LAIA A L'INSTITUT DE LES MERAVELLES

Com sabeu, normalment no dediquem aquest bloc del cineclub a parlar d'altres coses que no siguen el cineclub, excepte quan anem al teatre. Per dues vegades ho hem fet quan hem assistit a veure les meravelloses i delirants Marujes 1 i Marujes 2. Ara la cosa és una altra perquè he assistit a l'espectacle des de dins.

Laia a l'institut de les meravelles és una història escrita sobre l'excusa argumental de la novel·la de Lewis Carroll Alicia en el País de les Meravelles. En realitat és tracta d'una adaptació de la pel·lícula que rodàrem fa alguns cursos i que ja duia el títol de Laia a l'institut de les meravelles. El repte ara era passar això al llenguatge del teatre i del musical. Les veus havien canviat, els xavals creixen, es fan grans i les nostres il·lusions es renoven amb cada generació. Així començàrem allà pel mes d'octubre amb publicitat i càsting. Sempre sota la direcció i l'espenta de Josep Alcover vam anar destriant les veus, escoltant als aspirants, animant-los a tots, mentre ells i elles estudiaven els papers a l'ombra de l'esmorzar (perquè tot açò ho féiem als esplais, a l'aula de música). Així vam anar distribuint papers no sense dubtes i problemes, perquè de vegades veiem a més d'un en el mateix rol. A la fi haguérem d'agrair a tots els participants les ganes i l'emoció que li posaven i vam anar endavant amb un bon grup d'alumnes de tots els cursos i edats, des de 1r d'ESO fins a 2n de BAT.

Després començàren els assaigs i els preparatius, des de la qüestió econòmica fins al vestuari, l'atrezzo que calia construir als <<laboratoris>> de tecnologia, el so, etc. Ací jo em vaig retirar (moltes vegades a corregir exàmens) mentre que Josep, que pot amb tot, continuava fent camí sense defallir. De fita en fita van anar superant-se els obstacles fins que arribàrem als moments previs a estrenar l'obra davant del poble de Cocentaina. Jornades maratonianes i nervis repartits entre tots, des dels xiquets més menuts (alumnes d'infantil del Col·legi Públic El Bosco) fins els actors més veterants (els professors-soldats). I tots a la vegada espentant cap al mateix lloc. I és que quan s'espenta entre tots junts s'aconsegueixen coses. Moltes coses. Ací també ha espentat el poble de Cocentaina, que per dues vegades ha omplert de gom a gom tot el pati de butaques i el <<galliner>> i ha aplaudit i animat a tots els esforçats cantants, actors i dançants.

Per als que no ho saben ja, Laia (Althea Gómez) és una alumna normal d'un institut normal que un dia no pot ressistir més el bombardeig quotidià i les classes d'un professor autoritari i aprofita l'avinentesa d'un conill fantàstic que creua l'aula davant la indiferencia de tots per a endinsar-se en un altre institut on res és el que sembla. Unes alumnes que fan classe sense professor, una reina que mana molt, uns bidells que han perdut el nord, un conill que corre lliure per l'escenari, un rei bajoca, uns soldats maldestres, i tota una companyia d'habitants d'aquest institut de meravelles.

Jo no dubtaria a qualificar les representacions com un èxit, tot i que en ser part de la funció no estic en la mateixa disposició crítica que quan he escrit sobre les altres obres des del meu còmode lloc del pati de butaques. M'ha entusiasmat veure com, arribat el moment, el treball dona els seus fruits, com des de dins cadascú dels actors, dels participants, saben com conduir-se i ho fan amb el major rigor i seriositat. I ho fan així sense deixar de passar-s'ho bé, sense deixar de fer que el públic pense, que veja la crítica que suposa aquesta obra i que no deixe de creure que millorar és possible, des dels alumnes, fins els professors, des dels pares fins als equips directius. També em va enorgullir el crit de guerra amb què acaba aquesta obra: per una escola pública de qualitat!! A la fi això és el que no pararem de reivindicar, volem eixa escola de qualitat, però a més volem que siga pública, perquè de cap altra manera podrem aconseguir una societat vertaderament integradora. Tots a una. I volem reivindicar això des de la perspectiva del treball continu (tal i com som capaços de mostrar amb un projecte com aquest), provocant il·lusió als nostres alumnes i il·lusionant-nos amb ells, vivint amb passió el seu treball i el nostre.

El curs passat vam assistir ací al poble a COM SONA L'ESO. Aquell és l'esperit que ens mou, amb la música, amb l'escriptura, amb la ciència, amb les arts, amb tot allò que permeta als nostres alumnes créixer una mica més independents, més lliures i que els ajude no sols a aprendre, sinó a convertir-se en allò que vulguen ser, a convertir-se no en la mà d'obra de ningú, sinó, com Laia i el seu institut de meravelles, en ells mateixos.