Tot just un any després de la
sorprenent, revolucionària i genial representació de Marujes,
arribava a l'escenari del Centre
Cultural el Teular de Cocentaina l'obra de teatre Marujes
2, de nou escrita i dirigida com
la primera per l'alumne ara en 1r de Bat. Roger Garrido i portada a
l'escena pel grup de teatre l'Espardenya, un grup de talentosos
actors que barreja joves promeses, joves que van camí de la
consagració i veterans actors locals. En total parlem d'una trentena
de persones, moltes d'elles estudiants de l'IES Pare Arques, que
passen per l'escenari i mantenen viva una acció durant més de 150
minuts.
Si
Marujes era una
comèdia àcida i fins i tot vitriòlica, amb una desbordant dosi de
crítica social respecte a la sexualitat, la religió i el racisme,
ara ens trobem amb una fórmula que manté la línia argumental
anterior, però de la qual han desaparegut alguns temes per donar-ne
cabuda a uns altres que faran a l'obra actual guanyar en profunditat
i dramatisme.
Roger
Garrido ens proposa un autèntic tour de force
llarg, contundent i perversament embolicat on predomina el riure de
vegades desbordant i esbojarrat, la més absoluta de les
irreverències i el vent fort de la llibertat d'expressió. És
difícil pensar en superar la capacitat de posar damunt de l'escenari
una munió de situacions políticament incorrectes, que tal vegada es
dissimulen dins de la tradició del sainet valencià, però que amb
tot convenciment duen les coses molt més enllà. El mateix nom
(L'Espardenya Teatre) resulta ja enganyós per la seua reivindicació
d'allò popular i per això mateix socialment acceptable. L'obra de
Roger du les espardenyes molt més enllà del terreny popular del
localisme. Al mateix temps la comèdia dona espai a moments de tensió
dramàtica de vegades difícils de combinar amb l'embogida comèdia a
la qual l'espectador assisteix, com és el cas de les escenes de
violència de gènere.
Intentaré
la difícil tasca de resumir la trama: partim de la situació de la
primera obra, però sense obsessionar-nos en mantenir a tot preu la
coherència narrativa o fins i tot dels actors i els personatges (un
altre signe de la llibertat amb què es mou aquest jove autor).
Maruja (Roger Garrido) i Conxi (Óscar García) són dos amigues de
caràcters ben distints i a les quals la vida les va presentant
sorpreses que piquen el timbre de les seues cases. A Conxi, en una
escena plena de diàlegs brillants i la descarada i superba
representació d'Óscar García, li apareix una filla (Yolanda López,
més desimbolta cada vegada en la seua interpretació) que va ser
abandonada per ella en un convent després d'un embaràs indesitjat.
Conxi ja acaba d'acceptar en casa i a contracor, perquè Conxi ho fa
tot a contracor excepte veure “Sálvame”, a una monja
alcoholitzada que després sabrem que està “un poc” embarassada.
La monja (Cristina Esteve) és un personatge fantàstic i també
fantàsticament interpretat que ens recorda, com ja vaig dir, al
cambrer alcoholitzat de El Guateque
(Blake Edwards, 1968), la seua presència a l'escenari mai passa
desapercebuda per a bé de l'espectador.
