Arribem al centenar de pel·lícules. La veritat és que es diu en un bufit, però han estat més de 6 anys de projeccions de tot tipus de gèneres, de cinema clàssic i modern, de pel·lícules americanes i també de xineses, i vietnamites, i europees. Quan vam començar allà pel 2004 no podíem saber si arribaríem a tant. Aquest no és el primer cineclub que funciona a l’institut i potser per això la cosa ha arribat fins ací. Han estat 6 anys de pel·lícules en versió original amb subtítols en un institut de secundària. Amb una família petita però fidel. A veure si en fem 200!
Nosferatu és una pel·lícula de 1922, és la més antiga de totes les que hem projectat i forma part d’un gènere que ha tingut una gran influència en el món del cinema i de l’art en general com és l’expressionisme alemany. Durant els anys vint una sèrie de directors alemanys van filmar algunes pel·lícules mítiques en la història del cinema: El Golem; El gabinete del Dr. Caligari; Amanecer; etc. tots aquests títols es caracteritzaven per un ús de la imatge completament nou i allunyat del realisme. Volien reflectir les contradiccions i les emocions de l’esperit humà i fer-ho de manera que ningú no quedara indiferent, i de fet que no quedaren. La màgia de les pel·lícules alemanyes dels anys 20 passaren al cinema de terror dels anys 30 i d’ahí al cinema negre dels anys 40. Ombres i llums, angles de càmera impossibles, picats, contrapicats, esperits turmentats, passions desbordades i un exquisit gust per la fotografia, per l’enquadrament correcte, pel llenguatge del cinema, en fi.
La història de Nosferatu, la primera pel·lícula de la saga interminable de pel·lícules de vampirs, és, per això mateix, ben coneguda. Un home parteix de la seua ciutat a un castell dels Càrpats per vendre-li una casa a un misteriós noble. El castell ja és esfereïdor i el noble no digam, la nit és el moment on les forces del mal actuen. El venedor està casat amb una jove que l’espera amb tota la dosi possible de romanticisme, però el marit no tornarà sol, durà amb ell el mal que assolarà la ciutat. Murnau no utilitza els elements clàssics del terror sinó que acosta en aquesta cinta el terror a la poesia i al romanticisme d’una manera tan poderosa visualment que avui, quasi 90 anys després, els fotogrames continuen en l’imaginari de la nostra cultura. No hi ha més que veure com les pel·lícules i novel·les de vampirs continuen, d’una forma o altra, presents en la cultura de masses. Nosferatu és també un bon exemple per definir una de les primeres pel·lícules considerades de culte. La seua història és també vampírica a la seua manera perquè va beure la saba de Dràcula, la novel·la romàntica de Bram Stoker sense cap permís, sense pagar els drets d’autor (per això el vampir no porta el nom tan conegut del comte, sinó un d’altre). Els hereus de Bram Stoker demandaren la productora alemanya que va haver retirar la pel·lícula de les pantalles. Per sort algunes còpies van poder salvar-
DIMARTS, 21 DE DESEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES, COCENTAINA.
6 comentaris:
Hola, sóc Manuela, i vull començar falicitant a Josep per la idea que va tindre, ja fa 100 pel·lícules arrere, de fer un cineclub a l'institut.
La meua història amb el cine és molt llarga, passa per nits de dissabte senceres amb la meua germana petita en el saló de la casa veient pel·lícules antigues o per entrar al cinema gratis gràcies a que mon para era l'acomodador. Pel que fa al cineclub vaig começar a anar amb la meua filla MªDolores, aleshores alumna de l'institut i em va enganxar deseguida. Quan ella s'en va anar a la universitat, vaig continuar anant, i de vegades, acudisc amb el meu fill Alejandro, que malgrat els seus deu anys, també li agrada anar.
Bo, espere que continues amb aquesta idea tan bona i que no et canses d'animar a tot el món que li agrada el cine. Unes pel·lícules ens agraden més
i altres menys, això va a gusts, però el que està clar es que passem una bona estona,i després, en acabar la projecció, amb els comentaris dels altres companys
sempre pots aprendre alguna cosa o fixar-te en un detall que t'havia passat inadvertit. En fi, estic molt contenta d'anar.
Hola em dic Alejandro i tinc 10 anys. M'agrada molt el cine, a voltes veig en la 2 per la nit pelis antigues o de Europa en ma mare. La primera volta que vaig anar tenia 7 anys, anava amb la meua germana MªDolores, vaig vore la peli El séptimo sello i era la primera vegada que veia una peli subtitulada. Després he tornat alguna vegada amb ma mare. Ja han passat 3 anys des de entonces, les pelis subtitulades m'agraden molt. Les que més m'han agradat són: "Charade", "The Train" i "Metropolis". Espere que quan "vaga" a l'institut continue aquest cineclub de la mà de Josep a qui vuic felicitar per les 100 pel·lícules projectades.
