PROJECCIÓ 135a, CICLE: L'ATZAR I LA NECESSITAT AL CINEMA DE KIESLOWSKI: "LA DOBLE VIDA DE VERÓNICA"

Pienso que si vas al cine, quieres ver emociones. Pero no estoy diciendo que a todo el mundo debe gustarle La doble vida de Verónica. Por el contrario, pienso que es un filme para un grupo muy limitado de personas. Con esto no me refiero a grupos sociales ni a grupos de edades, sino a grupos de personas sensibles a las emociones mostradas en la película. Y esa gente puede encontrarse entre los intelectuales, los trabajadores, los desempleados, los estudiantes o los jubilados. No considero que esta película sea para la élite, a menos, que consideremos a las personas sensibles la élite.

Krzysztof Kieslowski

Pot en algun lloc del món haver una persona idèntica a nosaltres? Podem nosaltres saber això d'alguna forma?... Aquestes qüestions tan poc racionals són tractades de forma exquisita i extremadament bella a la pel·lícula La doble vide de Verónica, (POL-FRA, 1991, 94 min.) del desaparegut director polonès Krzysztof Kieslowski. Weronika (l'encissadora Irène Jacob) és una jove polonesa apasionada pel cant, davant seu s'obre una carrera professional molt prometedora, però Weronika pateix una malaltia cardiaca que posa en risc la seua vida cada vegada que s'esforça cantant. Tanmateix la seua Causa és la música i es deu plenament a ella. Al mateix temps Véronique, una jove idèntica a ella (la meravellosa Irène Jacob) viu a França una existència més discreta, més íntima. D'alguna manera aquestes dos joves que no es coneixen conviuen en universos paral·lels. Les seues vides estan connectades.

Kieslowski és un director intimista i complexe, La doble vida de Verónica no té una lectura clara però la seua visió és tot un exercici de cinema, és a dir, d'intentar pensar i sentir amb les imatges. Potser és tracta d'una història de dobles oportunitats, com si l'etern retorn de Nietzsche en la manera que l'interpreta Gilles Deleuze vinguera a presentar-se davant dels espectadors amb el refer de les coses de la Verónique francesa.  L'atzar i la causalitat venen a discutir durant tot el metratge, racionalment se'ns imposa la paradoxal necessitat d'entrendre el món des del punt de vista de l'atzar. Ens diem: no, no pot haver un altre com nosaltres... però emocionalment som capaços de sentir de vegades algunes palpitacions. Impossible tractar-ho amb paraules, cal deixar-se dur per la subtilesa d'aquest meravellós i quasi imperceptible teatre de titelles.

La següent projecció serà Tres colores: Rojo, última pel·lícula de la trilogia dels colors i també de Krzysztof Kieslowski.

DIJOUS 10 DE GENER, A LES 18.00, A LA SALA RAFAEL AZCONA DE L'IES PARE ARQUES DE COCENTAINA.