TEATRE: MARUJES 2 AL CENTRE CULTURAL EL TEULAR

Tot just un any després de la sorprenent, revolucionària i genial representació de Marujes, arribava a l'escenari del Centre Cultural el Teular de Cocentaina l'obra de teatre Marujes 2, de nou escrita i dirigida com la primera per l'alumne ara en 1r de Bat. Roger Garrido i portada a l'escena pel grup de teatre l'Espardenya, un grup de talentosos actors que barreja joves promeses, joves que van camí de la consagració i veterans actors locals. En total parlem d'una trentena de persones, moltes d'elles estudiants de l'IES Pare Arques, que passen per l'escenari i mantenen viva una acció durant més de 150 minuts.

Si Marujes era una comèdia àcida i fins i tot vitriòlica, amb una desbordant dosi de crítica social respecte a la sexualitat, la religió i el racisme, ara ens trobem amb una fórmula que manté la línia argumental anterior, però de la qual han desaparegut alguns temes per donar-ne cabuda a uns altres que faran a l'obra actual guanyar en profunditat i dramatisme.

Roger Garrido ens proposa un autèntic tour de force llarg, contundent i perversament embolicat on predomina el riure de vegades desbordant i esbojarrat, la més absoluta de les irreverències i el vent fort de la llibertat d'expressió. És difícil pensar en superar la capacitat de posar damunt de l'escenari una munió de situacions políticament incorrectes, que tal vegada es dissimulen dins de la tradició del sainet valencià, però que amb tot convenciment duen les coses molt més enllà. El mateix nom (L'Espardenya Teatre) resulta ja enganyós per la seua reivindicació d'allò popular i per això mateix socialment acceptable. L'obra de Roger du les espardenyes molt més enllà del terreny popular del localisme. Al mateix temps la comèdia dona espai a moments de tensió dramàtica de vegades difícils de combinar amb l'embogida comèdia a la qual l'espectador assisteix, com és el cas de les escenes de violència de gènere.

Intentaré la difícil tasca de resumir la trama: partim de la situació de la primera obra, però sense obsessionar-nos en mantenir a tot preu la coherència narrativa o fins i tot dels actors i els personatges (un altre signe de la llibertat amb què es mou aquest jove autor). Maruja (Roger Garrido) i Conxi (Óscar García) són dos amigues de caràcters ben distints i a les quals la vida les va presentant sorpreses que piquen el timbre de les seues cases. A Conxi, en una escena plena de diàlegs brillants i la descarada i superba representació d'Óscar García, li apareix una filla (Yolanda López, més desimbolta cada vegada en la seua interpretació) que va ser abandonada per ella en un convent després d'un embaràs indesitjat. Conxi ja acaba d'acceptar en casa i a contracor, perquè Conxi ho fa tot a contracor excepte veure “Sálvame”, a una monja alcoholitzada que després sabrem que està “un poc” embarassada. La monja (Cristina Esteve) és un personatge fantàstic i també fantàsticament interpretat que ens recorda, com ja vaig dir, al cambrer alcoholitzat de El Guateque (Blake Edwards, 1968), la seua presència a l'escenari mai passa desapercebuda per a bé de l'espectador.

Per la banda de Maruja tenim la incorporació del seu marit Renato (l'excel·lent actor de monòlegs Antonio Flores, amb una dicció i una loquacitat pròpia dels professionals) que entra a escena per a anunciar-li a Maruja que la deixa per una jove ucraïnesa (Carla Solbes, molt efectiva en el seu paper d'amant jove i estrangera). Els fills de Maruja i Renato constitueixen dos subtrames de l'argument principal, amb l'esmolada visió critica dels assumptes maritals a que ens acostuma l'autor. El fill, Paco (Eric Carvajal, del tot graciós i espontani, sabent moure's molt bé per l'escenari), va descobrir la seua homosexualitat i això el va fer separar-se de la seua extralimitada dona Maria Luisa, un encant de personatge que deixa caure els insults amb la gràcia i naturalitat que li sap donar perfectament Cèlia Ibáñez. La justícia ha determinat que han de viure junts, així que l'espai el compartiran amb els amants, Leónidas (Vicent Gisbert, qui en l'anterior obra feia de Paco) i Hèrcules (l'encantador Arnau Bas, de nou amb accent impostat, bona dicció i un innovador registre de moviments feminitzats). Els embolics en aquesta casa estan més que servits i d'això se n'aprofita Mariano (un David Albors enguixat i cada vegada més major, més solt i descarat) qui arriba a torejar a pare i mare, que ja tenen bastant amb fer-se la vida impossible l'un a l'altre. Paco és rebutjat per sa mare, la catòlica Maruja, que el dona com un cas perdut durant tota l'obra i tant és així que no coincideixen en cap escena. La filla, Renata (Maria Bas, a qui li toca el personatge més seriós de l'obra i que amb la seua interpretació calmada posa pau i ordre davant de la disbauxa general) apareix casada amb un home insidiós, alcohòlic i maltractador (el veterà Dani Cominches, qui ha de veure-se-les en el personatge més antipàtic i odiat pel públic i al qual dona relleu i versemblança). Ha tingut un fill (Àlex Garrido, debut del germà de l'autor en l'escenari, poques frases, ben dites, el més xicotet en escena!) que no és de l'home amb qui està casada. Ara es debat entre suportar els colps i el maltracte a canvi de la protecció econòmica que sembla tindre o trencar amb l'infern en el que viu (la seua nòvia Charlotte està segrestada per les FARC).