PD: Ah Josep! A vore si alguna vegada t'en recordes de los hermanos Marx, i sinó, de quan en quan, alguna de risa.
Moltes gràcies pels ànims i per ser espectadors fidels. El dia que Alejandro va venir per primera vegada el recordaré sempre, jo havia programat "El Séptimo Sello" de Bergman, una pel·lícula ombrívola on hi haja i arriscada per al públic juvenil. De sobte veig que arriba una alumna amb el seu germanet de 7 anys!!! jo pense, ai mare, pobret... i confie que el xiquet no llegirà del tot els subtítols en suec... en acabar la projecció, amb la mort cap ací i cap allà jugant aquella partida d'escacs amb Max von Sydow, comencem el breu coloqui i el primer que alça la mà és ell... jo em dic, però, què voldrà dir el xiquet? I ni tan tranquil, quasi sense immutar-se, diu que la peli li ha agradat molt perquè juguen tot el temps als escacs i que a ell això li agrada molt. Tots els adults ens vam quedar bocabadats: s'havia mantingut despert veient "El Séptimo Sello" en V.O. i només tenia 7 anys!! Tota una promesa, sens dubte!!
Espere trobar-te entre els espectadors durant uns quants anys!!!
Ara farà sis anys, quan estava a tercer d'ESO, d'un esplai en el que vaig convencer a la meua amiga Elisabeth per acudir a una reunió que feia "el profe dels majors" per a veure si organitzava un cineclub.
A Eli no li feia molta gràcia, deia que si anevem a la reunió i després no anavem al cineclub "quan forem majors" ens baixaria la nota als examens. Ara que ja em crescut una miqueta recordem eixos dies entre riures.
Al principi les projeccions es feien a l'aula de Josep el de música, aillí vaig veure "Un lugar en el mundo" i "Milou en mayo" històries que una guarda al rebost de la memòria.
Després va anar passant el tempa i ens mudarem a l'aula Rafael Azcona (encara no s'anomenava així) fou el moment en què vaig convèncer a ma mare (una gran cinèfila) per què hi acudira. Més tard vaig dur al meu germà, que tot i ser un xiquet de set anys va ser el primer en comentar després de la pel·lícula el Séptimo Sello i l'únic en respondre després de veure Good Bye Lenin que li havia agradat, però que ell ja l'havia vista.
El cineclub va fer crèixer en mi les llavors que ja havia plantat ma mare. Recorde amb passió i molts diversos sentiments pel·lícules com Kolya, C.R.A.Z.Y, Los 400 golpes, Metrópolis o La invasión de los ladrones de cuerpos. Tan sols hi ha una cosa que li lleva protagonisme al cine, i és que al cineclub, a més de gaurdir de l'art gaudixes de la companya: Josep, Alejandro, Toni, Rafa, Ignasi, Amparo, Viki, àngel, ma mare, Edurne, Irene...
Al cineclub és l'únic lloc en el que disfrutar d'un art tan personal com és le cine és converteix en una percepció col·lectiva que encara enriqueix més l'experiència.
Demane, des del meu exili a València, que no s'ature mai el cineclub per a que el meu germà i tantes altres generacions futures puguen disfrutar de bon cinema i grans històries.
A més sempre ens quedaran les nits de juny, els soparets a la fresca...i el vi d'anous.
¡Enhorabuena! 100 Proyecciones en el Pare Arques, pero han sido muchas más en otras épocas y otros lugares no tan lejanos. Las tardes de los Jueves en el Cineclub Didáctico Albujaira y el Basel Café son uno de mis más felices recuerdos de los años almerienses.
Abrazos, ahora desde tierras más frías, de uno que se parece un poco a Nosferatu.
Gràcies, Mª Dolors, per recordar-te'n de tanta gent, sens dubte les projeccions han necessitat del caliu de tots aquells que nomenes. Espere que aquest any pugues venir a alguna i no tot estiga a València!
Amigo Noël, gracias por tus palabras desde la orilla cantábrica, la verdad es que las tardes de los jueves allá en tierras almerienses también están guardadas entre mis recuerdos más gratos. ¡Me acuerdo también del frío que hacía en invierno en aquel salón de actos! Curiosamente allí proyectamos 35 películas, aunque las horas de postproyección fueron muchas más y quizás ayudaron a fijar la memoria. Ahora que dices lo de Nosferatu... con razón creí que ya te conocía cuando apareciste por el cineclub. ¡Te había visto en la pantalla!
Un abrazo. Vamos a por la 200!
Publica un comentari a l'entrada