dissabte, 26 de novembre del 2011

PROJECCIÓ 119a: "GATO NEGRO, GATO BLANCO". DINS DEL CICLE "ELS GITANOS AL CINEMA"

La vida és un miracle (2004) és el títol d'una de les últimes pel·lícules del director serbi Emir Kusturica. Aquesta frase valdria per a sintetitzar la seua desbordant filmografia i també per a definir el fil conductor que recorre les esbojarrades i al·lucinants secuències de Gato negro, Gato blanco (1998, 127min). L'argument és bastant embolicat i ja de per si suposa un contacte amb la inversemblança i el surrealisme. Més o menys podríem resumir-lo així: Matko prepara l'assalt a un tren ple de gasolina, per executar el pla necessita diners; aprofitant que són pare, un patriarca gitano, està a l'hospital, enganya un amic d'aquest fent-li creure que el vell ha mort i així aconseguir un préstec de diners en memòria de l'amic mort. Una vegada aconsegueix els diners contacta amb un soci que l'enganyarà a ell, per resoldre les afrentes entre uns i altres la solució sembla una boda pactada entre els fills, però Zare, el fill de Matko, està enamorat d'una adolescent desbordant de vida i energia i no vol ser manipulat. Per a acabar-ho d'adobar el seu avi ix de l'hospital i irrump en l'escena mentre l'amic va a visitar la seua tomba.

Tota aquesta imaginació narrativa no és res al costat d'allò vertaderament important a la pel·lícula, que no és altra cosa que una posada en escena plena d'enginy, absolutament frenètica i al marge del llenguatge tradicional de la narrativa del cinema. Quan l'espectador necessita una pausa, el director li dona una sobrecàrrega d'alt voltatge musical i visual. Com més difícil resulta eixir endavant més força tenen els personatges per perseverar en el seu ésser, per seguir sent, per voler existir amb tota la seua irreflenable bogeria i gust per la risa i per la vida. Precisament aquest trencament del ritme narratiu fa que la pel·lícula tinga també els seus detractors, espectadors que no se senten còmodes amb el surrealisme o amb el frenesí d'una acció continuada i una trama complexa que a la fi és allò que menys importa. La pel·lícula no perdura pel que conta, sinó per l'ús de la música i els personatges delirants, per l'arriscada posada en escena i per donar veu al col·lectiu d'etnia gitana i el seu palpit vital, present en tots els gitanos europeus, que s'enfronta la major part de les vegades amb la incomprensió de la suposada racionalitat occidental. En aquest sentit no podem oblidar el director italià Federico Fellini, i sobretot la seua reconeguda obra Amarcord, com un referent essencial per a Kusturica a l'hora de tractar els personatges a la pantalla.



Emir Kusturica, director polèmic i també actor (El caso Farrewell, 2011) i músic, ha sigut un dels cineastes més peculiars que ha donat el cinema europeu en les últimes dècades. Gato negro, Gato blanco n'és una bona mostra, però potser Underground (revisió crítica de la història recent de Iugoslàvia), o El tiempo de los gitanos superen encara en contingut poètic aquesta cinta que supera sens dubte en optimisme les pel·lícules anomenades.

Ací teniu el trailer de la peli. Ja sabeu que al cineclub totes les projeccions són en Versió Original Subtitulada.

DIJOUS, 1 DE DESEMBRE, A LES 18.00 A L'AULA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.

2 comentaris:

Irene ha dit...

Recorde com si fora ahir mateixa, quan vaig veure per primera vegada esta peli a l'auditori del Lluís Vives. Era el meu primer any d'estudiant a València i la troballa de l'aula de cinema de la universitat em va ajudar a plenar el buit que la distancia havia propiciat. El cineclub de l'institut quedava lluny i esta era (sense oblidar tampoc la filmo) la millor manera que la ciutat del Túria tenia per ajudar-me a pal·liar la pèrdua.

Així que vaig descobrir a Kusturica en un cicle ple de gent que estimava el cinema en general -i el serbi en particular- amb ganes de riure i passar-ho bé.
"Underground" i "Gato negro, gato blanco" van ser les dos de Kusturica que vaig tindre el plaer de descobrir. Malauradament, van suspendre l'última projecció (que després de les altres, esperava amb ganes) i em vaig quedar amb dos pams de nassos en saber que no acabaria la setmana amb "La vida es un milagro". Jo i la gent que havia convençut perquè m'acompanyara. En fí.

Des d'aleshores Kusturica figura en lletres ben grans a la meua pobra memòria cinèfila. Molt recomanable, no pergueu l'oportunitat de veure-la. Ben segur que és un gran plaer.

Gaudiu-la els que pugueu.

Salut!


Irene.


[Ací està l'enllaç del cicle del què parlava (per si li interessara a algú): http://www.uv.es/cultura/v/efim/cinemabalcans08.htm ]

Josep M. Sanchis ha dit...

Després de reveure "Gato negro, gato blanco" reafirme les meues posicions... La pel·lícula ens va fer gaudir als assitents amb eixa vida desbordant i plena de joia, malgrat que al voltant dels personatges tot siga més o menys un autèntic desastre. Em va interessar la reivindicació de les generacions: avis i néts suportant la dignitat humana que la generació del mig ha malbaratat. M'ha vingut al cap que podria fer-se un cicle de "Kreadors" amb Kusturica, Kieslowski, Kaurismaki i Kiarostami. I també m'ha vingut al cap un cicle sobre resurreccions, així ens atreviríem fins i tot amb Dreyer.

I sí, Irene, ha sigut un gran plaer!