PROJECCIÓ 118a: "AMANECE, QUE NO ES POCO". DONCS AIXÒ!!

Comèdia absurda de José Luis Cuerda (Albacete 1947). El guió, del propi J. L. Cuerda, adapta un conjunt de treballs per a una sèrie de 13 episodis de televisió. Al rebutjar TVE el projecte, el realitzador l'adapta al cine. El film es roda durant els mesos d'estiu de 1987 en les localitats d'Albacete d'Ayna, Liétor i Molinicos (avui reben visites turístiques que volen recórrer els escenaris del rodatge). Produït per Jaime Borrell, José Miguel Juárez i Antonio Oliver per a Aventures Comercials S.A. I Paradís, es projecta per primera vegada en públic el 17-I-1989 (Albacete).

L'acció dramàtica té lloc en un poble castellà d'interior i muntanya, molt retirat, al llarg de diversos dies de l'estiu d'un any de la segona mitat dels 50. El film s'emmarca en l'Espanya del subdesenvolupament, l'autarquia, el nacional catolicisme, les misses en llatí i d'esquena als assistents, l'analfabetisme, la ignorància i les primeres motos escúter de la casa Vespa (1954). Presenta una tènue línia argumental, que embasta una llarga sèrie de gags, de comicitat surrealista i absurda, que exagera la singularitat dels personatges i situacions, i que construïx un discurs remenat, desgavellat, despietat, irònicament i lúcidament autocrític. Combina surrealisme delirant, explicacions basades en el sentit contrari o invers al directe, en sentits paral·lels al mateix, o bé en crítiques burlesques exposades en forma de falsos desbarats. L'acció gira entorn d'un enginyer (la professió de major prestigi llavors a Espanya), de nom Teodoro (Resines), professor de la Universitat d'Oklahoma, que dedica el seu any sabàtic a recórrer el país en vespa amb sidecar en companyia de son pare, Jimmy (Ciges), que ha enviudat recentment. Arriben al poble per recomanació de l'amic Pepe. La narració es desenvolupa des del seu punt de vista i amb la càrrega de subjectivitat extravagant d'ambdós.

El film suma comèdia absurda, crítica social i surrealisme. Els gags es presenten oberts a la lliure interpretació de l'espectador. Al meu parer, denúncia temes col·lectius i polítics, com l'aïllacionisme del país a través dels seus deliris autàrquics i els temors obsessius amb el que es veuen els visitants de fora, siguen americans, europeus, espanyols o veïns del poble de dalt. Se'ls considera, sense excepcions, com a invasors amb afanys d'ocupació, domini, espionatge i subversió. Satiritza l'aparent fervor religiós i els seus excessos: dirigisme social del rector (Cassen), participació del mateix en el control dels processos electorals, proliferació d'actes religiosos col·lectius i públics, etc. Es burla de les eleccions franquistes municipals, legislatives i els referèndums. Denúncia el seu caràcter de mascarades. Es burla sigil·losament del Cap de l'Estat, o Cabdill, a qui identifica com la suma d'una imitació en miniatura de Napoleó i una basta inversió o imitació del general Eisenhover, encarnació de la victòria de la llibertat contra les dictadures.

En el pla de la crítica social mostra la duresa del treball en el camp (els llauradors van al treball cantant com els set nans de “Blancanieves”). Desvela amb sarcasme l'alt índex de l'alcoholisme rural, la indolència endèmica, la proliferació de l'adulteri, el descuit de la higiene personal (queixes de la prostituta), la força del desig, la violència masclista, la freqüència del bestialisme (amb cabres), els amors ocults de l'alcalde (Alonso) amb Susan (Llorente), la xenofòbia que condemna a la pitjor marginació social (exclusió del baptisme) al fill mulat, Ngé Ndomo (Claxton), d'una veïna del lloc (Lampreave), la negació i desatenció del plaer sexual de la dona, el dol, el culte de les aparences, etc.

M'ha paregut particularment emocionant el patetisme de l'ensenyança, a càrrec del senyor Roberto (Hernández), basada en cants patriòtics que se senten a través de versions orquestrals impossibles, que han evocat en el meu cas el “Cara al sol” (himne de la Falange), “Isabel i Fernando” (himne de les JONS), “Veniu i anem tots” (himne marià), “Perdó, oh Déu meu” (himne penitencial), etc. Els temes d'estudi brillen pel seu bizantinisme, absurda irrellevància (tema de l'examen) i la seua fossilització (abundància d'animals dissecats en l'aula).

Recorda diversos temes d'importància principal en la societat dels 50, com la “bona mort”, la santedat i les seues manifestacions (levitació de Paquito, pare del capellà, pregoner, sagristà i mestre campaner), la justa repressió de les alteracions de l'orde per la Guàrdia Civil a les ordes del cap Gutiérrez (Sazatornil), "el cap sant", etc. Són escenes destacades el diàleg amb la carabassa, la detenció del plagiador de la versió castellana de Faulkner, la interessant lliçó pràctica del bes a càrrec d'una llauradora (Vega), etc. Film de culte, especialment indicat per als que van viure els anys foscos del subdesenrotllament i la repressió. És divertit, hilarant, refrescant i captivadorament intel·ligent.

La banda sonora, de José Nieto, original burlanera, irònica i de traços surrealistes. Com a música afegida adapta temes tradicionals (“València”), música coral antiga , talls festius i cançons d'altres països (Rússia i EUA). La fotografia, de Porfirio Enríquez , és realista, burlanera i colorista. Construïx amb encert composicions surrealistes pures, a les que afig tocs de surrealisme màgic.

Antoni Barceló.


Bibliografia

- María ADELL CARMONA, “Amanece que no es poco”, ‘Español de cine’ (Antxon Salvador, coordinador), pág. 170-171, Blume ed., Barcelona 2009.
- José Antonio LÖPEZ, “Amanece que no es poco”, 32 pág., Notorious ed., Madrid 2009.

Ací un de tant fragments famosos de la pel·lícula

DIMECRES, 9 DE NOVEMBRE, A LES 18.00, A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.