Ací teniu un llistat complet de les pel·lícules que hem projectat des de l'inici del cineclub, allà per l'any 2004. Si us ve de gust deixar algun escrit de les vostres experiències amb les pel·lícules al llarg d'aquests anys, d'aquestes 99 projeccions, podeu enviar-lo com a comentari. La projecció 100a la farem el dia 21 de desembre a les 18.00. Gràcies a tots: alumnes, exalumnes, professors i professores, d'ací o d'altres centres, mares i pares, tothom, per fer possible que el nostre cineclub haja arribat fins ací.
99 Projeccions
1 comentari:
Josep, el que fou el meu professor de filosofia, fa uns dies ens demanava que amb motiu del centenar de Pel•lícules projectades al institut li dedicarem algunes paraules desde la nostra vivència.
Per a parlar del cienforum cal desplaçar-se al 2005/2006 i a una altra Sandra, aquella persona desmotivada amb tot i tal vegada de volta de tot menys d’aquella persona que va creure i confiar amb ella. Arrastrada pel meu meste de filosofia i l’afinitat que sentia amb ell i amb la filosofia un dia vaig decidir anar a veure les pel•lis que aquell “ professor jipi”(amb tots els meus respetes) projectava al institut, pocs eren els companys meus que acudien a les sessions, bé, es difícil motivar a un adolescent per a que acudisca, per la vesprada, en horari extraoficial a l’institut a veure un film i més encara si aquest se’n ix del circuit comercial.
Fins conèixer el cineclub la meua passió pel cinema no passava més enllà del que mon pare (amant del cinema) podia haver-me mostrat o millor dit, del que podia haver-li deixat mostrar-me o d’allò que agafava al vol mentre em preocupava dels meus assumptes d’adolescència. Acudint vesprada rere vesprada vaig descobrir a Billy Wilder i a eixe tal Jack Lemmon del que tant mon pare parlava, amb “con faldas y a lo loco” i amb la intensa “el crepusculo de los dioses”, vaig conèixer al compromés Ken Loach i la Nouvelle Vague amb Erich Rohmer, em vaig enamorar amb Julio Medem i “Els amants del cercle polar”, vaig al•lucinar amb “Mulholand Drive” que em va obrir les portes al meravellós i oníric món de David Lynch el qual es convertiria en un dels meus directors favorits, vaig disfrutar del divertit Woody Allen i vaig començar apreciar al deliciós Alfred Hitchcock.
Açò tan sols seria una porta que s'obria per a mi ja que, després d'aquestos dos anys vaig quedar encisada amb el cinema. Em vaig mudar a València, Josep abans d’anar-me’n cap allí em digué: “recorda dues coses, la filmoteca i la Cartelera Turia” i així vaig fer, els primers anys acudia quasi a diari a la filmoteca allí vaig aprendre quasi més que la Universitat i ho recorde amb molta enyorança. El cinema avui en dia és la meua gran passió, sempre intente descobrir noves pel•lícules, nous directors... el cinema em fa sentir moltes emocions que altres arts, que també aprecie, no apleguen a fer-me sentir tan vivament. I tot açò, va començar al Pare Arques.
Recorde una vegada quan vivia a València i vaig tornar un dia per veure com estava aquell lloc que havia sigut tan important per a mi i que tant m’havia influenciat, vaig aplegar quan ja era començada Dersu Uzala ni més ni menys que de Kurosawa, tot estava igual, em sentia còmoda i era altra vegada l’alumna de l’institut meravellada pel que podia aconseguir un professor amb ganes de fer el seu treball.
Les ganes de Josep i la il•lusió que posava a cada pel.lícula, a cada classe eren contagioses a la part d’admirables, funcionaven en nosaltres com un bufit d’aire fresc i nou, un alè d’esperança i de ganes de fer. Ara que ja quasi quasi sóc psicòloga i tinc la sort de treballar amb la gent de Projecte Home, m'enfronte diàriament amb els índex més alts de desmotivació, aprecie el treball de persones com Josep que en lloc de caure en la monotonia del funcionariat, de vegades tan fàcil, s’estimulen a si mateixos i estimulen als seus alumnes.
Una vegada més Josep, moltes gràcies perquè les teues ganes d’ensenyar es reben com a ganes d’aprendre.
Sandra Ferri Llinares
Publica un comentari a l'entrada