Per
la banda de Maruja tenim la incorporació del seu marit Renato
(l'excel·lent actor de monòlegs Antonio Flores, amb una dicció i
una loquacitat pròpia dels professionals) que entra a escena per a
anunciar-li a Maruja que la deixa per una jove ucraïnesa (Carla
Solbes, molt efectiva en el seu paper d'amant jove i estrangera). Els
fills de Maruja i Renato constitueixen dos subtrames de l'argument
principal, amb l'esmolada visió critica dels assumptes maritals a
que ens acostuma l'autor. El fill, Paco (Eric Carvajal, del tot
graciós i espontani, sabent moure's molt bé per l'escenari), va
descobrir la seua homosexualitat i això el va fer separar-se de la
seua extralimitada dona Maria Luisa, un encant de personatge que
deixa caure els insults amb la gràcia i naturalitat que li sap donar
perfectament Cèlia Ibáñez. La justícia ha determinat que han de
viure junts, així que l'espai el compartiran amb els amants,
Leónidas (Vicent Gisbert, qui en l'anterior obra feia de Paco) i
Hèrcules (l'encantador Arnau Bas, de nou amb accent impostat, bona
dicció i un innovador registre de moviments feminitzats). Els
embolics en aquesta casa estan més que servits i d'això se
n'aprofita Mariano (un David Albors enguixat i cada vegada més
major, més solt i descarat) qui arriba a torejar a pare i mare, que
ja tenen bastant amb fer-se la vida impossible l'un a l'altre. Paco
és rebutjat per sa mare, la catòlica Maruja, que el dona com un cas
perdut durant tota l'obra i tant és així que no coincideixen en cap
escena. La filla, Renata (Maria Bas, a qui li toca el personatge més
seriós de l'obra i que amb la seua interpretació calmada posa pau i
ordre davant de la disbauxa general) apareix casada amb un home
insidiós, alcohòlic i maltractador (el veterà Dani Cominches, qui
ha de veure-se-les en el personatge més antipàtic i odiat pel
públic i al qual dona relleu i versemblança). Ha tingut un fill
(Àlex Garrido, debut del germà de l'autor en l'escenari, poques
frases, ben dites, el més xicotet en escena!) que no és de l'home
amb qui està casada. Ara es debat entre suportar els colps i el
maltracte a canvi de la protecció econòmica que sembla tindre o
trencar amb l'infern en el que viu (la seua nòvia Charlotte està
segrestada per les FARC).
Amb
tot aquest desbordant argument Roger Garrido monta una comèdia
farcida de números musicals on els actors es llueixen amb balls i
cançons, totes elles tocades per la pols i el temps vençut. Música
sobretot dels anys 60 i 70 o 80 a tot estirar, entre el kitsch i el
to folklòric.
La
trama va avançant amb les escenes dramàtiques protagonitzades per
Renata i el seu marit. Conxi sembla començar a estimar a la seua
filla entre improperis i desgana i acaba mig cedint a les dots
conqueridores d'un reaparegut pare (Joan Llopis) d'Abutarda (el nom
li'l posarien al convent de Sevilla!) que ha sentit campanes al
voltant de la riquesa de la fanàtica de “Sálvame de Luxe” i que
volarà només sàpiga que la riquesa no existeix. En aquestes
escenes sembla que Conxi amaga algun sentiment malgrat el seu
caràcter implacable i despietat cap a tots... en qualsevol cas
continua sent despietat cap a Maruja. Precisament Maruja és la gran
derrotada de l'obra i qui ens deixa el somriure congelat en la
darrera escena. Després d'haver intentat seduir el seu marit amb les
arts apreses al Kamasutra (que
llig a un pam només del retrat emmarcat del Papa que presideix la
seua taula) en una escena carregada de dolorós patetisme i
humiliació que acaba amb el marit gitat amb l'amant davant dels
nassos de la pobra dona, Renato acaba exposant-li els motius pels
quals se'n va. I ací és on està la càrrega principal del text.
Segons explicita Renato, Maruja sempre ha anteposat a Déu i a la
seua creença religiosa a tot i a tots, a qualsevol de les seues
relacions humanes, incloses les sexuals amb ell, per això res en la
seua vida és veritat, per això tot resulta un decorat de cartró,
una mentida que ja no se sosté en peu. Així desapareix de l'escena
el marit, deixant a Maruja desorientada i més dèbil que mai, la
veurem arrossegar-se pel terra amb un atac d'histèria, llançar els
mobles i cridar amb dolor terrífic. Aquest dolor no el mitiga ni
Conxi, qui arriba oportuna, ni la Mare de Déu del Miracle, patrona
de Cocentaina, qui irromp en l'escena final (parle de la imatge en un
coixí) amb l'esglai de tot el públic, que va fer el silenci absolut
tement-se el pitjor. Però no, tal i com ocorre a Viridiana
(Luís Buñuel, 1961), la
protagonista, perduda per al món de la consciència, comença a
repartir cartes amb la mirada absent i dirigint-se a la Mareta, a qui
també reparteix mentre li parla com a una amiga més. I així queda
Maruja, en el món dels benaurats, penjada del fil de la religió en
el pitjor dels sentits, fora del món, boja.
