El problema para nosotros no es si nuestros deseos son satisfechos o no, el problema es como saber qué deseamos. No hay nada de espontáneo, nada natural en el deseo humano. Nuestros deseos son artificiales. Se nos debe enseñar a desear. El cine es el arte perverso definitivo. No te da lo que deseas, te dice cómo desear.
Slavoj Žižek
La passada projecció assistíem a la delicada imatge de l'actriu francesa Irène Jacob desdoblada en Véronique i Weronika a la pel·lícula de Krzysztof Kieslowski La doble vida de Verónica. Dediquem ara una segona sessió a continuar indagant en els aspectes més existencialistes del cinema del director polonès. Tres colores: Rojo (FRA, 1994, 99min.) suposa el tancament de la trilogia rodada en França i dedicada als valors de la revolució del país veí: llibertat (Azul), igualtat (Blanco) i ara la fraternitat, en aquesta pel·lícula que tancaria la carrera del cineasta, mort l'any 1996 amb 51 anys, després d'haver anunciat la seua retirada del cinema en actiu. Rojo és, com les seues predecessores, una pel·lícula delicada que parla de les relacions entre els humans i de les segones oportunitats. La jove Valentina (altre nom amb V) colpeja amb el cotxe a un gos en meitat de la nit. Lluny de deixar l'animal moribund l'ajuda i localitza després el seu amo, qui resulta ser un jutge retirat (J. L. Trintignant). L'actitud esquerpa del vell i les seues pràctiques secretes molesten profundament la jove que, tanmateix, sent que ha de tornar a veure al vell jutge. Comença així un joc d'espills i de subtileses que ens duran a pensar en la fraternitat però sobretot ens duran, com passava amb la pel·lícula anterior, a gaudir d'un univers construït a base de trobades fortuïtes i de recerca del sentit de les coses. La proposta del director és profundament humanista, però no amb un humanisme càndid que presente una mirada benèvola sobre l'ésser humà, sinó amb un esguard curiós que respecta l'ésser humà com l'ésser capaç de trobar-se de manera increïble dins del mar contradictori dels sentiments i els afectes. Capaç com cap ésser viu de gaudir de la bellesa i de trobar-se perdut entre el significat amagat de les coses. És el destí (la necessitat) el que marca aquestos personatges a trobar-se? És l'atzar qui ens surt al pas i ens condueix per camins inesperats? La resposta ha d'estar en el vent.
L'espectador de la trilogia de Kieslowski i concretament d'aquesta pel·lícula trobarà petits detalls que el posaran en guàrdia... què fan els personatges de Azul o Blanco dins de Rojo? La nostra realitat està plena de detalls misteriosos que es combinen i ens deixen sorpresos, a meitat de camí entre trobar un significat ocult als signes que se'ns presenten o acabar pensant que la vida és un joc atzarós que juga amb nosaltres de qualsevol manera. Aquest cinema de Kieslowski té alguna cosa de pregunta religiosa darrere de les imatges... però només hi ha la pregunta, cap resposta. Al mateix temps té la capacitat de seduir l'espectador amb aquesta interrogació, inclús a l'espectador menys religiós.
La música de Zbigniew Preisner, la tria de les meravelloses actrius (Juliette Binoche, Julie Delpy, Irène Jacob), el permanent joc de daus dels personatges, la possibilitat de fer-nos pensar en el concepte de l'etern retorn nietzschià... moltes coses atractives dins d'un cinema únic, allunyat absolutament del cinema de compromís polític, aferrat com pocs directors al cinema de sensacions i emocions humanes. Una invitació per a pensar amb les imatges, és a dir, per a utilitzar la imatge com a vehicle per al pensament, al marge del discurs directe i dialògic de la filosofia.
trailer en vo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada