohibit pel Front d'Alliberament de Judea mirar imatges de la peli durant la setmana), però us deixe un sketch com a mostra de l'humor de la casa. Una venjança històrica, tal i com van les coses per Europa, per cert.

Amb aquesta projecció volem tancar aquest 2014 amb un somriure. Ja vindran els drames, no patiu. Espere que ens trobem a la sala, que ho passem bé i que la peli siga per a alguns el posar en el seu mapa els genial Monty Python.


DIJOUS 18, A LES 18.00 A L'ANTIGA SALA DE PROFESSORS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

I un extra.... un record per al programa ja desaparegut del gran Antonio Gasset.

"DELICATESSEN" (169a, 11/12/2014)

Un mes feia ja que no penjàvem cap entrada en aquest bloc i per tant un mes en silenci cinematogràfic. La raó d'aquest parèntesi està en la febril activitat que suposen els exàmens i les avaluacions. Estudi per a uns i correccions i reunions per a altres, el cas és que no he trobat el moment de continuar amb el ritme quinzenal habitual. Per a compensar aquesta travessia-sense-cinema acomiadarem el 2014 amb 2 pel·lícules, projectarem el dijous 11 i el dijous 18.

Aquest dijous 11 tenim una pel·lícula ben original, Delicatessen (FRA, 1991, color, 95min). Amb ella els seus directors, Marc Caro i Jean-Pierre Jeunet, abandonaren el món de la publicitat i el videoclip per endinsar-se en el terreny del llargmetratge. Delicatessen és quasi un deliri cinematogràfic que aconsegueix crear un univers ben particular i una atmosfera irrepetible per la combinació de llum fosca, ambient claustrofòbic, so indescriptible i un guió ben prenyat de surrealisme. Una pel·lícula que mostra el revers més obscurs de cintes molt i molt conegudes com l'optimista Amélie, amb Jeunet a la direcció ja en solitari. Delicatessen conta la història d'un pallasso retirat que va a viure a una finca on els seus habitants no pensen més que en menjar (un avís per a aquestos dies nadalencs que s'acosten!). El que passa és que la dieta d'aquests veïns és una mica especial, i l'expallasso podria convertir-se en el següent plat a degustar. El carnisser que s'encarrega del manteniment de la finca es convertirà en un personatge inoblidable per a l'espectador. La pel·lícula barreja el suspens amb la comèdia costumista. Els personatges estranys, l'ambientació particular i la història en si van convertir Delicatessen en tota una cinta de culte ja en els anys 90. Ja el Festival de Sitges li va reconéixer el valor, amb els premis a la millor direcció, al millor actor i a la millor banda sonora. També The Host havia triomfat en Sitges, segurament per unes altres virtuts...

Completarem aquest programa nadalenc amb una pel·lícula estranyament inèdita al nostre cineclub, La vida de Brian. Però això serà ja el dijous 18 de desembre...

DIJOUS, 11 DE DESEMBRE, A LES 18.00 A L'ANTIGA SALA DE PROFESSORS DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.