Amb tot aquest desbordant argument Roger Garrido monta una comèdia farcida de números musicals on els actors es llueixen amb balls i cançons, totes elles tocades per la pols i el temps vençut. Música sobretot dels anys 60 i 70 o 80 a tot estirar, entre el kitsch i el to folklòric.

La trama va avançant amb les escenes dramàtiques protagonitzades per Renata i el seu marit. Conxi sembla començar a estimar a la seua filla entre improperis i desgana i acaba mig cedint a les dots conqueridores d'un reaparegut pare (Joan Llopis) d'Abutarda (el nom li'l posarien al convent de Sevilla!) que ha sentit campanes al voltant de la riquesa de la fanàtica de “Sálvame de Luxe” i que volarà només sàpiga que la riquesa no existeix. En aquestes escenes sembla que Conxi amaga algun sentiment malgrat el seu caràcter implacable i despietat cap a tots... en qualsevol cas continua sent despietat cap a Maruja. Precisament Maruja és la gran derrotada de l'obra i qui ens deixa el somriure congelat en la darrera escena. Després d'haver intentat seduir el seu marit amb les arts apreses al Kamasutra (que llig a un pam només del retrat emmarcat del Papa que presideix la seua taula) en una escena carregada de dolorós patetisme i humiliació que acaba amb el marit gitat amb l'amant davant dels nassos de la pobra dona, Renato acaba exposant-li els motius pels quals se'n va. I ací és on està la càrrega principal del text. Segons explicita Renato, Maruja sempre ha anteposat a Déu i a la seua creença religiosa a tot i a tots, a qualsevol de les seues relacions humanes, incloses les sexuals amb ell, per això res en la seua vida és veritat, per això tot resulta un decorat de cartró, una mentida que ja no se sosté en peu. Així desapareix de l'escena el marit, deixant a Maruja desorientada i més dèbil que mai, la veurem arrossegar-se pel terra amb un atac d'histèria, llançar els mobles i cridar amb dolor terrífic. Aquest dolor no el mitiga ni Conxi, qui arriba oportuna, ni la Mare de Déu del Miracle, patrona de Cocentaina, qui irromp en l'escena final (parle de la imatge en un coixí) amb l'esglai de tot el públic, que va fer el silenci absolut tement-se el pitjor. Però no, tal i com ocorre a Viridiana (Luís Buñuel, 1961), la protagonista, perduda per al món de la consciència, comença a repartir cartes amb la mirada absent i dirigint-se a la Mareta, a qui també reparteix mentre li parla com a una amiga més. I així queda Maruja, en el món dels benaurats, penjada del fil de la religió en el pitjor dels sentits, fora del món, boja.

Aquest és, a parer meu, l'assumpte central d'aquesta valenta obra, d'aquestes dues obres que fan vora 5 hores de teatre tret de la ment creativa d'un xaval de 16 anys i del treball infatigable i talentós de molts altres joves i no tan joves. El fervor de la creença religiosa ha dut (i du) a algunes persones a extraviar la seua vida i complicar fins a extrems irreversibles la vida dels altres, de les persones més properes. No acceptar la diferència implica fer mal als qui t'estimen i fer-se mal un mateix, un mal de vegades cruel i irreversible amb el que fàcilment pots acabar destruït i destruint... I la diferència està ahí, Maruja ho veu i ho sap amb els seus fills, però això no la fa canviar. Ella mateixa n'és ara la víctima de la seua pròpia inoperància, de la seua pròpia covardia i obediència a principis cecs, en tots els sentits, davant la vida.

Però açò ens ho ha contat Roger Garrido i tot el planter d'actors sense deixar-nos de fer riure, recordant-nos amb el transvestisme de Maruja i de Conxi (els dos actors principals) als grans Jack Lemmon i Tony Curtis de Con faldas y a lo loco. Amb una comèdia gran que barreja l'estil d'Almodóvar amb l'esmolada ploma de Berlanga, i que no deixa de sorprendre'ns i encantar-nos perquè molts dels actors que assumeixen el repte i excel·leixen són alumnes del nostre centre, i perquè s'ho fan tot ells, des del guió fins els assaigs, la direcció i el pes de l'obra sencera. I ho fan durant tot el curs, però especialment en aquesta època difícil plena d'exàmens i d'assumptes acadèmics. Conten amb inestimable ajuda de gent gran, però són els joves qui porten la companyia endavant. Ja han recollit premis. I en vindran més.

No vull oblidar en tan llarg escrit a la resta dels actors secundaris que tenen paper en l'obra i que aporten el seu granet de sorra per a fer-la gran i desbordant. Ahí estan Dolores Insa (Mª Angeles Giner), la professora d'anglés (Carla Kadic), la jutge (Mª Luisa Carrión), el guàrdia civil 1 (Aitana Prats), l'advocat (Guillermo Guzmán), l'advocada i Samanta (Paula Pascual), la toxicòmana (Aida Payà), Patri (Grace Davis), una mare (Àngela Barratxina) i la Mare Superiora (Raquel Cortés). A tots ells: MOLTES GRÀCIES I ENDAVANT!!

Aprofiteu, esforçats lectors que heu arribat a la fi d'aquesta llarga ressenya, l'espai dels comentaris per a deixar les vostres opinions sobre l'obra. L'autor del text de l'obra i els actors i actrius bé que s'ho mereixen. I ho sabeu!