Aquest
és, a parer meu, l'assumpte central d'aquesta valenta obra,
d'aquestes dues obres que fan vora 5 hores de teatre tret de la ment
creativa d'un xaval de 16 anys i del treball infatigable i talentós
de molts altres joves i no tan joves. El fervor de la creença
religiosa ha dut (i du) a algunes persones a extraviar la seua vida i
complicar fins a extrems irreversibles la vida dels altres, de les
persones més properes. No acceptar la diferència implica fer mal
als qui t'estimen i fer-se mal un mateix, un mal de vegades cruel i
irreversible amb el que fàcilment pots acabar destruït i
destruint... I la diferència està ahí, Maruja ho veu i ho sap amb
els seus fills, però això no la fa canviar. Ella mateixa n'és ara
la víctima de la seua pròpia inoperància, de la seua pròpia
covardia i obediència a principis cecs, en tots els sentits, davant
la vida.
Però
açò ens ho ha contat Roger Garrido i tot el planter d'actors sense
deixar-nos de fer riure, recordant-nos amb el transvestisme de Maruja
i de Conxi (els dos actors principals) als grans Jack Lemmon i Tony
Curtis de Con faldas y a lo loco.
Amb una comèdia gran que barreja l'estil d'Almodóvar amb l'esmolada
ploma de Berlanga, i que no deixa de sorprendre'ns i encantar-nos
perquè molts dels actors que assumeixen el repte i excel·leixen són
alumnes del nostre centre, i perquè s'ho fan tot ells, des del guió
fins els assaigs, la direcció i el pes de l'obra sencera. I ho fan
durant tot el curs, però especialment en aquesta època difícil
plena d'exàmens i d'assumptes acadèmics. Conten amb inestimable
ajuda de gent gran, però són els joves qui porten la companyia
endavant. Ja han recollit premis. I en vindran més.
No
vull oblidar en tan llarg escrit a la resta dels actors secundaris
que tenen paper en l'obra i que aporten el seu granet de sorra per a
fer-la gran i desbordant. Ahí estan Dolores Insa (Mª Angeles
Giner), la professora d'anglés (Carla Kadic), la jutge (Mª Luisa
Carrión), el guàrdia civil 1 (Aitana Prats), l'advocat (Guillermo
Guzmán), l'advocada i Samanta (Paula Pascual), la toxicòmana (Aida
Payà), Patri (Grace Davis), una mare (Àngela Barratxina) i la Mare
Superiora (Raquel Cortés). A tots ells: MOLTES GRÀCIES I ENDAVANT!!
Aprofiteu, esforçats lectors que heu arribat a la fi d'aquesta llarga ressenya, l'espai dels comentaris per a deixar les vostres opinions sobre l'obra. L'autor del text de l'obra i els actors i actrius bé que s'ho mereixen. I ho sabeu!
3 comentaris:
Gràcies Josep!!
Hola Josep,soc Cristina,sols tinc que donar-te les gràcies per el teu recolzament i les bones paraules que tens per a nosaltres. Un fort abraç
Aplaudiments, aplaudiments, aplaudiments!
Si algú pensa que això és cosa de joves, estan molt equivocats, això és teatre del bo, fet per jovenets molt molt compromesos, que tenen la sort de formar part d'un muntatge on la direcció, la música, la il • luminació i el vestuari engrandia les seues fabuloses interpretacions.
El públic present es va quedar sorprès de la posada en escena i de la interpretació d'aquests joves que han crescut teatralment parlant.
L'únic però seria que la durada va posar a prova moltes bufetes i esfínters però malgrat això vam resistir a eixir sense veure el desenllaç de l'obra
El que traspua per sota d'una estrafalaria trama en què sembla que totes les catàstrofes socials tenien hora simultània. Perquè el text es val de materials efectistes per arribar a un fons.
Crida l'atenció que uns "actors" tan joves, siguen capaços de defensar un text tan extens i intens, però ells ho van aconseguir amb gran mestria i naturalitat, demostrant que poden estar a l'altura de molts professionals.
Ànim, xics i noies! Sou bons, molt bons,
Publica un comentari a l'entrada